LA LLUITA PER SOBREVIURE I ELS EFECTES DEL TRIOMF DE 1980. UNIÓ EN ELS DARRERS ANYS DE LA
3. UDC dins de l’aliança CiU: La cara i la creu
3. UDC dins de l’aliança CiU: La cara i la creu.
La relació d’intercanvi desigual que significa el pacte entre UDC i CDC mostra la situació de debilitat dels democristians l'any 1978. En aquests primers anys, aquest intercanvi desigual és tolerat dins d’UDC perquè l’important és garantir la supervivència del partit. L’accés a les institucions, per bé que de manera clarament desigual respecte a CDC permet a Unió refer-se dels deutes electorals i començar a estructura el partit. Ara bé, a mesura que es vagi garantint la supervivència, la desigualtat dels intercanvis juntament amb el protagonisme polític de CDC i de Pujol passa a ser considerar una amenaça per la identitat dels democristians i, per extensió, per la supervivència mateixa del partit.
3.1. CiU al govern: efectes polítics i organitzatius de l'aliança en CDC i UDC.
No es possible entendre les relacions de poder dins de l’aliança entre UDC i CDC sense estudiar prèviament els fenòmens polítics i organitzatius que van associats al seu funcionament. Cal tenir present però, que si bé aquests efectes es deixen sentir per igual sobre la vida de tots dos partits, els resultats que produeixen són ben diferents. Sobretot pel que respecta a la distribució de poder dins de cada partit i entre ells.
Les relacions entre UDC i CDC al llarg d’aquesta primera etapa són marcades per diversos fenòmens que condueixen a una devaluació substancial de la vida orgànica de l’aliança. El més destacat de tots és, sens dubte, el precipitat desplaçament d’una política centrada en les relacions orgàniques i els esforços per consolidar els
517 Temporalment, durant la campanya electoral de 1980 Unió disposa de dos escons.
respectius partits, a una altra que dona prioritat a la vida institucional i les responsabilitats públiques.
Aquests desplaçaments es realitzen en diverses etapes i afecten a diversos àmbits:
En la direcció, per exemple, el primer gran pas és la consolidació del Grup Parlamentari a Madrid i la creació dels grups municipals en les quatre capitals catalanes. L’adaptació a aquestes noves realitats resulta més fàcil a CDC que no a UDC. En els democristians, la direcció orgànica manté encara molta força degut a la mancada representació parlamentària i els límits que assenyalen els estatuts. El següent pas arriba amb el trasllat al Govern d’una part dels parlamentaris i de la direcció dels dos partits. A partir d’aquest moment, la construcció de l’administració catalana es converteix en l’objectiu prioritari al qual es supedita tota l’activitat de l’Aliança. De nou, l’assumpció de noves responsabilitats institucionals implica severes transformacions tant en la vida orgànica com en les relacions entre els socis de coalició518. La feblesa dels partits és compensada però, per la força del Govern i per una inevitable confusió d’esferes (partit-administració) que s’accentuarà encara més al ser construïda la Generalitat des de les majories absolutes519.
A nivell de base, el principal canvi arriba amb la democratització dels ajuntaments que passen així a convertir-se en el centre de la vida política local. En aquest sentit, l’extensió territorial de CiU li permet assolir l’alcaldia -i, per tant, el Govern- de nombrosos petits i mitjans ajuntaments arreu de Catalunya. Això comporta, doncs, un desplaçament paral·lel al que pateixen les direccions centrals de tots dos partits. Fruit d’aquest protagonisme institucional en l’activitat ordinària de CiU, els contactes i la coordinació orgàniques passen a dirigir-se cada cop més freqüentment des de les institucions. El que aparentment suposa un progressiu incompliment dels pactes de coalició no és un obstacle pel bon funcionament de CiU, doncs la coordinació continua ara en els nous centres reals de poder. Ara bé, la manca de contactes orgànics formals afavoreix les relacions informals que, en cas de conflicte, poden resultar insuficients per resoldre les crisis. Especialment quan la direcció orgànica d’un partit no coincideix amb la institucional520. Els efectes d’aquestes inèrcies van fent-se visibles a mesura que va passant el temps.
518 UDC, per exemple, hagué de fer una reforma dels estatuts perquè aquests impedien als càrrecs electes ser membres de ple dret del comitè de govern.
519 Al voltant de la connexió entre administració i partits vegeu els treballs de Molas (1992: 145-179) i Matas (1995b).
520 Aquests problemes no només es donen a nivell local. Aquest fenomen serà més visible a partir de la propera etapa, quan els membres de la majoria del comitè de govern d’UDC no tinguin un paper significatiu en l’executiu de la Generalitat.
El segon gran fenomen que pot ser observar és una forta tendència a la centralització del poder. D’una banda, per les inèrcies pròpies del funcionament en aliança521. I és que, malgrat que bona part dels mecanismes previstos en l’acord d’entesa permanent no funcionin, el cert és que s’estableixen un seguit de regles que garanteixen un fort control de la direcció sobre les bases. En primer lloc, ja en l’acord d’entesa permanent es parla de la creació d’un comitè de supervisió dels acords orgànics a nivell municipal que ha de permetre al centre controlar els possibles conflictes de la perifèria. Però, les mesures més efectives es dicten en les eleccions municipals, on els acords imposen la creació d’oficines de supervisió dels acords electorals municipals. I, en aquesta mateixa línia, com més vagin creixent els conflictes entre CDC i UDC a nivell municipal, més augmenta el pes de les direccions a l’hora de tancar els acords. El segon impuls a aquesta centralització de les decisions prové de l’accés de CiU a l’administració autonòmica. La construcció de la Generalitat dona molts poders al Govern permetent consolidar el seu paper molt per sobre de la resta d’òrgans institucionals i, evidentment, de l’organització interna del partit. Tanmateix, en el cas d’Unió Democràtica les bases mantindran un notable grau d’autonomia fins a mitjans dels anys vuitanta.
La tercera característica és la presidencialització de les decisions. En part pel fort lideratge de Jordi Pujol, però també degut a què aquest lideratge s’exerceix des de la Presidència de la Generalitat. Des d’aquesta posició institucional Pujol es converteix en el líder inqüestionable no només dins de CDC, també de la coalició CiU. Més enllà de l’indiscutible carisma personal, la construcció del lideratge és també fruit d’un complex equilibri de poders que Pujol dissenyà amb molta intel·ligència. La seva posició central dins d’aquest sistema li permet, a poc a poc, consolidar-se per sobre de les diferents disputes a nivell de partit, de coalició i, fins i tot, de Govern. D’altra banda, la presidencialització és una conseqüència inevitable d’una vida política cada cop més dominada pels mass media i especialment per la televisió. En aquest sentit, també dins d’Unió Democràtica es deixen sentir aquests efectes que, pel moment tenen a veure amb la constitució i progressiu augment de funcions de la figura del president del comitè de govern.
La resultant d’aquests processos és, sens dubte, la cohesió i estabilitat de CiU.
Aquesta cohesió, assentada sobre el lideratge de Pujol, és un dels factors que permet
521 Sobre aquests aspectes organitzatius de les aliances vegeu Duverger (1994: 349 i ss).
guanyar la Generalitat l’any 1980 i revalidar el triomf amb majoria absoluta l’any 1984.
En aquests primers anys no hi pràcticament enfrontaments significatius a nivell de coalició, tret potser de la ruptura dels Pactes de Progrés a Barcelona i l’elaboració de les llistes. Però en general la situació és bastant calmada. Sobretot si es compara amb la desorientació o crisi que viuen els principals adversaris polítics (CC-UCD, PSC, etc).
3.2. L’altra cara de la victòria: la pèrdua de sobirania i les amenaces per la identitat d'UDC.
Vist el desenvolupament dels efectes associats al funcionament de coalició és clar que la distribució dels avantatges és clarament desigual en favor de CDC. El lideratge de Jordi Pujol fa que la majoria de l’atenció pública que es dedica a CiU estigui centrada en les seves intervencions. A això cal afegir que Unió només pot compensar amb el liderat de Coll i Alentorn el pes polític del segon nivell de la direcció de Convergència Democràtica (Roca, Trias Fargas, Alavedra, Cullell). Per aquesta raó, els líders que duen el pes central d’aquestes campanyes electorals són de CDC, quedant UDC en un discret segon marge.
A més, bé sigui per la manca d’implantació d’UDC en diversos municipis on CDC sí que hi té presència, o pels criteris de confecció de les candidatures, quan es completa el primer cicle electoral comença a fer-se palpable que el pes institucional d’UDC és, per sota d’allò que es preveu en l’acord d’entesa permanent. La recuperació de la presència institucional d'Unió Democràtica no pot amagar la desproporció dels resultats respecte a CDC: Unió obté 63 dels 1765 regidors de CiU, 7 dels 220 alcaldes, 6 dels 44 Diputats provincials, 1 dels 8 diputats al Congrés, 8 dels 42 diputats de CiU al Parlament de Catalunya i 3 dels 12 consellers de la Generalitat. Bé sigui per diferències en la implantació o (en menor mesura) pels efectes de la confecció de les llistes electorals, el cert és que la diferència entre UDC i CDC després d’aquestes comicis s’eixampla respecte a les proporcions del pacte de 1978, especialment en el nivell municipal.
Bona part de les relacions amb l’entorn i la comunicació passen, doncs, essencialment per CDC. Les dificultats financeres d’Unió fan que sigui també CDC sobre qui recaigui una part més important del finançament de les campanyes. Conseqüentment amb tot el que hem dit fins ara, el gruix de l’estratègia política és dissenyada per CDC i, més
singularment, per Pujol. Especialment des del moment en que Pujol passa a ser president de la Generalitat.
L’estil fortament presidencialista que Jordi Pujol imposa al seu govern, juntament amb el fet que és el mateix Pujol (líder de CDC) qui pren en solitari la immensa majoria de les decisions estratègiques de la coalició CiU xoca no només amb l’estil decisori, sinó també amb la voluntat d’influència d’Unió Democràtica. A mesura que aquesta realitat es va imposant, es comença a generar malestar dins d’UDC, situació que es veu especialment agreujada quan les decisions que es prenen des de CDC en nom de CiU no es corresponen amb les preferències d’Unió522. L’evident i pública manifestació de la manca de capacitat d’Unió per a influir en les decisions de CiU, juntament amb el fet que les decisions adoptades afecten a la seva posició en el seu terreny de cacera il·lustren, per una part important de la coalició dominant d’UDC, la forta amenaça que CDC pot constituir per la identitat del partit.
Per intentar compensar-ho, els esforços de la direcció orgànica d’Unió Democràtica van encaminats a reforçar la seva autonomia política i augmentar el control sobre aquelles zones d’incertesa dominades per CDC. Però aquesta necessitat d’autonomia xoca, precisament, amb les dinàmiques de funcionament generades dins de l’aliança i difícilment troben ressò. El millor exemple el constitueix precisament la voluntat de la direcció d’UDC de reactivar els òrgans de relació entre partits al màxim nivell de direcció ( la comissió mixta paritària CDC-UDC523, i l’intercanvi de consellers Nacionals524) i les dificultats que aquesta iniciativa troba.
Evidentment, aquesta impotència constitueix una font de conflictes i inestabilitat per a Unió que, a més, es veu agreujada pel fet que a poc a poc s’obre el debat intern sobre quina és la identitat d’UDC i quin és el paper que ha de jugar dins CiU. Quan aquest
522 Especialment il·lustratives d’aquesta situació són les polèmiques entorn de l’avortament i del divorci, que la UCD debat al llarg dels anys 1980 i 1981
523 L’any 1978 la comissió mixta era composada, per Unió, per Francesc Borrell, Josep Anton Codina, Josep A. Duran, Ignasi Farreres (Nova Veu, 22: 8). L’agost de 1980, mesos després del IXè congrés torna a renovar-se la comissió amb Ignasi Farreres i Josep A. Duran (Nova Veu, 61: 7). Després del Xè congrés ordinari de 1980 hi ha uns mesos en que el comitè no funciona. Quan mesos després torna a reprendre’s (setembre de 1981) l’activitat en formen part: Ferran Camps, Josep A. Duran Lleida, Joan Durà. (Nova Veu, 84: 8). Després del congrés de 1981 l’integren: Santiago Martínez Saurí (Política Municipal), Ignasi Farreres (organització) i Jordi Tusell (sectorials) (Nova Veu, 89).
524 L’octubre de 1978 es designen els primers membres del consell nacional d’Unió al de Convergència Democràtica. Són (Nova Veu, 22: 8): Ferran Camps, Manuel Cardeña, Miquel Coll i Alentorn, Carmina Illa, Pere Martí Buxadós, Ramón Martínez Callén, Jordi Masgrau, Joaquim Nogués, Teresa Perelló, Joan Rigol, Delfí Robinat, Domènec Sesmilo, Josep I. Thió, Ernic Vendrell, Marià Vila d’Abadal, Joaquim Xicoy (resten encara quatre persones per designar). No hi ha notícia a Nova Veu de la designació de nous consellers Nacionals tot i que molt possiblement aquesta pràctica continua durant els pròxims anys.
debat arribi, a partir de mitjans de 1981 i especialment de l’any 1982, les demandes d’autonomia es barrejaran també amb una lluita interna pel control intern del partit.