EL CONEIXEMENT I LA CERCA DE SIGNIFICAT

La ciència clàssica té el concepte “coneixement” per una activitat subjectiva humana i independent de la naturalesa, que en seria l’objecte. Però per tot el que ja s’ha mostrat, mantinc en aquesta tesi que la tasca coneixedora és la producció de maneres de fer pensable el món, i així el mateix procés cognitiu construeix la realitat, i el construeix amb aquestes maneres simbòliques d’entendre’l. Una construcció subjectiva, inacabable i indefinida, no pas per incapacitat instrumental d’un coneixement extern, sinó per la mateixa composició de la realitat: un producte humà. Aquest capítol es basa en primer lloc en mostrar que el coneixement fa la realitat, i la realitat fa el coneixement. Segonament, que aquesta auto-referència bàsica en el relat de la interpretació humana del món, provoca allò que en diem significat.

2.2.1 Les classificacions i les semblances de les coses El sorgiment de les semblances

Es pot dir que, dins el caos de les sensacions, cada individu construeix un món estable i domesticat, inconscientment percep i accepta una “classificació” del món que li és definit per la seva societat. A mida que passa el temps les construccions es consoliden i els objectes que no encaixen en les configuracions conegudes, els conceptes ambigus o incòmodes, són ignorats o distorsionats per a que no molestin els supòsits establerts (Douglas, 2007:47-57).

Per tant, hi ha una selecció i una classificació. El món queda definit en unes categories de parents, de temps, d’aliments, d’espais, etc... Aquesta és la "realitat" quotidiana.

Per als sociòlegs Émile Durkheim (1996:96) i Marcel Mauss, aquestes classificacions humanes tenen una finalitat especulativa, dedicades a fer comprensibles les relacions que hi ha entre les coses i els éssers, a associar les idees i a unificar el coneixement justament amb la mateixa finalitat que ho fa la ciència, serien una mena de "filosofia de la naturalesa". Però Durkheim a la seva obra Les formes élémentaires de la vie religieuse (1912), observa també que hi ha una correspondència de l'ordre conceptual de les coses amb l'ordre social degut al fet que el món només pot ser pensat des de la societat.

"Com que l'univers no existeix sinó en tant que és pensat, i com que no és pensat totalment sinó per la societat, li és donat un lloc en aquesta; esdevé un element de la seva vida interior, i així ella mateixa és el gènere total a fora del qual no existeix res. El concepte de totalitat no és res més que la forma abstracta del concepte de societat; és el tot que comprèn totes les coses, la classe suprema que inclou totes les altres classes" (Durkheim, 1987:444)

La conclusió que fa Durkheim és que les coses no són un pur objecte de coneixement racional i prou, sinó que en la seva representació hi concorren tota una sèrie d'elements afectius propis de les relacions socials i justament són aquests sentiments els que donen les propietats essencials dels objectes. Així, les coses tenen com a característiques principals la manera com afecten la sensibilitat social i per això, primer de tot, són sagrades o profanes, pures o impures, favorables o desfavorables, bones o dolentes... En definitiva, si les classificacions i relacions

“afectives” d’allò social organitzen també les informacions sensitives de la resta del món, ¹⁴ llavors, gràcies a aquesta analogia, unes i altres es donen “sentit” mutu. Com ja s'ha dit anteriorment, la percepció és la visió interpretada del món, i amb Durkheim es pot dir que aquesta percepció juga primordialment en funció de les organitzacions socials, diferents en cada lloc i en cada temps. Al meu entendre, per aquest autor, el coneixement es fa amb models de la societat en qüestió, s’adapten models coneguts com a metàfores i per això la semblança de les coses sorgeix de sobte a partir de les representacions o dels relats. I amb la semblança, el significat.

"La història del món durant molt de temps, no ha estat sinó un altre aspecte de la història de la societat. L'una comença amb l'altra; els períodes de la primera són determinats pels períodes de la segona. Allò que mesura aquesta durada impersonal i global, allò que fixa els punts de referència en relació amb els quals es divideix i s'organitza, són els moviments de concentració o de dispersió de la societat; més generalment, són les necessitats periòdiques de refecció col·lectiva. Si aquests instants crítics es vinculen gairebé sempre a algun fenomen material, com la recurrència regular de tal astre o l'alternança de les estacions, és perquè es necessiten uns signes objectius per a fer sensible a tothom aquesta organització essencialment social. Igualment, en fi, la relació causal, des del moment en què és plantejada col·lectivament pel grup, resulta independent de tota consciència individual; plana pel damunt de tots els esperits i de tots els esdeveniments particulars. (...) Hi ha una altra raó que explica que els elements constitutius de les categories hagin hagut de ser agafats de la vida social: el fet que les relacions que expressen no podien esdevenir conscients sinó dins la societat i per ella. (...) Per reconèixer que una cosa s'assembla a d'altres amb les quals ja tenim experiència, no és gens necessari que arrenglerem les unes i les altres en gèneres i espècies: la manera en què les imatges semblants s'atreuen i es fusionen és suficient per a donar el sentiment de la semblança.(...) Les consecucions purament empíriques, les connexions fortes són (...) unes guies (...) segures" (Durkheim, 1987:444:445)

14 L'evidència que els conceptes i les seves relacions es configuren mitjançant una tendència a fer categories dicotòmiques, les unes respecte les altres, o categories dins d’altres categories, porta a Durkheim a pensar que poden haver estat inicialment concebuts sota la forma de categories socials. És a dir, que hom agruparia les coses i els éssers talment com ho ha fet inicialment amb els humans, per exemple la integració del sub-clan en el clan fa que els grups de coses es puguin disposar també seguint aquest mateix ordre.

Al meu entendre, per Durkheim, la semblança sorgeix per la sola construcció social dels objectes i llurs relacions. L’ús dels mateixos models estructurals dóna la semblança.

L’antropòloga durkheimiana Mary Douglas a la seva obra Purity and Danger (1966) descriu el mateix fenomen a la inversa: els agents humans inventen els processos empírics per a les seves vides i així, ordenant el món s'ordenen a si mateixos per organitzar el discurs i l'acció. Així doncs, segons aquests plantejaments, es pot pensar en la semblança com un procés dialèctic, una causalitat bidireccional que sorgeix tant per fer servir al món els mateixos sistemes d’organització que les societats, com per poder adaptar a les societats les configuracions que es fan de les coses.

En definitiva, la semblança és una característica que s'estableix per una activitat intel·lectual que fixa conjunts de categories i classes (Douglas, 2008:156). En aquest sentit, cal llavors referir-se a un procés social i històric de la "semblança".

"En quines condicions ha pogut reflexionar el pensament clàssic les relacions de similitud o d'equivalència entre les coses que fonamenten i justifiquen les paraules, les classificacions, els canvis? A partir de quin a priori històric ha estat possible definir el gran tauler de les identitats clares i distintes que s'estableix sobre el fons regirat, indefinit, sense rostre i com indiferent, de les equivalències?" (Foucault, 2010:9)

Crec que la idea de la semblança com a procés social i històric es pot posar en relleu d’una manera molt més clara fent servir justament els processos cognitius tradicionals: el recurs als àmbits finits de significació dels quals parlava en el capítol anterior. Em sembla pertinent aquí recordar una anècdota del gramàtic igualadí Emili Vallès, que era d'aquesta mena de persones que són molt de la broma. ¹⁵ El seu humor quotidià era cèlebre i tenia sortides com ara la que deia:

"Com s'assemblen aquests bessons, sobretot el de la dreta!"

Per una banda, i com s’ha dit anteriorment, la broma se situa en un àmbit apart de la realitat quotidiana, un àmbit especial en què les incongruències són permeses, d’aquí ve que els que sentien la facècia de Vallès la poguessin riure i celebrar, en lloc de pensar que s’havia tornat boig. Però alhora, l’acudit parla de conceptes que són quotidians: “assemblar”, “bessons”, de tal manera que la semblança amb la realitat quotidiana és immediata per tothom. Llavors, la sal de la cosa sorgeix quan un para compte, contra l’aparent evidència, que a la realitat quotidiana la semblança no és una propietat de les coses (de cada una de les coses).

15 Citat en un llibre de Bartomeu Bardagí (1991:15), que parla del seu temps de professor de català a l'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat de Catalunya cap els anys 1933-1937. Emili Vallès era el seu director.

En aquesta ironia, la “semblança” adquireix significat mitjançant un procés comparatiu atesa la semblança del llenguatge entre l’acudit i la realitat quotidiana. Per aquest motiu, puc dir jo ara que la semblança, i doncs el significat, del concepte “semblança” sorgeix per si sol mitjançant aquest discurs. Diré que la broma té un significat, té sentit, té solta. Com que és una sortida còmica fa riure, però alhora parla del món i organitza el món.