Polítiques culturals, retorn social i accessibilitat

La concepció de la cultura al llarg del temps ha evolucionat i la seva gestió, en paral·lel, ha anat més enllà de les seves funcions originals. La idea que la funció de la política cultural és conservar i administrar el patrimoni s’ha superat i en els darrers anys ha adquirit una major transversalitat (Subirats i Fina, 2008, p. 40). La política cultural s’entén com un àmbit que abasta i determina molts aspectes socials i que afecta àrees com ara la participació, l’enfortiment institucional, el teixit ciutadà, la cohesió o la universalització dels drets i les llibertats. Aquest retorn social de les polítiques culturals és molt valuós en les intervencions dutes a terme des de criteris de desenvolupament inclusiu.

148

Per tant, aquest retorn social és un impacte molt valuós genuïnament propi de les polítiques culturals que ha de ser tingut en compte en els processos d’avaluació.

Les administracions públiques s’han esforçat per tal d’identificar els àmbits socials en què les polítiques culturals incideixen i d’establir indicadors que els permetin de mesurar l’abast d’aquest tipus de polítiques, de forma que puguin assolir majors nivells d’eficiència a l’hora d’invertir els recursos públics. Hi ha un seguit d’àmbits en què les polítiques culturals tenen una incidència en forma de retorn social.

Subirats i Fina (2008, pp. 21-38) estableixen nou eixos en el retorn social de les polítiques culturals: identitat i moral col·lectiva, cohesió social, participació ciutadana i acció col·lectiva, reconeixement i gestió de conflictes, revaloració dels grups discriminats, desenvolupament autònom i promoció de la creativitat, transformació de l’espai urbà, noves centralitats i reinterpretació del paisatge. Tots aquests àmbits són rellevants des del punt de vista de l’accessibilitat, sovint són difícils de quantificar i han d’estar presents quan s’observa una intervenció en una avaluació. Les polítiques d’accessibilitat cultural tenen relació especialment amb la identitat i moral col·lectives, la cohesió social, la revaloració dels grups discriminats i el desenvolupament de les potencialitats creatives de les persones.

L’eix de la moral i la identitat col·lectives fa referència al sentiment de vinculació a una comunitat i a un imaginari comú que es crea a través de la cultura. Les polítiques culturals contribueixen a la creació i a la potenciació de les identitats culturals i als sentiments de pertinença a una comunitat. L’accessibilitat de la cultura és un factor d’integració en les comunitats necessari que reforça el sentiment de pertinença i d’identificació amb la comunitat. Continuant amb l’exemple del Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics, possibilitar i promoure la participació dels cecs en les obres teatrals a través dels serveis de les audiodescripcions fa que aquests siguin part d’un circuit cultural compartit i es vinculin amb la seva comunitat.

En aquest sentit, la cohesió social és un altre eix que es veu reforçat a través de les polítiques d’accessibilitat cultural. El retorn de les polítiques culturals en forma de cohesió social s’entén com la difusió i l’acceptació de normes i valors compartits que generen alhora lligams per al desenvolupament de les comunitats. Una conseqüència visible d’aquest eix és el reforçament de les xarxes socials i la reducció de l’aïllament. A més a més, les persones que participen en activitats culturals tendeixen a tenir millor salut mental i física i un nivell formatiu més elevat.

En el cas del Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics, es pot vincular el seu impacte en la millora del disseny universal amb la garantia de l’accés de la gent

L’avaluació de les polítiques d’accessibilitat cultural

149

gran als teatres. La gent gran és un col·lectiu que pot utilitzar els serveis d’accessibilitat i s’observa que és un grup que tendeix a perdre la seva xarxa social, de forma que la participació en la cultura és una forma de garantir la cohesió del conjunt de la societat.

Un altre eix que Subirats i Fina (2008, p. 30) han anomenat, de forma poc afinada, revaloració de les classes no productives, i que en aquest treball s’ha anomenat revaloració dels grups discriminats, té una especial rellevància per a les polítiques d’accessibilitat cultural. Les polítiques culturals contribueixen al desenvolupament dels interessos, recursos i capital cultural dels individus, de forma que aquestes persones esdevenen més independents i fortes. S’entén que la relació de l’individu amb la vida cultural el dota de recursos i desenvolupa les seves potencialitats dins la societat. Aquest eix fa referència a l’impacte de les polítiques culturals en grups molt concrets, com ara la gent gran, les persones amb discapacitat, les minories ètniques, els nouvinguts o les persones en situacions de pobresa extrema. Aquests col·lectius, en la seva relació amb la cultura, troben problemes com la manca de comprensió, la percepció que l’activitat cultural no s’adreça al seu grup, els problemes del disseny de les activitats i dels espais, la manca de diversitat en les propostes artístiques i altres dificultats semblants. El Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics, clarament, es dissenya i s’executa amb l’objectiu d’incidir en aquests problemes. Així, per exemple, millorar l’accessibilitat als teatres dels espectadors sords és garantir-los el dret d’obtenir un capital cultural que històricament els ha estat restringit. El fet que un sord tingui el mateix bagatge cultural que qualsevol altra persona, a través d’un bucle magnètic o d’interpretació en llengua de signes, genera un impacte intangible valuós en termes d’igualtat.

Finalment, l’eix del desenvolupament autònom i promoció de la creativitat té a veure amb la capacitat de les persones per interpretar, entendre la realitat i fer-la entendre als altres. Fa referència al foment d’una actitud reflexiva, analítica i crítica. Explicat amb unes altres paraules, es pot dir que la participació en la cultura reforça la consciència dels individus pel que fa a les seves potencialitats i al seu lloc en la societat. Els individus obtenen eines per relacionar-se amb el seu entorn, comprendre els problemes que l’envolten i superar-los mitjançant el desenvolupament del seu coneixement i de la seva creativitat. És difícil exemplificar aquest eix amb casos concrets, però el Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics assegura que tota persona pugui gaudir i beneficiar-se dels processos d’aprenentatge i comprensió vinculats a la participació en la vida cultural.

150

S’ha categoritzat d’altres maneres el retorn social de les polítiques culturals. A partir de l’Agenda 21 de la Cultura, la Guía de evaluación de políticas culturales de ámbito local fixa tres eixos d’avaluació de les polítiques culturals: el desenvolupament econòmic, el desenvolupament social i el desenvolupament territorial (Escudero, 2009). D’aquesta manera, les polítiques d’accessibilitat s’encabirien dins l’eix del desenvolupament social. L’acció social de la política cultural inclou aquelles actuacions que tenen un impacte en el desenvolupament personal, en la cohesió social, en l’empoderament de la comunitat, en la identitat i en el benestar.

Pel que fa a l’accessibilitat en les polítiques culturals, com s’explicava en el marc teòric, cal dir que s’entén d’una forma més àmplia que la definició relativa a les condicions de l’entorn adequades a les circumstàncies de qualsevol persona que apareix en la CDPD. En el context de les polítiques culturals, l’accés a la cultura adquireix el sentit que el patrimoni ha de ser disponible al conjunt de la població i té les característiques d’un dret. Com es deia en el marc teòric, la Declaració de la Diversitat cultural de la UNESCO, en el seu article 6, identifica en l’accessibilitat condicions com ara la territorialitat o l’economia, a més de l’accessibilitat en el seu sentit de disseny universal (cf. Vall, 2011).

Així doncs, l’accessibilitat en el seu sentit ampli, comprenent no només les condicions físiques i comunicatives de l’entorn, sinó també els criteris de disponibilitat territorial i econòmica, també són rellevants en l’avaluació. De fet, les circumstàncies econòmiques i territorials incideixen en les possibilitats d’accés a la cultura de qualsevol persona, però tenen un impacte més acusat en col·lectius com ara les persones amb discapacitat o la gent gran. La qüestió econòmica té un pes específic tenint en compte la possibilitat que algú no pugui gaudir d’un espectacle, o que no el gaudeixi en la mateixa mesura, tot i haver-ne pagat l’entrada com qualsevol altre espectador. Pel que fa a la territorialitat, la distribució geogràfica de l’activitat territorial és un factor clau amb un impacte molt més notable en el cas de les persones amb dificultats a l’hora de desplaçar-se. El factor de la territorialitat és a més especialment rellevant en un sistema cultural com és el de Catalunya, marcat per la dualitat conformada per la capitalitat de la gran zona urbana de Barcelona i pels territoris de comarques, que responen a realitats diferenciades.

L’avaluació de les polítiques d’accessibilitat cultural

151

7.5. L’avaluació en el Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics i