L’avaluació en el Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics i Musicals

Al llarg d’aquest capítol s’han vist diversos aspectes rellevants en l’avaluació de les polítiques d’accessibilitat cultural seguint el cas del Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics i Musicals. El Pla en la seva previsió d’accions té dues fases d’avaluació. L’anàlisi de l’estat actual de l’accessibilitat dels Equipaments, ja conclosa, va ser la primera acció d’avaluació. En segon lloc, hi ha el seguiment i avaluació de les línies del Pla d’Actuació 2017-2020.

L’anàlisi de l’estat de l’Accessibilitat dels Equipaments es va dur a terme l’any 2015 i té les característiques d’una avaluació de necessitats. Es tracta, però, d’una avaluació de necessitats molt delimitada a la provisió del servei, és a dir, l’àmbit de l’avaluació és només la provisió dels serveis d’accessibilitat oferts pels equipaments pertanyents al SPEEM. Aquesta fase es correspon amb el que es disposa en l’article 42.2 de la Llei d’accessibilitat, tal com s’explicava en l’apartat 4.4.2, que estableix que els plans d’accessibilitat han de preveure una fase inicial de diagnosi de l’estat de l’accessibilitat.

Aquesta primera avaluació només va tractar l’estat dels equipaments i la primera pregunta que cal fer, llavors, és per quin motiu l’anàlisi s’ha restringit als equipaments escènics, tenint en compte que l’accessibilitat afecta altres agents, com ara els productors artístics i els usuaris. La imatge que s’obté per a una avaluació de necessitats serà per força parcial si només s’analitza l’oferta del servei i es desatén l’observació de la necessitat i de la demanda. Per contra, es pot argumentar que el Pla d’Accessibilitat dels Equipaments Escènics cerca la millora dels serveis d’accessibilitat incidint en les circumstàncies internes de les administracions (formació dels treballadors, finançament, instal·lacions, ampliació de programes de foment de l’assistència als equipaments o augment de l’oferta de serveis) i, per això, resultava més útil adreçar els esforços a conèixer només l’estat dels equipaments. D’altra banda, tant la Llei d’Accessibilitat com el Codi d’Accessibilitat, pendent d’aprovació, fixen uns paràmetres suficients com perquè les administracions puguin dur a terme processos d’avaluació de l’acompliment dels requeriments legals i, en aquesta comprovació de l’acompliment de les lleis i dels reglaments, la intervenció dels usuaris o dels productors no és imprescindible.

Malgrat tot, no sembla que aquest enfocament s’ajusti a la idea de l’avaluació centrada en l’experiència de l’usuari i obvia també la perspectiva dels productors,

152

un actor que també té molta rellevància en la promoció de l’accessibilitat. En resum, es pot comprendre i justificar que l’avaluació es limités a analitzar els equipaments, ja que formen part de l’estructura del SPEEM, tot i que la imatge que s’obté no és tan completa com seria desitjable.

Pel que fa a l’elaboració del qüestionari de l’anàlisi i els resultats obtinguts, en l’apartat 6.3 s’expliquen en detall. És de destacar que el SPEEM és una estructura molt útil a l’hora de conèixer l’estat dels equipaments. L’anàlisi duta a terme és molt completa, atès que obté informació de 44 equipaments. En relació amb el mètode d’avaluació mitjançant qüestionaris als gestors dels equipaments, cal assenyalar, com es deia en el capítol anterior, que és un sistema que corre el risc de no ser prou afinat. És possible que el gestor d’un equipament consideri que un servei, un esdeveniment o un espai és accessible quan en realitat no ho és. És per això que la intervenció de l’usuari és tan rellevant en el procés d’avaluació de l’accessibilitat, ja que la seva experiència és la validació que les condicions de l’accessibilitat són les adequades. Podria passar que un equipament consideri que el seu accés és adequat perquè disposa d’una rampa, però que un usuari amb cadira de rodes no la pugui fer servir a causa del seu pendent massa pronunciat.

Pel que fa a la fase de seguiment i avaluació, el Pla d’Actuació 2017-2020 estableix un conjunt d’indicadors per valorar l’execució de la intervenció. Aquesta fase es correspon amb allò que s’estableix en l’article 43.4 de la Llei d’Accessibilitat, com s’explicava en l’apartat 4.4.2, que fixa que els plans d’accessibilitat han d’incorporar una fase final de revisió, amb la perspectiva d’elaborar-ne un de nou. La Comissió de Seguiment i Avaluació té, entre d’altres, les funcions de revisar anualment les accions del Pla d’Accessibilitat, establir els indicadors de l’avaluació i dur a terme les avaluacions. Pel caràcter dels indicadors fixats, els quals majoritàriament atenen aspectes de l’execució del Pla, es tracta d’una avaluació de la implementació. Per la naturalesa d’aquest tipus d’avaluacions finalment es podrà saber el grau i la qualitat de l’acompliment de les accions previstes, però difícilment es podrà detectar l’efecte i l’impacte sobre el problema de la manca d’accessibilitat, continuant amb la mateixa argumentació emprada amb l’anàlisi de l’estat de l’accessibilitat dels equipaments.

En tot cas, aquesta avaluació permetrà de conèixer la millora de l’estat de l’accessibilitat amb una doble mirada comparativa. En primer lloc, els resultats de l’avaluació mostraran la progressió en la provisió de serveis d’accessibilitat en els equipaments respecte de l’anàlisi del 2015. Tot i que els indicadors en l’anàlisi de

L’avaluació de les polítiques d’accessibilitat cultural

153

l’estat dels equipaments i en la fase de seguiment i avaluació siguin diferents, es podrà traçar una evolució en la sèrie històrica i comprovar si l’oferta de serveis i les condicions d’accessibilitat en els equipaments escènics han millorat. D’altra banda, la fase de seguiment i avaluació servirà per comprovar si l’estat de l’accessibilitat és l’adequat en relació amb el que s’estableix en la Llei d’Accessibilitat i, sobretot, amb el que s’establirà en el Codi d’Accessibilitat en aprovar-se. Això vol dir que aquest tipus d’avaluació és l’idoni si es pretén comprovar l’adequació d’un servei en relació amb els requeriments establerts per les lleis. En aquest sentit, els indicadors mostraran dades relacionades amb el nombre de butaques o espais adaptats per a cadires de rodes, la quantitat d’equipaments que ofereixen interpretacions en llengua de signes o si l’equipament disposa de treballadors formats en accessibilitat, entre d’altres. Ara bé, no hi haurà la perspectiva de l’usuari, de forma que l’efecte de la intervenció difícilment es podrà mesurar, a diferència del que hauria passat si s’haguessin incorporat tècniques d’avaluació de l’àmbit de l’impacte.

155