3. E L MARC JURÍDIC DE L ’ ACCESSIBILITAT
3.3. La legislació a l’Estat espanyol
Pel que fa a les xifres, segons l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i situacions de Dependència (EDAD) (INE, 2008), a l’Estat espanyol declaren tenir una discapacitat el 8,5 % de la població, la qual cosa representa al voltant de 3.800.000 persones. Entre les dades que mostra l’EDAD, la població amb discapacitat espanyola femenina és lleugerament superior a la masculina. Aquest fet té relació amb l’esperança de vida més elevada entre les dones i que la franja d’edat de més de 65 anys mostra una major incidència de la discapacitat (Colectivo Ioé, 2013, p. 36).
En aquest sentit, les característiques demogràfiques de la societat espanyola són semblants a les europees. La distribució per edats de la població té la forma d’una piràmide invertida, en què la base representa les persones de més de 65 anys i el vèrtex, les franges inferiors d’edat. Tenint en compte que el percentatge de persones amb una discapacitat reconeguda puja fins més enllà del 20 % en el grup d’edat superior a 65 anys, hi ha una població espanyola envellida en la qual al llarg de la vida un nombre significatiu de persones es trobarà en situació de discapacitat de forma temporal o permanent. La constatació de l’existència de la població envellida i d’una part rellevant amb discapacitat ha dut a la protecció d’aquests col·lectius i a l’aprovació de legislacions que els donessin serveis.
A l’Estat espanyol, l’aprovació de la Constitució va ser el primer pas important en la protecció i el reconeixement de la situació de les persones amb discapacitat. La Constitució reconeix en el seu article 14 la igualtat de tots els espanyols davant la llei i estableix que correspon als poders públics garantir la igualtat d’oportunitats.
El marc jurídic de l’accessibilitat
57
Aquesta garantia d’igualtat d’oportunitats fa referència a la promoció de les condicions necessàries i a la supressió dels obstacles que impedeixen la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, social i cultural, tal com estableix l’article 9.2. Pel que fa específicament a la discapacitat, la Constitució fixa que els poders públics han de donar l’empara especial necessària perquè les persones amb discapacitat gaudeixin dels drets consagrats en la Constitució per a tots els ciutadans.
Jiménez i Huete (2010, p. 145) apunten que la Constitució espanyola va consagrar un sistema de prestacions de serveis socials de caràcter regionalitzat que depèn en bona mesura de les administracions autonòmiques. És competència de l’Estat garantir la igualtat de tots els ciutadans i, en aquest sentit, en el nivell estatal s’estableix la legislació bàsica i es defineix el règim de pensions i prestacions de la seguretat social. En canvi, es deixa a l’àmbit autonòmic la concreció i el desenvolupament de les polítiques de discapacitat.
Entre l’any 1982 i el 1992 totes les comunitats autònomes, tot i que a ritmes diferents, varen promulgar legislacions pròpies en matèria de serveis socials. A part d’això, gràcies a la Llei Reguladora de les Bases de règim Local, els municipis de més de 20.000 habitants han de desenvolupar programes de serveis i prestacions socials. En tot cas, les polítiques de discapacitat s’enquadren en el nivell autonòmic, que concreta i defineix les prestacions i els serveis. Hi ha comunitats que, fins i tot, han legislat la relació dels serveis socials amb les persones amb discapacitat, entenent que el col·lectiu presenta unes circumstàncies particulars. És el cas d’Andalusia, mitjançant la Llei 1/1999 d’atenció a les persones amb discapacitat, i de València, amb la Llei 11/2003 sobre l’estatut de les persones amb discapacitat.
Va ser durant els anys vuitanta, i amb legislacions de segona generació dels anys noranta, que es va dissenyar l’estructura dels serveis i de les prestacions socials a l’Estat. A més de la descentralització en la prestació dels serveis socials, l’aportació legislativa més rellevant a nivell estatal va ser aleshores la Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI). Jiménez i Huete (2010, p. 139) expliquen que aquest conjunt d’accions legislatives s’inspiraven encara en un model mèdic i assistencialista pel que fa al tractament de la discapacitat i no tant en un model de reconeixement de drets de l’individu.
La LISMI va ser el primer text legal adreçat específicament a les persones amb discapacitat i ha servit com a base per a la redacció de l’actual Llei General de la
58
Discapacitat. La LISMI, que s’inspirava en el principi d’equiparació d’oportunitats, va introduir per primera vegada eines de suport social a la discapacitat amb la noció dels ajuts complementaris a la rehabilitació. Per exemple, la LISMI va fixar l’obligatorietat de contractació de treballadors amb discapacitat en les empreses (tot i que la llei en preveu nombroses excepcions) i va desenvolupar el programa de pensions per discapacitat.
No és, però, fins la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’Igualtat d’Oportunitats, No Discriminació i Accessibilitat Universal de les persones amb discapacitat (LIONDAU) que s’incorpora en el marc jurídic la perspectiva de la garantia dels drets i de la no discriminació en l’abordatge de les problemàtiques de la discapacitat. La LIONDAU impulsa mesures contra la discriminació establint prohibicions i sancions a l’assetjament i a l’abús amb l’objectiu d’evitar conductes hostils, intimidatòries o degradants cap a les persones amb discapacitat. D’altra banda, la LIONDAU estableix per primera vegada exigències d’igualtat d’oportunitats fent esment especial de l’accessibilitat universal, prenent en consideració nocions com ara els ajusts raonables i suports complementaris.
Arran de la LIONDAU, durant la dècada dels 2000 es varen aprovar lleis molt rellevants en el reconeixement i en el suport a les persones amb discapacitat. L’any 2007 es varen aprovar la Llei 27/2007, per la qual es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues, i la Llei 49/2007 per la qual s’estableix el règim d’infraccions i sancions en matèria d’igualtat d’oportunitats, no discriminació i igualtat universal de les persones amb discapacitat. També mereix esment la Llei 39/2006 de foment de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. La coneguda com a Llei de la dependència va ser una passa molt important per a la inclusió social i l’impuls de la vida independent de les persones en situació d’especial vulnerabilitat.
La Llei de dependència va dissenyar i desenvolupar el Sistema per a l’Autonomia i Atenció de la Dependència (SAAD). El SAAD estableix, tenint en compte el caràcter dels drets de les persones amb discapacitat, un règim de suports socials, econòmics i personals adreçats a garantir la participació i a possibilitar que les persones amb discapacitat duguin a terme un projecte de vida amb garanties de dignitat i independència. La Llei de dependència i el SAAD vinculen la prestació dels serveis socials al reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat,
El marc jurídic de l’accessibilitat
59
de forma que les prestacions i els serveis no fluctuen segons les disponibilitats dels pressuposts o la discrecionalitat de les decisions de les administracions.
Més endavant, l’any 2008 l’Estat espanyol va ratificar la CDPD, la qual en conseqüència va adquirir rang de llei i va obligar a reformular la legislació per tal que estigués en consonància amb la Convenció. Cal dir que Espanya va ser dels primers vint països a signar la CDPD i, per tant, la seva adhesió va possibilitar l’entrada en vigor internacional de la Convenció. A més a més, la CDPD va fomentar que el concepte de l’accessibilitat figurés en legislacions que no tracten específicament la matèria de la discapacitat, la qual cosa és un gran avenç. Un exemple d’això és l’article 8 de la Llei 7/2010, de 20 de juliol, general de la comunicació audiovisual, que obliga a l’emissió de continguts accessibles amb audiodescripció, subtítols i llengua de signes en les cadenes de televisió.
Ara bé, el resultat més remarcable de la ratificació de la CDPD ha estat l’aprovació de la Llei 1/2013, de 14 de maig, general dels drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social (LGD). La LGD, que representa una transposició de la CDPD i, alhora, una refundició de les legislacions prèvies, és tanmateix un progrés pel que fa a l’enfocament. El preàmbul reconeix que les persones amb discapacitat històricament ha estat un grup heterogeni, vulnerable i nombrós que s’ha trobat en situació d’exclusió a causa de la forma com s’estructura i funciona la societat.
La LGD refon i aclareix en un únic text la LISMI, la LIONDAU i la Llei del règim d’infraccions en matèria d’igualtat d’oportunitats. Aquesta norma fixa en primer lloc un seguit de definicions relatives a la discriminació i es referma en els principis d’igualtat d’oportunitats, vida independent, accessibilitat, diàleg civil i transversalitat.
La llei s’aplica als àmbits de les telecomunicacions, espai públic, infraestructures, transports, bens i serveis, relació amb les administracions i ocupació. També incorpora un capítol sobre els drets de les persones amb discapacitat en relació amb àmbits com ara la salut, la participació en els assumptes públics, l’educació i l’ocupació, la vida independent i la protecció social.
Aprofundeix en el dret a l’educació inclusiva fent èmfasi en l’obligació de dotar els alumnes amb discapacitat de les eines i dels suports que requereixin i regula els ajusts corresponents.
60
En darrer lloc, el govern central va aprovar l’Estratègia Espanyola sobre Discapacitat 2012-2020. Aquest pla pretén organitzar les accions en matèria de discapacitat a nivell estatal, parteix de l’elaboració d’una diagnosi prèvia i fixa els objectius en coordinació amb l’Estratègia Europea 2020. S’hi fixa la millora en l’accessibilitat als entorns, el coneixement de la realitat vital de les persones amb discapacitat, la participació i la no discriminació.