La legislació a Catalunya

Segons dades de l’IDESCAT, l’any 2015 hi havia a Catalunya un total de 514.886 persones amb una discapacitat reconeguda, la qual cosa fa un percentatge del 7,3 % de la població (IDESCAT, 2018). Les dades pel que fa a la distribució d’edat, així, són semblants a la població espanyola. S’hi troba una població envellida femenina, la qual cosa decanta la incidència de la discapacitat en el col·lectiu de les dones. De la mateixa manera, com més s’eleva l’edat més creix la incidència de la discapacitat i entre el col·lectiu de majors de 65 anys s’enfila per damunt el 22 %.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat l’any 2006, estableix, igual que la Constitució, que els poders públics han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin efectives. També es protegeix la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social. Així mateix, l’Estatut fixa que els poders públics han de vetllar per la dignitat, la seguretat i la protecció integral de totes les persones, especialment aquelles més vulnerables. Pel que fa a la qüestió de la discapacitat, en l’article 40.5 l’Estatut d’Autonomia estableix que els poders públics han de garantir la seva protecció jurídica i que han de promoure la seva integració social, econòmica i laboral.

La primera passa que es va fer a Catalunya en matèria de discapacitat va ser l’aprovació del decret 100/1984, de 10 d’abril, de supressió de barreres arquitectòniques. L’objectiu d’aquest decret, inspirat en la llavors recent LISMI, era constituir-se com a punt de partida normatiu en la supressió de barreres arquitectòniques. El decret pretenia, d’un cantó, establir i unificar els criteris tècnics per a l’accessibilitat primordialment física dels entorns i, de l’altre, oferia un marc jurídic per al desenvolupament posterior de les actuacions en matèria de discapacitat.

El marc jurídic de l’accessibilitat

61

Un any més tard va arribar la Llei 26/1985, del 27 de desembre, de serveis socials.

Entre les seves atribucions hi ha l’atenció a les persones amb limitacions físiques, psíquiques o sensorials, així com la promoció de la seva integració social per tal d’afavorir el seu desenvolupament personal i la seva qualitat de vida. Com es deia en el marc teòric, aquestes primeres accions legislatives de la democràcia en matèria de discapacitat es regien encara per una perspectiva d’assistència i de rehabilitació i se centraven en les problemàtiques derivades de les barreres físiques.

Més endavant es va aprovar la Llei 20/1991, de 25 de novembre, 2 de promoció de l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques. Cal destacar que va ser la primera llei d’una comunitat autònoma a tractar específicament la qüestió de la discapacitat i l’accessibilitat. La llei reconeix la situació d’envelliment de la població catalana i, arran d’això, explica que les necessitats de l’accessibilitat cada cop són sentides per un nombre major de persones. La llei, a més a més, explicita que els requeriments de l’accessibilitat no s’adrecen únicament a les persones amb discapacitat, sinó que són de l’interès general de la societat, especialment de la gent gran. La llei es marca igualment l’objectiu d’eliminar tant les barreres físiques com les comunicatives.

La Llei de supressió de barreres inclou la noció de les ajudes tècniques com a mitjà de relacionar-se amb un entorn accessible i millorar l’autonomia de les persones amb discapacitat. La llei defineix les tipologies de barreres arquitectòniques i estableix les eines per a incidir en els espais, les edificacions i els transports i garantir-ne l’accessibilitat. Finalment, la llei crea el Consell de la promoció de l’accessibilitat i supressió de les barreres arquitectòniques. El Consell de Promoció és un òrgan assessor de caràcter consultiu conformat per representants de les administracions, representants de les entitats i experts en la matèria.

Arran de la Llei de supressió de barreres, i com a desplegament necessari d’aquesta, va aparèixer el Codi d’accessibilitat a través del decret 135/1995.

L’objectiu del Codi ha estat oferir uns criteris i uns estàndards tècnics en concordança amb la llei per tal d’establir un reglament detallat d’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda i altres limitacions. És el primer codi que tracta la qüestió de l’accessibilitat pautant de forma concreta i tècnica els criteris d’accessibilitat, establint sancions i mecanismes de seguiment i prenent en consideració les ajudes tècniques en les regulacions.

62

En primer lloc, el codi fixa un seguit de definicions i conceptes bàsics per a la concreció i delimitació de les disposicions que es despleguen. També s’hi fa referència a la tipologia de les barreres arquitectòniques. El codi es fixa en barreres urbanístiques, de l’edificació i del transport i es detallen en els annexos del decret.

S’hi tracten així mateix les barreres de la comunicació, tot i que de forma més limitada. Finalment, també s’hi regula l’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda, els fons econòmics destinats a les partides pressupostàries de foment de l’accessibilitat, s’hi estableixen els mecanismes de control i de seguiment i s’hi estructuren els òrgans de participació dels diversos agents implicats.

Més endavant, l’any 2010 hi va haver dues actuacions que cal destacar pel que fa al reconeixement del col·lectiu de persones sordes. En primer lloc, es va aprovar la Resolució 749/8, del 15 de juliol del 2010, sobre les mesures per garantir l’aprenentatge, l’educació i l’ús del català i els recursos de la modalitat oral a les persones sordes i sordcegues que es comuniquen oralment. En segon lloc, es va aprovar la Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana, que serveix per regular aquesta llengua i li atorga un reconeixement d’oficialitat.

Va caldre esperar gairebé dues dècades, fins la Llei 13/2014 d’accessibilitat, perquè aparegués nova legislació general en matèria de discapacitat. En primer lloc, la Llei d’accessibilitat és una actualització jurídica que posa en consonància la legislació catalana amb la CDPD de l’ONU, amb els objectius de l’Estratègia Europea sobre Discapacitat i la Llei general de discapacitat de l’Estat. La Llei d’accessibilitat reconeix que encara hi ha mancances existents pel que fa a l’adequació de la usabilitat dels entorns, bens i serveis per a les persones amb discapacitat i altres col·lectius, la qual cosa suposa situacions de dificultat, desigualtat i discriminació.

La llei s’elabora des d’una perspectiva social de la discapacitat i destaca que, en un entorn accessible, l’autonomia de les persones amb discapacitat augmenta. Fins i tot reconeix altres termes, com ara diversitat funcional, que intenten avançar en una perspectiva social de la terminologia més inclusiva. La llei preveu, en aquest sentit, una activitat rehabilitadora per tal d’adequar i de mantenir als espais d’ús públic i a les llars unes condicions d’accessibilitat. Igualment, la llei destaca el progrés tecnològic i les possibilitats que s’obren en relació amb els ajuts tècnics, de forma que s’incideixi de manera més eficaç en l’eliminació de les barreres comunicatives que afecten sobretot col·lectius amb discapacitats sensorials.

El marc jurídic de l’accessibilitat

63