Per tant, quant a la “cultura”, la conclusió també ve novament de la posició constructivista, tot i que també alguns autors constructivistes s'han quedat encallats amb el problema dramàtic del relativisme cultural com un cul de sac, una impossibilitat de la comunicació inter-cultural:
la idea que tota cultura ha construït els seus termes propis i, tot i no entendre’ls s’han de
79 Una prova d’això és l’actual fabricació per part de les comunitats contemporànies occidental de la "cultura"
pròpia i la dels altres, amb la tria selectiva d’activitats que no solen tenir a veure amb el funcionament principal de la comunitat, més aviat acaba referint-se a les festes, a la gastronomia, al vestit, a l'art, al coneixement erudit..., coses que se sol mostrar i, a vegades, es vol importar de les societats veïnes. La idea d'exotisme fascina els importadors de "cultura": les festes dels altres, el seus menjars típics..., com més rars millor; però els límits tàcits són força clars: mai aquest procés se sent atret pel sistema sanitari, polític o urbanístic d'una societat llunyana. Ni tan sols reflexions amb bona voluntat com ara els de l'anomenat multiculturalisme que defensa la cohabitació, no se'n pot estar de pensar en aquests termes folklòrics que, malgrat tot, separen uns i altres. En conclusió, les cultures continuen sent invencions per a fer de mirall de nosaltres mateixos, per a definir-nos com volem, o com necessitem...
respectar. Però cal fer notar que la causa d’aital problema és que s’ha adquirit l’hàbit de pensar en la cultura com un substrat a partir del qual es construeixen les idees que la caracteritzen. De fet, molta gent pensa que tot es construeix tret de la cultura! Però si acceptem la unitat genètica de la nostra espècie i també les múltiples possibilitats perceptives que té l'ésser humà per crear i canviar el seu món humà, llavors això no té cap ni peus. Com s’ha mostrat, la cultura és la descripció de la diversitat cultural i és feta des de la mirada socialment construïda de l'observador. Per tant, el concepte cultura és també un concepte construït. L'etnògraf crea la cultura que investiga alhora que la seva pròpia, com a marc de referència diferencial i doncs, creure en la cultura com una essència i no com un instrument és l’error fonamental.
Tenim doncs la "diferència", conseqüència de la relativitat de la construcció de la realitat, i tenim una de les construccions de la realitat: la "cultura", que és la manera que actualment molta gent té d'entendre la diferència, concretament, amb una “classificació de cultures”. En aquest sentit, tal com diuen Berger i Luckmann, dins l'òptica constructivista, si el coneixement és la certesa que els fenòmens són reals, conèixer és construir la realitat, saber és crear (Feliu, 2000). Els que creuen en l'existència essencial de la cultura, els culturalistes, creen una realitat de cultures, però obliden les circumstàncies històrico-socials i les relacions de poder que conformen les diferències en les societats, en definitiva, obliden que "cultura" és un concepte modern, com s'ha mostrat.
Certament, com afirma Joel Feliu (2000), el pensament que classifica les diferències culturals és producte d’un lloc i un temps concrets que van crear el concepte. Hi ha molts exemples històrics coneguts en els quals els actors perceben una diferència vers els altres però no poden classificar els humans diferents en “cultures” perquè encara no posseeixen aquesta idea.
Llavors, el diferents no ho eren tal com es veuen ara amb el concepte modern de “cultura” que dóna la possibilitat de classificar els grups amb una coherència ètnica de totes les diferències que hi ha amb els veïns o els enemics. Molts casos que venen de l’antigor no s’ajusten a allò que creiem que hauria de ser una cultura. Per exemple, el món jueu constitueix un cas paradigmàtic de les fronteres difuses que té un concepte teòric de “cultura jueva” quan hi ha tantes dificultats en els mateixos jueus per a dir què és ser jueu. Per això Feliu creu que el concepte de “cultura” distorsiona sobretot la descripció dels pobles antics, per exemple, com a
"cultura egípcia", "cultura grega", "cultura semítica", atès que els pobles referits no es veien com a una cultura. Això no vol dir que no hi hagi hagut sempre una mena d'alteritat permanent per a poder-se pensar la pròpia identitat, però no sempre ha tingut les mateixes característiques i evidentment no tenia les de la moderna “cultura”. La construcció de l'Altre, no és natural sinó sociohistòric. Feliu conclou que l'existència de cultures seria el mite contemporani, atès que el diferent és sempre l'Altre, llavors és l'expressió perfecta del desig de legitimar al pròpia identitat.
Vet aquí que la cultura és una abstracció, un rètol per a identificar un punt de vista elaborat per una quantitat de científics, un punt de vista amb el qual van arribar a una visió coherent (Bateson, 2006: 31). El model d'aquesta idea es va imposar amb els autors de les monografies imperants en la primera meitat del segle XX que, inconscientment o no, miraven d'evitar les contradiccions i esborrar els conflictes per a mostrar societats de cultura pura, sense canvi i per tant, sense temps. Aquest fer culturalista, propi de la modernitat, ve de l'obsessió per l’ordre, el retallament i l’establiment de formes (Gruzinski, 2007:59-60). I és ben plausible, etnogràficament parlant, dir que la coherència no pot ser la prova principal de la validesa d'una descripció cultural, perquè el món a investigar per l’antropòleg no funciona amb aquestes perfeccions estructurals. Com diu Geertz (2001: 30), "no hi ha res més coherent que l’al·lucinació d’un paranoide o que la història que explica un estafador". En aquest sentit, Serge Gruzinski explica el procés:
"La noció de cultura va néixer d'un punt de vista evolucionista i la història en va quedar impregnada durant molt de temps. Sovint, els historiadors han tingut la tendència a llegir les èpoques passades com el resultat d'un moviment lineal, d'una evolució, o d'una progressió o un progrés; com si cada nova etapa fos capaç de desenvolupar unes forces que les etapes anteriors haurien contingut en una llavor. Vet aquí que el Renaixement neix de l'Edat Mitjana i obre els temps moderns. Aquest temps lineal porta associat l'eterna qüestió dels orígens que, alhora implica la idea d'una autenticitat o d'una puresa passades que s'hauria de tornar a trobar. (...) A la idea d'un temps lineal l'acompanya normalment la convicció que existeix un ordre de les coses. Ens consta de desfer-nos de la idea que tot sistema té una mena d'estabilitat original cap a la qual ha de tendir inexorablement (...). (La barreja, com a desequilibri o pertorbació) la convertim en un fenomen transitori o secundari. (Però) la realitat no respon a aquesta visió de les coses. En comptes d'afrontar pertorbacions ocasionals a partir d'un fons d'ordre sempre disposat a tornar-se a configurar, la majoria dels sistemes manifesta comportaments que fluctuen entre distints estats d'equilibri, sense que hi hagi necessàriament un mecanisme de retorn a cap
"normalitat". Ben al contrari, a llarg termini la reproducció d'estats aparentment similars o veïns acaba creant situacions noves. A més pertorbacions sobre les condicions, més oscil·lacions entre estats diferents, cosa que provoca la dispersió dels elements del sistema, que vagaregen en cerca de noves configuracions. Els moviments del sistema fluctuen entre la regularitat i la irregularitat absolutes i mantenen un marge important d'imprevisibilitat."
(Gruzinski, 2007:67-70)
Per tant, estem davant un constructe útil per a la investigació de les diferències però no prou rigorós per a que l'acadèmia n’hagi de fer una categoria real en el sentit de Berger i Luckmann, al menys si és conscient de la construcció social dels conceptes. El procés que fa semblar objectiva aquesta idea és molt comú: quan persones amb autoritat escriuen, aleshores
reifiquen. 80 Potser caldria parlar dels mitjans de comunicació, o els fulletons turístics, que porten la traducció cap a l'opinió pública, que demana, i hi troba, objectes clars, perfilats i coherents. Les cultures són vistes habitualment com una realitat definida sobre la base d'una sèrie de categories diferencials com ara el parentiu, la religió, la política, l'economia, les institucions, la llengua, les tradicions..., categories que li donen coherència interna i les fan existir. Però no cal oblidar ara que la història de la cultura ha estat en general una producció feta per i per a les elits de les societats (Mira, 1985:127). Per això, per ser un evident constructe intel·lectual, l'antropòleg Gregory Bateson, a la recerca dels factors determinants de la personalitat, comença dient amb certa provocació: "la cultura no determina res"
(Bateson, 2006:31)
L’ús per part dels antropòlegs del concepte “cultura” provoca el costum de generalitzar quan parlen de la cultura d'una comunitat, una generalització que per una banda exagera els trets que la diferencien d'altres societats, i per l'altra banda ignora les experiències individuals diferencials en el si de la comunitat (Abu-Lughot, 1991:153; citada per Martí, 2003:40). Segons Josep Martí (2003), aquest concepte de cultura, "mantinguda més per esma que per convicció"
en l'antropologia té el principal problema en els mal usos ideològics que provoca en la societat en general.
Segons aquest autor el mal ús rau en quatre punts principals. El primer és que si s'entén cultura com el conjunt d'elements que comparteixen els membres d'una societat, hom acaba equiparant el terme cultura al de societat de manera que els fa servir de sinònims, quan és ben clar que no és cert que aquests trets siguin únicament els que hi ha, ni que es presentin en tots els seus membres. Segonament, Martí fa esment de la confusió habitual entre els trets culturals que té un individu i els trets d'una idea de cultura representativa amb la qual aquest individu es pot identificar. Per exemple, el folklore i els elements de tradició, seleccionats i reconstruïts segons criteris de caire romàntic i utilitzats com a identitat cultural, juntament amb els valors que hom hi pot associar, són sovint instrumentalitzats en determinats discursos polítics, ara per lluitar pel manteniment d'unes essències, ara per menystenir altres societats.
En tercer lloc, es dóna el cas d'equiparar cultura amb allò que es considera propi d'una comunitat definida segons criteris d'etnicitat i per tant, amagant altres trets culturals que poden pertànyer-li però que no són etiquetables en termes d'identitat ètnica segons la idea socialment establerta d'allò que són les competències etnicitàries. Finalment, el cas que promou un altre mal ús del concepte és la percepció les cultures com a "entitats supraobjectives, amb atributs tals com la persistència, l'homogeneïtat, continuïtat i territorialitat", cosa que fa l'interès foll de conservar algunes pràctiques anorreadores per a l'individu, només per no violentar una essència que cal conservar per a mantenir la identitat.
80 Un fenomen potser no massa aliè amb l'existència de les dites religions "de llibre" i amb la sacralització de les escriptures (a vegades fins amb prohibició de traduir-les, com és el cas de l'Alcorà....).
Aquesta idea que diu que la cultura existeix al marge dels seus usuaris, que té valor per ella mateixa, provoca no pocs problemes a l'actualitat, com ara el manteniment de rituals violents, o festes anacròniques que marginen individus o col·lectius atès que la festa col·lideix amb valors actuals. 81
En definitiva, la idea de naturalesa i de la ciència natural que sap com conèixer-la, ha provocat la reificació dels conceptes antropològics que la ciència social ha generat, la “cultura” entre molts altres. Les realitats han reflectit els conceptes i les societats que hi viuen els han utilitzant com a símbols per les necessitats de cada moment. Com ja s'ha vist anteriorment amb les propostes de Bruner i de Hammersley, el científic acaba estudiant la realitat que ell mateix ha provocat. Talment com ho fa qualsevol membre de la societat quan mira d'entendre les coses. L'ésser humà crea el món social i aquest fa humà a l'humà. 82