Totes aquestes teories i canvis de paradigma científic mostren al meu parer que el temps no deixa de ser completament cultural atès els seus valors morals (optimista, pessimista), les metàfores espacials dels actors socials, o les metàfores geomètriques dels teòrics (cercle, línia, punt), i els condicionants socials. Per tant, cada tipus de relació social té un tipus diferent de perspectiva del temps. 93 Segons Schütz són moltes les dimensions temporals amb les quals un individu es vincula als seus contemporanis, predecessors i successors, o es vincula amb el temps històric o altres tipus de temps. Totes aquestes perspectives temporals poden posar-se en relació al present viu o al passat, al propi o al dels semblants, etc. De manera que "la superposició i la interpenetració de les distintes perspectives, les noves i les que s'abandonen, les transformacions d'una per l'altra i les diferents maneres de combinar-les o aïllar-les formen el temps còsmic, que finalment és captat pels individus en la vida quotidiana com una sola dimensió homogènia que engloba els temps individuals de cadascú" (Schütz, 1974:206).
El temps estàtic puntual: la tradició
Per definició, la "tradició" hauria de ser una herència antiga i immutable, i justament d'aquí trauria el seu valor com a representació d'un grup segons una idea de continuïtat amb els ancestres i de relació amb el passat. Per tant, segons una idea folk de societat en equilibri en
93 Ja s’ha vist la creació de les idees evolucionistes i romàntiques per a explicar les diferències socials al segle XIX i la seva relació amb el temps creador i el temps desorganitzador respectivament. D’aquí que les interaccions dels discursos en les concepcions de temps provoquin la generació de nous significats socials de tot tipus. Un altre exemple: la relació entre societats del primer món i la resta a l’actualitat mundial es basa sovint en el concepte
"desenvolupament", que és una paraula treta del discurs biològic i suposa un creixement, un progrés de l'organisme, i es va aplicar per primera vegada després de la Segona Guerra Mundial i lligada al colonialisme. Però qualificar de desenvolupades i subdesenvolupades les societats implica posar-les en un pla temporal, en una línia de temps que només pot créixer. Se situen doncs societats avançades i endarrerides. Però no tothom té la mateixa idea del pas del temps. Tampoc ningú ha demostrat que el creixement sigui una necessitat.
l'espai però també en el temps, la tradició és en gran mesura una resposta a la pregunta sobre el temps. Però la tradició també és la pregunta: ¿què és tradició? 94
En el conegut llibre dels historiadors Eric J. Hobsbawm i Terence Ranger, The invention of tradition, Hobsbawm (1998a:13-15) diu que allò que es pot identificar com a tradició en el sentit de transmissió es pot dividir en dos tipus quant a la visibilitat social. Per una banda hi ha les pràctiques i creences, convencions i rutines, sobretot de caràcter tecnològic, i que no són símbols de res, sinó que faciliten l'acció atès que els processos automàtics són sovint més eficients (no obstant, aquests costums es poden modificar o canviar de bon grat per adaptar-se a noves necessitats). Per altra banda, hi ha allò que representa perceptiblement la continuïtat social en el temps, pràctiques, rituals, elements simbòlics que per aquesta funció han de semblar antics, autèntics, en el sentit que no han sofert el canvi, cosa que fa que els individus vegin una veritable continuïtat amb el passat.
"La continuïtat amb el passat és en gran part fictícia. Són respostes a situacions noves que prenen la forma de referència a situacions velles, o que estableixen un passat propi, o que estableixen un passat propi mitjançant una repetició quasi obligatòria. És el contrast entre el canvi i la innovació constants del món modern i l'intent d'estructurar almenys algunes parts de la vida social d'aquest món, de manera que semblin invariables i inalterables, allò que fa que la invenció de la tradició sigui tant interessant per als historiadors dels dos últims segles."
(Hobsbawm, 1988a:14)
En les noves condicions simbòliques del present hi ha individus que hi adapten usos vells, però també hi ha qui fa servir els materials, pràctiques i llenguatges simbòlics vells per a objectius nous. És evident que la intenció de la tradició és crear la ficció de continuïtat en el temps. 95 El mateix Hobsbawm (1988a:19) n'especifica les seves funcions, soles o sobreposades: a) establir o simbolitzar cohesió social, grups i comunitats; b) establir o legitimar institucions, estatus o relacions d'autoritat; i c) socialització, inculcació de creences, sistemes de valors i convencions de comportament.
En molts llocs del món, la gent invoca la tradició per a legitimar les coses, però paradoxalment, per a que la tradició actuï eficientment en la seva tasca de donar il·lusió de continuïtat necessita el canvi, l'adaptació al temps i a l'espai dels individus que la fan. Com he mostrat en
94 No em refereixo ara a les societats tradicionals sinó al concepte modern de "tradició"
95 El plantejament analític de Hobsbawm (1988a:17-19) no vol confondre l'adaptació d'uns materials vells, tradicions que en diu "genuïnes", amb les tradicions que recolzen en materials totalment inventats. En aquesta diferenciació no veig gens apropiada la paraula "genuïnes" atès que, com a "tradicions" totes han estat
"inventades", siguin materials antics o no tan antics. Al meu entendre, la "tradició" és senzillament una etiqueta cultural que no se sol posar per una determinada antiguitat dels models (la sola antiguitat no la determina) sinó per a unes intencions de representació. A més, el significat de la tradició sempre és contemporani.
un altre lloc (Castellví, 2011:73-74), els significats són essencials en els elements que s'han triat com a tradicionals i, si els antics significats no serveixen, són canviats fins i tot de forma radical per a que tot tingui sentit en les noves situacions.
Com assenyala Balandier (1994:35-37) la tradició defineix i fa veure que manté un ordre, com si l’acció desorganitzadora del temps no hagués tocat alguns costums, creences, rituals, festes, però en el fons és un operador per al canvi i l'adaptació. Aquest autor distingeix entre tres tipus de tradicionalisme. El tradicionalisme fonamental es troba al servei de la permanència i tendeix a mantenir les pràctiques socials i els valors associats. El tradicionalisme formal, que no exclou l’anterior, conserva les formes i modifica el contingut de manera que la continuïtat amb el passat és només aparent i serveix per a objectius nous. En darrer lloc, el que anomena pseudo-tradicionalisme és una tradició ja reformada però que en moments de gran canvi serveix per donar un aspecte conegut i tranquil·litzar la transformació.
Com ja s'ha dit, el model de temps modern i occidental, basat en la racionalitat científica heretada de la Il·lustració, és el que es basa en la idea de "progrés", i aquest model és percebut per la societat que se l’ha inventat, com a universal i no com a simple construcció local. Per això Occident creu que ha de fer proselitisme d'aquest progrés i convertir-hi a la resta del món.
Aquesta idea sobre el progrés situa tota societat orientada cap el futur i des d'aquesta visió, per contrast, les altres societats apareixen a orientades al passat. Evidentment totes les societats tenen una història l'hagin escrit en llibres o no, i també un canvi tècnic. Vet aquí que tothom fa una mica el mateix, respondre noves preguntes i canviar. Però no és el mateix el discurs i les formes simbòliques. Les societats industrials invoquen la novetat o disfressen les accions com a innovacions per a justificar comportaments antics, fins i tot sense saber-ho. En canvi, les societats de la tradició inventen tradicions per a justificar els canvis perquè en general necessiten referències al passat. Unes i altres expliquen la societat dins el seu “temps de referència” de manera que tot tingui sentit!
Totes aquestes maneres diferents de concebre el temps, evidentment que es poden situar en unes societats històriques concretes però és ben clar també, com tot, que es donen barrejades en diferents proporcions i casos en cada una de les societats. Els antropòlegs Laburthe-Tolra i Warnier (1998:11-13) posen en relleu aquest caràcter instrumental del temps en totes les societats: evidentment el progrés i la tradició es dóna en àmbits determinats de totes les societats però en cadascuna hi predomina el moviment cap el futur o bé el moviment cap el passat, que els dóna sentit. Per això, els nostàlgics a les societats modernes estan marginats, i els inventors a les societats de tradició estan sota sospita. En canvi, els ancians i els ancestres són venerats a les societats tradicionals i els investigadors i als aventurers són herois de la
modernitat. Per tant, hi pot predominar l'estructura sobre el moviment o, al contrari, la història sobre l'existència (Laburthe-Tolra, 1998:174).96
Atès que els humans poden explicar el món de formes diferents, com un món natural invariable, com un món cultural i històric en constant canvi (progressiu o degradatiu), com uns moments concrets rellevants, llavors hi ha diferents universos. Aquests universos depenen de l'ús simbòlic que es fa per a dominar el coneixement. Elias (2000:44) creu que la paraula clau del temps circular és “natura”, i la del temps lineal és “història” o “cultura”. Dues maneres diferents de seleccionar i ordenar percepcions però també dues maneres diferents d’identificar el món propi i el dels altres, com ja s’ha vist.
El temps social: el mite, la memòria, la història i la tradició
A cada moment i a cada lloc hi ha una manera més generalitzada de concebre l’experiència del record però mai no és l’única. La complexitat impedeix, com ja s’ha dit, la catalogació clara de les diverses maneres d’entendre el passat, la situació del present i la visió del futur. Per exemple, les circumstàncies socials i històriques com l’escriptura, la historiografia i la mateixa antropologia han influït per a configurar idees com ara la de “tradició”, ara mateix lligada als textos escrits i a l’autoritat i prestigi dels autors. A vegades, textos “històrics” produeixen llegendes o “mites” fundacionals necessaris per a la identitat d’alguns grups. Per altra banda, una estètica destacada per motius culturals diversos, fins i tot atzarosos, d’un determinat objecte o espai pot crear socialment un temps passat legitimat per aital patrimoni. L’art o el patrimoni construeixen versions del passat legitimades per la seva mateixa existència. Les cerimònies fetes en determinats llocs evoquen alguns esdeveniments del passat, que queden lligats, legitimats i finalment significats per aquest ritual.
Per altra banda, actualment i en general es llegeixen les biografies i també les èpoques històriques com a fruit d’un moviment lineal, d’una evolució de fases cada una de les quals causa la posterior, una aplicació moderna del principi de causalitat científica. Però en el temps lineal s'hi escau valorar la memòria. La memòria és una articulació de records organitzada segons una lògica la coherència de la qual es troba sobretot en les necessitats del present des d'on es recorda (Mairal, 2010:14), és a dir, cal parlar d'una memòria selectiva que només pot recordar allò que té sentit present. Perquè en definitiva, la biografia d’un individu i la història col·lectiva (que sol ser compatida en una mateixa generació i lloc) només són objectivament
96 No obstant això, la idea de progrés, tan clara en aquests estadis moderns, es fa un problema en els espais contemporanis perquè la superabundància d'esdeveniments coneguts és una dificultat pels historiadors, economistes i sociòlegs que no poden definir el present i el passat de tan junts que estan. Es pot dir que hi ha un excés de temps. (Augé, 2007:32-36).