La participació i la garantia dels drets

Seguint el camí de la Declaració dels Drets Humans, la CDPD i el Comentari General sobre la participació en la vida cultural, s’entén per participació l’eina o la

Marc teòric

33

forma de legitimació o consens adreçada a resoldre una situació de desigualtat o de desavantatge en la inclusió social mitjançant la garantia que qualsevol persona podrà prendre part activament en qualsevol àmbit. La participació en la cultura és un dret que té el valor d’una llibertat i, en aquest sentit, els Estats no poden impedir o restringir, ni permetre que es restringeixi, el dret de cap persona a prendre part en la vida cultural. Addicionalment, els Estats són els responsables de garantir que tothom pugui participar en la vida cultural i han d’emprendre les accions que calgui per tal que aquest dret sigui efectiu. Tot i que la definició de participació sigui extensa, és difícil saber quan s’assoleix una situació de participació efectiva i adequada. En molts casos, en concret en el de les persones amb discapacitat, la garantia de la participació implica desafiaments que posen en qüestió la forma com s’organitza la societat i demana que aquesta canviï (O’Keefe, 1998; Di Giovanni, 2018, pp. 157-158).

En l’apartat 1.2 s’explicava que el model basat en la garantia dels drets és la intervenció en les qüestions de la discapacitat a partir del reconeixement dels drets que són propis a tota persona. És un model que es consolida sobretot a partir de l’aprovació de la CDPD i que apareix en contraposició amb el model d’intervenció assistencial, que concep la relació amb les persones amb discapacitat mitjançant la cobertura de les seves necessitats. El model de la garantia dels drets es basa en la idea que tota persona, independentment de les seves condicions físiques, sensorials o cognitives, ha de veure respectats els seus drets fonamentals en igualtat de condicions. Els ajuts i les assistències no s’adrecen a pal·liar o donar solució a unes necessitats, sinó que es pretén protegir el reconeixement d’un conjunt de drets que les persones amb discapacitat històricament han vist vulnerats.

Aquesta vulneració dels drets fonamentals constitueix la base per definir la discriminació. Seguint l’article 8 de la CDPD, s’entén per discriminació qualsevol distinció, exclusió o restricció per motius de discapacitat que tingui el propòsit o l’efecte d’impedir totalment o parcialment el reconeixement i l’exercici en igualtat de condicions dels drets humans. En aquesta definició s’inclou qualsevol tipus de discriminació, inclosa la negació de les adaptacions o dels ajusts raonables.

Tenint en compte tot això, el dret a la participació en la vida cultural ha de ser protegit i els Estats són els garants d’aquest dret. Quan la participació en la vida cultural es veu limitada, aquest dret s’haurà vulnerat, la qual cosa constitueix una situació de discriminació (Casanovas, 2017, p. 214). Els Estats són responsables

34

de garantir que les condicions de la participació en la vida cultural siguin adequades per a tothom i l’accessibilitat és un concepte clau en aquest punt. Tothom té dret a participar en la cultura i és el disseny universal a través de les condicions adequades d’accessibilitat en l’entorn, en els esdeveniments, en els productes i en els serveis. De la mateixa manera, el model de la garantia dels drets trenca amb la idea que els ajuts o les assistències a les persones amb discapacitat són intervencions opcionals o arbitràries, dutes a terme a partir de criteris de caritat. Les intervencions en matèria d’accessibilitat es duen a terme perquè és necessari que els drets de tothom siguin respectats, en igualtat de condicions, ja que tot el que no sigui això serà una forma de discriminació (Greco, 2016, p. 14).

Pel que fa a la cultura, com es veia en l’apartat 1.2, la noció més rellevant que es protegeix en la formulació dels drets culturals és la participació. En el model del reconeixement dels drets, l’objectiu fonamental d’una intervenció ha de ser que la participació de les persones amb discapacitat, i de fet de qualsevol persona, en la vida cultural es garanteixi i s’enforteixi. En la perspectiva de la garantia dels drets, així, el concepte de la participació ha de tenir una centralitat absoluta quan es tracta la qüestió de la cultura i la discapacitat, ja que és el bé jurídic que es protegeix en la formulació d’aquests drets.

La participació en la vida cultural és un dret pertanyent a tothom, la qüestió sobre la cobertura d’aquest dret en el cas de les persones amb discapacitat és necessària per saber si les condicions socials i de l’entorn són adequades o, per contra, hi ha una situació de discriminació o de vulneració dels drets culturals. En tot cas, no es garanteix la participació en la vida cultural de les persones amb discapacitat perquè tinguin discapacitat, sinó perquè tota persona té el dret a aquesta participació i l’accessibilitat universal és el principi que garanteix aquest dret. En aquest sentit, l’accessibilitat garanteix el dret universal a la participació també a la gent gran, les persones amb lesions temporals, els infants, nouvinguts o qualsevol persona que trobi barreres de qualsevol mena en la relació amb l’entorn.

Aquesta idea de la participació, així, ha de funcionar en dos nivells. D’un costat, totes les persones han de poder gaudir de la vida cultural anant al teatre, visitant museus, veient pel·lícules al cinema o acudint a concerts. La vida cultural ha de ser disponible a tothom i aquesta afirmació és una condició bàsica en la garantia del dret a la participació. Per l’altre costat, la participació també s’ha de concretar en la possibilitat d’incidir en l’organització de la vida cultural, és a dir, no solament es tracta de gaudir de l’activitat cultural, sinó de tenir la capacitat de definir com

Marc teòric

35

aquesta ha de ser, això vol dir, de quina manera s’ha d’articular (Baltà i Dragićevic, 2017). Aquesta construcció en dos nivells és fonamental per entendre que en la participació no es tracta només de donar un lloc o possibilitar la inclusió en la vida cultural, sinó que és prioritari que els individus tinguin la capacitat d’incidir en l’organització de la vida cultural per tal que sigui adequada a les seves expectatives.