RUTES DEL CANVI ORGANITZATIU.

DEPARTAMENT DE CIÈNCIA POLÍTICA I DRET PÚBLIC UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

TESI DOCTORAL

PARTITS EN ALIANCES POLÍTIQUES:

RUTES DEL CANVI ORGANITZATIU.

EL CAS D’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA (1978-2001)

ÒSCAR BARBERÀ I ARESTÉ

Direcció:

Dra. Montserrat Baras Gómez

Juliol de 2006

“Cuan digno de alabanza sea en un príncipe cumplir la palabra empeñada y vivir con integridad y no con astucia, todo el mundo lo sabe. No obstante, se sabe por experiencia que en nuestros días quienes han hecho grandes cosas han sido los príncipes que han hecho poco caso de sus promesas y que han sabido burlar con astucia el ingenio de los hombres. Al fin han aventajado a los que se han afirmado en la lealtad”.

N. Maquiavelo, El Príncipe.

“El príncipe moderno, el míto-príncipe, no puede ser una persona real, un individuo concreto; sólo puede ser un organismo; un elemento de sociedad complejo en el cual empiece ya a concretarse una voluntad colectiva reconocida y afirmada parcialmente en la acción. Este organismo ha sido dado ya por el desarrollo histórico y es el partido político: la primera célula en donde se reúnen los gérmenes de voluntad colectiva que tienden a devenir universales y totales.

A. Gramsci. El príncipe moderno.

a la Gemma,

5 SUMARI

Sigles

Presentació

- PRIMERA PART -

MARC ANALÍTIC I DISSENY DE LA RECERCA

Capítol 1. Un marc analític per a l’estudi del canvi organitzatiu dins d’aliances polítiques.

Capítol 2. Disseny de la recerca.

- SEGONA PART -

ELS CANVIS ORGANITZATIUS D’UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA (1978-2001)

Capítol 3. Antecedents (1931-1978): Model originari, institucionalització i pacte amb CDC.

Capítol 4. La lluita per sobreviure i els efectes del triomf de 1980: Unió en els darrers anys de la transició política (1979-1982)

Capítol 5. Crisi d’identitat i divisió interna: l’enfrontament entre famílies (1982- 1986).

Capítol 6. La superació del conflicte: formació d’una nova elit liderada per Josep A. Duran Lleida (1986-1993).

Capítol 7. Unió i el relleu de Jordi Pujol: La transformació de CiU en Federació de partits (1993-2001).

Conclusions Annexos

Bibliografia citada Índexs

6

SIGLES DE PARTITS I ORGANITZACIONS POLÍTIQUES

AIC Agrupaciones Independientes de Canarias

AP Alianza Popular

CAIC Candidatura Aragonesa Independiente de Centro

CC Centre Català

CC Concòrdia Catalana

CC-UCD Centristes de Catalunya – Unión de Centro Democrático CCFPC Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya

CD Coalición Democrática

CD Centro Democrático

CDC Convergència Democràtica de Catalunya CDS Centro Democrático y Social

CFPC Consell de Forces Polítiques de Catalunya CG Coalición Galega

CIC Candidatura Independiente de Centro CIP Coalición Izquierda de los Pueblos CIU Convergència i Unió

CUE Coalición Unión Europeista

DC Democàcia Cristiana

DSC Democracia Social Cristiana

DSCC Democràcia Social Cristiana de Catalunya

EA Eusko Alkartasuna

EC Esquerra de Catalunya

EDC Esquerra Democràtica de Catalunya

EDCEE Equipo Demócrata Cristiano del Estado Español

EE Euskadiko Ezkerra

ENE Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres ERC Esquerra Republicana de Catalunya FDC Federación Demócrata Cristiana FNC Front Nacional de Catalunya

FPD Federación Popular Democrática FSD Federación Social Demócrata

GASC Grups d’Acció al Servei de Catalunya

HB Herri Batasuna

IC Iniciativa per Catalunya

IDC Izquierda Demócrata Cristiana

IU Izquierda Unida

NEI Nouvelles Équipes Internationales MUC Movimiento de Unidad Comunista IDC Izquierda Demócrata Cristiana

OTAN Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord

PA Partido Andalucista

PAR Partido Aragonés Regionalista PCE Partido Comunista de España PDC Pacte Democràtic per Catalunya PDL Partido Demócrata Liberal

7 Sigles (Continuació)

PDP Partido Demócrata Popular

PEP Coalició Por la Europa de los Pueblos PNC Partit Nacionalista Català

PNG Partido Nacionalista Galego PNV Partido Nacionalista Vasco

PP Partido Popular

PRD Partido Reformista Democrático

PSA Partit Socialista d’Andalusia (o Partido) PSC Partit dels Socialistes de Catalunya

PSC-r Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament PSC-c Partit Socialista de Catalunya-Congrés PSP Partido Socialista Popular

PSOE Partido Socialista Obrero Español PSUC Partit Socialista Unificat de Catalunya

SC Solidaritat Catalana

UC Unió Catalana

UCC Unió del Centre de Catalunya UCD Unión de Centro Democrático

UCDCC Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya UDC Unió Democràtica de Catalunya

UDPV Unió Democràtica del Poble Valencià UEDC Unió Europea Demòcrata Cristiana UGT Unión General de Trabajadores.

UJDC Unió de Joves Demòcrata Cristians de Catalunya

UL Unión Liberal

UPC Unión del Pueblo Canario

UV Unió Valenciana

La centralitat dels partits polítics en el funcionament de les democràcies contemporànies resulta avui un fet poc controvertit. El paper dels partits polítics és tan rellevant que és fàcil qüestionar la validesa de qualsevol reflexió sobre la política que no els tingui presents. Malauradament, encara sabem poc sobre el poder en el seu interior. Això és degut, sens dubte, a la complexitat del fenomen, però també a que la inspecció pública sempre incomoda al seus protagonistes. Tanmateix, el coneixement dels partits polítics no només resulta essencial per entendre el funcionament de la política contemporània, també és la base de tota possibilitat de transformació.

L’objecte d’aquesta recerca és l’estudi d’un partit polític, Unió Democràtica de Catalunya. L’atenció es centra, com després veurem, en les transformacions de l’estructura de poder intern. Tot i que de manera introductòria s’analitza la història del partit des de la seva fundació, l’abast temporal d’aquest cas d’estudi queda delimitat als anys que van de 1978 a 2001. Això vol dir, des de la signatura de l’encara vigent aliança amb la Convergència Democràtica de Catalunya de Jordi Pujol (setembre de 1978), fins la transformació de l’aliança entre CDC i UDC en una Federació de partits.

A partir d’aquest moment comença una nova etapa, tant en la vida dels respectius partits, com de la mateixa aliança.

L’estudi de l’evolució d’Unió Democràtica de Catalunya ofereix, entre d’altres aspectes, l’oportunitat d’aportar nova llum sobre elements importants de la història i el funcionament del sistema polític espanyol. Permet entendre, per exemple, algunes de les claus de la construcció del sistema de partits espanyol durant la transició política i la posterior consolidació democràtica. Això és especialment cert pel que fa a la creació de l’Equipo Demócrata Cristiano del Estado Español (EDCEE) durant els anys seixanta i setanta. Però també, a mitjans dels anys vuitanta, per les complexes relacions que s’estableixen amb el Partido Demócrata Popular (PDP).

PRESENTACIÓ

En el cas del subsistema de partits català, el seu paper és encara més notable. Durant la transició política, UDC queda situada enmig de la batalla entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC, Pujol) i la Unión del Centro Democrático (UCD, Suárez) pel domini de l’espai de centre i centre dreta a Catalunya. Com hem vist, aquesta tensió du a successius trencaments del partit que no es resolen fins el pacte de 1978 amb la CDC de Pujol. Des de llavors, el manteniment de l’aliança CiU ha constituït un dels factors clau de l’estabilitat del sistema de partits català.

L’estudi de l’evolució d’UDC pot aportar algunes de les raons que expliquen el manteniment d’aquesta aliança. I, a més, cal tenir present que CiU és l’aliança que des de 1980 i fins l’any 2003 és al capdavant del govern la Generalitat de Catalunya.

L’anàlisi d’UDC pot proporcionar important informació sobre la construcció de l’administració autonòmica catalana, sobre el funcionament del govern i sobre les relacions de poder internes.

És evident que qualsevol dels aspectes anteriorment esmentats pot constituir la base per a una interessant aproximació a l’estudi d’Unió Democràtica. Sobretot, quan la trajectòria d’UDC no ha estat estudiada amb molt deteniment fins l’actualitat. Sense deixar d’aportar notícia aquests elements, l’aproximació que aquest estudi considera més rellevant per analitzar l’evolució d’UDC és organitzativa i, en concret, centrada en el poder dins del partit. En aquest sentit, la pregunta que inicialment va guiar la investigació fou com arriba a construir-se el domini de Josep A. Duran dins d’UDC. La qüestió tenia la seva raó de ser en el fet, poc comú en termes comparats (tot i que a Espanya també és compartit per González, Pujol o Arzalluz), que un dirigent polític estigui més de vint anys al capdavant de l’executiva del seu partit. La recerca de la literatura teòrica per a guiar la recerca empírica ha acabat transformant l’interès inicial cap a un nou objectiu: explicar les raons dels canvis organitzatius (entesos en termes de relacions poder) a Unió Democràtica de Catalunya.

Considerat des d’aquesta perspectiva, el treball i la selecció del cas presenta un interès teòric que supera abastament el marc d’UDC. Això és degut a les singulars circumstàncies organitzatives (en el marc d’una aliança política) en que es produeixen els canvis organitzatius d’Unió Democràtica. Així doncs, l’estudi del canvi organitzatiu d’UDC és, en propietat, un cas d’un fenomen estrany i pràcticament no teoritzat: el canvi organitzatiu en els partits que són immersos dins d’aliances polítiques. És per aquesta raó que el treball intenta desenvolupar un marc analític que guiï la recerca empírica. La pretensió és que, si els modestos esforços de teorització són útils pel cas

d’Unió Democràtica de Catalunya, aquests també han de poder servir per a futures recerques empíriques i guiar posteriors desenvolupaments teòrics. Aquests darrers plantejaments deixen entreveure de manera més clara la principal hipòtesi inicial de la recerca: Això és, que l’evolució de les relacions de poder entre UDC i CDC és la raó clau (però segurament no l’única o la suficient) per explicar l’evolució organitzativa d’UDC.

La posterior revisió de la literatura sobre el canvi organitzatiu en els partits polítics centrada, sobretot, en l’obra de Panebianco (1990) ha permès incloure altres factors que també cal tenir presents. Vinculats a l’entorn aquesta recerca considera els canvis en l’escenari parlamentari i en l’escenari electoral. En l’àmbit intern es consideren el faccionalisme i la lluita pel liderat. És evident que aquests no són els únics factors d’importància que poden considerar-se. Fora queden elements de la importància de les relacions internacionals del partit, dels canvis en la talla o dels canvis en la composició de la coalició dominant (aquests darreres, tractats en els annexos). Molts d’aquests canvis queden fora del marc analític per ser d’utilitat en períodes temporals de més llarg termini que el període estudiat. La revisió de la literatura teòrica ha permès delimitar amb força precisió les dimensions del canvi organitzatiu, essencialment definides en termes del que Panebianco anomena canvis en la configuració de la coalició dominant. Això és, els canvis en la cohesió o l’estabilitat de la coalició dominant i als del mapa de poder organitzatiu del partit. Finalment, la recerca també considera els canvis que es produeixen en la línia política per poder mostrar la seva eventual vinculació amb el canvi organitzatiu.

Per a poder verificar empíricament les hipòtesis plantejades en el marc analític la recerca utilitza el mètode de contrastació anomenat process tracing. Com s’explica amb més deteniment en el capítol segon, aquest mètode és especialment indicat per identificar els mecanismes causals que produeixen fenòmens complexos com ho és el canvi organitzatiu en els partits polítics.

El disseny d’aquesta recerca s’ha dividit en diferent etapes temporals, cada una d’elles determinada pels canvis que es produeixen en la configuració de la coalició dominant.

En general cada capítol tendeix a associar-se a una etapa de canvi organitzatiu, tot i que per economia, algun capítol n’incorpora més d’una. A continuació el pla de l’obra explica amb més detall com s’ha estructurat la recerca i les raons de les divisions.

* * * * *

Aquesta investigació es divideix en dues parts. La primera és dedica a explicar el marc analític i el mètode que s’han utilitzat per elaborar-la. Aquesta primera part compren dos capítols. El primer capítol té un caràcter essencialment teòric i serveix per a definir el marc analític de la recerca. Aquest primer capítol s’estructura en dues grans seccions. En la primera s’examinen les diverses aproximacions amb que s’ha tractat des de l’acadèmia el fenomen del canvi organitzatiu. Per fer-ho s’analitzen les diferents respostes que donen les diferents aproximacions a les principals dimensions que caracteritzen aquest concepte (necessitat/contingència, factors externs/interns, etc).

Aquesta síntesi permet definir més clarament les conseqüències de la primera opció metodològica, això és, la tria de l’aproximació que es considera més adient per a fer la investigació. L’aproximació escollida és una derivació de la sociologia de les organitzacions aplicada a l’estudi dels partits polítics. La primera secció acaba fent un breu balanç de les principals teories que, des d’aquesta aproximació, han intentat donar resposta al problema del canvi organitzatiu. La segona secció pretén elaborar, sobre la base dels models anteriors, un marc analític per a l’estudi del canvi organitzatiu d’aquells partits que, com és el cas d’UDC, formen part d’una aliança política. Aquesta segona secció és dedicada a definir els principals factors de canvi i elaborar les principals hipòtesis que han de guiar la recerca empírica en la segona part de l’obra.

El segon capítol es centra en definir el disseny d’investigació que es considera més adient per a poder aconseguir-los. En aquest capítol es tracten algunes de les principals dificultats teòriques i metodològiques que presenta tot intent d’elaborar explicacions sobre fenòmens socials complexos com el canvi organitzatiu. El mètode que es considera més adient per a intentar assolir aquesta pretensió és l’anomenat de process tracing. El capítol acaba explicant la utilitat i els problemes i limitacions que es deriven de la utilització d’aquesta metodologia aplicada als estudis de cas.

La segona part d’aquesta recerca està dedicada a l’exposició dels resultats. Aquesta segona part consta de quatre capítols d’orientació clarament empírica. La delimitació temporal d’aquests capítols s’ha establert a partir dels diferents canvis organitzatius que es van produint en la vida interna del partit. Tret del primer capítol, dedicat a explicar els antecedents, els quatre capítols centrals tenen, a més, una mateixa estructura en dues seccions que es deriva lògicament del marc analític exposat en la

primera part de la recerca. La primera secció de cada capítol aborda els canvis que van produint-se en l’entorn. Per això s’estudien els canvis que van produint-se en els diferents escenaris electorals i parlamentaris, les possibles interdependències entre cada un d’ells i, encara, la vida interna de l’aliança entre CDC i UDC. La segona secció es centra en examinar els efectes que tant els canvis en l’entorn com les dinàmiques internes (lluita pel liderat, lluita faccional) produeixen en els principals elements que configuren la coalició dominant (la cohesió, l’estabilitat i el mapa de poder organitzatiu). Aquesta anàlisi té un caràcter essencialment analític. Per això en cada capítol d’aquesta segona part s’hi afegeixen unes conclusions. Aquestes pretenen reconstruir la història política i organitzativa de cada etapa a partir de les interrelacions entre tots els factors ja esmentats.

Explicada l’estructura dels capítols, només resta delimitar amb una mica més de detall les raons de les respectives divisions temporals. El tercer capítol està dedicat als antecedents. Aquest capítol s’estructura en quatre seccions: La primera analitza la definició del model originari del partit que va des de la seva fundació, l’any 1931 fins a la fi de la guerra civil espanyola l’any 1939; La segona secció tracta de la seva institucionalització durant tot el règim de Franco que va des de 1939 fins a la seva mort, l’any 1975. La tercera estudia les dificultats que viu UDC durant la primera part de la transició política espanyola, sobretot en el període que va de les primeres eleccions democràtiques (1977) fins a l’aprovació de la Constitució de 1978. La darrera secció examina amb més detall la complexa relació que mantenen UDC i CDC des de la fundació de CDC fins al pacte permanent de la tardor de 1978.

El quart capítol examina la vida d’Unió des del moment del pacte amb CiU, el setembre de l’any 1978, fins l’any 1982. Aquesta etapa té dos períodes que poden diferenciar-se prou clarament: A partir de l’any 1978, Unió comença una nova etapa de la seva història, aquest cop de la ma d’una aliança (Convergència i Unió) que li permet, d’entrada, garantir la seva supervivència com a partit. La fortuna vol que, només dos anys després de constituir-se, CiU aconsegueixi per sorpresa la victòria en les primeres eleccions al Parlament de la Generalitat de Catalunya (1980). Això possibilita que a partir de 1980 comenci un nou cicle dins d’UDC. Ara el problema de la supervivència va passant a un segon pla, però en canvi n’emergeixen altres, que no són menors, i que contribueixen a erosionar la unitat aconseguida l’any 1978. Des de poc després de l’accés al govern, el partit es divideix en dos faccions en funció del balanç del funcionament de CiU. A aquesta divisió s’hi afegeix a poc a poc la qüestió

del liderat intern i, a partir de les eleccions generals de 1982, la possibilitat d’un acostament als democristians espanyols del PDP d’Alzaga.

A partir de 1982, l’agreujament de les contradiccions internes i els canvis en l’entorn electoral afavoreixen que esclati una greu crisi dins d’Unió Democràtica. El cinquè capítol és dedicat aprofundir en aquests anys de divisió interna i profunda crisi d’identitat que van de 1982 fins l’any 1986. En aquesta etapa cap de les precàries coalicions dominants que es van formant puguin consolidar-se. Aquesta situació només canvia a partir de 1986. El text analitza les condicions i circumstàncies que permeten que la divisió i inestabilitat dins d’UDC es mantingui al llarg de tant de temps.

El sisè capítol examina com el partit aconsegueix resoldre el seu conflicte intern i, alhora, millorar la seva força dins de CiU. Com en el capítol quart, aquest també pot dividir-se en dues etapes diferents. El canvi de poder intern produït des de mitjans de 1986 afavoreix la formació d’una nova coalició dominant. Aquesta no triga a fer-se amb el control del partit, circumstància facilitada pel fracàs de tots els intents de recompondre l’espai de centre dreta (en especial del PRD de Miquel Roca i del PDP d’Oscar Alzaga). La unitat de la nova coalició dominant liderada per Josep A. Duran permet que Unió poc a poc vagi millorant posicions dins CiU. Aquestes transformacions, juntament amb altres factors lligats a la possibilitat que CiU intervingui més activament en la política espanyola (i la successió de Pujol) són darrera de la crisi que enfronta Miquel Roca amb Jordi Pujol entre els anys 1991 i 1993. En aquesta etapa, la direcció d’UDC (amb Duran al capdavant) aprofita molt hàbilment les diferències dins de CDC per reforçar, crisi rera crisi, la seva posició dins CiU. Passada aquesta etapa, comença per a Unió un llarg cicle d’estabilitat organitzativa que s’allarga fins l’actualitat. Tot i els canvis en la línia política, el que caracteritza aquest període és la unitat de la direcció entorn de l’inqüestionable liderat de Josep A. Duran.

Finalment, el setè capítol examina el llarg període d’estabilitat que caracteritza la vida d’Unió entre 1993 i 2001, data final de la recerca. El que mostra aquest capítol és com els diferents canvis en l’entorn i en l’aliança no pertorben les relacions de poder dins d’UDC. Electoralment, CiU inicia a partir de 1995 una lleugera davallada electoral que s’agreuja al veure l’evolució dels seus competidors. En termes parlamentaris, els anys noranta suposen la fi de les majories absolutes tant al Congrés dels Diputats com al Parlament de Catalunya. Això afavoreix una major participació de CiU en la governabilitat espanyola, però també més problemes en el moment de definir

l’estratègia. La consolidació de Duran permet que ara Unió tingui un paper més determinant dins de CiU. Això permet que Duran fins i tot es postuli en la cursa per la successió de Jordi Pujol. Finalment, el successor designat per Pujol és Artur Mas, de CDC. De tota manera, Unió aconsegueix, en compensació, la revisió de les bases de funcionament de l’aliança, ara jurídicament convertida en Federació de partits. El creixent protagonisme de Duran dins CiU té, com a contrapartides, l’aparició d’alguns problemes interns (aparició d’elits minoritàries, problemes en el finançament). Ara bé, com veurem, aquests problemes no són suficients per canviar la fisionomia d’UDC perquè mai arriben a qüestionar l’element que en que es fonamenta: el liderat de Josep A. Duran.

Finalment, les conclusions pretenen fer una breu recapitulació de tot l'exposat en els capítols de la part històrica. Però, alhora, també són pensades per anar més enllà del cas d’Unió Democràtica de Catalunya. Per aquesta raó són concebudes com una reflexió sobre els guanys teòrics que pot aportar aquest estudi de cas. I, en la mesura del possible, donar indicacions per a futures recerques sobre el fenomen.

L’obra acaba amb dos annexos, el primer és dedicat a la composició de la coalició dominant d’Unió Democràtica de Catalunya des de 1978 fins a l’any 2001. El segon tracta dels pactes electorals i les candidatures de CDC i UDC des de les eleccions generals de 1979 fins a les de l’any 2000. Per facilitar la consulta, l’estructura de tots dos annexos es basa en la periodització dels diferents capítols de la segona part.

* * * * *

El deute intel·lectual de l’autor és directament proporcional al llarg temps que ha durat la recerca. En primer lloc, vull agrair a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i al seus directors Dr. Isidre Molas, Dr. Gabriel Colomé i Dr. Joan Marcet les facilitats donades per a fer aquesta investigació. Els anys 1997 i 1998 vaig rebre del ICPS diverses ajudes econòmiques que em van permetre iniciar la recerca sobre UDC. L’any 2005, ja en la recta final, una nova ajuda va fer més fàcil una estada a Brusel·les per buscar bibliografia i ampliar coneixements. Aprofito l’ocasió per agrair al Dr. Lieven De Winter i als seus col·laboradors la gentilesa i el tracte rebuts durants els mesos que vaig estar a la Université Catholique de Louvain.

Al llarg d’aquests anys, i també dins del marc del ICPS, més concretament dins del Seminari de partits polítics dirigit per la Dra. Montserrat Baras he tingut ocasió d’exposar en diverses ocasions els avenços de la meva tasca investigadora. Agraeixo els comentaris i observacions rebuts en totes i cada una d’aquestes trobades de tots els seus assistents però sobretot del Dr. Joaquim M. Molins, Dr. Jesús M. Rodés i Dr.

Jordi Argelaguet. Estic convençut que tot aquest debat intel·lectual produït en el marc d’aquesta institució ha estat decisiu per corregir errades i donar una orientació més adequada a la recerca.

Així mateix, l’any 2001 vaig rebre de la Fundació Jaume Bofill una ajuda econòmica per a realitzar la tesi doctoral. Em plau agrair la confiança dipositada pel tribunal que va creure en el projecte i, en especial, del director d’aquesta institució, Jordi Sánchez.

Encara que potser amb un cert retard, és una satisfacció afirmar que la seva confiança no ha estat defraudada.

També em crec amb deute intel·lectual amb els membres del tribunal els professors Dr. Isidre Molas (president), Dr. Gabriel Colomé i Dr. Joan B. Culla que van jutjar la meva memòria de doctorat titulada “Unió Democràtica de Catalunya: Evolució política i organitzativa (1976-1978)”. Els seus comentaris i observacions sobre com guiar la meva recerca en el futur han estat molt importants per l’elaboració del treball que ara presento.

Aquella memòria de doctorat, que sens dubte constitueix els antecedents més immediats d’aquesta recerca va merèixer l’atenció de Francesc Borrell, antic dirigent d’UDC. Gràcies al interès i ajut del Sr. Borrell i a la col·laboració de l’Editorial Mediterrània i del seu editor, Eduard Fornés, aquella memòria va poder ser editada l’any 2000 sota el títol de “Unió Democràtica de Catalunya (1976-1978): CiU – El pacte amb Convergència Democràtica de Catalunya”. El llibre incloïa, a més, un interessant pròleg del Dr. Hilari Raguer, il·lustre antecessor en l’estudi d’UDC. Donat que l’interès rebut per la publicació d’aquesta recerca inicial ha estat un esperó constant per a elaborar aquesta nova obra, crec de justícia agrair de nou a tots tres l’interès i facilitats rebudes.

Donat el caràcter marcadament documental de la recerca, aquesta no hagués estat possible sense la col·laboració, gentilesa i facilitats de dues institucions fonamentals.

En primer lloc, he de recordar el meu deute amb l’Arxiu Històric d’Unió Democràtica de Catalunya (Arxiu Ferran Camps). Sense l’Arxiu Històric i la facilitat per consultar la

documentació interna del partit aquesta recerca hagués estat pràcticament impossible.

És per això que vull agrair al qui per llavors era el seu director Ferran Camps (†), i als successius responsables Oriol Olivé i Àlex Camps el tracte i l’amistat rebudes. L’altra gran font documental de la investigació prové dels fons del Centre de la Documentació per la Comunicació (CEDOC). Vull expressar també al Dr. Eugeni Giral i a Antoni Estupiñá les moltes facilitats rebudes al llarg d’aquests anys i la generositat amb que hi he estat acollit.

Vull agrair a les successives direccions d’Unió Democràtica de Catalunya la seva sensibilitat en autoritzar l’ús i divulgació de part de la seva documentació interna.

Aquest és un gest de transparència que sens dubte els honora. Encara dins d’UDC, vull agrair a les moltes persones que en un o altre moment de la història han estat en la direcció i amb qui, en una o altra ocasió, he tingut oportunitat de conversar sobre la història del partit. Donat que la llista d’agraïments seria massa extensa, em veig obligat a un agraïment genèric. A tots ells, moltes gràcies.

Finalment, les darreres paraules però més sentides vull que siguin destinades per aquelles persones que més directament han estat al meu costat en tot aquest llarg procés: En primer lloc, a la meva família per l’ajut, comprensió i empenta mostrats durant tots aquests anys. També a Astrid Barrio i al Dr. Joan Rogríguez amb els qui, al calor de llargues converses sobre la vida, la política, la ciència i el molts projectes de futur per compartir, he acabat forjant una ja llarga amistat. I, last but not least, a la Dra.

Montserrat Baras, la directora d’aquesta tesi, mestra i amiga de qui encara espero seguir aprenent molt en el futur.

PRIMERA PART

MARC ANALÍTIC I DISSENY DE LA RECERCA

L’objectiu d’aquesta recerca és elaborar una explicació, guiada teòricament, de l’evolució organitzativa d’Unió Democràtica de Catalunya. Més concretament, la recerca es proposa explicar com es produeixen els diferents canvis organitzatius que UDC experimenta entre 1978, data de la aliança -encara vigent- amb Convergència Democràtica de Catalunya i l’any 2001, moment en que les bases d’aquesta aliança canvien substancialment.

Per aconseguir aquest objectiu la investigació es proposa, en primer lloc, revisar la principal literatura teòrica existent sobre el canvi organitzatiu en els partits polítics per tal d’elaborar un marc analític adient. L’elaboració d’aquest marc teòric sembla justificada per la singularitat del fenomen que ens proposem estudiar: el canvi organitzatiu d’un partit dins d’una aliança política. Com veurem en aquest capítol, donat que les aliances són fenòmens poc freqüents, no és molta la literatura teòrica hi ha reflexionat des d’una aproximació organitzativa. Menor és encara la producció que s’ha dedicat a establir teòricament les raons dels canvis organitzatius en els partits que hi són implicats. El marc analític ha de permetre, a partir de la literatura existent i de les oportunes modificacions que s’hi estableixin, determinar els principals factors que poden intervenir en l’evolució d’UDC i, alhora, establir les hipòtesis necessàries que les vinculin amb el canvi organitzatiu.

I. PARTITS POLÍTICS I CANVI ORGANITZATIU.

L’estudi del canvi organitzatiu remet, d’una o altra manera, a la relació que tota organització té amb el seu entorn. Des d’una perspectiva general, doncs, el concepte de canvi organitzatiu pot ser aplicat a qualsevol mena d’organització, sigui quina sigui la seva complexitat i entorn en que operi. El cert és, però, que tot i que les preguntes fonamentals són comuns, tant la natura de l’organització com l’entorn en que aquesta

CAPÍTOL 1.

UN MARC ANALÍTIC PER L’ESTUDI DEL CANVI

ORGANITZATIU DINS D’ALIANCES POLÍTIQUES.

actua marquen substantives diferències en la relació entre uns i altres fenòmens.

Diferències que es tradueixen, pel moment, en una ampla diversitat de teories i camps d’estudi sobre el canvi organitzatiu. En el cas dels partits polítics, l’especificitat de la seva forma organitzativa i, més encara, de l’entorn en el que actuen constitueix un camp d’estudi amb una ja llarga tradició intel·lectual.

1. Aproximacions a l’estudi del canvi organitzatiu en els partits polítics.

Tots els grans teòrics que han estudiat els partits polítics han reflexionat, de manera més o menys explícita, sobre el fenomen del canvi organitzatiu¹. La varietat de teories i models utilitzat és prou voluminós com per a merèixer, per si mateix, una recerca pròpia. I, tanmateix, sistematitzar i resumir de manera coherent el gruix del pensament sobre el canvi organitzatiu és bàsic per comprendre les assumpcions i problemes que en cada cas se’n deriven. La millor estratègia per a fer-ho és, sens dubte, la iniciada per Panebianco (1990: 447 i ss.) que identifica diversos problemes centrals en el concepte de canvi organitzatiu². Aquests entronquen, de fet, amb els problemes més generals derivats del concepte de canvi com a fenomen social. Com indica Panebianco, cada una de les diferents aproximacions al concepte de canvi organitzatiu depèn de la resposta que es dóna a un o més d’un d’aquests problemes.

Així doncs, tota definició del concepte de canvi organitzatiu depèn fonamentalment de la resposta prèviament donada a: a) la necessitat o contingència del canvi; b) el grau d’intencionalitat o no intencionalitat; c) i el seu caràcter endogen o exogen. Alguns autors han limitat la classificació en funció de les respostes donades a la tercera pregunta (generalment considerada la més important), però aquesta estratègia suposa alinear les respostes de les dues preguntes anteriors amb la tercera, fet que en algunes ocasions en complica la comprensió³. En sentit oposat, també s’ha argumentat que una més adequada classificació precisa de respondre, com a mínim, a una altra qüestió que té a veure amb el caràcter incremental o discontinu del canvi⁴. Donat que la riquesa i claredat analítica augmenta afegint una nova dimensió al

1 Són molts els treballs que han anat sintentitzant l’estat de la qüestió en l’estudi dels partits polítics. Una bona mostra poden ser les obres de Lenk i Neumann (1980), Crotty, Freeman i Gatlin (1966), Charlot (1971, 1985a i 1985b), Von Beyme (1986), Della Porta (1994), Ware (1996), Maor (1997), Wolinetz (1998), Bréchon (1999), Seiler (2000) o Luther i Müller-Rommel (2002), Gunther, Montero i Linz (2002).

En el cas espanyol cal destacar les obres de Molas (1973), Mella Márquez (1997).

2 Sobre aquest aspecte coincideixen tant Panebianco (1990: 447 i ss) com Harmel i Janda (1994). També Harmel (2002).

3 Per a diverses aproximacions en aquest sentit vegeu els treballs de Sferza (1994), Pérez-Nievas (2002) i Ramiro (2004).

4 Aquesta distinció és argumentada per Rihoux (2001) i, en part, per Harmel i Janda (1994).

concepte, les pàgines següents són dedicades a fer, a partir d’aquesta classificació, una breu (i per això necessàriament parcial) revisió de la principal literatura sobre el fenomen.

1.1. La Necessitat / Contingència.

Els partidaris del caràcter necessari o obligatori del canvi poden dividir-se en dos grups en funció de si aquest caràcter és deriva de factors endògens o exògens. El primer grup és dels qui creuen que les organitzacions, com els organismes biològics, passen necessàriament per diferents etapes al llarg de la seva vida. Pels partidaris d’aquesta perspectiva, que Panebianco defineix de evolucionista, les diferents etapes per les que han de passar les organitzacions poden ser determinades per endavant en funció del seu cicle vital. El caràcter necessari del canvi és identificat per Panebianco amb la llei de ferro de l’oligarquia de Michels (1969), però també amb les teories del canvi social derivades de l’obra de Nisbet (1969). Les teories sobre la institucionalització dels partits polítics mantén, en major o menor mesura, el caràcter de necessitat del canvi⁵.

En un altre sentit completament diferent, tots els autors que defensen la tesi que els partits s’adapten de manera automàtica als canvis en l’entorn també s’adscriuen a aquesta perspectiva. Això situa dins d’aquesta aproximació la gran majoria d’autors clàssics, des de Duverger (1957) fins a Kirchheimer (1968) passant per Neumann (1956), Downs (1957), Epstein (1967) o Lipset i Rokkan (1967) que, com hem dit, creuen que els canvis que es van produint en l’entorn (en els cleavages, en les condicions de competició o en les funcions que els partits realitzen dins de la societat) produeixen, invariablement, canvis dins dels partits per adaptar-s’hi⁶. Panebianco adverteix que en els seus extrems, aquesta mena d’interpretacions pot conduir al que anomena prejudici sociològic⁷.

5 Això és constatable en el moment en que Panebianco exposa el seu model d’evolució organitzativa des del moment originari a la institucionalització (Panebianco, 53 i ss; 107 i ss). Les teories sobre la institucionalització dels partits polítics han experimentat una important evolució des de l’obra de Panebianco. L’obra seminal és de Huntignton (1972: 22 i ss i 349 i ss) i entre les principals contribucions destaquen les de Janda (1980), Harmel i Svåsand (1989), Levitsky (1998) o Randall i Svåsand (2002).

6 Per aquesta aproximació, els partits que no s’adapten són els que desapareixen.

7 El prejudici sociològic consisteix en “creer que las actividades de los partidos (...) son el producto de las demandas de los grupos sociales que aquéllos representan y que, más en general, los propios partidos no son sino manifestaciones en el ámbito político de las divisiones sociales” (Panebianco, 1990: 28).

La perspectiva contrària és la de les teories del desenvolupament polític o del joc estratègic aplicades als partits polítics⁸. Pels partidaris d’aquesta visió, el canvi tendeix a ser el fruit dels jocs de forces dels actors dins del partit. La visió de Panebianco, tot i defensar la importància de la institucionalització en la vida dels partits, és molt propera a aquesta perspectiva⁹. La seva posició també és compartida per molts autors que remarquen la importància dels factors endògens en el canvi organitzatiu com Kitschelt (1989, 1994) o Harmel i Janda (1994) o Müller i Strom (1999).

1.2. El grau d’intencionalitat del canvi.

Les teories sobre la intencionalitat del canvi són essencialment associades per Panebianco a les aproximacions de tipus gerencial sobre les organitzacions. En la literatura sobre els partits, aquestes aproximacions solen ser la base teòrica sobre la que s’assenta una gran part de bibliografia derivada de l’aplicació de les eines del marketing a la política¹⁰. En canvi, bona part de la literatura que s’ha centrat en l’estudi de les burocràcies opta, en canvi, per l’aproximació contrària¹¹. Per aquestes teories, el canvi no és res més que la resultant de la dinàmica interna dins de cada partit.

Com remarca Panebianco, les posicions sobre la intencionalitat o no del canvi van estretament vinculades a dues grans aproximacions sobre el funcionament organitzatiu¹²: a) Els defensors de la intencionalitat del canvi tendeixen a creure que els partits són instruments per a acomplir determinades finalitats i, que tots els membres de la organització s’identifiquen amb els objectius explícits d’aquesta. El que explica el funcionament dels partits és, doncs la identificació dels integrants amb els fins de l’organització. Els partits són, doncs, sistemes de solidaritat; b) Els defensors de la no intencionalitat del canvi pensen, per contra, que l’única finalitat de l’organització és la seva pròpia preservació i, com a molt, el manteniment dels equilibris entre els objectius particulars dels diferents adherents en funció de la respectiva força. Des d’aquesta perspectiva és clar que els objectius explícits de

8 Panebianco remet a Teulings (1973) i, especificament a l’obra seminal de Croizier i Friedberg (1977)

9 Així “el cambio organizativo se interpreta más bien como una consecuencia de las transformaciones que se producen en las alianzas entre los distintos actors que participan en la organización” (Panebianco, 1991: 448).

10 El model d’innovació organitzativa d’Appelton i Ward (1997) pot ser classificat dins d’aquesta categoria.

Per una revisió acadèmica sobre les teories en que es fonamenta la comunicació política vegue Gerstlé (2004) i Gingras (2003).

11 Un dels exemples clàssics d’aquesta literatura és el model governamental d’Allison (1988: 213 i ss) aplicat al cas dels míssils cubans. L’estudi de la burocràcia lligada amb els partits és vinculada a l’obra de Weber (1967) i desenvolupada entre d’altres per Croizier (1963) o Etzioni (1975)

12 Per una exposició dels postulats i problemes de cada aproximació vegeu Panebianco (1990: 35 i ss).

l’organització no són els que en guien el seu funcionament. A més, com assenyalen Harmel i Janda (1994), la necessitat d’arribar a equilibris fa que el canvi només es produeixi quan és estrictament necessari per la supervivència de l’organització, fet que afavoreix que aquestes siguin essencialment conservadores.

Com ha demostrat Panebianco, tant un model de funcionament com l’altre presenten importants problemes i objeccions que poden centrar-se en dos aspectes bàsics: la determinació dels seus objectius i el tipus d’incentius amb que funcionen.

Les teories sobre la intencionalitat del canvi inspirades en el model racional, presenten problemes en la determinació dels objectius dels partits polítics. A banda dels problemes de tipus empíric (com es determinen els objectius), hi ha el problema de saber si els objectius explícits de l’organització són també els objectius reals, o de separar entre els objectius i els mitjans¹³. També cal tenir present que la distinció dels objectius d’una organització no són fàcils, doncs aquests depenen dels actors que en formen part. Com diu Rihoux (2001: 100), els objectius d’una organització són en constant evolució, plurals i sempre canviants, fet que fa gairebé impossible definir-los.

Tot i així, han estat diversos els intents de definir els principals objectius dels partits polítics. Una de les teories més sovint utilitzades per la literatura és la de Strom (1990).

Inspirat en una tipologia prèvia de Sjöblom (1970), aquesta teoria atribueix als diferents partits tres tipus de possibles objectius: maximitzar vots (vote seeking), maximitzar els càrrecs en el govern (office seeking) o maximitzar la influència en les polítiques (policy seeking). Per Strom cada un d’aquests objectius tendeix a ser, degut a l’escassetat de recursos, incompatible amb els altres. Això obliga als dirigents a afrontar intercanvis (trade-offs) fet que permet que, en un moment determinat, un partit pugui ser classificat en funció del seu objectiu principal. En funció de quin sigui l’objectiu perseguit els partits seran vote-seeking parties, office seeking parties o policy-seeking parties. Altres autors han desenvolupat el model adoptant noves categories com la de maximitzar la democràcia interna (Deschower, 1992; Harmel i Janda, 1994). Amb aquesta base, Müller i Strom (1999) intenten elaborar un model de presa de decisions del líders dels partits que tingui en compte les limitacions d’ordre

13 Per a Panebianco confondre els objectius explícits amb els objectius reals suposa caure en el prejudici teleològic. Sobre el seu contingut Panebianco (1990: 27 i ss).

institucional i organitzatiu. El perill de tots aquests models és que fàcilment poden caure en el prejudici teleològic (Rihoux, 2001: 104) ¹⁴.

Per contra, les teories sobre la no intencionalitat del canvi presenten importants problemes en el moment d’explicar el funcionament oganitzatiu. Donat que els actors interns només funcionen, bàsicament, segons incentius de tipus selectiu (el seu propi interès), aquestes teories no poden explicar totes aquelles accions on la distribució d’incentius selectius per cada actor és difusa. Aquest és, juntament amb el problema del free-rider, el problema de les teories derivades de la lògica de l’acció col·lectiva¹⁵.

Donades les limitacions d’un i altre model, la resposta de Panebianco tendeix a situar- se en un punt intermedi d’aquest debat, tot i que més proper a la segona aproximació que a la primera¹⁶. La majoria d’estudis empírics també tendeixen a situar-se en aquesta posició intermèdia¹⁷.

1.3. El caràcter exogen / endogen

L’origen del canvi és, de totes tres preguntes, la que ha estat més controvertida al llarg del temps. La majoria d’estudis clàssics (Duverger, Neumann, Epstein, Kirchheimer, Lipset i Rokkan, etc.) són fortament influïts per les teories de la contingència en les que els canvis en l’entorn, siguin de tipus institucional, sociològic o electoral provoquen un efecte del tipus estímul-resposta en els partits polítics. Per aquests autors, l’organització dels partits no és més que una resposta més o menys mecànica als

14 El prejudici teleològic consisteix en “la atribución a priori de fines a los partidos, de objetivos que según el observador, representan la razón de ser del partido en cuestión, de los partidos en general o de una u otra família ideológica de partidos. Identificados los fines que se estiman como propios del partido, tanto sus actividades como sus características organizativas, se deducirán de aquellos fines” (Panebianco, 1990: 27 i ss).

15 Sobre l’acció col·lectiva l’obra seminal és la d’Olson (1965). Bones síntesis del problema de l’acció col·lectiva poden trobar-se en Barry (1970) i Casahuga (1985). Una bona exposició als problemes aplicada als partits polítics a Hopkin (1999: 27 i ss).

16 La posició de Panebianco és que “el cambio es el resultado del choque entre decisiones deliberadas (negociadas en el seno de la coalición dominante), aunque sometidas al condicionante que supone el fenómeno de la racionalidad limitada de los actores, y presiones anónimas (la resistencia al cambio, las alteraciones del entorno, los cambios tecnológicos, etc.) que inetractúan con aquéllas produciendo tanto innovaciones queridas y previstas como resultados no previstos” (Panebianco, 1990: 452). Això és degut a que “los fines oficiales no pueden ser reducidos a una mera fachada ni a un producto contingente de los equilibrios organizativos (... i que) la tesis que aquí se recoge mantiene que los partidos son a un tiempo burocracias que demandan la continuidad de la organización y asociaciones voluntarias, que deben contar con, por lo menos un cierto grado mínimo de participación no obligada, y que por tanto deben distribuir simultáneamente tanto incentivos colectivos como selectivos. Aunque, como veremos, el peso de ambos puede variar de un partido a otro” (Panebianco, 1990: 39 i 41).En un mateix sentit es pronuncien, per exemple, Harmel i Janda (1994: 263) i Rihoux (2001).

17 En aquest sentit, i pel cas espanyol s’hi pronuncien, per exemple, Ramiro (2004), Chadel (2001) o Hopkin (1999).

grans canvis en l’entorn. I, degut a que els grans canvis socials evolucionen lentament, també el canvi organitzatiu s’esdevé de manera incremental i gradual¹⁸. És per això que per gran part de les obres clàssiques, molt marcades per l’aproximació de la competició electoral, el funcionalisme o la sociologia històrica, l’estudi del canvi organitzatiu no és un problema analític molt rellevant¹⁹. Per contra, sí que és extremadament important l’estudi dels canvis que es produeixen en l’entorn institucional, social, dels sistemes de partits, etc. Encara avui una part molt destacada dels estudis sobre partits s’inscriuen en aquesta tradició²⁰. Com assenyala Panebianco, en la seva aplicació més mecanicista, una part d’aquestes obres poden caure en el prejudici sociològic, és a dir en el perill de creure que els partits no són autònoms del medi en el que actuen.

La tradició d’estudi que tendeix a remarcar el caràcter bàsicament endogen del canvi remet, en els seus orígens a Weber i Michels. En general totes les teories que tendeixen a seguir l’enfocament evolutiu dels partits (inspirant-se en el cicle vital de la biologia) tendeix a alinear-se amb aquests plantejaments. Fora d’aquesta tradició, però remarcant també la importància dels factors interns hi ha l’obra de F. Wilson (1980, 1994). Tot i que Wilson també remarca el pes dels factors exògens en el canvi organitzatiu, assenyala que el factor clau explicatiu del canvi és sempre per raons internes²¹. La importància que Harmel i Janda donen als factors endògens també permet situar-los, si bé amb matisos, dins d’aquesta perspectiva.

A mig camí de unes i altres teories, Panebianco aposta de nou per un model híbrid.

Aquest model es desenvolupa en tres grans etapes el desencadenant de les quals és la interacció entre un estímul extern que actua de catalitzador i l’existència de determinades precondicions internes (Panebianco, 1990: 454 i ss). Sense la coincidència de totes dues condicions, el canvi no és possible.

L’existència d’aquestes tres posicions dins de la literatura posa de manifest la dificultat de determinar a priori l’origen del canvi. Després de Panebianco són cada cop més els

18 Sobre els nivells temporals i d’anàlisi en l’estudi comparat dels partits vegeu Seiler (2001). Un exemple típic d’aquesta concepció del canvi pot observar-se en la literatura sobre la vulnerabilitat dels partits o el party decline. Per a una síntesi de les principals aportacions d’aquest debat vegeu Lawson and Merkl (1988) i Mair (1994).

19 Per a una crítica a les aportacions del funcionalisme estructuralista a l’estudi dels partits vegeu el treball de Montero i Gunther (2002: 18 i ss). Per a un balanç crític de la teoria de la contingència des de la sociologia de les organitzacions vegeu Mintzberg (1984: 253 i ss).

20 Entre els treballs més significatius cal destacar els de Harmel i Janda (1982), Wolinetz (1988), Mair (1989), Katz i Mair (1992, 1993 i 1995) o Von Beyme (1996).

21 La variable interna és “the key intervening variable that determines wether or not the parties will or not in fact respond” (Wilson, 1980: 542.)

estudis sobre el canvi organitzatiu (sobretot de tipus empíric) que es decanten per a considerar models híbrids de canvi organitzatiu. Ara bé, com assenyala Rihoux, aquesta qüestió resta lluny de poder ser resolta teòricament. Perquè, en cas que els models híbrids siguin els més explicatius, llavors la pregunta passa a ser quina és la combinació de variables adequada per explicar el canvi²². És per aquesta raó que Rihoux aposta per a determinar de manera empírica el caràcter del canvi, deixant els models teòrics oberts respecte a aquesta qüestió.

1.4. La continuïtat / discontinuïtat.

El caràcter continu o discontinu del canvi, tot i que pot ser considerat una qüestió menor i sovint obviada per la literatura teòrica és, sens dubte, un problema important per l’estudi del canvi, especialment en el moment d’operacionalitzar el concepte²³. Aquesta dimensió és clau perquè afecta substancialment al que entenem o no per canvi organtizatiu i, sobretot, a la manera d’estudiar-lo. Si entenem que el canvi es produeix de manera lenta, els instruments d’anàlisi seran bàsicament de tipus quantitatius; si, per contra, pensem que l’important del canvi és la seva dimensió de ruptura amb les etapes precedents l’aproximació serà més qualitativa. Com assenyala Seiler (2001), tot sovint la distinció entre una i altra concepció va lligada a la temporalitat (llarga o curta) del fenomen que volem estudiar.

La majoria d’estudis que donen prioritat als factors exògens del canvi tendeixen a considerar el canvi de manera continua, lenta i gradual. Són, en la seva majoria, estudis que abasten llargs períodes de temps i vinculen els canvis organitzatius efectes sistèmics (system-level change²⁴). Entre els exemples clàssics més representatiu d’aquesta tendència pot ser l’estudi dels cleavages socials de Lipset i Rokkan. En l’actualitat aquesta tendència a considerar el canvi com a fenomen lligat als grans canvis socials continua viva sobretot en els treballs de Katz i Mair (1992, 1993, 1995, 1996).

En canvi, els treballs que donen prioritat al caràcter endogen o híbrid del canvi tendeixen a remarcar el seu caràcter qualitatiu, discontinu i a curt termini (discrete

22 En les seves paraules “Dans l’eventualité où cette troisième perspective serait retenue, à quelle(s) combinasion(s) de variables externes et internes faut-il accorder la priorité dans le cadre d’un test emprique?” (Rihoux, 2001: 106).

23 La importància d’aquesta dimensió és assenyalada per Rihoux (2001: 107 i ss). També per Ramiro (2004: 21).

24 El concepte de system-level change és elaborat per Harmel (2002: 122 i ss.).

change approach²⁵). Panebianco, per exemple, considera que el canvi tendeix a produir-se per mitjà de trencaments, de salts qualitatius. Aquests salts qualitatius són els que es produeixen dins de la coalició dominant. En una línia semblant s’hi pronuncien Wilson (1980) o Rihoux (2001). Tanmateix, Harmel i Janda (1994) tot i acceptar la importància de les ruptures (la teoria dels shocks externs), en els seus tests empírics utilitzen definicions de canvi organitzatiu de tipus quantitatiu i incremental²⁶. Tot i que des de la perspectiva del canvi com a fenomen discontinu i qualitatiu no són explicables tots els possibles tipus de canvi, el cert és que una definició d’aquest tipus permet superar un problema fonamental de la visió incremental: la distinció entre els moments en que el canvi es produeix dels que la organització es manté estable.

2. Principals models híbrids de canvi organitzatiu.

Fins ara hem considerat les principals dimensions/dilemes que caracteritzen el concepte de canvi organitzatiu i les diferents respostes teòriques que hi dóna la literatura sobre partits polítics. Hem vist també, les serioses dificultats que presenten totes aquelles teories del canvi organitzatiu que tendeixen a donar respostes excloents per cada una de les dimensions del concepte²⁷. Per aquesta raó, i per intentar superar aquestes dificultats en aquest apartat ens limitem a revisar alguns dels principals models híbrids sobre el canvi organitzatiu. La selecció és, de ben segur, necessàriament parcial i discutible, però recull els models que han sistematitzat de manera més elaborada la noció de canvi organitzatiu²⁸. L’objectiu de les pàgines que segueixen consisteix en analitzar-ne els seus encerts i problemes. A partir d’aquests models n’ha de sortir, més endavant, el marc teòric sobre el que fonamentar-se aquesta investigació.

2.1. Panebianco, Models de partit.

L’obra pionera en l’elaboració de models de canvi organitzatiu és la de Panebianco (1990). Fins llavors, la literatura havia analitzat el fenomen del canvi de manera

25 Aquest concepte és elaborat per Harmel (2002: 125 i ss).

26 Aquest criteri es manté en obres posteriors dels autors com les de Harmel i Janda (1995), Janda, Harmel, Edens i Goff (1995), Harmel i Tan (2003).

27 L’única excepció és, com hem vist, la dimensió de continuïtat/discontinuïtat del canvi.

28 Donada la sempre limitada disponibilitat d’espai no incloem altres models com poden ser els de Richardson (1976), Wilson (1980, 1994), Koole (1994 i 1996), Maor (1997), Appelton i Ward (1997), així com els incontables estudis de cas. Un bon repàs de tota aquesta literatura i dels estudis de cas francesos a Rihoux (2001: 79 i ss). Pel cas espanyol cal destacar els treballs de Hopkin (1999), Lagares (1999), Chadel (2001), Méndez (2000), Pérez-Nievas (2002), o Ramiro (2004).

genèrica²⁹. L’obra de Panebianco distingeix, a més, dos fenòmens de canvi aplicat als partits polítics dels que intenta elaborar-ne el respectiu model.

El primer i potser més conegut és el que anomena evolució organitzativa (Panebianco, 1990: 53 i ss). Panebianco, com abans Weber o Duverger remarca la importància que els orígens d’un partit tenen en la vida d’aquest. En els orígens de tot partit es donen un seguit d’intercanvis organitzatius (trade offs) als que els dirigents (el que ell anomena la coalició dominant) han de donar resposta buscant un equilibri inicial el més estable possible. Els continguts d’aquests intercanvis són tot sovint antagònics i tenen a veure amb la ideologia (ideologia manifesta vs. objectius latents); la distribució d’incentius selectius o col·lectius; el marge de maniobra dels dirigents; o la estratègia vers l’entorn (adaptació o predomini)³⁰.

En funció dels acords en la resolució de cada un d’aquests intercanvis comença a configurar-se l’estructura inicial de poder o model originari del partit³¹. La resolució d’aquests dilemes es dóna, evidentment, en funció de les circumstàncies històriques i sociològiques que es donen en el moment de la fundació. Panebianco distingeix els tres principals tipus de circumstàncies històriques que poden fer variar el model originari del partit: la manera com aquest inicia i desenvolupa la construcció de l’organització (difusió / penetració territorial³²); la presència o absència d’una institució externa que patrocini directament l’origen del partit³³; i l’existència o no d’un líder carismàtic³⁴. Aquestes tres circumstàncies, en afectar a les possibles respostes que es donen a cada un dels dilemes contribueixen a que les circumstàncies del moment originari de cada partit sigui diferent.

29 Duverger, per exemple havia enunciat, de manera genèrica que “del mismo modo que los hombres conservan durante toda su vida la marca de su infancia, los partidos sufren profundamente la influencia de sus orígenes (Duverger, 1957: 15).

30 Sobre cada un d’aquests dilemes vegeu el capítol 1 de Panebianco (1990).

31 “los factores que, combinándose de distintas maneras, dejan su huella en la organización y definen sus características originárias” (Panebianco, 1990: 108).

32 “Estamos ante un caso de penetración territorial cuando un centro controla, estimula y dirige el desarrollo de la periferia, es decir, la constitución de las agrupaciones locales e intermedias del partido.

Hablaremos de difusión territorial cuando el desarrollo se produce por generación espontánea”

(Panebianco, 1990: 110).

33 “La presencia o ausencia de la institución externa cambia la fuente de legitimación de los líderes. Si existe una institución externa, el partido nace y es concebido como el brazo político de esa institución”

(Panebianco, 1990: 112).

34 “En la fase de gestación de un partido existen siempre componentes carismáticos en la relación líderes seguidores (...) se trata del hecho de que el partido sea la creación de un líder que aparece como el creador e intérprete indiscutido de un conjunto de símbolos políticos (las metas ideològicas del partido) que llegan a ser inseparables de su persona” (Panebianco, 1990: 113).

L’estructura de poder del partit és el que constitueix la seva fisonomia, la base sobre la que Panebianco elabora la seva tipologia bàsica de partits polítics³⁵. La fisonomia d’un partit equival, per Panebianco, a l’estructura de la coalició dominant³⁶, que es defineix en funció de tres dimensions: el seu grau de cohesió³⁷, la seva estabilitat³⁸, i el seu mapa de poder organitzatiu³⁹. Així doncs, a diferència de Weber (1967) o Duverger (1957) que construeix la seva tipologia en funció del funcionament de les organitzacions de base del partit, Panebianco opta per definir els partits polítics segons les relacions de poder en la cúpula⁴⁰.

El moment originari de tot partit polític, en tant que constitueix el primer punt d’equilibri (estabilitat) dins de la coalició dominant, té una incidència fonamental al llarg de tota la vida del mateix⁴¹. Però, donat que l’equilibri (estabilitat) del moment originari del partit no té perquè derivar-se de la unitat de la coalició dominant⁴², això suposa que a vegades els problemes dels orígens (faccionalisme) també perduren al llarg del temps⁴³.

Ara bé, més enllà del moment originari, Panebianco també identifica un primer factor de canvi organitzatiu dins dels partits polítics: la institucionalització. La institucionalització suposa la integració a la organització dels valors i finalitats del partit⁴⁴. En aquest procés, la ideologia (incentius col·lectius) juga un paper fonamental.

35 “La fisionomía de la coalición dominante es lo que distingue la estructura organizativa de un partido de la de otro. Construir, por tanto, una tipologia de las coaliciones dominantes en los partidos equivale a identificar los diferentes tipos de organización de los partidos” (Panebianco, 1990: 92).

36 “la coalición dominante de un partido está integrada por aquellos sectores, pertenezcan o no formalmente a la organización, que controlan las zonas de incertidumbre más vitales (...) una coalición dominante es por tanto siempre una construcción esencialmente precaria” (Panebianco, 1990: 91). Sobre les raons de perquè utilitza aquest concepte i no altres com cercle interor (Duverger) o oligarquia (Michels) vegeu les pàgines precedents.

37 “El grado de cohesión o de división de la coalición dominante hace referencia al grado de concentración o dispersión del control sobre las zonas de incertidumbre de la organización. Y, por tanto, al grado de concentración o dispersión del control de la distribución de incentivos” (Panebianco, 1990: 315).

38 “La estabilidad o inestabilidad de la coalición dominante hace referencia al modo en que se desarrollan los juegos de poder en sentido horizontal: es decir, las relaciones entre los diversos integrantes de la élite.

Más concretamente, lo que describe es la capacidad de los miembros de la coalición dominante para establecer compromisos relativamente duraderos en el reparto de las esferas de influencia de la organización” (Panebianco, 1990: 316).

39 “Por mapa del poder entiendo tanto las relaciones entre las distintas áreas organizativas del partido (...) como las relaciones (...) entre el partido y otras organizaciones” (Panebianco, 1990: 94).

40 La seva obra té, en aquest sentit més connexions amb la tradició inaugurada per Michels (1969).

41 Aquesta constatació també prové de Weber i Duverger.

42 Per a la demostració que és possible l’existència d’una coalició dominant dividida i estable vegeu Panebianco (1990: 315 i ss).

43 Sobre aquest especte vegeu Pérez-Nievas (2002: 55 i ss). Aquest és també el cas d’Unió Democràtica de Catalunya, vegeu a títol d’exemple el capítol dedicat als antecedents d’aquesta obra.

44 “La institucionalización es el proceso mediante el qual la organización incorpora los valores y fines de los fundadores del partido (...) este proceso implica el paso de una organización fungible (es decir, puro instrumento para la realización de ciertos fines) a la institución (... Esta) adquiere un valor en sí misma, sus fines se incorporan a la organización y se convierten en inseparables y a menudo indistinguibles de ella” (Panebianco, 1990: 115).

Ara bé, aquesta integració de la ideologia suposa, precisament, passar a considerar el partit com la condició primera per a poder aplicar la ideologia i, per tant, la seva preservació material (incentius selectius) com l’autèntica finalitat primera. Tot i el caràcter inevitable que aquesta teoria hereta de Michels, per Panebianco té un caràcter més contingent⁴⁵: tot i que la institucionalització sempre crea un sistema d’incentius, aquest presenta una combinació mixta entre lleialtats (incentius col·lectius) i interessos (incentius selectius). La diferent combinació que aquest sistema d’incentius pot presentar, juntament amb el tipus de relacions que s’estableixin amb l’entorn permeten que els resultats d’aquest procés siguin oberts (institucionalització forta / feble⁴⁶). El tipus d’institucionalització, depèn, doncs de la relació entre aquestes dues dimensions:1) el grau d’autonomia respecte a l’ambient⁴⁷; 2) i el grau de sistematització, d’interdependència entre les diferents parts de l’organització⁴⁸.

Vinculant el moment originari amb els resultats de la institucionalització Panebianco elabora la seva primera tipologia (partits d’oposició, partits de govern, partits carismàtics) per explicar l’evolució organitzativa⁴⁹. Els resultats de la seva recerca comparada mostren, però, que la relació plantejada per Panebianco entre model originari i tipus d’institucionalització no és tant directa com sembla. Per tal d’ajustar el seu model d’evolució organitzativa, Panebianco elabora una nova tipologia de partits polítics i, alhora, intenta identificar aquelles contingències estructurals que poden afectar el desenvolupament del partit. La tipologia del que l’autor anomena sistemes organitzatius remet, amb precaucions, a una adaptació dels conceptes clàssics d’oligarquia, monocràcia i poliarquia⁵⁰.

45 Panebianco presenta un tipus ideal d’institucionalització, però reconeix que aquest pot patir nombroses transformacions segons les característiques del procés (Panebianco, 1990: 57 i ss).

46 “Todos los partidos tienen que institucionalizarse en una cierta medida para sobrevivir, pero mientras en ciertos casos el proceso desemboca en instituciones fuertes, en otros da lugar a instituciones débiles.”

(Panebianco, 1990: 117).

47 “Existe autonomia cuando la organización desarrolla su capacidad para controlar directamente los procesos de intercambio con el ambiente. Por el contrario una organización es dependiente cuando los recursos indispensables para su funcionamiento son controlados desde el exterior, por otras organizaciones” (Panebianco, 1990: 119).

48 “Un sistema organizativo puede ser de tal clase que deje amplia autonomía a sus propios subsistemas internos. En este caso el grado de sistematización es bajo. Significa que las unidades controlan autónomamente, con independencia del centro de la organización, los recursos necesarios (...) Un grado elevado de sistematización, por el contrario, implica una fuerte interdependencia entre las diversas unidades, garantizada mediante un control centralizado de los recursos organizativos y de los intercambios con el centro” (Panebianco, 1990: 120-1).

49 La vinculació entre tots dos fenòmens a Panebianco (1990: 137). Abans l’autor estableix una interessant relació entre el tipus d’institucionalització i el tipus de coalició dominant segons la que “cuanto más institucionalizado se halle el partido, menos organizados seran los grupos internos. Y, correlativamente, cuanto menos institucionalizado se halle el partido, más organizados estaran los grupos internos” (Panebianco, 1990: 125 i ss).

50 Afirma “a título de ejemplo simplificante –puesto que se trata de categorías que tienden a simplificar la realidad de un modo excesivo- los tres tipos de coalición dominante a los que nos venimos refiriendo, pueden ser descritos recurriendo a los conceptos tradicionales del poder” (Panebianco, 1990: 321). El