L’accessibilitat i el model social de la discapacitat en oposició al model mèdic

La noció de l’accessibilitat apareix gràcies a una nova forma d’acostar-se al fenomen de la discapacitat sorgida els anys vuitanta (Oliver, 2013). A l’hora de tractar qüestions com ara la participació i la inclusió socials, els marcs conceptuals tradicionals i les formes de relacionar-se amb aquesta qüestió resultaven insuficients. A partir dels anys setanta i vuitanta, un seguit d’autors es varen demanar si la discapacitat era un fenomen estrictament mèdic o, per contra, si tenia unes implicacions principalment socials (Ligget, 1997; Rioux, 1997; Davis, 2012). A través de la idea que la participació i la inclusió són circumstàncies lligades a l’organització de la societat, va sorgir una concepció social de la discapacitat oposada al model mèdic que va obrir noves perspectives en la forma d’estudiar i d’entendre el fenomen i en l’orientació de les intervencions per tal d’incidir en els problemes que s’hi vinculen.

Tradicionalment, la manera d’entendre la qüestió de la discapacitat, tant socialment com des del punt de vista acadèmic, s’ha vinculat a la medicina. Aquesta relació tenia principalment dues implicacions. Primer, la identificació de les circumstàncies que ocasionen la discapacitat depenia només de criteris mèdics relacionats amb la funcionalitat del cos. Segon, el discurs mèdic per definir què és la discapacitat era l’únic rellevant (Oliver, 1990; Berghs et al. 2016, pp. 26-31). Hi ha hagut, però, una evolució en la forma de concebre la discapacitat en les darreres dècades vinculada al model social. En aquest canvi cal destacar principalment dos aspectes, relacionats amb les dues característiques del model mèdic explicades abans.

Primer, a l’hora de definir la discapacitat el discurs mèdic deixa de ser el prioritari i les reflexions i les teoritzacions dels mateixos individus amb discapacitat assumeixen una centralitat nova. Segon, la definició deixa de basar-se únicament en les condicions de la funcionalitat corporal dels individus i passa a vincular el concepte de la discapacitat amb les característiques de l’entorn.

És clau assenyalar que el model mèdic i el model social apareixen consecutivament, aquest com a reacció contra aquell (Edler, 2012). Aquestes definicions, així, no solament no apareixen de forma simultània, sinó que s’oposen i s’exclouen l’una a l’altra. D’aquesta manera, la perspectiva social apareix com una conseqüència o com una resposta a la perspectiva mèdica, la qual era l’aproximació

Marc teòric

21

tradicional. En la perspectiva mèdica, la definició se centra en la descripció de les lesions corporals que condueixen a la incapacitat d’una persona situada en condicions de desavantatge per tal de tractar-la, rehabilitar-la i assistir-la. Per la seva banda, el model social es basa en la forma com la societat s’organitza i de quina manera es produeixen els mecanismes d’exclusió, rebutjant la rellevància dels criteris mèdics.

El principal tractat mèdic que fa referència a la definició de la discapacitat és la Classificació Internacional de Incapacitats, discapacitats i Desavantatges, publicada per l’Organització Mundial de la Salut. Aquesta Classificació és un manual que explica i descriu les conseqüències permanents de les malalties que es concreten en discapacitats per tal de donar suport als serveis de medicina, de rehabilitació i d’assistència.

La Classificació fa servir un esquema de tres conceptes, que són la incapacitat, la discapacitat i el desavantatge (Edler, 2012, pp. 395-397). En aquesta Classificació, la incapacitat o la deficiència és l’exteriorització d’un estat patològic a partir de la pèrdua, el trastorn o l’anormalitat en la funció o en l’estructura anatòmica, fisiològica o psicològica d’un òrgan. La discapacitat representa la conseqüència de la deficiència i reflecteix les limitacions imposades per aquesta, de forma que l’activitat normal de l’individu es veu malmesa severament. El desavantatge representa les conseqüències limitadores que experimenta l’individu en el context social amb el resultat que aquest no s’adapta a les exigències del seu voltant.

L’aspecte rellevant de la definició mèdica i el motiu que duu a parlar de model és que de la definició es deriven un seguit de pràctiques en el tracte amb la discapacitat. D’aquesta manera, el model mèdic i les pràctiques que s’hi associen tenen tres característiques: és un model rehabilitador, assistencialista i individualista. S’entén per rehabilitador el model d’intervenció que té per objectiu, principalment, la recuperació de l’estat de salut de l’individu o l’adaptació d’aquest al seu entorn. L’assistencialisme representa, en el context social, la cobertura de les necessitats bàsiques derivades de la situació d’incapacitat. L’enfocament individual significa que la intervenció se centra en l’individu amb discapacitat i no té en compte les condicions de l’entorn, o no les té en compte de forma problemàtica.

Per la seva banda, com s’explicava, el model social apareix com a reacció contra el model mèdic i les seves implicacions. Edler (2012) explica la discapacitat des del model social com l’experiència insatisfactòria resultant de la interacció d’un individu

22

amb l’entorn en el qual viu. Cal assenyalar que, en la definició de la perspectiva social, les condicions corporals de l’individu no són rellevants en la definició de la discapacitat. La problemàtica de la definició es trasllada de les característiques corporals de l’individu a les condicions del seu entorn i la forma com la societat s’organitza.

En aquest sentit, Oliver (1990, p. 3, traducció pròpia) escriu el següent:

la gènesi, el desenvolupament i l’articulació del model social de la discapacitat per les mateixes persones amb discapacitat és un rebuig de tots aquests principis mèdics.

No nega el problema de la discapacitat, sinó que el situa dins la societat. No són les limitacions de l’individu, siguin del tipus que siguin, la causa del problema, sinó el fracàs de la societat per oferir serveis apropiats i assegurar adequadament les necessitats de les persones amb discapacitat i que aquestes es tinguin en compte plenament en l’organització social.

Com es pot llegir, en el model social l’individu no és el factor únic o determinant de la discapacitat, sinó l’entorn. No és la condició física de la persona, sinó l’adequació de les circumstàncies que l’envolten. A més a més, Oliver (1990) apunta un altre canvi molt important a partir del sorgiment del model social. El model social és promogut per les mateixes persones amb discapacitat, la qual cosa és molt rellevant en la mesura que trasllada la capacitat de definir-se a les mateixes persones amb discapacitat. L’autor explica que el model social sorgeix arran del rebuig d’uns fonaments en la definició que, d’una banda, no s’adeien amb la complexitat del fenomen i, de l’altra, s’havien establert al marge dels individus amb discapacitat.

En aquest sentit, la Union of Physically Impaired Against Segregation (UPIAS), una organització britànica de persones amb discapacitat física, va ser la primera organització que va fer públic un manifest considerat com a fundacional del model social (Barton, 2012, p. 349). El manifest de la UPIAS fixava les bases de les característiques del model social. En tot cas, la seva rellevància no només rau en el contingut: per primera vegada els individus amb discapacitat eren els que tenien la veu rellevant en la definició d’allò que els concernia.

En conseqüència, Edler (2012) explica també que del model social deriva un enfocament d’intervenció amb dues vessants vinculades estretament amb la idea de l’accessibilitat. El focus de la intervenció no és l’individu, sinó les condicions de l’entorn i la seva adequació. En aquest sentit, es presta atenció a les condicions físiques i comunicatives dels entorns, en primer lloc, de forma que no generin mecanismes d’exclusió. En segon lloc, també s’actua en les barreres actitudinals

Marc teòric

23

de la societat, és a dir, es pretén incidir en la situació de discriminació que es produeix a partir d’una percepció social perjudicial de la discapacitat.

Finalment, cal destacar que la definició social de la discapacitat no és tan tancada ni rígida com les classificacions del model mèdic. El fenomen social de la discapacitat, entès com una experiència d’exclusió, pot afectar nombrosos individus en múltiples circumstàncies vinculades a les condicions físiques, però també a l’edat, a alteracions temporals de la salut o a qualsevol altre factor que pugui entorpir la interacció de l’individu amb el seu voltant. La discapacitat no és tant una condició permanent intrínseca a l’individu, sinó una experiència d’exclusió evitable lligada a les condicions de l’entorn (Huete, 2013, p. 8).