La darrera objecció al model de Panebianco té a veure amb els factors desencadenants del canvi organitzatiu. Del que hem dit fins ara es segueix que no pot

descartar-se a priori la possibilitat que els canvis organitzatius puguin tenir un origen essencialment intern. Si tot canvi en l’estabilitat organitzativa tendeix a comportar, alhora, canvis en la configuració de la coalició dominant és clar aquests poden derivar-se també de dinàmiques internes com la lluita pel liderat o la lluita pel domini faccional.

Que aquestes puguin deure’s a la conjunció amb canvis en l’entorn no significa, com sembla assenyalar el model de Panebianco, que sempre hagin de donar-se conjuntament.

I, alhora, tot i que Panebianco no exclou altres possibilitats, el cert és que tendeix a associar, com a origen extern del canvi, un empitjorament de les condicions d’intercanvi amb l’entorn: una derrota electoral, la sortida del govern, etc. És evident que aquesta és la possibilitat més fàcilment identificable com a factor de canvi extern¹³⁹. Però cal tenir present que la literatura posterior també ha assenyalat evidències empíriques que el canvi organitzatiu pot associar-se a una millora substancial en les condicions d’intercanvi amb l’entorn (Rihoux, 2001)¹⁴⁰. El més pertinent sembla ser, doncs, referir-se a les variacions substancials (empitjoraments, però també millores) en les condicions d’intercanvi amb l’entorn.

Les modificacions del model de referència ens han dut cap a un nou model, no substancialment diferent de l’anterior però amb trets específics. El nou model és menys determinista i més obert que l’inicial: permet que el canvi sigui degut a variacions substancials (positives o negatives) de l’entorn, però també per factors purament interns (la lluita pel liderat i el faccionalisme).

1.2. El canvi organitzatiu dins d’aliances polítiques¹⁴¹.

Fins ara les modificacions s’han limitat a corregir a un model general de canvi organitzatiu en els partits polítics. Les pàgines que segueixen es dediquen a examinar

139 En un mateix sentit, Harmel i Janda elaboren la seva teoria dels shocks externs.

140 De fet, el mateix Panebianco (1990: 469) en explicar casos concrets (els Tories) de canvi organitzatiu ja considera aquesta possibilitat.

141 La paternitat de bona part de les idees d’aquest apartat és compartida amb Astrid Barrio, a qui, a l’espera de la finalització de la seva Tesi Doctoral, agraeixo que em permeti utilitzar-les.

la possible relació entre les dinàmiques pròpies de les aliances polítiques i els canvis organitzatius dels partits que en formen part. Aquesta revisió ha de permetre avaluar la conveniència d’afegir el funcionament de l’aliança com un nou factor que pot donar uns tres específics al model de referència.

Duverger (1957) és el primer teòric dels partits que intenta buscar raons per a la formació de pactes entre partits polítics. El mateix autor és l’encarregat d’elaborar una primera classificació politològica (no jurídica) d’aquests pactes en funció de la seva durada: coalicions quan són efímeres, aliances quan romanen llargament en el temps¹⁴². Duverger vincula la creació i funcionament de les aliances tant amb factors organitzatius (dimensió, etc.) com amb factors institucionals (sistema electoral, sistema de partits¹⁴³). Una part de les idees de Duverger han estat recollides per Riker (1962) i l’aproximació de l’acció racional en l’estudi de les coalicions de govern¹⁴⁴. Tot i la seva utilitat, aquesta aproximació han tendit oblidar les raons organitzatives com a factors rellevants per explicar la seva formació o durada de les aliances.

En contra d’aquesta perspectiva, Panebianco, és segurament un dels pocs autors que reprèn la tradició de Duverger de vincular l’estudi de les aliances polítiques amb una aproximació organitzativa dels partits polítics. Panebianco no assenyala raons específiques que ajudin a entendre la formació d’aliances polítiques¹⁴⁵. La raó implícita fonamental és la voluntat de dos (o més) partits de mantenir un acord de col·laboració en algun dels escenaris en que actuen, sigui quin sigui els objectius que persegueixin.

Aliança s’oposa, en aquest sentit, a competició o hostilitat entre partits.

En canvi, l’interès de Panebianco es centra en explicar les raons organitzatives del seu manteniment (que ell anomena estabilitat)¹⁴⁶. L’important no és, des de la seva perspectiva, quines són les raons per les que es formen les aliances, sinó les raons organitzatives per les que aquestes perduren o no en el temps. D’aquí que Panebianco assenyali una distinció fonamental entre dos tipus d’aliances: 1) els pactes entre partits

142 Encara avui molts d’aquests pactes tendeixen a ser classificats amb criteris jurídics (federació, etc.).

143 Segons l’esquema de Duverger ambdós factors, sistema electoral i sistema de partits es combinen entre sí de manera que en els sistemes electorals majoritaris el factor determinant sembla ser el número de partits del sistema polític mentre que en els proporcionals la influència de la proporcionalitat tendeix a propiciar, en sistemes multipartidistes, inestables aliances entre els aliats (Duverger, 1957: 349 i ss).

144 Per a una revisió actual sobre l’estudi de les coalicions polítiques consulteu el treball de Robles (2000:

21 i ss).

145 Aquesta tendeix a ser la principal pregunta a la que responen els models d’acció racional.

146 Les raons d’aquesta distinció s’analitzen tot seguit.

opositors (ideològicament llunyans)¹⁴⁷, 2) i pactes entre partits competidors (ideològicament propers)¹⁴⁸.

Els pactes entre opositors, al no suposar una amenaça per la identitat (i el terreny de caça¹⁴⁹) dels diferents partits implicats, no provoca inestabilitat dins dels partits, raó per la qual l’aliança tendeix a romandre de manera en el temps¹⁵⁰. En aquest sentit, Panebianco assenyala que històricament en els països on les aliances s’han mantingut durant més temps és en les democràcies consociatives¹⁵¹. Això és així perquè aquest model de democràcia tendeix a arrelar en societats segmentades, en les que els electorats dels diferents partits no son compartits, sinó dividits en compartiments estancs.

Per la seva banda, els pactes entre partits competidors solen ser més inestables donat que amb el pacte sí que hi ha implícita una amenaça a la identitat (i el terreny de caça). Aquesta amenaça és la que provoca tensions internes en els partits que la integren, generant per elevació la inestabilitat i posterior ruptura de l’aliança. Les aliances entre competidors són pròpies de societats no segmentades com l’espanyola o la catalana, on els electorats són compartits pràcticament per tots els partits¹⁵².

Així doncs, la inherent inestabilitat de tota aliança entre competidors és el principal factor que explica les dificultats del seu manteniment. La inestabilitat és produïda, segons Panebianco, per dos factors: a) El primer és, com hem explicat, la inestabilitat produïda per les amenaces a la identitat dels diferents partits que la formen. La solució que més fàcilment permet acabar amb aquestes amenaces és el trencament de l’aliança; b) En cas que l’aliança sigui capaç de resistir aquesta inestabilitat inicial encara hi ha un segon factor que pot contribuir-hi. Aquest efecte es degut a que la durada en el temps de l’aliança produeix un deteriorament del procés

147 Són competidors aquells “partidos (y a veces, también otros grupos, por ejemplo movimientos colectivos, organizaciones terroristas, etc) que actúan sobre el mismo territorio de caza del partido que exhiben pretensiones hacia los recursos electorales fundamentales del partido” (Panebianco, 1990: 398).

148 “Hay oposición pero no competencia, cuando los territorios de caza de los dos partidos no se superponen. Lo que no significa necesariamente que no pueda existir una cierta superposición del electorado. Significa, únicamente que aquella posición de la base electoral del partido que representa el dominio del que depende la identidad organizativa del partido que representa el dominio del que depende la identidad organizativa del partido, no corre riesgo de ser capturada o arañada por el partido adverso”

(Panebianco, 1990: 398).

149 “aquella parte del entorno que la organización selecciona y delimita a través de la ideología y cuyo control es esencial para el mantenimiento de su identidad” (Panebianco, 1990: 383).

150 Las coaliciones de gobierno más estables han sido características de las democracias consociativas, en sociedades segmentadas en las que los electorados no son compartidos, sino divididos en compartimientos estancos (Panebianco, 1990).

151 Sobre la diferència entre el model de democràcia consociatiu i el de westminster vegeu Lijphart (1991).

152 Una constatació en aquest sentit pel cas català a Molas i Bartomeus (1998 i 1999).

d’institucionalització i l’estabilitat organitzativa del partit amb menor dimensió o amb un nivell d’institucionalització més baix. Així doncs, encara que l’aliança aconsegueixi mantenir-se en el temps, a la llarga en el partit menys institucionalitzat s’acaben accentuant les tensions internes i la divisió i inestabilitat de la seva coalició dominant.

Per Panebianco la solució que tard o d’hora adopta la coalició dominant del partit menor o menys institucionalitzat és el trencament de l’aliança.

Vista la fragilitat inherent a tota aliança entre competidors, l’important és assenyalar en quines circumstàncies aquestes poden mantenir-se al llarg del temps. Panebianco assenyala les tres principals: 1) que realment els partits siguin competidors només en aparença, és a dir, siguin realment opositors; 2) que les diferències de dimensió entre els aliats siguin molt grans¹⁵³. En aquest cas, donat que el més petit és incapaç d’exercir una atracció real sobre el territori de caça de l’altre no genera en aquest inestabilitat interna. I, alhora, donat que el petit veu seriosament amenaçada la seva supervivència per l’amenaça que suposa el partit gran, aquest tendeix a reforçar la seva unitat interna, afavorint també d’aquesta manera l’estabilitat de l’aliança; 3) que un o més dels partits siguin fortament institucionalitzats. En aquest darrer cas, la poca dependència de l’entorn i el fort control sobre el territori de caça pot garantir l’estabilitat interna, i també així la de l’aliança.

Quadre 2.3. Relacions teòriques entre estabilitat i manteniment en aliances polítiques.

Font: Elaboració d’Astrid Barrio i Oscar Barberà a partir de Panebianco (1990).

153 Duverger en comptes de dimensió es refereix genèricament al concepte de desigualtat que associa amb tres variables: la dimensió, la ideologia i l’estructura de l’aliança. La dimensió fa referència a la dimensió; la ideologia a la posició dels aliats en el tauler d’escacs polític i, en concret a la seva moderació-extremisme; Finalment, l’estructura de la es refereix, principalment, al número de partits que la conformen. La influència de cada un d’aquests factors depèn (encara que en graus diferents) tant del sistema electoral i del sistema de partits com del tipus d’aliances de que es tracti (electorals, parlamentàries, de govern) (Duverger, 1957: 370 i ss).

Aliança estable

Aliança inestable

Trencament Manteniment

Estabilitat

Partit indirecte

Partit indirecte

L’èmfasi en assenyalar la inestabilitat com el factor clau que explica el trencament el duu a donar per descomptat que tot procés d’inestabilitat condueix al trencament. És molt possible que l’afirmació de Panebianco sigui certa en no poques ocasions, però és dubtós que això sigui sempre així. Si hi ha processos d’inestabilitat que no culminen en el trencament (Quadre 2.3.), llavors l’assumpció de Panebianco que estabilitat i manteniment van indestriablement associats és falsa per incompleta: Pot haver-hi manteniment amb estabilitat, però també amb inestabilitat (tot i que tot sovint la inestabilitat condueixi al trencament). Això condueix a la necessitat de separar analíticament els conceptes de manteniment i estabilitat, que Panebianco confon i que no remeten exactament als mateixos significats¹⁵⁴.

Separar manteniment i estabilitat presenta la dificultat d’establir teòricament les condicions per les que una aliança pot mantenir-se en el temps tot i presentar un caràcter inestable. Tanmateix, hi ha algunes dinàmiques que permeten pensar que la inestabilitat en l’aliança no té perquè anar automàticament associada a un trencament de la mateixa. La més important és, sens dubte, el fet que en tota aliança que perdura un mínim de temps comencen a establir-se complicitats entre els diferents grups que integren les respectives coalicions dominants. La creació d’interessos compartits genera, com a mínim, dos efectes: a) Quan la inestabilitat de l’aliança és deguda a la crisi interna en un dels partits és molt possible que la coalició dominant de l’altre (o altres) partit o, com a mínim una part d’aquesta, intervingui de manera activa en l’evolució del canvi organitzatiu del primer. Donada aquesta intervenció, com que el resultat de la lluita pel domini del partit serà, en part, degut a la intervenció de l’altre, el més possible és que el resultat d’aquest període d’inestabilitat de l’aliança sigui més aviat una recomposició de forces que no pas el trencament; b) Semblantment, la creació d’interessos compartits pot acabar generant la paradoxa que els possibles costos del trencament de l’aliança siguin per a les elits més grans que els del seu manteniment. Això és especialment probable quan el trencament de l’aliança pot generar també trencaments interns entre els seus integrants. En aquests casos és molt possible que, com a mínim, l’aliança acabi esdevenint amb el temps un partit polític d’afiliació indirecta (Quadre 2.3)¹⁵⁵.

La revisió de les teories sobre el funcionament de les aliances polítiques i els seus efectes sobre el canvi organitzatiu suggereix la necessitat d’integrar un nou factor en el

154 Mentre el manteniment (o durabilitat) es refereix a la durada temporal d’un fenomen, l’estabilitat va associada al caràcter conflictiu o no conflictiu del mateix.

155 Sobre les dificultats de distingir entre partits i aliances vegeu Duverger (1957). Una possible solució a Ramiro, 2004: 48 i ss)

model de referència. Això és degut a la important interrelació que la teoria preveu entre les aliances i el canvi organitzatiu en els partits polítics que en formen part. En el proper apartat s’intenten establir, a partir de tot l’establert, algunes conjectures sobre les possibles relacions d’aquest i els altres factors amb el canvi organitzatiu com a fenomen.

1.3. Les rutes del canvi: algunes conjectures.

Els apartats anteriors han servit per a proposar algunes modificacions al model de canvi organitzatiu de Panebianco. La majoria d’esmenes han estat adreçades a obrir un model excessivament determinista. Per aquesta raó s’ha proposat remarcar que la coalició dominant funciona com una aliança d’aliances entre els diferents grups que en formen part. I que, degut a aquesta circumstància, cada grup pot tenir objectius propis i eventualment contraposats. D’això es desprèn que l’estabilitat organitzativa ha de deixar de considerar-se com l’objectiu essencial i sempre compartit per tota coalició dominant. De fet, la possibilitat que els objectius siguin contradictoris ha permès afirmar que, en algunes circumstàncies, els canvis organitzatius poden produir-se per raons bàsicament internes. Aquelles que (d’acord amb la literatura) s’han considerat més rellevants són la lluita pel liderat i la lluita pel domini faccional del partit. D’aquí que s’hagi considerat necessari incloure tots dos factors en el model.

A més d’aquestes correccions teòriques, també s’ha considerat la possibilitat que l’aliança pugui ser un factor de canvi organitzatiu en aquells partits que l’integren. Per això s’han assenyalat alguns dels principals efectes organitzatius que tota aliança política tendeix a comportar en els partits que en formen part. D’aquestes constatacions s’ha derivat la conveniència d’integrar aquest nou factor en el model de canvi organitzatiu.

Fins el moment, la majoria d’arguments han estat adreçats a justificar la necessitat d’incorporar nous factors al model. Tanmateix, s’ha dit poc de les possibles relacions que aquests elements poden tenir entre sí o amb el canvi organitzatiu. Això és degut, sens dubte, a les dificultats implícites en la caracterització del fenomen. Tot i les diferents posicions respecte aquest punt, els estudis més recents semblen concloure que el canvi organitzatiu en els partits polítics és (com molts d’altres fenòmens

socials), un fenomen complex¹⁵⁶. La complexitat del fenomen implica la possibilitat que un mateix resultat sigui produït, en funció de les circumstàncies, per diferents factors (equifinalitat). I que, alhora, en la seva producció no només pugui intervenir-hi un sol factor sinó un conjunt o seqüència de factors connectats entre ells (interacció)¹⁵⁷. Són aquestes dificultats el que limiten substancialment qualsevol pretensió d’elaborar proposicions universalment generalitzables (com pretén Panebianco) en l’estudi del canvi organitzatiu.

L’estratègia que sembla més adequada per a poder superar aquests obstacles és la d’identificar, a partir de l’establert per la teoria, algunes de les principals rutes (o conjunt de rutes) del canvi organitzatiu¹⁵⁸. I, en el cas específic d’aquesta recerca, del canvi organitzatiu dels partits que són dins d’aliances polítiques. Per això aquests esquemes no s’han de limitar (com fins ara) a justificar teòricament la necessitat de considerar cada un dels factors. També han d’establir, de manera versemblant, com cada un dels factors pot intervenir en el canvi organitzatiu. Un cop precisats, aquests esquemes d’anàlisi han de servir per a guiar la recerca empírica sobre Unió Democràtica. En darrer terme, l’estudi de cas ha de proporcionar aquella informació que permeti verificar, de manera preliminar, la utilitat i validesa d’aquests esquemes d’anàlisi. Posteriors recerques haurien de confirmar i/o refinar les conclusions extretes a partir del cas d’Unió Democràtica de Catalunya.

Quadre 2.4. Canvis en l’entorn i canvi organitzatiu en aliances polítiques. Ruta I.

Font: Elaboració pròpia

156 En aquest sentit s’hi manifesten les recerques més actuals com les de Rihoux (2001) o Harmel (2002).

No així Panebianco (1990). Sobre el significat i implicacions del concepte vegeu el capítol 1.

157 Sobre els problemas derivats de la interacció i l’equifinalitat vegeu el capítol 1.

158 Aquesta estratègia és suggerida pels resultats de la recerca de Rihoux (2001: 215 i ss).

Lluita pel domini

faccional Lluita pel liderat

Canvi Organitzatiu

Canvis de poder dins l’Aliança Variacions

en l’escenari Parlamentari

Variacions en l’escenari

Electoral

Les consideracions teòriques fetes en els sub-apartats anteriors ens permeten definir un primer grup de rutes: aquelles que vinculen aïlladament a cada factor amb el canvi organitzatiu (Quadre 2.4). Un exemple d’aquest primer tipus de ruta seria el model sintètic de Panebianco que, com hem vist, associa els canvis organitzatius a les variacions en l’entorn. En les pàgines anteriors també hem establert la vinculació teòrica del canvi organitzatiu amb la resta de factors com són la lluita pel liderat, de la lluita pel domini faccional i els canvis de poder dins de l’aliança.

El segon i tercer conjunt de rutes són més específiques dels processos de canvi organitzatiu en aliances polítiques. En totes dues, l’element central del canvi són les variacions de poder dins de l’aliança. La clau interpretativa d’aquests esquemes és que la influència de l’aliança és l’element clau a partir del qual s’origina el canvi organitzatiu. La diferència entre la segona i tercera rutes rau en els factors desencadentants. Mentre en la segona l’origen es deu de manera gairebé exclusiva als efectes d’aquests canvis de poder dins de l’aliança (Quadre 2.5), en la tercera aquests són provocats fonamentalment per variacions en l’entorn electoral o parlamentari (Quadre 2.6).

Quadre 2.5. Canvis en l’entorn i canvi organitzatiu en aliances polítiques. Ruta II.

Font: Elaboració pròpia

En el cas de la segona ruta, el desencadenant del canvi pot ser produït com a mínim per dos fenòmens: a) els efectes en el partit de les dinàmiques pròpies de l’aliança (desinistitucionalització, amenaça de la identitat, pèrdua de poder d’alguna facció); b) o per la crisi en un dels altres partits que formen part de l’aliança.

Lluita pel domini

faccional Lluita pel liderat

Canvi Organitzatiu Canvis de

poder dins l’Aliança i/o

En el primer cas, la inestabilitat generada per l’aliança en el partit pot obrir la porta a una crisi provocada per lluites pel domini faccional, pel liderat o per tots factors conjuntament. És molt possible que en tots aquests casos el debat sobre la continuïtat de l’aliança surti d’una o altra manera a la llum pública. El resultat de la crisi és un canvi organitzatiu que variarà en funció de la fisonomia inicial de la coalició dominant i, eventualment, el trencament de l’aliança. En el segon cas, el desequilibri produït per la crisi en un dels socis pot ser aprofitada per alguns dels integrants de la coalició dominant per reforçar les seves posicions dins i/o fora del propi partit. Això pot obrir una crisi interna (pel domini faccional, el liderat o ambdues) en la que és molt possible que es produeixin pactes puntuals entre els diversos grups dirigents dels diferents partits implicats per tal de reforçar les respectives posicions. Com hem explicat, en

En el primer cas, la inestabilitat generada per l’aliança en el partit pot obrir la porta a una crisi provocada per lluites pel domini faccional, pel liderat o per tots factors conjuntament. És molt possible que en tots aquests casos el debat sobre la continuïtat de l’aliança surti d’una o altra manera a la llum pública. El resultat de la crisi és un canvi organitzatiu que variarà en funció de la fisonomia inicial de la coalició dominant i, eventualment, el trencament de l’aliança. En el segon cas, el desequilibri produït per la crisi en un dels socis pot ser aprofitada per alguns dels integrants de la coalició dominant per reforçar les seves posicions dins i/o fora del propi partit. Això pot obrir una crisi interna (pel domini faccional, el liderat o ambdues) en la que és molt possible que es produeixin pactes puntuals entre els diversos grups dirigents dels diferents partits implicats per tal de reforçar les respectives posicions. Com hem explicat, en