Aquesta part de la tesi està configurada com a marc teòric per estudiar el cas històric que més endavant presento com a etnografia documental. Com ja s'ha dit, els documents del cas parlen d'una festa, d’un ritual, dels seus símbols, de tradició, del canvi de realitats polítiques i, sobretot, del significat de tot plegat. Per això darrer centro la teoria en allò que crec el problema fonamental, com és justament la creació social de la realitat i la gènesi dels significats en els esdeveniments, en les paraules i en les coses.
Aquesta és una tesi construïda des d'una mirada antropològica, des de la idea de la diversitat de la construcció i l'experiència de realitats humanes, de la imprecisió dels conceptes populars però també dels teòrics, de la contradicció interna de les creences compartides, de l'ambigüitat dels objectes simbòlics, de la relativitat dels punts de vista i de l'arbitrarietat del llenguatge. Justament la hipòtesi del meu treball és que el significat sorgeix d'un procés que ha de partir de la imprecisió i de les indefinicions. Ni l'acurat i lògic llenguatge de les matemàtiques, del qual faig algunes referències breus però indispensables, no és tan precís ni consistent com ha volgut la seva història mil·lenària d'esforços per a eradicar les ambigüitats i limitar les definicions. Perquè tothom sap que, en matemàtiques, no es poden comprendre els axiomes primers sense saber res de matemàtiques. Cal començar pel mig, fent servir conceptes dels quals no se sap encara la seva definició. I això no és tot: el cèlebre teorema de Kurt Gödel, com es veurà més endavant, demostra (una demostració matemàtica) que qualsevol sistema consistent d'axiomes és necessàriament incomplet, de forma que sempre hi haurà enunciats veritables que no es podran deduir dels axiomes.
Per això, una manera que crec honesta i d'acord amb els grans avenços interpretatius que ha fet la ciència del segle XX, com són els de la teoria quàntica i la teoria de la complexitat i la auto-organització, és no continuar parlant ni creient en mecanismes deterministes i unidireccionals dels objectes d’estudi com si fossin independents dels processos simbòlics amb els quals els humans donen sentit al món. Tal com mostro més endavant, el nivell humà és l'únic rellevant per a la realitat científica i per a la resta de les realitats possibles. En aquest
món humà de sensacions i percepcions es fabriquen constantment les coses i les relacions entre les coses, conceptes que sempre resten imprecisos i provisionals, a punt per a un canvi o una desaparició, de manera que constantment s’estan configurant organitzacions significatives on projectar la vida i l’experiència humana. Aquesta és la realitat o, més ben dit, aquestes són les realitats humanes.
La hipòtesi que guia aquest camí teòric és el convenciment que alguns actes que sovint l’antropologia ha qualificat de rituals, entesos aquí d’una manera molt àmplia, provoquen de manera conscient o inconscient una situació de caos promoguda per la intrínseca inexactitud dels conceptes de la realitat, i amb aquesta performació, que sempre inclou un relat exegètic d’ell mateix, s’obre una possibilitat nova de re-actualitzar aitals conceptes amb els quals es comprèn el món. Depenent de la situació i les capacitats d’uns i altres agents respecte al poder i a la negociació de significats, però també quant a la capacitat dels conceptes de combinar-se i organitzar-se amb un bricolatge simbòlic, el procés pot avançar en qualsevol direcció, mantenint o canviant la cosmovisió social sense deixar la seguretat i la certesa de viure en una realitat ben real. Perquè, segons la meva tesi, nous aspectes de la realitat apareixen tot d’una, sobretot mitjançant l’emoció intensa que en alguns moments el grup, i l’individu socialitzat, experimenta com un Eureka!, 6 un descobriment que les coses tenen sentit, o significat. Una efervescència que, com va assenyalar Durkheim, sovinteja en les cerimònies rituals col·lectives.
Com tot treball d'investigació, aquesta tesi és una recerca d'allò desconegut, un intent de voler conèixer i explicar un fenomen. Però això, no cal dir-ho, és una activitat que tots els humans fem constantment per tota mena de coses, i per aquest motiu, en una investigació antropològica, en la qual l'objecte final sempre són els éssers humans, la recerca esdevé finalment l'interès per conèixer la forma humana de conèixer. Així doncs, aquest objectiu en aquesta tesi es tradueix a veure què és allò que amb les eines de l'antropologia es pot conèixer d'unes persones i els seus textos, que són l'objecte d'aquest treball, però alhora també què han fet aquestes persones per conèixer el món i, sobretot, quin món n’ha resultat d'aquest coneixement.
Perquè aquest treball, que se centra en l'estudi d'un mecanisme ritual, s'inscriu en la línia de l'antropologia que, amb Claude Lévi-Strauss com a cap més visible, s'interroga sobre la manera com les societats cerquen sistemes i instruments per a conèixer el món en el sentit de fer-lo comprensible, o pensable, i es demana com és que aquest mateix procés epistemològic que porten a terme, paradoxalment, esdevé un procés de creació o de recreació de veritables
6 Faig servir en endavant aquesta expressió atribuïda a Arquimedes de Siracusa i exclamada quan, després de molt cavil·lar sobre el càlcul del volum dels cossos irregulars, troba, tot d’una, la solució en el moment d’entrar a la seva banyera i adonar-se que el volum d’un cos submergit és igual que el de l’aigua que desplaça, una cosa evidentment molt més fàcil de mesurar.
ontologies per a aitals societats. Com es veurà més endavant, aquesta cerca de comprensió serà cerca de "significat" però també serà construcció de la realitat mateixa. L'epistemologia, popular o teòrica, construeix l'ontologia.
Per aquest motiu, em cal fer constantment una mirada sobre l’epistemologia de la qual no em puc desvincular massa jo mateix, la de la ciència clàssica de la modernitat, que ha creat un món "natural" comprensible que, com tantes altres coses, ha volgut que fos universal i etern, provocant no pas pocs conflictes en la relació que Occident ha tingut vers altres sistemes de pensament i doncs, altres ontologies. Una anàlisi històricosocial de la ciència clàssica com a realitat permet adonar-se’n que, malgrat els seus innegables èxits explicatius i predictius, la ciència arrossega sistemes de coneixement antics i diversos i mai ha estat desvinculada de la vida social que li ha imposat les preguntes i, sovint, les respostes. Més encara, malgrat la
"ciència natural" s'ha tornat una metàfora cultural dominant arreu, la idea "natural" no és l'única manera d'entendre el món i simultàniament els individus fan ús constant d'instruments simbòlics per a resoldre d'altres maneres alternatives, i d'una manera potser més satisfactòria, les preguntes que incessantment es plantegen. Finalment, em cal parlar de ciència perquè la ciència cau, tard o d’hora, en una recurrència que teòricament l’invalidaria per allò que pretén mitjançant el mètode que sosté, però que, com es veurà, paradoxalment la recurrència és allò que fa significatius els conceptes científics.
Cal admetre però, que el món de la ciència, antany tant constret a l’exactitud, ha relativitzat ara moltes coses i ha girat alguns dels seus plantejaments més tancats d'ençà l'època daurada del determinisme clàssic però, malgrat això, bona part dels mateixos científics quan són fora del seu àmbit d'especialització, i amb ells la gran majoria de la població que ha estat instruïda en el pensament positivista, creuen, diria que religiosament, en la materialitat fixa i mecànica d'una realitat que està allà fora, governada per unes lleis universals i eternes, "naturals".
Alhora, fan veure que ignoren les prodigioses formes alternatives de coneixement humà, que són molt més normals i quotidianes del que semblen i que, de fet, són utilitzades per ells mateixos cada dia.
Per això, per a un estudi antropològic com és aquest, necessito tornar a posar l'epistemologia i el mateix món en mans dels humans, que poden fer-lo i desfer-lo amb un ventall força gran de possibilitats simbòliques. Perquè això és el que fan els actors de la meva etnografia constantment: conèixer, que vol dir cercar nou sentit a les coses i deixar estar vells significats.
Els instruments per aquest procés, com es veurà, no són ni racionals ni lògics ni tenen res a veure amb el coneixement científic clàssic. Doncs els meus en aquesta tesi tampoc ho han de ser, i per això examino tan sovint el mètode científic clàssic de la simplificació del món i intento superar-lo amb una visió antropològica complexa.
Parteixo de la idea que tothom es fa preguntes i les preguntes necessiten respostes i el procés explicatiu, inevitablement simbòlic, és constant. L'evidència que fonamenta la teoria d’aquesta tesi és que arreu les persones solen saber com justificar qualsevol cosa que necessiten legitimar independentment de la coherència d’aquests arguments en altres tipus de discursos.
La lluita entre persones que volen continuïtat i les que volen canvi, les que necessiten una resposta i les que en volen una altra es baten en gran part en el terreny dels símbols i del seu potencial de significat múltiple. El cas etnogràfic d'aquesta tesi és un començament d'unes determinades significacions dins un context social que les demanava. No obstant, com tot, no és una creació del no res. És un procés que sempre ve d'abans, per això, el que sembla de debò interessant no és solament el significat concret d'uns objectes, que sempre és relatiu i arrossegat d'altres moments, sinó veure quina és manera amb la qual els objectes
"signifiquen". Aquest és un dels propòsits d'aquest capítol i també, en gran part, de la resta de la tesi.
El cas és que a totes les societats, independentment del seu sistema de coneixement, hi ha coses que tenen sentit, o significat, i coses que no en tenen. No obstant això i paradoxalment, el "significat" és un concepte indefinible atès que per trobar el seu significat hauríem de saber justament què és el significat, que és justament allò que no sabem. Més encara, si la idea de significar queda indefinida, el significat de qualsevol altre concepte també és una cosa molt estranya. Per sort, els humans, uns éssers que en general “van per feina”, son capaços de superar alegrement aquest problema (ho mostra l'existència de tots els diccionaris del món), una cosa que no poden fer els ordinadors clàssics, que acabarien col·lapsant, ni tampoc no poden fer la majoria de plantejaments teòrics i filosòfics que, com es pot comprovar, cercant una racionalitat exacta de les coses arrosseguen les discussions sense final previsible. És el problema de les auto-referències, que la ciència i la lògica no saben entendre, però la gent sí.
Segons el diccionari DCVB, "significar" és ésser una cosa senyal d'una altra i, per tant, comporta que dues coses o actes tinguin alguna relació. Però significar també és “tenir sentit”.
Que tal cosa o esdeveniment tingui sentit vol dir que es pot entendre, que té solta. Tenir
“solta” vol dir que s'adapta a la raó o al seny. Però “solta” també vol dir resoldre un problema, o ésser la mateixa solució. Al meu entendre, el significat es refereix doncs, per una banda a la relació de semblança entre coses, i per altra a una resolució, per tant, a un procés intencional.
Diu Lévi-Strauss:
"Hi ha una cosa molt curiosa en la semàntica; es tracta de la paraula "significat" doncs en tota la llengua deu ser la paraula el significat de la qual sigui més difícil de trobar. Què significa el terme "significar"? Em sembla que l'única resposta possible és que "significar" significa la possibilitat que qualsevol tipus d'informació sigui traduïda a un llenguatge diferent (...). Al cap i a la fi, és aquesta la traducció que s'espera d'un diccionari -el significat de la paraula a través d'altres paraules que, en un nivell lleugerament diferent, són isomòrfiques en relació a la
paraula o l'expressió que es vol percebre-. I perquè no pot substituir-se una paraula per qualsevol altra paraula, o una frase per qualsevol altra frase (arbitràriament), cal que hi hagi regles de traducció. Parlar de regles i parlar de significat és parlar de la mateixa cosa; i si ens fixem en els fets de la humanitat seguint els registres disponibles en tot el món, sempre verificarem que el denominador comú és la introducció d'algun tipus d'ordre." (Lévi-Strauss, 2012a:37-38)
Per a Lévi-Strauss el "significat" existeix per un determinat ordre, per unes normes o regles socials que ordenen el món i el fan doncs, significatiu. El significat fa referència a similituds entre paraules o coses, que permeten l'existència d'un procés de traducció. Aquest ordre i aquestes normes són variables atès que són humanes. Vet aquí doncs que és ben pertinent parlar primer de tot de la construcció de tots aquests conceptes humans. Per a la majoria de científics socials contemporanis és ben clar que la realitat es construeix socialment. En aquest capítol es fa referència al desenvolupament de la idea de Schütz pels seus destacats seguidors, Berger i Luckmann: “l'humà crea la societat i la societat crea l'humà”. Una idea que és paradoxal però, igual com en el tema del significat, al meu parer, mostra que inevitablement els desenvolupaments del coneixement significatiu acaben en una auto-referència.
Amb sorpresa, m'he adonat que molts dels autors destacats de la ciència social que cito per a exposar processos de creació de significats en aquest capítol, fan servir, encara que sigui sense anomenar-la, una "teoria de la complexitat". Des del mateix Lévy-Bruhl fins a Schütz, Berger i Luckmann, Douglas, Durkheim, Lévi-Strauss i Leach, per no dir Balandier, Bateson, Geertz, Bruner o Morin, que en són ben conscients. Tots basen les seves idees en l'existència de les indefinicions orbitant entorn les classificacions humanes, sempre inestables. Alguns, també en l’estructura fractal de la realitat construïda. Altres, fins i tot en les auto-referències que trenquen la idea lineal causa-efecte. Tot plegat, plantejaments heretges en el coneixement científic clàssic però que en les reflexions antropològiques honestes sobre les realitats socials cal admetre que hi apareixen justament per formar un paisatge de complexitat caòtica necessària per al sorgiment de l’organització, que és consciència humana que les coses són significatives. Aquest és, segons una interpretació que Hofstadter (2008) fa de Gödel, el model que adapto en aquest capítol per als meus propòsits.
Un comentari final, necessari. Gran part de les idees d'aquesta part teòrica de la tesi estan manllevades dels treballs d'altres autors, fins i tot la que ha suggerit aquest mateix paràgraf, que és d'Edmund Leach (1989:3). Però aquesta tesi és un intent més, igual que el dels actors del cas etnogràfic que analitzo al final, de donar sentit a uns fets. Per tant, tot i les idees d'altri, allò que és original d'aquest capítol és la forma que li dono, i com que justament el capítol es proposa mostrar la generació de significat segons els processos d’auto-organització amb relats i, com que el procés i l’organització i el relat final són meus, llavors, el significat de tot això que en resulta..., potser ja no és meu, però és cosa meva.
2.1 LES REALITATS SOCIALS
2.1.1 La construcció social de la realitat