El fracàs de la primera convergència (1974-1977)

Les trajectòries d’Unió Democràtica i Jordi Pujol són estretament entrellaçades però mai del tot coincidents ni durant els anys de clandestinitat, ni els primers anys de la transició política. Pujol inicia la seva activitat política i social fora de l’àmbit estricte dels partits polítics. Això no impedeix que aglutini entorn seu un vague però molt ampli moviment polític en bona part coincident al d’UDC. Les pàgines que segueixen exploren les complexes relacions entre UDC i CDC des de la fundació de Convergència fins a les eleccions de 1977.

1.1. UDC i Pujol: La convergència de dues vies d’acció dins el mateix espai polític.

Les relacions entre Jordi Pujol i la Unió Democràtica poden remuntar-se, per una banda, als primers anys d’activitat política de Jordi Pujol i, per l’altra, a la reconstrucció d’UDC després de la guerra civil. Les coincidències polítiques i intel·lectuals entre UDC i Pujol són molt considerables: en els referents intel·lectuals vinculats a la democràcia cristiana (Péguy, Saint-Éxupery, etc)³⁷⁵; en el fet de pertànyer al mateix món de la burgesia il·lustrada barcelonesa; o en la participació en iniciatives cíviques i culturals endegades conjuntament. Totes aquestes circumstàncies fan que la trajectòria d’UDC i la de Pujol vagi, durant molts anys, en paral·lel.

375 Les influències intel·lectuals del pensament de Jordi Pujol han estat examinades per Caminal (2001).

Ara bé, el fort liderat de Pujol en amplis sectors del nacionalisme (d’arrel democristiana, però no només) i la seva singular trajectòria lligada a l’àmbit cultural i econòmic (el ‘fer país’) l’allunyen de bon començament de la via estrictament partidista que pregonava UDC. Els fets del Palau de la Música i la seva detenció, a començament dels anys seixanta el converteixen en un mite (Pujol=Catalunya) de la resistència cultural (i política) al franquisme. De tota manera, no és fins als anys setanta que Pujol es planteja aglutinar tot aquest moviment cívic generat entorn seu per a entrar en política³⁷⁶.

El projecte polític de Pujol pretén situar-se com l’eix central de la política catalana (“el pal de paller”). Per això, en el moment de dissenyar la seva plataforma de llançament polític no només pensa en les diverses personalitats vinculades a l’etapa de ‘fer país’, sinó que el seu esquema també inclou la col·laboració de dos partits polítics situats respectivament a dreta i esquerra dels seus plantejaments polítics: Unió Democràtica de Catalunya com a opció demòcrata cristiana i, alhora, un partit social demòcrata, el Moviment Socialista de Catalunya-Reagrupament de Josep Pallach.

La iniciativa de Pujol afavoreix el retorn de la unitat interna dins d’Unió Democràtica. El pacte per a participar en la creació de CDC forma part (com hem vist) d’un acord més genèric per a garantir la convivència dels dos sectors que des de fa anys viuen enfrontats dins del partit. Dins d’Unió, els màxims impulsors d’implicar-se en el projecte de Convergència són Josep Miró i Anton Cañellas. Amb vistes d’un cada cop més probable procés d’obertura política, la idea de participar en la fundació de CDC permet a Cañellas i Miró imaginar la possibilitat d'estructurar el vague projecte de CDC com un reforç d’UDC³⁷⁷. De tota manera, aquest grup sap que ni la totalitat dels seus objectius, ni la velocitat per consolidar el projecte de CDC són unànimes dins d’Unió Democràtica. De fet, en aquesta ocasió són els sectors més partidaris de mantenir la identitat diferenciada (M. Coll i Alentorn, Ll. Cuatrecasas) els qui recelen del projecte.

376 Sobre l’activitat política inicia de Jordi Pujol i els antecedents de CDC consultar Barrio (2001).

377 Com diu Marcet: “Des d’Unió Democràtica, la idea inicial es mou entre la coincidència dels seus dirigents en la necessitat de no fondre’s a l’interior d’un conglomerat polític superior, i el projecte més concret de Miró i Ardèvol d’apartar Pujol de les vel·leïtats socialdemòcrates i estructurar CDC com un reforç d’Unió. Els sectors històrics més vinculats a Miquel Coll Alentorn i a Llibert Cuatrecasas mantenen des de bon començament una actitud més distanciada i reticent respecte al projecte que és impulsat des d’UDC per Cañellas i Miró. El sentiment de manteniment de l’organització i de l’esperit de la vella Unió Democràtica constitueix un fre per a aquells sectors que la varen refer després de la guerra i que no abandonen la perspectiva de consolidar el partit com una de les grans opcions polítiques de Catalunya quan arribi la possibilitat de la competència democràtica.”(Marcet, 1984: 22).

L’acceptació del projecte dins d’Unió Democràtica coincideix, a partir de l’estiu de 1974, amb la d’altres grups polítics i diversos independents. Tot plegat afavoreix que el dia 15 de novembre de 1974 sigui fundada a Montserrat, Convergència Democràtica de Catalunya³⁷⁸. A més d’UDC, en aquesta Assemblea fundacional hi ha molta gent vinculada a Jordi Pujol, els Equips Obrers de Mn. Joan Carrera, un grup molt proper a Pallach i diversos independents entre els que destaquen Miquel Roca³⁷⁹, i Simeó Miquel (advocat lleidatà³⁸⁰). Tot i que sovint s’emfatitzen els vincles de tots aquests grups amb Jordi Pujol, el cert és que les relacions també poden fer-se extensives a Unió Democràtica de Catalunya. Evidentment, el predomini dels vincles personals sobre l’adscripció partidista que hi ha en aquesta etapa fa impossible determinar la proximitat d’uns i altres³⁸¹.

La dificultat per integrar diversos partits en un mateix projecte obliga a que la fórmula de funcionament sigui deliberadament vaga. Finalment triomfa la definició de CDC com a “federació de grups i persones” que proposa Miquel Roca. Aquesta definició permet concebre a CDC com un moviment encara difús on l’afiliació pot ser tant directa com indirecta (mitjançant algun dels grups adherits). El nucli directiu de la primera CDC es forma a partir de Jordi Pujol, Anton Cañellas, Miquel Roca i Joan Carrera.

1.2. La transformació de CDC en partit i la ruptura amb UDC.

Ben aviat, el grup més proper al Reagrupament es desentén del projecte. Amb aquesta baixa, la superioritat organitzativa d’Unió sembla afavorir les pretensions de Cañellas i Miró de convertir CDC en un reforç del partit democristià. La resposta per part de la gent més propera a Pujol passa, en primer lloc, per reforçar-se mitjançant la constitució dels Grups d’Acció al Servei de Catalunya (GASC) i, en segon terme, per forçar la conversió de CDC en un partit polític.

378 Sobre la fundació de CDC vegeu la tesi de Marcet (1984).

379 Miquel Roca és fill del dirigent d’Unió Democràtica, Joan B. Roca i Caball.

380 Segons ha explicat el mateix Miquel: “Convergència Democràtica de Catalunya se constituyó en Montserrat un día, bajo la presidencia de Simeó Miquel. El grupo al qual pertenecia Simeó Miquel se integró, desde ese momento, a Convergència que se constituyó com agrupación de grupos y de personas. Ahora bien, dentro de Convergència había un grupo, que era Unió Democràtica, con unas posibilidades, con una trayectoria y un programa definido, al cual e grupo de Lleida, grupo de Simeó Miquel, decidió inscribirse. Pero resulta que al ser de Unió Democràtica continuaba siendo de Convergència. Luego, más tarde, vino la separación...” (Diario de Lérida, 17-3-1976). Aquestes idees també son expresades en una entrevista posterior feta per Josep Varela a Simeó Miquel (Varela, 1988:

309 i ss).

381 El cert però, és que quan arribi el moment de la separació, tant el grup de Mn. Carrera com el de Simeó Miquel optaran per incorporar-se a UDC.

A mesura que les pressions del GASC van augmentant, dins d’UDC apareixen més veus crítiques en contra de difuminar la identitat històrica del partit democristià. En la segona Assemblea de CDC celebrada a l’Hospitalet (novembre de 1975), el distanciament d’aquests grups respecte del projecte de constitució de CDC en partit ja és força clar. A partir d’aquest moment el grup més proper a Coll i Alentorn comença a constatar que, com pensava, el rumb del projecte cada cop s’allunya més dels seus interessos. A més, en poc temps, les tensions entre la lògica del GASC i la d’UDC van augmentat de to. Això és palpable, per exemple, en la constitució de Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC), el desembre de 1975, a la que tots dos grups hi assisteixen per separat.

Quan a començaments de 1976 arribi el moment de plantejar la fusió dins de CDC, el sector liderat per Anton Cañellas i Josep Miró insisteix en la viabilitat d’implicar-s’hi salvaguardant part de l’especificitat democristiana, especialment en el terreny de les relacions amb la DC espanyola i internacional³⁸². Però res evita ja que la tendència encapçalada per Marià Vila d’Abadal es sumi a les reticències de Coll i Alentorn i comencin a invertir-se les majories. De tota manera, cal esperar fins el mes de febrer de 1976, en el moment en que el GASC (Pujol) i el Grup d’Independents (Roca) decideixen autodissoldre’s i integrar-se dins de CDC per saber la posició definitiva d’UDC. En l’assemblea celebrada per decidir la posició del partit el procés de decisió final és terriblement ajustat, però les principals tesis de Cañellas i Miró són derrotades³⁸³. La línia que triomfa, marcada per la coalició entre gent molt propera a Miquel Coll i Alentorn i la fracció de Marià Vila d’Abadal, aposta per oferir a CDC una federació. La negativa de tots dos partits a modificar les seves posicions (la federació per part d’UDC, la fusió per part de la resta de CDC i en especial de Miquel Roca) du, inevitablement, al trencament³⁸⁴. El dia 18 de febrer de 1976 apareix el comunicat on s’anuncia la ruptura³⁸⁵.

382 Segons explica el propi Miró i Ardèvol, la fusió havia de fer-se “preservando en su seno un Equipo DC para las relaciones con el Equipo y la Unión Europea, siguiendo así el modelo francés de partido no demòcrata-cristiano pero vinculado al movimiento DC” (Diario de Barcelona, 7-10-1978).

383 Mn. Joan Carrera ho recorda així: “Aleshores, els òrgans de Govern d’Unió Democràtica, contra el parer dels militants i dirigents més compromesos en el projecte de Convergència que volien salvar sobretot la continuïtat de l’acció convergent iniciada.... s’oposaren rodonament a la plena integració i apartaren el partit de Convergència” (J. Carrera, Un cop d’ull a cinc anys. S.ll. Mecanografiat. 1982: 4.

Arxiu Històric d'UDC).

384 Anys més tard, Joan Carrera esmenta les seves raons del del trencament “la pressió de l’ala més tradicional d’Unió Democràtica, i per les exigències massa precipitades d’un sector de Convergència (el de Roca Junyent)” (J. Carrera, Un cop d’ull a cinc anys. S.ll. Mecanografiat. 1982: 4. Arxiu Històric d'UDC).

385 El 18 de febrer de 1976, dos dies després de l’anunci de fusió del GASC i el Grup d’Independents apareix el comunicat conjunt entre UDC i CDC en que s’explica: “l’especificitat política d’Unió Democràtica de Catalunya i el seu caràcter de partit ben establert i definit ja de fa temps, amb les connotacions de tot

Amb la fusió del GASC i del Grup d’Independents i, posteriorment, amb els canvis organitzatius aprovats en la seva tercera Assemblea (març de 1976), CDC consolida la seva estructura com a partit polític d’afiliació directa³⁸⁶. Comença l’etapa de “fer partit” i així queda gràficament plasmat en el seu IVè congrés de gener de 1977. En aquests moments, la seva definició programàtica incideix especialment en la reconstrucció de Catalunya, en la seva voluntat majoritària i interclassista, i en el liderat d’un espai polític que va des del socialisme no marxista fins al liberalisme³⁸⁷. UDC, com ja hem vist³⁸⁸, emfatitza la seva presència dins de l’Equip DC (del que Anton Cañellas n'és secretari polític) i, per la mateixa raó, el seu caràcter de força política demòcrata cristiana. En aquesta línia, opta per enfortir-se aconseguint la integració al partit dels grups que formen part de l’Equip DC i que tenen presència a Catalunya. Tots aquests moviments permeten decantar una nova majoria que és, de nou, favorable a les tesis de Cañellas i Miró. Això els permet obtenir el control del partit en el Vè congrés (juny de 1976), el primer que es celebra públicament a Catalunya després de la Guerra Civil.

1.3. L’impossible acord en les primeres eleccions de juny de 1977.

La progressiva consolidació del projecte de reforma política de Suárez fa evident la immediatesa de les eleccions i la necessitat de pensar en eventuals aliances. A Catalunya, l'avantatge és que la força de l’oposició democràtica és obertament incontestable i que bona part dels votants de centre i centre dreta catalans són reticents a votar pels reformistes lligats al franquisme. Això deixa bona part d’aquest espai electoral per a formacions com UDC o CDC. L’única oportunitat pel reformisme passa per la presentació d’una candidatura amb l’aval d’Adolfo Suárez (president del Govern espanyol), però això, a començaments de 1977 només és una possibilitat doncs Suárez pel moment refusa presentar-se i la llei electoral encara és per definir.

Per tal de dificultar aquesta eventual possibilitat, els partits de l’oposició més moderada (entre ells UDC i CDC) intenten evitar l’aparició de possibles plataformes suaristes a Catalunya. En aquest sentit cal interpretar tant l’aliança d’Unió Democràtica

ordre que comporta, tant a nivell català com a nivell internacional, no li han permès d’acceptar la proposta d’acceleració cap a la formació d’un nou partit. La conseqüència ha estat l’establiment de dos ritmes diferents cara la integració i fusió dels diversos components de CDC de la qual deriva la necessitat que temporalment UDC i CDC actuïn com a formacions independents.” (Marcet, 1984:32)

386 Sobre l’organització de CDC fins l’any 1980 vegeu Marcet (1984: 95-125). Pels canvis posteriors consulteu Calsina (2001).

387 Vegeu especialment Marcet (1984: 47).

388 Vegeu l’apartat II d’aquest mateix capítol.

amb el Centre Català (CC), com la de Convergència amb Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC)³⁸⁹.

A banda d’aquestes aliances purament neutralitzadores, la possibilitat de formar una eventual aliança entre CDC i UDC segueix clarament present. Per intentar fer-la possible al llarg de l’any 1977 hi ha diverses ocasions on UDC i CDC intenten negociar una possible entesa electoral. En aquests acostaments, però, ni els dirigents d’UDC ni els de CDC semblen mostrar un especial interès per fer efectiva l’entesa permanent de cara a les eleccions de juny de 1977.

El primer encontre de rellevància es produeix el dia 25 de gener de 1977. En la reunió, a la que hi assisteixen Jordi Pujol, Josep Mª Cullell, Anton Cañellas i Josep Miró no hi ha acord degut a que CDC no demostra un especial prioritat per l’acostament amb UDC³⁹⁰. En aquests moments en que Suárez encara no és en l’arena electoral tant a UDC com CDC apareixen com els grans partits de l’espai de centre. No és d'estranyar, en aquestes circumstàncies, que tots dos es mirin amb recel i intentin explorar pactes amb partits més petits.

En aquest sentit pot interpretar-se, a més de les dificultats per la banda de CDC, la decisió del comitè de govern d’UDC de passar una enquesta entre la militància³⁹¹. L’objectiu del qüestionari és, suposadament, dissenyar la política d’aliances i les llistes electorals del partit. Ara bé, darrera d’aquesta jugada també hi ha la intenció d’exposar a la opinió pública (possiblement favorable al pacte) les reticències convergents a les condicions d’UDC³⁹². I alhora, el tempteig-amenaça d’un possible pacte d’UDC amb la dreta reformista de Samaranch i Udina Martorell³⁹³. De tota manera, malgrat l’estira i

389 Sobre aquesta procés vegeu Marcet (1984).

390 Segons un comunicant anònim d’UDC a La Vanguardia: “Nosotros proponíamos un pacto con Convergència Democràtica abierto a posibles ampliaciones y Convergència en contrapartida nos planteó el hecho de que, por el momento, no puede pactar con nosotros, pues su intento va orientado hacia un pacto electoral con Esquerra Republicana, Partit Socialista (R) y Front Nacional” (La Vanguardia, 27-1-1977: 23). Albert Vila, membre del comitè de govern pròxim a Miró afegeix: “Tinc la impressió que en Jordi Pujol només accepta una candidatura en la qual pugui fer de pont o d’eix” (A.Vila, Dietari, S.Ll.

Mecanografiat. 1977. p.14. Documents de les eleccions de 1977. Arxiu Històric d'UDC).

391 Segons Albert Vila la decisió s’adopta el dia 21 de gener de 1977 abans, per tant, de les negociacions amb CDC del dia 25. De ben segur però, la carta està escrita després del fracàs d’aquestes converses.

392 “CDC en reafirma en la seva voluntat de construir un pacte de ‘centre-esquerra’, amb la inclusió del PSC (ex R), ERC, i FNC; CDC no accepta que sigui possible un pacte ‘a 4’ com proposa Unió (CC, UDC, CDC i EDC) ni tan sols com a pas previ hipotèticament obert a altres formacions. L’entesa s’hauria de fer de cop (...) amb els altres partits com el de ER i PSC (R)” (Comitè de govern d’UDC, Enquesta als afiliats sobre aliances i candidats. S.Ll. Mecanografiat. 1977. p. 2. Documents de les eleccions de 1977. Arxiu Històric d'UDC).

393 “D’altra banda, cal contemplar que UDC té una obligació històrica ineludible: atraure a la democràcia tot el sector amplíssim d’electorat que, si bé no ha estat franquista, hi ha viscut conformistament, i que tant poden decantar-se per una opció catalana i democràtica com la nostra, com de la banda del continuisme

arronsa propi d’aquest tipus de negociacions entre grups que es consideren força semblants, l’estreta col·laboració de Cañellas i Pujol en la Comissió Negociadora de l’oposició i el seu enfrontament amb Tarradellas sembla deixar entreveure, a curt termini, que les possibilitats d’un pacte electoral entre ambdues formacions són intactes.

L’aparició de la legislació electoral el març de 1977 no suposa grans canvis en les estratègies dels partits. La proporcionalitat de la llei en circumscripció de Barcelona degut a la seva dimensió permet als diversos partits intentar delimitar un espai polític propi. Aquesta possibilitat tempta els partits mínimament consolidats a mesurar quina és la seva força electoral i, alhora, dificulta l’elaboració de coalicions electorals molt extenses.

La segona ronda de contactes entre UDC i CDC per tal de formar coalició es produeix entre els mesos de març i abril de 1977³⁹⁴. En una primera reunió a finals de març amb més integrants (EDC, ERC, PSC-r), Pujol proposa una coalició que s’ha d’anomenar Front Democràtic per Catalunya³⁹⁵, però posa com a requisit que UDC trenqui prèviament el seu pacte amb el Centre Català³⁹⁶. La reacció oficial d’UDC no es produeix fins uns dies més tard (13 d’abril), quan després de més reunions fa públiques les seves diferències³⁹⁷, i proposa a CDC uns criteris bàsics per a formar aliances³⁹⁸.

És molt possible que aquestes reticències d’Unió siguin motivades pel fet que, des de començaments d’abril ja comença a ser notori que el president Suárez es presentarà a les eleccions amb el Centro Democrático. I, alhora, perquè dins de la direcció és sap de l’interès de Suárez en obrir converses amb els membres de l’Equip DC³⁹⁹. Mentre

autoritari (Samaranch, Udina, etc.)” (Comitè de govern d’UDC, Enquesta als afiliats sobre aliances i candidats. S.Ll. Mecanografiat. 1977. p. 3. Documents de les eleccions de 1977. Arxiu Històric d'UDC).

394 Albert Vila en el seu dietari data la primera reunió en que això succeeix el dia 17 de març de 1977. A més, especifica que CDC-EDC demanen 2/3 de la candidatura. (A. Vila, Dietari, S.Ll. Mecanografiat, 1977.

p. 17. Documents de les eleccions de 1977. Arxiu Històric d'UDC).

395 Per tal de facilitar-la, Pujol diu estar disposat (i així es recull en alguna portada de premsa) a ocupar el cinquè lloc de la llista al Congrés i, a més, elaborar les llistes en igualtat de condicions (La Vanguardia 1-4-77: 19).

396 ERC també havia de trencar el seu pacte amb altres partits.

397 Les llistes electorals, les reticències d’Unió a formar candidatura al senat amb el PSUC i el veto (recíproc) del Centre Català a formacions com CDC i el PSC-R (La Vanguardia, 13-4-77: 21).

398 Els criteris que Unió reclama són: l’antisucursalisme; la negativa a un únic front nacionalista i la reivindicació d’un programa electoral comú més enllà de l’autonomisme.

399 Figuero (1981: 72) explica com en la reunió que van mantenir el dia 8 d’abril (el dia anterior a la legalització del PCE), Suárez insisteix a l’EDCEE (amb presència de Cañellas) per a que s’incorpori al Centro Democrático. En la mateixa reunió Suárez manifesta a Ruiz Giménez que es presentarà a les

399 Figuero (1981: 72) explica com en la reunió que van mantenir el dia 8 d’abril (el dia anterior a la legalització del PCE), Suárez insisteix a l’EDCEE (amb presència de Cañellas) per a que s’incorpori al Centro Democrático. En la mateixa reunió Suárez manifesta a Ruiz Giménez que es presentarà a les