3. E L MARC JURÍDIC DE L ’ ACCESSIBILITAT
3.5. Valoració del marc legal de l’accessibilitat
Com s’ha vist al llarg d’aquest capítol, hi ha dos motius que fan que la dècada del 2010 hagi estat especialment important pel que fa a la legislació en matèria d’accessibilitat. En primer lloc, hi ha un gir en l’enfocament de les legislacions, el concepte central que s’incorpora és l’accessibilitat i s’assumeix des d’una perspectiva social i de la garantia dels drets. Si s’observen les legislacions dels anys vuitanta i noranta en comparació amb les legislacions recents, l’evolució és evident. S’ha passat de legislacions de protecció específica del col·lectiu de les persones amb discapacitat a lleis generals de promoció de la igualtat d’oportunitats, de la garantia dels drets i del foment de l’accessibilitat. Aquest progrés seria impensable sense la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que ja es pot dir, amb la perspectiva de més de deu anys de la seva aprovació, que ha estat crucial en l’actualització dels conceptes jurídics que s’estableixen en les lleis recents (COCARMI, 2013).
En segon lloc, ha estat una dècada especialment prolífica pel que fa a l’aprovació de nova legislació, la qual cosa ha de tenir un impacte en les condicions de l’entorn.
Fent-ne un repàs breu, hi ha la Llei d’Accessibilitat catalana, la LGD a l’Estat i la Directiva Europea d’accessibilitat web dels organismes públics, així com la EAA, encara pendent d’aprovació. A més a més, hi ha altres lleis, com ara la Directiva dels Serveis de Mitjans Audiovisuals europea o la Llei General de la Comunicació Audiovisual a l’Estat, que incorporen per primera vegada la perspectiva de l’accessibilitat tot i no ser lleis centrades en aquesta qüestió. Es pot parlar, per tant, que en l’àmbit de l’aparició de noves lleis s’ha avançat en dos aspectes. Primer, s’ha legislat en matèria d’accessibilitat de forma coordinada assumint un marc compartit en diferents nivells de govern. Segon, el concepte de l’accessibilitat de mica en mica es fa transversal i forma part de l’actuació legislativa fins i tot en àmbits que fins ara li eren aliens, com la legislació del sector audiovisual.
Aquesta nova generació de lleis ha suposat una passa endavant pel que fa a l’abast de les condicions d’accessibilitat que cal assolir. Si l’accessibilitat inicialment es concebia com una eina d’adaptació restringida en principi als grups de persones amb discapacitat, ara s’ha passat a considerar com un principi o una qualitat de l’entorn indispensable en la garantia universal de la participació en qualsevol àmbit de la societat. Es pot veure aquesta evolució en el pas de la LISMI a la LIONDAU o l’actual LGD, en el context espanyol. Les noves lleis no venen a donar una
64
cobertura específica a un grup reduït de persones, sinó que tracten de garantir uns drets de forma global a la societat mitjançant la intervenció en l’entorn. Cal destacar, a més, que l’accessibilitat no es limita a tractar el disseny físic de l’entorn, com passava en la Llei catalana de Promoció de l’Accessibilitat, sinó que l’accessibilitat comunicativa ha pres molta rellevància.
Aquesta generació de lleis ha arribat gràcies a l’empenta crucial que va suposar la CDPD. La Convenció va bastir un marc comú de referència per a tots els països que els ha obligat a legislar i a actualitzar les seves lleis. La Convenció, així, en tant que ha causat aquest progrés en el sistema legislatiu dels Estats, implica una millora en la qualitat de les regulacions que s’ha de reflectir finalment en les condicions de l’entorn.
Una consideració molt important en el punt en el qual es troba el panorama legislatiu és que l’impacte de les lleis serà més lleu, o les lleis seran difícils de complir, si no s’estableix clarament la forma com aquestes s’implementen (Matamala i Orero, 2018, p. 142), com es veurà en els darrers capítols d’aquesta tesi. Per molt que hi hagi una llei que fixi les obligacions pel que fa a les condicions d’accessibilitat que s’han d’assolir, aquesta llei no tindrà una aplicació real si no existeixen els mitjans, els recursos i les pautes per implantar-la (ANED, 2013, p. 3; Cabeza-Cáceres, 2013). Aquest és un dels principals problemes de la legislació en matèria d’accessibilitat. Els diferents nivells legislatius que regulen en matèria d’accessibilitat, Catalunya, l’Estat i la Unió Europea, atenent la CDPD, han pres consciència que l’accessibilitat és un concepte de molta importància, una qualitat que s’ha de protegir en tant que és un mitjà que possibilita la participació i la igualtat d’oportunitats. El problema de la qualitat té a veure amb la forma com s’implementa l’accessibilitat establerta en la legislació, és a dir, de quina manera cal actuar per tal que aquest concepte sigui efectiu i tingui una incidència en la millora de les condicions de l’entorn.
Aquesta situació vincula els problemes de l’accessibilitat amb la qüestió de la qualitat de forma molt estreta (Greco, en premsa). Resulta necessari comprendre que la funció de les lleis no es pot limitar a la imposició d’un nombre d’hores en l’accessibilitat als mitjans o l’establiment de quotes en certs espais, com succeeix per exemple amb la Llei General de Comunicació Audiovisual espanyola. És un progrés, tot i que no és suficient. Aquest enfocament de la legislació presenta dos riscs. Primer, els esforços que es facin poden ser endebades o, fins i tot, en perjudici dels ciutadans i de les mateixes administracions. Si es reforma un edifici, si
El marc jurídic de l’accessibilitat
65
s’elabora una subtitulació o es redacta un text en lectura fàcil, prenent alguns exemples a l’atzar, només pel fet que hi hagi una obligació legal i sense que existeixin els coneixements o les pautes per dur a terme aquestes tasques, probablement l’administració no tindrà la seguretat d’aconseguir incidir en l’entorn com espera i els usuaris no se sentiran satisfets.
D’altra banda, la legislació que no assumeixi la qualitat de la implementació com un objectiu pot ser finalment un parany que dugui a situacions enganyoses. Com es deia abans, complir amb l’elaboració d’un nombre mínim d’hores subtitulades és un objectiu senzill d’assolir per a qualsevol canal i, tot i que aquesta subtitulació finalment no sigui la correcta, hi pot haver la impressió que s’ha aconseguit incidir en l’accessibilitat als mitjans. Al final, però, la subtitulació mal elaborada no pot ser acceptable per als usuaris per molt que hi hagi un compliment de les lleis i de les normatives i, en darrer terme, el compliment d’aquestes es pot mostrar com a insuficient. Aquest punt retorna a la idea desenvolupada en el marc teòric que la qualitat de la participació es vincula a l’experiència de l’usuari, i és per tant aquest el que ha de valorar la seva adequació, així com aquest ha de ser el centre en l’aprovació de les legislacions.
Finalment, una darrera qüestió també relacionada amb la qualitat de l’accessibilitat té a veure amb la idea que la concepció de la participació ha de tenir dues dimensions. No n’hi ha prou que la legislació en matèria d’accessibilitat promogui i protegeixi unes condicions de l’entorn aptes per a tothom. Això és necessari, però insuficient. Cal que l’accessibilitat serveixi per facilitar la participació en tots els àmbits i, alhora, que aquesta participació sigui determinant perquè els usuaris puguin definir quines han de ser les condicions de l’accessibilitat més adequades per a ells. Aquesta concepció participativa en el disseny dels entorns per tal d’aconseguir unes condicions d’accessibilitat adequades cada vegada es té en compte, com es veurà en els capítols 4 i 5 amb els Consells de participació ciutadans. La veu dels usuaris és crucial en l’assoliment d’unes condicions de qualitat en el disseny universal. De fet, algunes lleis, com ara la Llei d’Accessibilitat, amb el Consell de l’Accessibilitat, o la LGD estatal, amb el concepte del diàleg civil, ja incorporen parcialment aquesta perspectiva, tot i que encara hi ha molt de camp a recórrer en l’establiment de vies perquè els usuaris puguin proposar, decidir, auditar i, en resum, tenir més pes en allò que els afecta.
67