2.2.5 Els sistemes complexes auto-organitzats
La complexitat adaptativa
Qualsevol sistema de coneixement, ciència inclosa, és un univers narratiu. Allò que fa és seleccionar elements d’una realitat social, una classificació, i parlar-ne a partir d’un llenguatge construït i compartit culturalment.
La teoria tradicional de sistemes implica transformar, a nivell d'anàlisi teòrica, tota realitat a explicar com a un sistema, o sigui, una associació combinatòria de parts que separadament no serien pertinents. Un sistema és un àtom, una molècula, una cèl·lula, un organisme, una societat o una galàxia. És a dir, el sistema no és reduïble a la suma de les seves parts.
Considerar un sistema així com a "sistema tancat" va ser una pràctica classificatòria i analítica de les filosofies i les ciències reduccionistes del passat que cercaven causalitats unilineals i per això els sistemes eren aïllats de les pertorbacions exteriors amb l'ús de la famosa clàusula ceteris paribus. Les coses eren tractades com a coses, en el sentit tradicional, amb un nom i amb unes fronteres respecte el seu entorn. És allò que resulta quan la medicina pensa en un ronyó i parla d’un ronyó com a un ronyó. O quan l’antropologia pensa en els nuer com “Els Nuer”. 33
La ciència física, la biològica i l'antropològica del segle XX han tornat a l'estudi de la complexitat, si bé amb diferents intensitats i èxits. Ara, en molts estudis, l'abandonament del reduccionisme ha activat el plantejament "obert" dels sistemes. Aquesta pràctica té la particularitat de poder descriure sistemes que depenen d'una alimentació exterior (que són quasi tots) com la flama d'una foguera, un ésser viu, o la baixada d'aigua d'un rierol. La noció de sistema obert implica que les lleis d'organització no es poden concebre en termes d'una cosa, estable, en equilibri, sinó en termes de dinamisme. D'alguna manera es pot dir ara que no hi ha coses sinó processos. La intel·ligibilitat d’un sistema es troba en el mateix sistema i també en la seva interrelació amb l'entorn.
33 Tal com va descriure aquesta societat l’antropòleg Edward Evan Evans-Pritchard el 1940 en una cèlebre etnografia.
Amb un primer cop d'ull sembla que aital plantejament d’un objecte d'estudi, com a un sistema obert, sigui tan dispers que no pugui ser assolit. Això és degut a l'hàbit d'arrossegar a tot arreu la vella metodologia de la ciència reduccionista i les possibilitats de les seves equacions matemàtiques deterministes. En un coneixement honest, la interrelació total dels sistemes és una evidència empírica, però la resolució d'equacions té un límit tècnic en el nombre de variables, aleshores la ciència analítica limita la seva realitat a les possibilitats operacionals. Com s’ha dit, aquesta realitat científica, creada socialment i limitada pels seus plantejaments de sortida, és una realitat que s’ha fet hegemònica i que s’intenta imposar arreu.
Per sort, l'anàlisi sistèmic obert ha tingut uns avenços importants en el descobriment dels sistemes dinàmics no lineals, l'auto-organització i les propietats emergents dels processos complexes. Segons aquestes teories, sistemes oberts diversos són capaços de formar finalment estructures semblants o iguals, i això independentment de les condicions inicials! Aquest fet estrany d’emergència d’analogia és degut a la re-formulació constant de les variables, que passen una vegada i una altra pel mateix procés que regula el comportament.
És a dir, els processos complexes adaptatius prenen informació del seu entorn i també de la interacció del propi sistema i aquest entorn. Això els permet modificar-se contínuament però també permet generar altres sistemes similars. Les interaccions del sistema produeixen un ordre global emergent amb tot un seguit de propietats determinades i aquest comportament emergent torna a influir en el comportament dels factors que el van produir. El resultat és una sorprenent auto-organització. Aquests processos han estat comprovats en multitud de casos i en àmbits tant de sistemes vius com no vius i sense capacitat de representació. Per exemple, en l'origen de la vida, l'evolució biològica, la dinàmica dels ecosistemes, la meteorologia, l'aprenentatge i els processos mentals, el comportament dels mercats i de les galàxies, la capacitat simbòlica de l'ésser humà i les successions de societats o d'institucions socials. Tots aquests àmbits són entesos com a diferents però tots són epifenòmens, configuracions macroscòpiques del mateix tipus de partícules i, el més important, el cervell humà i les seves construccions mentals basades en seleccions, conceptualitzacions i classificacions adaptatives i contínues és un sistema de representació format pel mateix tipus d'elements. 34
Aleshores es poden observar lleis potencials, processos crítics i patrons que, d'una manera molt sorprenent, són universals i independents del sistema, de les condicions inicials o de les equacions específiques que guien el procés (Halpern, 1992:85). Per exemple, les lleis potencials de Zipf que s'observen en molts llistats de ben diferents àmbits i de diferents escales, i que no poden ser explicades però tenen una existència empírica evidencien el
34 Allò que fa que les neurones, o les molècules d'ADN, que estrictament no signifiquen res, provoquin un resultat tan complex i significatiu com el que fan, té a veure amb aquesta auto-organització (Lewin, 1995:25, 196).
següent: es pot observar que amb una bona aproximació la magnitud és inversament proporcional al rang d'ordre. Tant en llistes sociològiques com d'àrees de la física o la biologia o del que sigui. Posem per cas, la llista de les ciutats més poblades del món, o bé la de l'energia dels terratrèmols més grans que 8 a l'escala de Richter, etc..., les magnituds successives sempre segueixen ben aproximadament l'ordre de 1/(rang d'ordre + constant)exp (Gell-Mann, 1995:109-114). Al meu parer, aquesta evidència inexplicable de les regularitats fa pensar que les "correlacions significatives" entre variables que sorgeixen quan allò que es proposa és demostrar científicament (matemàticament) un comportament hipotètic del qual se sospita una causalitat, no són sinó imbricacions molt més pregones de les quals en deduïm una causalitat basades en hipòtesis culturals.
S'ha comprovat que la complexitat és necessària per a obtenir aquestes propietats emergents.
Però la complexitat no és la quantitat d'informació del sistema sinó una mesura del cost del seu processament. Segons el físic Murray Gell-Man (1995:40-79), expert en mecànica quàntica i complexitat, a nivell teòric la complexitat es pot mesurar en funció de la longitud de l'esquema mínim que el sistema ha de fer servir per a descriure les propietats de les dades.
Així doncs, hi haurà més complexitat efectiva en un sistema a més longitud de la descripció mínima de les seves regularitats (la ciència, per evitar arbitrarietats la fa amb informació algorítmica). Llavors, una complexitat significativa en un sistema es dóna quan el contingut d’informació per a descriure'l no és ni massa alt ni massa baix. Per exemple, si suposem un sistema social i es veu tot allò que passa com a aleatori, és clar que la informació és molt alta perquè no hi ha regularitats en el sistema, però la complexitat és baixa perquè la descripció resumida que se'n pot fer és molt curta: “tothom fa el que li sembla”, podria ser la descripció.
Per altra banda, si tot és molt regular, la informació és molt baixa i la complexitat també és molt baixa, perquè la descripció també és molt curta: “tothom fa tal cosa”, per exemple. En aquests extrems informatius no hi ha complexitat. La complexitat efectiva amb valors apreciables es dóna en sistemes ni massa ordenats ni massa desordenats, on la descripció, el coneixement, cal que sigui molt llarg i costós.
L'antropòleg Igor Kopytoff s'adona que també en qualsevol procés social de classificació, el resultat és sempre un punt mig entre l'heterogeneïtat inherent de l'entorn inicial i les composicions humanes de coses en àrees d'homogeneïtzació. Si la classificació arribés a fer coses semblants i grans conjunts homogenis de tot, la funció cognoscitiva es blocaria.
"tant els individus com les col·lectivitats culturals han de fer un punt intermedi entre (els) dos extrems durant la classificació de les coses en categories, les quals no són simultàniament ni moltes ni molt grans. (...) allò que se sol anomenar "estructura" descansa entre la heterogeneïtat d'allò molt dividit i la homogeneïtat d'allò molt agrupat." (Kopytoff, 1991:96)
El desordre en un sistema es pot mirar de dues maneres. Els teòrics creuen que, en primer lloc, és per causa de la impredictibilitat inherent al món de les partícules que, com s'ha dit, estan subjectes a la indeterminació de Heisenberg. Però sobretot, es deu també al fenomen conegut com a caos, que fa referència a l'extrema sensibilitat de l'evolució dels processos dinàmics no lineals en els quals una variació mínima en les condicions inicials dóna una gran diferència com a resultat final. 35
Però si s’observa arreu dels models de la representació cognitiva humana, en el cas del propi sistema conceptual humà, és evident que és afectat pels mateixos factors atès que el cervell és un sistema físic de representació format per partícules. Així doncs, si se suposa una percepció humana com a sistema complex adaptatiu, allò rellevant per veure el seu funcionament és la informació que li arriba, com percep regularitats i les diferencia d'allò que és atzarós i com en fa un esquema i com el va modificant; de quina manera cada esquema que en fa es combina amb informació addicional atzarosa per a generar un resultat aplicable (la descripció d'alguna cosa, la predicció d'algun succés...). Al final, el resultat que obté té efectes retroactius en el sentit que fa seleccions sobre els esquemes en competència, descartant o escollint.
Si bé aquest procés és constant en tota activitat humana, en l'exemple de l'infant que aprèn a parlar es veu molt clarament. En primer lloc, és comprovat que l'infant no memoritza totes les paraules i enllaços que sent dir als adults, allò que realment fa és elaborar una gramàtica, extrau regularitats i descarta la informació estocàstica. Aquesta gramàtica no només inclou les formes de construir les frases sinó també la fonètica (regles dels sons) i la semàntica (les regles que fan que una frase tingui sentit). Aquesta gran gramàtica és posada a prova constantment amb detalls i situacions que anteriorment l'infant havia desestimat. El procés avança a base de seleccionar o rebutjar les modificacions. (Gell-Mann, 1995: 68-73)
La potència i l'abast de l'anàlisi sobre la complexitat és enorme. Per exemple, el mateix sistema del progrés de la ciència, del qual se n'ha fet una crítica a l'inici d'aquest capítol, es pot estudiar com un procés d'auto-organització. Tal com ho descriu Gell-mann (1985:92-105), l'empresa científica és la confrontació de teories científiques. Les noves han de competir amb les existents en moltes coses però bàsicament en capacitat explicativa i predictiva. Cada teoria és una condensació de situacions i li cal ser suplementada constantment per algunes d'aquestes situacions per a poder fer prediccions i corroboracions. Quan una teoria madura, té tendència a emergir com a especialitat i molts científics desenrotllen la capacitat predictiva amb nova informació detallada de cada cas que les verifica o no. Teories discordants amb els
35 No es tracta d'aleatorietat pura, és un fenomen que amaga un model implícit però atès que no hi ha res al món que es pugui mesurar d'una manera absolutament exacta, l'evolució provoca una indeterminació futura. Tot plegat sembla atzar i no ho és, perquè sempre és el resultat de processos que es poden especificar amb equacions, a vegades molt simples.
resultats són desplaçades per noves teories millors. Fins aquí tenim les clàssiques explicacions dels filòsofs de la ciència com Karl Popper, que remarca que el tret essencial de la ciència és que les seves teories són falsables mitjançant observacions posteriors, que poden considerar-la, en aquest cas, errònia. No obstant això, tal com diu Morin (2001:34), ni Popper, però tampoc Kuhn, Lakatos o Feyerabend, filòsofs de la ciència, no contemplen la complexitat en les seves disputes epistemològiques. El cas, diu Morin, és que els professionals de la ciència són humans i l'empresa científica és un sistema obert. Els científics són influenciats per l'interès econòmic, les emocions, l'egoisme, la moda, la mandra… Pot ser que una teoria es mantingui pels beneficis i no pel valor científic, o que una altra es falsegi per assolir un prestigi. Tot plegat no són problemes de la ciència sinó que, en virtut de la visió sistèmica, és el sistema mateix, que resulta que és humà. Les falsedats i enganys, les motivacions externes acaben auto-corregint-se, arribant a un equilibri, sempre dinàmic i canviant, és clar.
Però alhora, les idees científiques, sobretot les revolucionàries, en el moment de la seva eclosió popular són metàfores culturals o models d'altres situacions que poden ser sistemes en ells mateixos, i doncs, això vol dir que modelen altres sistemes. Crec, en aquest sentit, que funciona aquí l’emergència intrínseca d’analogies. Per exemple, en el moment que la teoria de Copèrnic va mostrar que la Terra es movia al voltant del sol, aquesta idea va permetre canviar la perspectiva de la societat occidental vers Déu per passar a centrar-se en els éssers humans i en les lleis de la natura. Ran del sistema heliocèntric, moltes persones es van plantejar el concepte del mateix univers i la posició dels humans dins seu. Per altra banda, com és ben sabut, la teoria de la selecció natural de Darwin també va modificar radicalment la visió que les persones tenien del món molt més enllà de l'abast de la teoria. És el cas de les idees sobre la pròpia psicologia i cos, i el seu origen material i genètic. Però també va incidir com a metàfora social la noció darwiniana de la supervivència del més adaptat, una cosa que ha estat clau per a justificacions de l'estructura de classes socials i la depredació econòmica. O per a justificacions morals quan hom pensa que el que sobreviu ha de ser el millor (Briggs, 1999:9).
Aquest mateix procés dels sistemes complexes adaptatius que, com s'ha dit, és observat en sistemes oberts (conceptualitzats humanament) de qualsevol matèria interactiva (orgànica, inorgànica o simbòlica) ha estat modelat també, en el cas que interessa aquesta tesi, per Lévi-Strauss (1985:61-62) amb la figura del bricoleur que fa servir per explicar el procés de creació del pensament mític, com es veurà més endavant. En conclusió, la complexitat és el brou que en qualsevol sistema definit, unes petites configuracions porten a l'organització i a l'emergència de noves configuracions fins a arribar a unes saturacions ordenades. Per tant, allò que és implícit en aquesta teoria és, justament una saturació sempre provisional.
Molts textos mítics sobre la creació del món descriuen un caos primordial i la manera com va esdevenir l'organització. Aquest trànsit se sol atribuir a una “intenció” dels déus o dels herois.
"Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua. Déu digué: "Que hi hagi llum". I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer." (Gn 1:1-5)
Amb la hipòtesi que l'auto-organització (la saturació) d’un sistema d’idees socials sobre la realitat és el sentit (significat), la resta d'aquesta tesi intentarà donar una aproximació local a la generació dels nous significats de les coses mitjançant instruments simbòlics i processos rituals que posen la barreja d’ordre-desordre necessària a disposició de les re-configuracions.
Les societats humanes constantment lluiten contra el caos: el xaman és la figura arquetípica d'aquesta lluita vers el restabliment de l'ordre, encara que el que veritablement fa és provocar la re-organització del món i fer-lo pensable a partir de les definicions humanes de les coses (ordre) i la seva indefinició final inevitable (desordre). Com se sap, molts rituals escenifiquen un descens al caos, o al caos màxim que és la mort, el descontrol, el terror, la frontera i la indefinició, paradoxalment per a generar un nou ordre social. Per això, sembla que el comportament habitual de les comunitats humanes coneix perfectament el fenomen de l'auto-organització i que en els processos rituals les fluctuacions arrosseguen el sistema cap a la total imprevisibilitat, i en aquests estats és on es decideix el futur. Perquè dins un sistema complex no hi ha una única realitat sinó que la configuració es pot descriure des de diverses explicacions, sempre que siguin coherents amb les lleis acceptades socialment. Fins pot passar que dues explicacions siguin contradictòries i això no vol dir que una sola en sigui la vera. En la complexitat, qualsevol descripció explica un aspecte de l’estructura i de la dinàmica, i cap concepte exhaureix la totalitat dels fets. Cap teoria és suficient ella sola per explicar un esdeveniment i per tant no hi ha una descripció única. La realitat és probabilística i no hi ha, en el fons una correspondència precisa entre causes i efectes (Àlvarez, 2010:237-238).
2.2.6 La semblança i el significat