CONCEPTUALITZACIÓ DE LA TECNOCIÈNCIA

Per a fer una aproximació a l’evolució de l’activitat científica es pot prendre com a punt de partida la separació entre el coneixement i l’acció feta pels grecs, separació que va portar a la diferenciació entre la ciència i la tècnica. A partir de la revolució científica del segle XVI va començar un procés en què la ciència i la tècnica han acabat convergint en el que, des de la filosofia de la ciència, s’ha anomenat tecnociència (Hottois, 1991; Sanmartín, 1992; Agazzi, 1996;

Echevarria, 1998; Mitcham, 1998).

Tot i que en essència la ciència és una activitat que té per objectiu conèixer i la tècnica té com a aspiració l’actuació sobre l’entorn (Agazzi, 1996), existeix una relació retroactiva entre les dues activitats que les fa de difícil separació. Es pot donar una separació de caire conceptual que no es reflecteix en l’activitat com

a tal. De fet, es pot dir que la ciència contemporània no pot arribar a les seves metes sense el suport de la tècnica i que, a la vegada, la tecnologia moderna es pot veure com l’aplicació del coneixement científic. Fent una anàlisi històrica es pot fugir de la diferenciació entre “l’homo sapiens”, que coneix, i “l’homo faber”, que fa, per tal d’integrar el conèixer i el fer en un procés d’interrelació contínua en el que la humanitat coneix perquè fa i fa perquè és capaç de conèixer. En aquest marc es pot definir la tecnociència com l’activitat resultat d’aquest procés d’interrelació contínua entre l’activitat científica i tecnològica.

“Una interpretació habitual de tecnociència (que es pot remuntar fàcilment a Descartes i fins i tot a F. Bacon) aproxima ciència teòrica i tècnica com a dos formes solidàries de la mateixa voluntat de poder i domini propis d’occident. La ciència teòrica ofereix un domini simbòlic que es realitza en la tècnica que ofereix un domini efectiu, físic d’allò que és real.” (Hottois, 1991).

Un argument fonamental per entendre aquesta relació és la tecnificació de la ciència i la cientificació de la tecnologia Hottois (1991). La creació de coneixement científic està condicionada per la capacitat de la tecnologia per aportar artefactes útils a la ciència, a la vegada que la creació d’aquests artefactes està condicionada per la capacitat de creació de nou coneixement.

En aquest marc apareix l’estreta relació entre les dues activitats que es pot il·lustrar en el text de JJ Salomon (1970).

La interrelació tecnicocientífica

La ciència pura no és més que un element entre els que constitueixen l’activitat d’investigació:

no hi ha raó per a que ocupi un lloc prioritari en el camí que ha de conduir a la resolució dels enigmes de l’univers. Tota la investigació contemporània es produeix en un anar i tornar entre el concepte i l’aplicació, entre la teoria i la pràctica, en paraules de Bachelar, entre “l’esperit treballador i la matèria treballada”. En aquesta relació, la theoria és la instància primera de la thecne, més en sentit cronològic que jeràrquic i sense que les seves prioritats epistemològiques siguin una constant respecte als assoliments tècnics que les funden; les conquestes de la ciència passen també per les de la tecnologia. L’experiència de la guerra, i més recentment, les investigacions espacials o els grans laboratoris industrials (els Bell Laboratories, la General Electric, el Du Pont o la IBM) són una mostra de que, si bé el desenvolupament tecnològic depèn de forma estreta de la ciència pura, el progrés de la ciència depèn també, de forma estreta, de la tècnica. L’ús massiu d’instruments no ha esdevingut menys en una norma per als científics que els conceptes i teories per als enginyers (...) De la mateixa forma que la ciència crea nous éssers tècnics, la tècnica crea noves línies d’objectes científics. La frontera és tan tènue que no es pot distingir entre l’actitud de l’esperit del científic i la de l’enginyer, ja que existeixen casos entremitjos , J.J. Salomon, (1970).

En aquest marc neix el concepte de tecnociència o tecnociències com a referència a una activitat que interrelaciona el conèixer i el fer, que es manifesta com la forma fonamental d’intervenció sobre el medi de les societats desenvolupades. Una intervenció que no vol només conèixer sinó que també vol transformar la natura a partir d’un determinat projecte social (Mc Lujan, 1989).

La tecnociència pren una dimensió de disseny i creació del món (Hottois, 1991), com una activitat transformadora de la societat amb vinculacions amb el poder i els interessos econòmics (Echevarria, 1998). Aquest fet es manifesta a nivell microcòsmic en la definició de formes de vida i l’aportació d’elements que intervenen en la vida quotidiana, com els automòbils, les tecnologies de la informació i la comunicació o les formes d’adquirir, conservar i elaborar els aliments. La seva manifestació a nivell macrocòsmic fa més referència al gran volum d’informació que rep la població davant de les grans preguntes de la ciència i com les fonts d’aquesta informació tenen la capacitat de crear estat d’opinió sobre temes rellevants. Alguns exemples significatius poden ser la descodificació del genoma, o l’ús de la tecnociència en el camp mèdic o militar.

Aquesta capacitat transformadora li dóna a la tecnociència un valor fonamental com a eina de disseny, transformació i control de la natura i la humanitat (Gonzalez, 2000), on la relació que s’estableix entre tecnociència i poder polític té un paper fonamental. Una relació sobre la que JJ Salomon aporta: “ Les relacions que s’han construït entre ciència i política des de mitjans d’aquest segle estaven inscrites en l’inici mateix de la ciència moderna (...). Al concebir la natura sota l’horitzó mateix de la instrumentalitat, la ciència es condemnava a no ser més que un instrument”(...) “ La ciència es realitza com a tècnica en mig d’altres, aquesta és la manipulació de forces naturals sota l’horitzó de decisions polítiques” J.J. Salomon, (1970).

Un altre aspecte rellevant de la relació entre tecnociència i societat el constitueix la percepció social de la tecnociència (Sanmartin, 1992). La població, en general, té una percepció negativa de la tecnociència. Si bé als

anys 60 l’activitat científica se situava en el paradigma de progrés social (Agazzi, 1996), en aquest moment aquesta situació ha canviat per la del paradigma de risc (Beck, 1997). La crisi energètica de finals dels 70, els accidents químics com el de Sebeso, l’accident nuclear de Chernobyl, entre d’altres fets, i la relació entre activitat científica i poder polític han anat deteriorant la imatge social de la ciència. Altres aspectes fonamentals poden ser: la fàcil confusió entre ciència i negoci, la reiterada posada al servei de la defensa, la seva consideració com a forma de coneixement privilegiada, comprensible només per alguns escollits (Sanmartin, 1992). En aquest context es fa necessària “una nova moral científica i un control social adequat per netejar la imatge de la ciència de connotacions mercantils, indesitjables i de servilisme militar” (Sanmartin, 1992).