De la Llei de Promoció de l’accessibilitat a la Llei d’Accessibilitat

La Llei 13/2014, de 30 d’octubre, d’Accessibilitat és la primera llei catalana transversal en matèria de discapacitat posterior a la CDPD. L’objectiu d’aquesta llei és actualitzar el marc jurídic català per tal de posar-lo en concordança tant amb l’ONU, tenint en compte l’esmentada CDPD, com amb la Unió Europea, tenint en compte les directives explicades en el capítol anterior. En aquest sentit, la Llei 20/1991, de 25 de novembre, de Promoció de l’Accessibilitat i de Supressió de Barreres Arquitectòniques, la llei precedent, s’havia aprovat més de vint anys enrere i calia una posada al dia de la legislació en matèria de discapacitat.

Els preàmbuls de totes dues lleis mostren un seguit de diferències en els horitzons en els quals pretenen incidir, així com en els principis jurídics i el marc ideològic que les fonamenten. La Llei de Promoció es basava en la defensa del principi jurídic de la igualtat i remarcava l’objectiu d’actuar per a la millora de la qualitat de vida de tota la població, sobretot de les persones amb mobilitat reduïda o amb qualsevol altra limitació. Identificava un envelliment de la població i incorporava el

68

reconeixement de les ajudes tècniques, molt lligades als avenços tecnològics, en tant que instruments necessaris per a la supressió de barreres.

La Llei de Promoció de l’Accessibilitat és una llei pionera en el seu àmbit. Va seguir el camí del Decret 100/1984, de 10 d’abril, de Supressió de Barreres Arquitectòniques, el primer esforç regulador a Catalunya per tal d’aconseguir que els entorns físics siguin accessibles. Va ser set anys més tard, el 1991, que es va aprovar una llei amb la pretensió d’intervenir en les condicions de l’accessibilitat.

Malgrat les mancances —es tracta d’una llei principalment centrada en l’accessibilitat física, no es fonamenta en documents jurídics internacionals, a la terminologia li falta precisió…—, és una llei capdavantera que posa una primera pedra necessària.

Pel seu cantó, la Llei d’accessibilitat incorpora en el preàmbul una visió més àmplia de la realitat jurídica internacional de la discapacitat i identifica un recorregut a Catalunya pel que fa accions en aquest àmbit. Destaca la utilitat de la Llei de promoció, tot i que reconeix que les persones amb discapacitat, així com altres col·lectius en situació de desavantatge, han d’afrontar encara dificultats en la participació a causa de barreres físiques, comunicatives o actitudinals. Es fonamenta en l’obligació dels poders públics de vetllar per la dignitat de tota persona, en el principi d’igualtat d’oportunitats i en la necessitat de garantir que tota persona pugui participar plenament en la societat i sigui reconeguda en els seus drets.

La Llei d’Accessibilitat també remarca que un 17 % de la població catalana és major de 65 anys i que l’augment en l’esperança de vida requerirà afrontar cada cop més les problemàtiques relacionades amb l’accessibilitat. La Llei d’Accessibilitat, a més a més, incorpora la perspectiva dels mitjans tècnics i identifica que sorgeixen barreres també en els entorns virtuals. Finalment destaca la necessitat d’avançar amb pedagogia cap a la consecució no només de espais, productes i serveis accessibles, sinó també cap a l’assoliment del disseny universal en els procediments, tenint en compte que l’accessibilitat és una condició d’interès general.

També hi ha variacions rellevants pel que fa a l’estructura. La Llei de Promoció està formada per sis títols, vint-i-tres articles, vuit disposicions addicionals i una disposició final. La Llei d’Accessibilitat, per la seva banda, és més extensa, ja que està formada per vuit títols, 83 articles, vuit disposicions addicionals, tres disposicions transitòries, una disposició derogatòria i quatre disposicions finals.

La legislació en accessibilitat a Catalunya, la cultura i els plans d’accessibilitat

69

Aquesta ampliació en l’extensió de la nova Llei d’Accessibilitat es produeix perquè és més ambiciosa pel que fa als àmbits que tracta i en el grau de detall amb què ho fa.

El progrés jurídic en el nivell internacional que es veia en el capítol anterior, així com les noves formulacions teòriques de la discapacitat, han afavorit un canvi pel que fa a la terminologia i a les definicions emprades, tal com s’observa en els títols preliminars de totes dues lleis. Així, la Llei de Promoció es refereix a persones amb mobilitat reduïda o qualsevol altra limitació i no hi apareix en cap moment la paraula discapacitat. Pel seu cantó, la Llei d’Accessibilitat fa servir persones amb discapacitat com a terme que engloba les persones amb limitacions físiques, psíquiques, intel·lectuals o sensorials i, fins i tot, reconeix l’existència d’altres propostes terminològiques amb suport social, com ara la diversitat funcional.

Pel que fa a l’apartat de definicions, la Llei de Promoció distingeix entre persones amb limitacions i persones amb mobilitat reduïda, mentre la Llei d’Accessibilitat fa servir únicament persones amb discapacitat. La Llei de Promoció entén que les persones amb limitacions són aquelles amb deficiències psíquiques, intel·lectuals o sensorials que temporalment o permanentment tenen limitada la capacitat d’utilitzar el medi o relacionar-s’hi. D’altra banda, la persona amb mobilitat reduïda es defineix com la persona que de forma permanent o temporal té limitada la possibilitat de desplaçar-se. La definició que s’emprava el 1991 resulta difusa —la distinció entre persones amb limitacions i persones amb mobilitat reduïda costa d’entendre—, tot i que combina de forma primerenca les perspectives mèdica i social, la qual cosa és meritòria, ja que als anys noranta no hi havia encara documents internacionals de referència que ajudessin a fonamentar aquests conceptes.

Pel seu cantó, la Llei d’Accessibilitat, tot i que no assumeix una definició social, incorpora la definició relacional de les persones amb discapacitat establerta en la CDPD. Així doncs, són persones amb discapacitat aquelles persones amb deficiències físiques, psíquiques, intel·lectuals o sensorials que troben limitada la seva relació amb l’entorn, en la mesura que aquest presenta mancances d’adequació amb les necessitats d’aquelles. A més a més, la definició posa de relleu que la discapacitat és un factor rellevant que limita i condiciona la participació en la societat, la qual cosa no figurava en la Llei de Promoció. Tal com es veu, la Llei d’Accessibilitat és més clara en la definició de les persones amb discapacitat i

70

conjuga la perspectiva mèdica amb la social. La nova definició fa referència a l’individu i a l’entorn, però sobretot fa al·lusió a la relació entre aquest individu i aquest entorn com a circumstància rellevant en la definició de la discapacitat.

A més a més, les definicions d’accessibilitat i de disseny universal presenten també un progrés pel que fa a la seva precisió i transversalitat. La Llei de Promoció establia que l’accessibilitat és la característica de l’urbanisme, l’edificació, els transports i els mitjans de comunicació que permet a qualsevol persona la seva utilització. Pel seu cantó, la Llei d’Accessibilitat fixa que l’accessibilitat és el conjunt de condicions de comprensibilitat i usabilitat que han de complir els entorns, els espais, els edificis, els serveis, els mitjans de transport, els processos, els productes, els instruments, els aparells, les eines, els dispositius, els mecanismes i els elements anàlegs perquè totes les persones els puguin emprar amb seguretat i comoditat i de manera autònoma i natural.

En el canvi en les definicions d’accessibilitat cal remarcar dos aspectes: el pas de característica a condició o qualitat i l’assumpció de la seva transversalitat. Així doncs, la idea que l’accessibilitat és una condició reforça l’obligatorietat d’aquest principi, en contrast amb la noció d’accessibilitat com a característica, que fa al·lusió a un conjunt de trets de forma no tan prescriptiva com descriptiva. En segon lloc, la definició de la Llei d’Accessibilitat és molt més completa i exhaustiva, concretant àmbit per àmbit l’aplicació del disseny accessible i, sobretot, establint que la usabilitat ha de ser senzilla i autònoma. Cal destacar, en aquest mateix sentit, que la Llei del 2014 assenyala de forma més àmplia els casos que poden presentar problemes de forma transversal.

D’altra banda, cal assenyalar com l’accessibilitat ha anat assumint amb el pas del temps en la seva definició la perspectiva social i la perspectiva de la garantia dels drets. L’accessibilitat es concep com una condició vinculada al disseny universal, és a dir, s’entén com les qualitats que ha d’adoptar l’entorn i no l’individu. D’altra banda, l’accessibilitat és una condició de l’entorn clarament finalística.

L’accessibilitat té l’objectiu que l’entorn sigui utilitzable per tothom, és a dir, actua com una garantia de la participació.

Un dels aspectes destacables de la Llei de promoció és la incorporació de la definició d’ajudes tècniques. L’ajuda tècnica es definia com el mitjà que, actuant com a intermediari entre la persona i l’entorn, possibilita l’eliminació de tot allò que dificulta l’autonomia personal. Per la seva banda, la Llei d’Accessibilitat defineix els mitjans de suport de forma idèntica. La Llei d’Accessibilitat, en tot cas, estableix que

La legislació en accessibilitat a Catalunya, la cultura i els plans d’accessibilitat

71

els mitjans de suport són d’ús necessari i no se’n pot restringir la utilització si no és per raons de seguretat o de sanitat. A més a més, la Llei d’Accessibilitat explicita que els mitjans de suport poden ser productes de suport, suport personal i suport animal.

La Llei de Promoció establia en el títol I, de disposicions generals sobre accessibilitat, allò relatiu a l’accessibilitat als espais. Entre els articles 4 i 11 es fixava la tipologia de barreres i d’entorns, es distingia entre espais públics, d’ús públic i privat, i es concretaven mecanismes de control. En l’article 12, que només es referia a qüestions de mobilitat reduïda, es disposava allò relatiu a l’accessibilitat al transport públic i en l’article 14, allò relatiu a la comunicació. L’article 13 esmentava superficialment en quins àmbits cal incidir, és a dir, la informació, la comunicació, la cultura, l’ensenyament i l’oci, i feia referència a la formació d’intèrprets en llengua de signes.

Pel seu cantó, la Llei d’Accessibilitat és més exhaustiva i regula amb major concreció en cada àmbit d’actuació. Els articles 3 i 4 distribueixen competencialment les actuacions en matèria de discapacitat entre les administracions de la Generalitat i els ens locals. Entre els articles 5 i 17, de forma semblant a la Llei de Promoció, es detallen les disposicions relatives a l’accessibilitat als espais, tot i que en major profunditat i observant no només la mobilitat reduïda. Els articles 18, 19, 20 i 21 estableixen la regulació de l’accessibilitat als transports. Val a dir que aquests articles incorporen obligacions pel que fa a la informació, a la comunicació i els avisos a les estacions als vehicles i a l’adquisició de nova flota.

La Llei d’Accessibilitat, a continuació, entre els articles 21 i 28 estableix allò relatiu a l’accessibilitat als productes i serveis. En disposa la tipologia, en funció que siguin públics, d’ús públic o privat i de consum i en fixa les condicions d’accessibilitat. Pel que fa als productes, es fa esment especial de la informació adequada dels productes perillosos o l’accessibilitat dels prospectes farmacèutics. S’hi disposa, en relació amb els serveis, que es formarà els treballadors prestadors de serveis per tal que s’ofereixi una atenció de qualitat, s’hi exigeix que es disposi d’informació sobre les condicions d’accessibilitat i s’hi fixa el dret a rebre una atenció personalitzada si s’escau.

Entre els articles 29 i 35 s’estableixen les disposicions relatives a la comunicació i a les activitats culturals, esportives i de lleure. Les disposicions pel que fa a

72

l’accessibilitat en la comunicació fixen les vies comunicatives en funció del sentit emprat, reconeixen els drets de les persones sordes i l’ús de la llengua de signes catalana, s’hi fixen les condicions bàsiques d’accessibilitat a l’ensenyament i s’hi regula la relació amb les administracions. Finalment, l’article 35 exposa els requeriments d’accessibilitat en matèria de cultura, esports i lleure. Estableix l’obligació d’oferir serveis d’accessibilitat per tal que tothom pugui gaudir dels esdeveniments culturals, esportius i de lleure, s’hi fixa l’obligació de les administracions d’elaborar plans d’accessibilitat, marca la difusió adequada a les persones amb discapacitat i disposa que el codi d’accessibilitat concretarà i desplegarà aquests articles.

Totes dues lleis desenvolupen de forma semblant els mecanismes de foment, control i sancions, tot i que la Llei d’Accessibilitat és més completa. Cal destacar, en tot cas, que la Llei d’Accessibilitat incorpora cinc articles, del 42 al 46, per definir els plans d’accessibilitat i fixar-ne l’obligatorietat. Els plans d’accessibilitat són plans directors d’administracions que organitzen les actuacions per tal que els entorns s’adeqüin a allò disposat per la Llei. Igualment, la Llei requereix que els grans proveïdors de serveis d’ús públic han d’elaborar també plans d’accessibilitat, i incorpora l’obligació de destinar partides pressupostàries adreçades al foment de l’accessibilitat, a campanyes educatives i de conscienciació i l’elaboració d’un segell de certificació d’accessibilitat.

En darrer lloc, la Llei de Promoció va constituir en el seu article 23 el Consell de Promoció de l’Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques. El Consell de Promoció es constituïa com a òrgan consultiu i de participació externa, adscrit a la Conselleria de Benestar Social, amb la finalitat d’assessorar les administracions en matèria d’accessibilitat. La Llei d’Accessibilitat en redueix el nom a Consell de Promoció de l’Accessibilitat i el defineix com l’òrgan col·legiat de participació i consulta en aquesta matèria, i l’adscriu a la conselleria competent. A diferència de la Llei de Promoció, la Llei d’Accessibilitat fixa la composició del Consell de Promoció, estableix l’obligatorietat pel que fa a la participació de les entitats i en concreta les funcions.

En darrer lloc, cal remarcar en la comparació de les dues lleis que hi ha una progressió i un eixamplament en la concepció de l’accessibilitat. En primer lloc, la Llei de Promoció de l’Accessibilitat tractava de forma prioritària les barreres físiques, mentre que la Llei d’Accessibilitat té en compte de forma més equilibrada tant les barreres físiques com les comunicatives. En segon lloc, en la Llei

La legislació en accessibilitat a Catalunya, la cultura i els plans d’accessibilitat

73

d’Accessibilitat es pretén que les condicions d’accessibilitat s’incorporin a tots els àmbits de la societat.