El efectes organitzatius de l’accés al Govern de la Generalitat

Aquesta apartat examina com evolucionen els prinicipals aspectes que defineixen l’estructura de la coalició dominant. La pretensió és constatar com progressivament va esquerdant-se la cohesió de la nova poliarquia que es forma a partir de 1978. La manca de cohesió va associada als canvis en el mapa de poder organitzatiu, sobretot des del moment en que una part del partit arriba al govern de la Generalitat. De tota manera, fins a finals de 1982, tots aquests canvis no tenen grans efectes en l’estabilitat de la coalició dominant.

1.1 La necessària unitat interna i les primeres divisions.

La coalició dominant que dirigeix el partit a partir de 1979 s’ha definit per oposició a la política d’aliances propugnada per Anton Cañellas. Després de la profunda divisió entre les dues faccions que hi ha dins del partit entre 1977 i 1979, l’expulsió d’Anton Cañellas i la posterior escissió de bona part dels seus seguidors deixa a Unió Democràtica en una situació d’extrema debilitat i amb un entorn que amenaça seriosament la seva supervivència, però amb una coalició dominant unida.

En aquesta nova etapa, les divisions internes no són fortament estructurades i són lluny de la divisió en faccions de l’etapa Cañellas⁵²⁵. De fet, en cap dels Congressos que van de 1978 a 1981 no trobem, per exemple, llistes separades per escollir el comitè de govern. Ara bé, és cert que els grups que integren la coalició dominant a poc a poc van constatant que, a banda de la unitat en la política d’aliances tenen

525 Utilitzo el concepte en el mateix sentit que li dóna Panebianco (1990) basada en Rose (1976) i en Belloni i Beller (1978). Seguint el seu criteri les faccions són grups fortament organitzats “que suponen un corte vertical del partido entero, desde el vertice hasta la base” (Panebianco, 1990: 92). Les tendències són “agrupaciones en el vértice, carentes de bases organizadas (lo que no significa, ncesariamente, que carezcan de apoyos)” (Panebianco, 1990: 92).

notables diferències polítiques i ideològiques⁵²⁶. Tanmateix, pel moment aquestes diferències no són ni prou importants com per arribar a definir tendències clarament visibles, o enfrontaments significatius dins de la coalició dominant. Més important que aquestes divisions és, sens dubte, la definició de sub-coalicions basades en criteris territorials i organitzades entorn de diferents líders⁵²⁷. Així, pot parlar-se de la importància creixent d’un grup vinculat a Lleida que és el que encapçala Josep A.

Duran. La d’un altre grup vinculat a Girona que és el que lidera Concepció Ferrer o els diversos grups de l’àrea de Barcelona, on s’hi ha de comptar el nucli entorn de Joan Rigol o el més important de tots, l’encapçalat per Francesc Borrell⁵²⁸. Per sobre de tots ells s’imposa el lideratge moral de Miquel Coll i Alentorn, president del consell nacional⁵²⁹.

L’extrema debilitat en que queda UDC després de l’expulsió de Cañellas obliga a aquestes sub-coalicions a buscar fórmules d’equilibri i de repartiment de poder entre elles. Les característiques territorials de molts d’aquests grups fan que els problemes que apareguin estiguin més lligats a l’estructura del mapa de poder organitzatiu que a la lluita pel control de les zones d’incertesa en el vèrtex de l’organització⁵³⁰. L’eficàcia de l’estratègia organitzativa d’aquests primers anys, pensada sobretot per fomentar la unitat i l’estabilitat, garanteix la unitat d’aquesta coalició dominant i serveix per a compensar les possibles diferències ideològiques o d’interessos en el sí de la organització. Son diversos els exemples en aquest sentit però per la seva importància convé assenyalar-ne dos:

El primer exemple d’aquesta recerca d’unitat el constitueix el canvi acordat l’any 1979 en l’article 27 dels estatuts pel qual, en cas de presentar-se una sola candidatura, en aquesta hi figuraran com a mínim dos noms més per tal que els militants puguin escollir⁵³¹. Aquesta mesura permet la possibilitat d’integrar amb una certa garantia les diferents personalitats i sensibilitats del partit sense necessitat d’arribar a la

526 Aquest punt queda clar amb els debats sobre l’avortament i el divorci.

527 Panebianco distingeix les faccions pròpiament dites de del que ell, basant-se en Eldersveld (1964) anomena sub-coalicions, és a dir “grupos geográficamente concentrados, organizados sólo en la periferia del partido” (Panebianco, 1990: 92).

528 Altres grups amb molta força territorial són els d’Igualada, Terrassa, etc.

529 Coll compta amb nombrosos adeptes, especialment entre els sectors d’històrics de Barcelona-comarques

530 Cal recordar, per exemple, que fins l’any 1980 el comitè de govern no comença a estructurar-se en Secretariats i que quan ho fa és més per qüestions funcionals que per lluites en el control de les zones d’incertesa.

531 A la pràctica, en aquest període sempre seran divuit els candidats.

presentació de dues candidatures⁵³². Cal destacar que la mesura també continua aplicant-se quan el comitè de govern passa de set a quinze membres. És a dir durant el IXè (1980) i Xè (1981) congrés.

El segon exemple d’aquesta política de cohesió el constitueixen les constants ampliacions del número i condició de membres que integren el comitè de govern per tal que tots els nous dirigents del partit puguin ser integrats. L’any 1978 són set els membres que l’integren i només és prevista la presència (sense vot) dels caps parlamentaris i de representants de les diferents Intercomarcals⁵³³. L’any 1979 aquesta presència (sense vot) s’amplia al cap de la minoria de regidors d’UDC a l’ajuntament de Barcelona i s’exclouen de les incompatibilitats per ser membre de ple dret als alcaldes, regidors o diputats provincials de poblacions menors a cent mil habitants⁵³⁴. Les reformes de 1980 amplien fins a quinze els membres del comitè de govern (amb divuit candidats) dels quals només cinc poden ser parlamentaris, membres del govern central o autonòmic o alcaldes de poblacions de més de cent mil habitants. En contrapartida, s’anul·len les disposicions per afavorir la presència territorial en la direcció⁵³⁵.

Mentre la supervivència del partit sigui en joc, la coalició dominant es mantindrà unida en la seva estratègia respecte a CDC. Ara bé, a mesura que la supervivència vagi quedant garantida (especialment amb l’arribada al Govern de la Generalitat de Catalunya) apareixeran visions contraposades sobre l’estratègia a seguir. Per a una part del partit, el pacte amb CDC és, a partir d’aquest moment la més greu amenaça per la identitat (i en el fons, de nou, per la supervivència) d’Unió, mentre que per una altra això no serà així. A partir d’aquest moment, un cop apareguin les primeres divisions internes, també apareixeran les primeres pugnes per liderar el partit.

532 Cal recordar que la presentació de candidatures és extremadament senzilla doncs només requereix d’un aval de vint-i-cinc signatures.

533 L’elecció d’aquests representants es realitza entre els consellers nacionals de cada intercomarcal (art.

26).

534 Aquesta mesura permet, com veurem la presència de Borrell i Duran en el comitè de govern.

535 De totes maneres, aquesta és innecessària doncs ja permet la integració de tots els dirigents clau del partit. Cal recordar, a més que la mesura no afecta: 1) als regidors (Borrell, Thió), sigui quin sigui la grandària de la ciutat; 2) ni als diputats provincials (Martínez Callen); 3) ni als càrrecs institucionals per sota del rang de conseller (Duran, Vendrell, Joaniquet).

1.2. Estabilitat i professionalització d'una nova coalició dominant .

En un entorn de fortes amenaces per la supervivència del partit, l’estabilitat dins de la coalició dominant és imprescindible⁵³⁶. A UDC, la recerca de l’estabilitat passa inicialment per la distribució, entre els membres més destacats de la coalició dominant, dels càrrecs institucionals, els que permeten la professionalització política. Aquest és el sentit principal de les pugnes dins d’UDC entre 1979 (eleccions municipals i generals) i 1980 (eleccions al Parlament de Catalunya). El fet que CiU accedeixi al govern de la Generalitat dóna accés a llocs suficients per tal d’assegurar la professionalització dels homes claus dins d’Unió i limita els possibles conflictes en aquest sentit. La millor mostra d’aquesta pau és que en els diversos congressos d’aquest període que va de 1979 a 1981 en cap moment arriba a presentar-se una candidatura alternativa a la que presenta la direcció. Això no significa que a partir del IXè congrés de 1980 no comenci a enregistrar-se un cert descontentament intern que gairebé arriba a l’enfrontament en el Xè congrés de 1981. A partir de 1982 els conflictes apareixen ja clarament dibuixats dins del partit.

L’altra cara de la professionalització de bona part de la coalició dominant que es forma entorn de 1977 és l’accés als llocs de direcció del partit d’un segon nivell de quadres que fins llavors han estat en un segon pla. L’accés als càrrecs institucionals dels principals dirigents obre la porta a una important renovació del personal polític en la direcció orgànica. I això és possible, com veurem més endavant, per les resistències que la base oposa a la direcció en cada moment de canviar l’organització interna del partit.

Renovació dins del comitè de govern.

La millor mostra de la intensa renovació del personal dirigent d’Unió Democràtica pot veure’s a través dels índex de renovació del comitè de govern. Les xifres (Taules 4.8 i 4.9) mostren com aquesta és especialment intensa en el congrés extraordinari de 1980⁵³⁷. En el VIIIè congrés (1979⁵³⁸) i en el IXè congrés (1980⁵³⁹), tot i que les dades

536 Entenem l’estabilitat com l'establiment de “compromisos relativamente duraderos en el repartimento de las esferas de influencia en la organización” (Panebianco, 1990: 316)

537 En el congrés extraordinari de 1980 continuen: Farreres i Duran; Són nous a la coalició dominant:

Badia Guri, Durà, Mas, Simon; I, són nous al comitè de govern: Masferrer.

538 En el VIIIè congrés (1979) continuen: Farreres, Ferrer, Duran. Els reincorporats són: Camps, Piberant, Rigol.

de renovació simple mostren una renovació molt alta, la realitat és que aquesta camufla la reincorporació de diversos pesos pesants del partit. El Xè congrés (1981⁵⁴⁰) és marcat per una major continuïtat.

Taula 4.8. Índex de renovació del comitè de govern (1979-1981).

Congrés 79 80ext 80 81 Mitjana Font: Elaboració pròpia a partir de Schonfeld (1981).

En xifres, la renovació senzilla és, en el moment culminant (el IXè congrés de 1980) d’entorn del 80%. Ara bé, aquesta altíssima taxa de renovació de 1980 en realitat encobreix l’ampliació de membres del comitè de govern (de 7 a 15) que es produeix en aquest congrés. Si ens fixem en quina és la composició dels qui entren en aquest comitè de govern veiem (Taula 4.8) que prop del 40% són dirigents que ja n’havien format part en una altra ocasió. I si encara filem més prim veiem que més d’un 25% ja han ocupat llocs destacats dins del partit.

Taula 4.9. Taxa de renovació i substitució del comitè de govern (1979-1981).

Renovació Creixement d'efectius Font: Elaboració pròpia a partir de Schonfeld (1981). % per columna.

Senzilla: nº dels qui entren (nous i recuperats) sobre el total;

Del comitè de govern: nº dels qui entren per primer cop al comitè de govern sobre el total;

De la Coalició Dominant: nº dels qui entren per pimer cop a la Coalició Dominant sobre el total.

Creixement del comitè de govern: nº de llocs nous que es creen sobre el total.

Renovació per creixement: nº de llocs nous sobre el total dels qui entren (nous i recuperats).

Tot i les xifres del IXè congrés, el procés de renovació més important és produeix durant el congrés extraordinari de 1980. En aquest moment, per les severes disposicions internes, bona part dels membres de la coalició dominant són en llocs

539 En el IXè congrés (1980) continuen: Duran, Farreres i Durà. Són recuperats: Cuatrecasas, Borrell, Ferrer, Camps, Pibernat, Rigol. Són nous a la coalició dominant: J. Thió; I són nous al comitè de govern:

Vendrell, Martínez Callen i Joaniquet.

540 En el Xè congrés continuen: Borrell, Cuatrecasas, Xicoy, Camps, Duran, Ferrer, Farreres, Joaniquet, Puig, Rigol i J.Thió; Són nous a la coalició dominant: Tusell; i són nous al comitè de govern: Martínez Saurí, Moreso i Orozco.

d’elecció i no poden formar part del comitè de govern. Mentre no es produeixen les oportunes reformes organitzatives (les que permeten el retorn del nucli dur de la coalició dominant en el IXè congrés) el partit queda en mans d’una segona generació de quadres, alguns dels quals després continuen en uns o altres llocs de direcció. Tot i que en aquest congrés la xifra de renovació senzilla (71,4%) no és tant alta com en el IXè Congres, podem veure com prop del 60% dels qui accedeixen al comitè de govern ho fan per primer cop i, de fet, pràcticament no havien estat abans en llocs destacats dins del partit.

Les xifres de renovació del VIIIè i el XIè congrés són, en comparació amb el procés engegat l’any 1980, molt més modestes. L’any 1979, tot i que no continuen tres dels set integrants de 1978, aquests són substituïts per dirigents que ja abans havien format part del comitè de govern. En aquest any, doncs, la renovació només és aparent. L’any 1981, un cop recuperat el control del comitè de govern pels homes forts del partit, la renovació és força limitada i tot just arriba al 30% del total de membres del la direcció orgànica.

Estabilitat del personal.

Per mostrar els dos efectes que es produeixen en aquesta etapa, l’accés institucional i l’arribada d’un nou nucli directiu al partit la millor eina és veure les trajectòries personals de tots els integrants del comitè de govern entre 1979 i 1981(Taula 4.10). La taula ens mostra, en primer lloc, com bona part dels membres del comitè de govern de l’any 1979 són, al final del període, en càrrecs institucionals. Les excepcions són les de Joan Carreras Martí que deixa el partit l’any 1979 i les de Josep A. Codina i Ignasi Farreres. Tret d’aquests tres dirigents la resta acaben esdevenint regidors (cas de Duran o Borrell) o Diputats (cas de Camps, Ferrer, Pibernat). Degut al dur sistema d’incompatibilitats establert en els estatuts fins l’any 1980 en pràcticament tots aquests casos hi trobem, també, discontinuïtats en la seva presència al comitè de govern. De fet només Borrell, Duran i Farreres són els membres que durant tot aquest període es mantenen invariablement dins del comitè de govern. Aquestes discontinuïtats es veuen compensades, evidentment, amb el fet de ser en llocs públics de responsabilitat. A partir de 1980, amb els canvis estatutaris trobem que bona part d’aquests primers dirigents es reincorporen al comitè de govern.

Però en paral·lel a l’accés a càrrecs institucionals del primer nucli directiu, cal destacar també com la recerca de l’estabilitat també passa per integrar dins del comitè de

govern o, subsidiàriament, en els llocs clau de la resta d’òrgans d’àmbit nacional (consell nacional, etc.) a part dels quadres dirigents territorials. Aquesta voluntat d’integració és la que permet incorporar en la direcció els líders més destacats de les sub-coalicions territorials (Duran i Ferrer, primer; Vendrell i Moreso, després). Uns quants d’aquests dirigents territorials passen a ser-ho amb el seu accés a les institucions del conjunt del partit.

Taula 4.10. Membres electes del comitè de govern entre 1978 i 1981.

VIIè (78) VIIIè (79) Ext (80) IXè (80) Xè (81)

1. Borrell, Duran i Carreras dimiteixen dels seus càrrecs l’any 1979 i són substituïts per Camps, Codina i Rigol. 2. Rigol és nomenat Diputat poc abans de les eleccions de 1980.

La franja gris indica la pertinença al comitè de govern, bé amb plens drets o només amb veu.

Llegenda: AC. Alt Càrrec de la Generalitat; C. Conseller de la Generalitat; CG. Mesa del Congrés; CN.

Mesa del consell nacional; D. Diputat; DP. Diputat Provincial; E. President Equip Especialitzat; G. Gerent;

I. President intercomarcal; R. Regidor o Alcalde; S. Senador;

I, encara, cal remarcar, com ja ho hem fet en parlar de la renovació, l’entrada d’un nou nucli de quadres del partit que ara s’incorporen a tasques directives. Aquests dirigents entren majoritàriament en el congrés extraordinari de 1980 i, tot i que la majoria són ràpidament substituïts, alguns com Xicoy o Durà ocupen importants llocs de responsabilitat interna.

Finalment, si ens fixem en els dirigents que són dins del comitè de govern al final del període ens trobem, de fet, amb els qui són els principals protagonistes de la vida del partit durant bona part dels anys vuitanta. Especialment si prenem aquells que no s’incorporen en el Xè congrés com Xicoy, Thió, Rigol, Ferrer, Farreres, Duran, Camps o Borrell. En tot aquest grup l’absència més significativa és la de Joaquim Pibernat, portaveu d’UDC al Parlament de Catalunya. La seva absència és ja, de fet, un senyal del conflicte intern que comença a gestar-se.

1.3. Els límits del nou equilibri en el mapa de poder organtizatiu.

Després dels resultats (i el deute) de 1977 i, més encara, després de l’expulsió d’Anton Cañellas, la supervivència del partit passa, necessàriament per la formació d’aliances amb altres partits. És possible que si Unió hagués estat un partit més nombrós i amb una afiliació més activa hagués pogut sobreviure mantenint la seva independència, però aquesta no és la situació interna l’any 1978. El pacte amb CDC és, a més, àmpliament acceptat en els seus inicis. La situació comença a canviar un cop la supervivència d’UDC sembla garantida. És llavors que pot constatar-se la desigualtat en el repartiment dels beneficis que comporta la col·laboració entre UDC i CDC.

Però l’aliança amb CDC no només garanteix la supervivència d’Unió Democràtica. Els resultats del cicle 1979-1980 permeten, alhora, la ràpida creació d’una elit professionalitzada que domina el partit. Aquesta professionalització, juntament amb la necessitat de donar protagonisme als dirigents territorials transforma substancialment el mapa de poder organitzatiu d’UDC. Bona part dels esquemes de funcionament heretats des de la fundació del partit durant la II República (incompatibilitats, etc.) són ara adaptats a les noves circumstàncies del partit. L’arribada de CiU al govern de la Generalitat afavoreix encara més aquest canvi de model que, tot i així, xoca amb les reticències del afiliats històrics⁵⁴¹.

541 A títol d’exemple, Miquel Coll i Alentorn alerta, en el discurs inaugural del VIIIè congrés que “els partits no s’han de convertir, tampoc, en una simple màquina burocràtica; han de saber infondre fe, esperança i dedicació al poble” (Nova Veu, 45: 4). També en aquest sentit, la crònica del congrés en la revista interna du el suggestiu títol “La nostra acció és de sacrifici i no de pesca de càrrecs electorals”, extreta de les paraules de clausura de Coll i Alentorn (Nova Veu, 45: 6). Mesos més tard Coll i Alentorn és diputat al Parlament de Catalunya i conseller de la Generalitat.

La reconversió del model originari.

La formació de la coalició dominant que serveix per a expulsar Cañellas del partit, es forma, en molt bona mesura, sobre la base de diferents líders territorials. Aquest fet explica perquè, a partir de 1979, el mapa de poder organitzatiu s’encamina cap a un cert predomini d’aquestes sub-coalicions territorials. Ara bé, l’augment del poder d’aquestes sub-coalicions avança lentament i amb constants concessions degut a la necessitat de la coalició dominant de mantenir-se unida i estable per compensar la seva extrema debilitat.

La posició de força dels diferents dirigents territorials comença a ser reconeguda l’any 1977 amb la inclusió amb veu però sense vot de representants de les diferents intercomarcals dins del comitè de govern⁵⁴². L’any 1979 es fa un pas més en favor del reconeixement d’aquesta posició de força de les sub-coalicions. La raó és ara l’exclusió del comitè de govern (per haver accedit a càrrecs electes) de dos dels principals dirigents d’aquesta coalició dominant pel dur règim d’incompatibilitats heretat del període republicà. Així, dies més tard de les eleccions municipals de 1979, el 28 d’abril de 1979 i en una mesura sense precedents, l’òrgan de representació dels diferents territoris, el consell nacional, aprova provisionalment i fins al congrés una modificació de l’article 28 dels estatuts. La modificació exceptua de la incompatibilitat de formar part del comitè de govern als alcaldes, regidors i diputats provincials de les poblacions que no passin de cent mil habitants (condició de la incompatibilitat de Duran)⁵⁴³. A més, els caps de les minories parlamentàries i el de la minoria dels regidors del partit a l’Ajuntament de Barcelona (condició de la incompatibilitat de Borrell) passen a formar part del comitè de govern tot i que sense dret de vot.

Si bé aquesta mesura és un nou pas en la modificació de la separació de funcions del model originari sembla, com a mínim formalment, respectar la idea del predomini de la

Si bé aquesta mesura és un nou pas en la modificació de la separació de funcions del model originari sembla, com a mínim formalment, respectar la idea del predomini de la