El bricoleur no cerca causes sinó que cerca significats amb l'ajuda de la seva imatge del món.
"Construeix edificis mentals que li faciliten la intel·ligència del món per tal com se li assemblen". El pensament salvatge levistraussià, en el sentit de pensament humà clàssic, 58 és el pensament analògic (Lévi-Strauss, 1985:302). Es val de descobrir en els objectes conceptualitzats tot un univers semàntic que, per analogies diverses, comuniquen els missatges que els humans necessiten per a fer pensable l'univers (que és social, com ens recordava Durkheim). Però descobrir és també inventar. Aquesta finalitat, fer assimilable al pensament la realitat que es construeix és, en termes d'aquesta tesi, donar-li significat, incorporar-hi sentit, fer que tingui solta.
La codificació binària
El material etnogràfic de diverses societats mostra que les antítesis formades per dualitats de conceptes semblen una manera força estesa de concebre sentit en àmbits de la realitat creada: naturalesa/cultura, cel/infern, bo/dolent; sec/humit; cru/cuit... Amb tot, Elias (2000:87) observa que no es pot concebre una antítesi d'aquest tipus sense una enorme síntesi: els termes d’una dicotomia sempre seran extraordinàriament imprecisos i molts seran representacions no pas de fets sinó d'especulacions sobre fets o de barreges de fets i fantasia.
No obstant això, un terme defineix l'altre perquè no es pot entendre un concepte si finalment no és per excloure'l d'un altre concepte. Aleshores, un terme fa un discurs sobre l'altre però alhora sobre ell mateix (sobre allò que no és) i novament tenim una auto-referència dins aquests sistemes binaris.
Però, tal com ens permet veure la troballa de Lévi-Strauss sobre el pensament analògic, totes les relacions sintagmàtiques s'assemblen paradigmàticament en quant totes són sèries seqüencials. Les relacions d'oposició s'assemblen a les altres relacions d'oposició justament per aquesta causa i doncs, poden ser metàfores unes de les altres, encara que una oposició pertanyi a un sistema cognitiu i l’altra a un de diferent. Per exemple, l'evident i “natural”
58 És clar que aquest model de Lévi-Strauss no es limita a societats tradicionals: també el pensament modern de les societats industrials complexes, i el pensament científic, incorpora necessàriament taxonomies i relacions establertes per analogies construïdes i preparades per corroborar les hipòtesis. Sovint els experiments no estan ideats per a refutar-les. L’objectiu fonamental sempre és fer pensable el món.
oposició dia/nit pot fer que es vegi també "ben natural" l'oposició bo/dolent (o la seva inversa, tan se val), si un relat mític és capaç de vincular-les.
Els mites, els discursos sobre el món, són missatges diacrònics perquè tots impliquen temps per explicar-se i parlen de coses que succeeixen en el temps, i per aquesta forma seqüencial es fan entenedors, però els seus significats pregons sorgeixen de permetre analogies que es repeteixen dins el relat i per tant, els veritables significats són sincrònics i parlen de fets socials abstractes, d’estructures i de definicions que altrament són impossibles de definir. Per això, Lévi-Strauss se centra en l'estudi semàntic dels mitemes i suggereix analitzar els missatges de tipus binari per a descobrir estructures de comunicació. Per exemple, segons l'adient exemple que proposa Leach (1989:38), el vestit blanc de la núvia i el vestit negre de la vídua, en molts indrets de l'Europa cristiana són elements que formen part d'un mateix missatge temporal: la idea del temps matrimonial. El blanc és l'entrada i el negre la sortida. La dualitat blanc-negre és una metàfora de la dualitat entrar-sortir d’un període social abstracte indefinible amb fronteres rituals invisibles. Per tant, l'oposició de colors dóna significat a la realitat social construïda com és el matrimoni. El discurs que narra tal cosa és diacrònic però el significat no.
La dificultat de veure-ho és el temps que passa entre ambdós esdeveniments, tan si es tracta d’un relat com si forma part del simbolisme que la societat ha decidit aplicar ritualment. 59
D'aquesta manera, rere un mite, una narració autoritzada, qualsevol acció és simbòlica atès que hi ha una no-acció que se li oposa, i aquesta dicotomia pot ser significada per una altra oposició adient dins el mite. Per exemple, la cuina dels aliments pot oposar cru/cuit, líquid/sòlid, viu/mort, etc..., parelles que es poden assemblar a qualsevol altra parella de contraris. No hi ha àmbit humà, per molt que sembli una activitat de simple supervivència que no pugui incorporar un significat i no sigui doncs un acte de comunicació que expliqui com és tal realitat social.
Encara hi ha una oposició que se sobreposa a totes. Dins un món classificat, com ja s'ha dit, la investigació de Douglas va descobrir el paper d'allò fora de lloc, allò que és impur, brut i que s'oposa a allò pur. A més límits, més consciència de la brutícia i més activitat humana dedicada a netejar (purificar) aquests límits fronterers invisibles entre els conceptes de la realitat construïda. Per exemple, els límits entre la persona i l'entorn fan que un infant que se socialitza es demani per la seva identitat física: qui sóc jo i on és el meu límit? Llavors les excrecions del cos són particularment dificultoses de situar, per una banda els excrements, sang, orina, suor, esperma, formen part del "jo". Per l'altra, totes les excrecions un cop sortides del cos, estan fora de lloc. Lògicament, en un món orientat a definir un "jo" físic, tots
59 Aquesta dificultat és la que fa que paral·lelament, es construeixin altres significats i analogies com la que vincula el blanc (o el negre) amb la puresa o coses semblants o adients. Les combinacions i interpretacions no tenen final.
aquests residus humans es constitueixen com a focus de tabú, són brutícia (Leach, 1989:85).
Vet aquí que un binomi present arreu és el de net/brut, o pur/impur, essencial en la definició de qualsevol realitat i potencialment disponible per a significar-se amb qualsevol altra acció/no-acció, o parella d’oposicions. El tabú de la impuresa o de la indefinició, crea objectes, espais i temps sagrats. 60
La meva tesi creu que aquests processos de bricolatge simbòlic formen part de la realitat en la que es troba i de la que parteix qualsevol sistema de coneixement, ciència inclosa, i és el sistema de funcionament bàsic en molts dels sistemes tradicionals de coneixement. Potser no tant en el mètode rigorós de la ciència però segur que sí en les conseqüències socials dels seus resultats, com es pot comprovar cada dia en la interpretació popular de descobriments naturals o de noves malalties...
2.3.2 El ritual: el significat en el llenguatge performatiu
Per la ciència antropològica, allò que en general es coneix per "ritual" és un acte, especialment expressiu, que és socialment acceptat o reconegut, sovint prescrit en segons quins moments, i que serveix per comunicar d'una manera molt més concentrada i directa una realitat social que no pas ho fan els actes quotidians. 61 Els rituals més evidents, per la rellevància que històricament se'ls ha donat, són els de les pràctiques dites religioses o màgiques i que tracten de coses extraordinàries, atès que els actors són conscients d'una bona part dels seus significats simbòlics i són capaços d'elaborar la seva exegesi. En un principi, l’antropologia observava amb visió etnocèntrica la idea del ritual com a cerimònia sobre creences irracionals o supersticions pròpies de l’alteritat: altres temps i altres cultures. 62 Un cop superada, s'ha
60 Com ja s’ha dit i es veurà més endavant, sacralitat, segons Durkheim, fa referència a la protecció amb tabú de la cosa dita sagrada. Però sagrat pot ser tant allò ordenat com allò ambigu: pot ser sagrada la puresa i també la impuresa...
61 Evidentment, “ritual” és un model explicatiu, tot i que molt popularitzat. Hi ha moltes definicions d’aquest instrument simbòlic que depenen de cada autor i de la seva experiència, o de la seva capacitat explicativa vers la realitat que vol investigar. Per tant, no hi ha consens ni entre els mateixos antropòlegs, però no cal a aquestes alçades de la tesi reconèixer precisament que la seva necessària indefinició fa que continuï essent un excel·lent model, justament per això, és clar. Per altra banda, els intents d’aproximació a una definició que faig aquí, si no dic el contrari, són meus.
62 És la coneguda i tan criticada visió intel·lectualista del ritual i de les creences religioses, aquestes interpretades com uns models explicatius del món, una mena de pensament "científic" erroni propi de societats no evolucionades. Molts antropòlegs acadèmics clàssics van defensar aquesta posició: Tylor, Frazer..., i també, com ja s'ha vist, Durkheim va proposar les classificacions "primitives", visibles a través de l'organització social, mites i rituals, com una mena de classificacions científiques, en el sentit epistèmic de donar causes als fenòmens.
Tanmateix, al meu parer, el mateix Durkheim obre la porta a escapar d'aquesta idea quan, com es veurà més endavant, s'adona que el déu invocat a les religions (al menys, les totèmiques) no és l'organitzador autònom del
descobert el caràcter ritual de molts moments no estrictament identificats com a tals, com ara festes, esdeveniments polítics, trobades socials, esportives, en tota mena de societats (Segalen, 2005). Ho serien tots aquests actes socials si fem cas de les tesis ja exposades de Douglas. Ja s'ha vist que moltes accions socials col·lectives, si no totes, objectiven la realitat i són posades en relació, harmònica o confrontada amb la classificació imperant d’un grup, o sigui, que aitals accions impliquen inevitablement manteniments, separacions, re-agrupaments, definicions i re-definicions de conceptes de la realitat. Accions que creen, vigilen o canvien els límits del món social que s’ha fet o es vol fer, i per tant comuniquen socialment tot això. A efectes d’aquesta tesi, si l'acció en qüestió suposa una tradició o fa servir elements simbòlics tradicionals dels quals tothom entén el significat, en diré “ritual”, i faré servir alguns models que diversos autors han fet d’aquesta formidable realització comunicativa, ara estabilitzadora ara transformadora, ara destructora de realitat.