2.2.3 La naturalesa en un plantejament reduccionista
Si es defensa, com és el cas del present treball, que cal superar el reduccionisme que suposaria investigar sobre l’ontologia que suporta el sistema d’identificació naturalista, s’haurà de fer, al menys des de l'antropologia, una crítica al mètode científic creat expressament per a explicar una cosa que no pot ser res més que un constructe humà: la “naturalesa”. Però en aquesta tesi, aital crítica també va dirigida, com s’ha dit, a cercar la relació entre el coneixement, en aquest cas científic, i el significat, per poder-ne extrapolar el procés a les altres realitats: les tradicionals, els àmbits finits de significació...
La causalitat: una reducció a l'absurd
Si ens mirem les coses segons el punt de vista de la ciència clàssica materialista, hem de partir d'un món que és ple d'objectes formats i moguts mitjançant una sèrie de lleis causals que únicament es troben en la matèria i en l'energia física. És ben clar que en aquest món cientista enlloc hi ha res de déus ni esperits amb intencions lliures atès que van ser expulsats des del primer moment del nou sistema científic (encara que paradoxalment no es va poder eradicar el recurs a forces invisibles, començant per la de la gravetat newtoniana).
Segons aquest sistema cognitiu científic, qualsevol esdeveniment té la causa primera en el moviment dels objectes elementals que són el constituent de tot, i aital moviment és explicat en l’actualitat per les quatre forces bàsiques que la física de partícules ha identificat: gravetat, electromagnetisme, nuclear forta i nuclear feble. Per a un esdeveniment humà, per exemple, el d'uns individus que fan una foguera la Nit de Sant Joan, o qualsevol altre fet, la física clàssica del segle XIX defensaria que aital succés hauria de tenir una traducció en aquest nivell elemental, i per saber-ne els ressorts causals bàsics caldria, en primer lloc, comptar i situar uns
quants trilions de posicions, velocitats i direccions de partícules subatòmiques, concretament les que composen els elements d’aquest esdeveniment, i descriure seguidament les seves interaccions. Estrictament en aquests termes, resulta que la forma d'explicar la “causa” de qualsevol posició general de partícules seria assenyalant la posició en l'immediat instant anterior ateses aquestes forces i interaccions.
Només pensar aquesta "explicació" ja es veu que no seria exactament el tipus de causa que buscarem quan allò que pretenem és explicar un fet de nivell humà o social: no tindria “sentit”.
Però no obstant aquest estrany caràcter de la causa (que necessita sentit), hi ha un altre problema, i no és solament que tot aquest recompte i localització de partícules sigui tècnicament irrealitzable, el fet és que també és teòricament impossible. Ho és pel principi de la incertesa de Heisenberg i per tant, ni aquesta causa sense sentit no podríem trobar.
El principi de Heisenberg és interpretat de dues maneres. La interpretació més coneguda és epistemològica i diu que, atesa la pertorbació generada per la simple observació, no es pot conèixer simultàniament la posició i la velocitat d'una partícula elemental. Seria una explicació basada en la idea de l'investigador que està situat fora de la naturalesa i que, amb la il·luminació de la partícula per a poder veure-la, distorsiona necessàriament una o altra de les variables que la poden situar i definir. És la clàssica visió de la naturalesa “de fora estant”. Però la segona interpretació d’aquest principi és ontològica, i proposa una visió nova de la realitat segons la qual les partícules elementals no tenen posició ni velocitat fins que no es mesura la posició o la velocitat, la qual cosa implica que no hi ha una realitat fora de l'observador sinó que la mateixa realitat depèn de l'observació. Aquesta darrera interpretació, absolutament revolucionària, és la que ha estat confirmada per diversos experiments i adoptada per l'actual Teoria Quàntica (Jou, 1999:39-41), una explicació que situa el món de les partícules en un món probabilístic que només es manifesta real quan un se'l mira. Això desintegra el vell món de la matèria com a realitat autònoma!
Per tant, no es pot definir una causa unidireccional i concreta d’un fet humà en el món de les partícules, perquè no existeix. Però, fins i tot considerant només la primera interpretació, l'epistemològica, o considerant l'antiga ciència clàssica determinista, segons la qual no coneixem l'organització completa de les partícules però sabem que és allà, doncs fins i tot en aquest cas també s'arriba a un problema greu si allò que volem és excavar la vida a nivell humà o social amb un reduccionisme d'aquesta mena. Justament perquè un món així esborra les fronteres que conformen qualsevol ontologia comprensible. És a dir, en un escenari de partícules bàsiques és impossible limitar cap espai de l'univers. Per exemple, les partícules que composen qualsevol cèl·lula de l'epidermis humana estan en íntima interacció amb les que composen les molècules de l'aire o dels objectes amb els quals està en contacte aquesta cèl·lula, i doncs, allò que representa la cèl·lula en qüestió i, és clar, també tot l'ésser humà complet, queda liquidat a nivell d'anàlisi. En un món així, un món de partícules i prou, tot
queda estretament relacionat i no es poden definir els objectes de cap manera perquè no hi ha res que marqui les seves fronteres. Més encara, si allò que volem, malgrat tot, és saber el perquè de tal organització de partícules en tal moment, és clar que hauria d'estar relacionada en tot cas amb les posicions, velocitats i direccions de les mateixes partícules en l'instant precedent i les seves forces i, com que tot està íntimament connectat, qualsevol causa caldria anar-la a cercar als límits de l'univers, i això no té "sentit" de causa. Només hi pot ser si hi ha una intervenció humana classificadora.
És clar doncs que els paradigmes científics, nous i vells, sobre els constituents elementals de la matèria i l'energia no expliquen les causes dels fets humans sense la intervenció sensitiva, cognitiva i classificadora dels humans, tres coses que, de menys a més, depenen de sistemes culturals i simbòlics. 24
Hi ha una altra mirada, més fenomenològica, que mostra que el problema no és baladí de cap manera per a l'antropologia. Al món modern occidental, per una banda creiem veritablement que la física és una ciència d'allò més rigorosa i que ha establert unes causes dels processos físics amb molta precisió, però quan aquesta parla a nivell de partícules constituents, paradoxalment, qualsevol persona és capaç d'adonar-se que tal món no significa res per al nivell de la vida quotidiana, per a la història dels humans, justament perquè no explica la causa amb sentit de causa. ¿Qui gosaria dir que un succés humà polític, social, econòmic i emotiu com les Foguerades Patriòtiques catalanes de 1906 i 1907 que jo ara m'he proposat d'investigar, o qualsevol altre esdeveniment social, gran o petit, però intel·ligible, és significatiu degut a una quantitat inimaginable d'invisibles partícules subatòmiques que van al seu aire?
Per rigoroses que fossin les lleis que les governessin, les partícules inevitablement ens apareixen ben "inconscients", del que passa al món dels humans. El problema d'aquesta explicació és que no té sentit. 25
24 De la mecànica quàntica, que és el marc teòric fonamental actualment i que funciona amb tota exactitud des que es va descobrir el 1924, confessa el físic teòric i premi Nobel, Murray Gell-Mann (1995:24) que "no es comprèn a fons el seu significat".
25 De fet, les meves descripcions de les partícules, dient que "van al seu aire" o que són "inconscients", evoquen la imatge una mena de bestioles xiques sense senderi que malgrat tot semblen tenir intencions. Hauria pogut buscar altres paraules menys "vives" per a explicar això, però, són possibles?. En tot cas, no haurien explicat allò que jo volia. Inevitablement el llenguatge ens mena a verbs que animen els objectes. Com mostra Marcel Mauss a la seva obra Essai sur le don (1923-1924), en el passat tradicionalment no es tractava el món dels objectes com a passiu i mut com ara, un món només activat pels humans o pel seu llenguatge; ben al contrari, en les societats històriques les coses actuaven i comunicaven com ho podien fer les persones o les paraules (Appadurai, 1991:19). En aquest sentit, per exemple, els components bàsics de la matèria en l'antiguitat clàssica: aire, terra, aigua i foc, no tenien el problema de les partícules elementals d'avui dia, perquè formaven part del mites que els feien ben animats i significatius.
El cas és que ni tan sols ens cal baixar al nivell de partícules. Hi ha estudis basats en nivells grans en complexitat, amb límits (aparentment) ben precisos i definits, i amb causalitats internes detalladament establertes per la ciència, que tampoc signifiquen res a nivell humà.
Per exemple, les neurones, components bàsics del cervell força coneguts per la ciència, no és possible connectar-les als patrons que es poden observar en un individu. Avui, la disciplina neurològica no és capaç de fer una explicació neuronal d'un pensament o un acte humà. De fet, ni tan sols tenint tota la informació de tota la xarxa de neurones del cervell tampoc no es podria dir com sorgeixen els processos cognitius. 26 Igualment, dins el camp de la genètica, els quatre nucleòtids que constitueixen les cadenes d'ADN i les seves propietats fisicoquímiques, estrictament, no signifiquen res. Els biòlegs moleculars són incapaços de dir com es constitueix i es desenvolupa un organisme a partir d'una seqüència completa d'ADN. Cap d'aquestes explicacions científiques reduccionistes, tan elaborades actualment, no tenen sentit com a explicació de fets humans.
La cosa interessant és que en aquests dos darrers exemples s'observa que les qualitats informacionals i les qualitats causals del concepte "cervell" o "gen", sí que "signifiquen" i s'associen a causes directes. Es diu que tal regió o hemisferi del cervell controla tal cosa, o el gen tal fa això o allò, com si tinguessin una intenció o voluntat. El fet important a tenir en compte és que aquests dos darrers conceptes i objectes de la ciència (cervell i gen) no es van formar com a agregats dels seus components microscòpics (neurones i nucleòtids) sinó que va ser a l'inrevés. Se sap de l'existència del cervell des de molt abans que hom identifiqués les seves parts, i també el gen, com a unitat bàsica per la qual l'herència traspassa de pares a fills va ser proposada molts anys abans que no es trobés un suport físic constituït per aquelles molècules. En definitiva, la història mostra que els conceptes significatius de la ment humana sorgeixen en la societat abans que la ciència els associï a patrons de nivell elemental i invisible.
Per això els mateixos físics treballen amb conceptes com ara la "temperatura", la "pressió", la
"viscositat", ben significatius tots ells atès que tenen una llarga vida associada a la humanitat.
Una altra cosa és que els poden definir també com a regularitats altament predictibles, determinades per l'estadística d'un elevadíssim nombre de constituents microscòpics que col·lisionen seguint la llei de les quatre forces fonamentals. Tanmateix, aquesta mecànica estadística es pot obviar, i això és el que es fa en el nivell d'estudi de la termodinàmica.
(Hofstadter, 2008:56-57)
"La comprensió pregona de la causalitat sovint exigeix analitzar grans patrons i les seves relacions i interaccions abstractes en lloc dels objectes microscòpics que els composen interaccionant en intervals temporals microscòpics. // (...) Les lleis locals i miops de la física s'ocupen elles soles de governar-ho tot, però és la disposició global de (les partícules) la que
26 Per això, la neurociència està plena a vessar de dades sobre allò que fa el cervell, però amb prou feines hi ha teories de com funciona (Lewin, 1995:192).
determina el que passa, i si percebem i comprenem dita disposició, l'accés a l'explicació (...) és immediat" (Hofstadter, 2008:65)
Per tant, es pot dir que les condicions “naturals” no tenen existència pròpia, ja que són funció de les tècniques i del gènere de vida de la població que les defineix i els dóna un sentit. Així, les propietats del medi adquireixen significacions diferents segons les activitats humanes. El nivell humà és l'únic que els pot conferir la intel·ligibilitat (Lévi-Strauss, 1985:133). 27
2.2.4 El significat es troba a nivell humà