La Llei Per a la Reforma Política (LPRP) i el final de la política unitària: el pacte amb el CC

L’aprovació de la Llei per a la Reforma política, primer a les Corts Espanyoles, i més tard en Referèndum dóna el tret de sortida definitiu a la convocatòria d’eleccions

324Sobre el Vè Congrés d’UDC vegeu Barberà (2000: 39-67).

325 Sobre l’organització de la campanya electoral vegeu Barberà (2000: 136 i ss.).

democràtiques. Tot i l’ambiguitat dels partits de l’oposició democràtica respecte a les iniciatives del president Adolfo Suárez, el cert és que des de finals de 1976 tota l’activitat política té ja un marcat caràcter electoral. Sobretot des del moment en que s’aprova la normativa. En aquest context, el problema de les aliances i pactes electorals pren una importància fonamental, en especial per partits com UDC, amb limitada implantació i dimensió.

2.1. L’arribada de Suárez i la fi de la unitat opositora.

Les poques esperances de canvi que s’obriren amb la formació del primer Govern de la monarquia aviat queden frustrades. L’aliança del president Arias Navarro amb el sector més immobilista del règim (el búnker) provoca l’estancament de qualsevol intent de canvi. Però, alhora, el mateix immobilisme del govern és incapaç de fer front a la severa crisi econòmica que assetja el país. L’enduriment de la violència per part dels grups més extremistes encara complica més aquest panorama. Els primers mesos de l’any 1976 qui porta el control de l’agenda és l’oposició política que, malgrat tots els retards i problemes, ara comença a actuar unida. La constatació del fracàs de la reforma Arias obliga al Rei a forçar el seu relleu en el Govern i a escollir com a President del Govern a un jove reformista anomenat Adolfo Suárez. Un cop nomenat, les primeres accions del Govern Suárez giren al voltant de l’amnistia (30 de juliol de 1976), l’obertura de converses amb l’oposició (agost de 1976), i la negociació d’un procés vers la democràcia amb els sectors més immobilistes i les forces armades (Projecte de la Llei per a la Reforma Política, 10 de setembre de 1976).

Aquest programa de reforma institucional impulsat per Suárez permet al Govern recuperar el control de l’agenda i, alhora, convenç als partits més moderats de l’oposició de la necessitat d’iniciar negociacions amb el govern. El cost més visible d’aquest viratge dins de l’oposició democràtica és que deixa en evidència les febleses i la unitat aparent de l’oposició i, alhora, en resta força en el moment d’obrir les negociacions. Però, al mateix temps permet el punt d’encontre entre els plantejaments rupturistes de l’oposició i els plans de reforma del Govern, que és el que fa possible que la transició política.

Els principals impulsors d’aquest canvi dins de l’oposició són els democristians.

L’Equip DC fa públiques les seves diferències amb el conjunt de l’oposició

(Coordinación Democràtica, també conegut coma Platajunta³²⁶) respecte la Llei Per a la Reforma Política en un encontre celebrat els dies 25 i 26 de setembre de 1976 a San Sebastià. Mentre des de Coordinación Democrática encara s’insisteix en reclamar la creació d’un Govern provisional i l’obertura immediata d’un procés constituent, per l’Equip DC n’hi ha prou amb la convocatòria el més ràpidament possible d’un procés electoral amb garanties³²⁷.

Aquest canvi de posició de l’Equip DC també té les seves repercussions a Catalunya on Unió és qui ha d’assumir les crítiques per la ruptura del consens en la sessió del Consell de Forces Polítiques en que es discuteix sobre la Reforma de Suárez. La posició d’UDC no difereix, en termes generals, de la del Equip DC³²⁸. Tanmateix, després d’haver assumit el cost de desmarcar-se de la resta de l’oposició catalana, la posició d’Unió Democràtica en el referèndum es limita a demanar el vot per l’abstenció³²⁹.

Fora dels democristians, el conjunt de l’oposició democràtica no comença a variar les seves posicions (diàleg amb el govern i convocatòria ràpida d’eleccions) fins després del fracàs de la vaga general convocada pel dia que comencen els tràmits de la Llei Per a la Reforma Política en les Corts franquistes, el 12 de novembre de 1976³³⁰. L’argument definitiu a favor dels partidaris de creure que la voluntat democratitzadora de Suárez és inapel·lable és l’aprovació de la LPRP per part de les Corts³³¹. Passat aquest tràmit, l’àmplia aprovació obtinguda pel Govern en el referèndum de desembre

326 Això és degut a que representa la fusió de la Plataforma de Convergencia Democràtica, controlada pel PSOE i la Junta Democrática de España, controlada pel PCE.

327 Com expliquen Carr i Fusi: “Los demócrata-cristianos, teóricamente el grupo más fuerte de la oposición moderada, propusieron a fines de septiembre unas bases de negociación con el gobierno mucho más moderadas que las que, luego, aprobaría la Plataforma de Organismos Democráticos. Se limitaban de hecho a negociar las condiciones que permitiesen la celebración de unas elecciones libres. Fue Gil Robles, al parecer, quien primero sugirió que las negociaciones las realizase una ‘comisión de notables’

de la oposición. Los demócrata-cristianos no creían realizable la formación de un ‘gobierno provisional’ o de un ‘gobierno de amplio consenso democrático’. Ruiz Jiménez se conformaba con una remodelación del gobierno con la entrada de tres o cuatro personalidades independientes que ofreciesen confianza a las fuerzas democráticas”. (Carr i Fusi, 1979: 286-7)

328 La posició pot llegir-se en un comunicat del 17 de novembre de 1976 (UDC Informa, 12-1976).

329 El text afirma: “En esta perspectiva Unió Democràtica de Catalunya, cree que un partido político democràtico no tiene que dejarse involucrar, como tal, en un proceso aún extraño a la voluntad popular;

pero que respetuosa con la conciencia individual de sus militantes y simpatizantes y la de todos los ciudadanos, después del análisi que ha efectuado, creee que han de decidir libremente según su buen criterio, con la vista puesta en los intereses supremos de Cataluña y la libertad.” (La Vanguardia , 5-12-76:

33).

330 Tot i que els sindicats aconseguiran aplegar al voltant de 2.000.000 de treballadors (Maravall, 1981), la valoració que es fa des de la mateixa oposició del resultat de la convocatòria és molt negativa. Sembla que aquesta advertència és suficient per començar a decantar la posició d’alguns partits com el PSOE vers la negociació amb el Govern (Carr i Fusi, 1979).

331 Com expliquen Palacio Attard (1989) i Tusell (1983), just abans de l’aprovació de la llei hi ha importants contactes del govern amb alguns grups de l’oposició per intentar pactar algun aspecte de la LPRP.

de 1976 sobre la Llei Per a la Reforma Política no fa més que confirmar la urgent necessitat de que el conjunt de l’oposició reorienti les seves posicions³³².

Després del referèndum l’escenificació del canvi d’estratègia política de l’oposició democràtica també es trasllada a Catalunya. Bona part del protagonisme d’aquesta via recaurà sobre Jordi Pujol, especialment a mesura que el tema guanyi espai en l’agenda política i també pugi de to el seu enfrontament amb els plantejaments netament rupturistes del president de la Generalitat en l’exili, Josep Terradellas³³³. Aquest canvi de posició dels principals partits provoca, al mateix temps, fortes tensions entre l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya al voltant de quina ha de ser la política de l’oposició catalana. Les lluites internes dins de l’Assemblea entre grups moderats i radicals deixen aquesta en posicions obertament testimonials fins la seva desaparició, poc després de les eleccions de 1977³³⁴.

Les converses entre el govern i l’oposició (Comisión de los Nueve) per tal de convocar un procés electoral amb garanties tenen un valor simbòlic fonamental³³⁵. Tanmateix, després del referèndum de la LPRP és clar que la iniciativa ha de correspondre al Govern. La Comisión de los Nueve serveix, de tota manera, per a presentar a l’opinió pública els líders dels principals partits de l’oposició. Els líders que composen la Comisión són: Anton Cañellas (EDCEE), Simón Sánchez Montero (PCE), Felipe González (PSOE), Enrique Tierno Galván (PSP), Francisco Fernández Ordoñez (FSD), Joaquín Satrústegui per (AL), i tres membres escollits entre l’oposició basca (Júlio Jáuregui), catalana (Jordi Pujol) i gallega (Paz Andrade).

2.2. La preparació dels comicis electorals: el pacte d’UDC amb el CC.

Al llarg d’aquests mesos previs a les eleccions, els realiniaments canvien a mesura que es coneixen quines seran les regles (llei electoral) i els seus participants (procés

332 Els resultats del Referèndum són: Participació: 77’4%. Vots Afirmatius: 94%. Vots Negatius: 2.6%. Vots en Blanc: 3%. Vots nuls: 0,2%. (Tusell, 1983). Sobre els resultats del referèndum a Catalunya vegeu el treball de l'Equip de Sociologia Electoral (1981).

333 Terradellas vol el restabliment immediat de la Generalitat de Catalunya i de la legitimitat republicana.

Aquesta finalment és possible, però no fins passades les eleccions de juny de 1977. Sobre això vegeu les memòries de Terradellas (1989)

334 Per a un seguiment més detingut d’aquest procés i de la posició que hi juga UDC vegeu Barberà (2000: 99 i ss).

335 Palacio Attard, fa un balanç amb aquestes paraules: “Los puntos de partida en los tratos del gobierno con las oposiciones se pueden resumir así: el acatamiento de la Monarquía, sin cuestionar su legitimación; la reconciliación nacional, lo que, por un lado signifacaba la amnistía y, por el otro, el olvido de cualquier responsabilidad política derivada del franquismo; la libertad sindical, y, finalmente, el acuerdo sobre la normativa electoral, con la supresión de los instrumentos organizativos del Movimiento” (Palacio Atard, 1989: 129).

de legalització dels partits)³³⁶. Bona part dels petits grupuscles opta per fusionar-se dins de sigles més consolidades. De la mateixa manera, els partits polítics més consolidats centren el seu esforç en tancar aliances electorals. El principal eix d’estructuració de l’oferta política en aquests mesos és la divisòria entre reformisme i oposició democràtica. Aquesta és encara més profunda a Catalunya, on la reivindicació democràtica va aparellada també amb la demanda d’autonomia política³³⁷. Ara bé, l’entrada d’Adolfo Suárez en la cursa electoral contribueix molt poderosament a desdibuixar aquest eix de conflicte, sobretot a Espanya. L’aparició de la UCD de Suárez i els realiniaments que la segueixen tenen notables conseqüències per a tots els partits del centre polític i, entre ells també per a Unió Democràtica de Catalunya i els membres de l’Equip DC.

L’estratègia que es consensua al llarg de les diferents Jornades de l’Equip DC és la de mantenir-se ferms en la unitat de la democràcia cristiana excloent als grups sense

“autenticitat doctrinal” . Això suposa, inicialment, conflictes amb aquells grupuscles de personalitats vinculades al règim que també reclamen l’etiqueta demòcrata cristiana.

Cal recordar que, la seva posició no és aliena al fet que pràcticament fins després de les eleccions els democristians encara són considerats com una de les principals forces polítiques que sorgiran després de les eleccions³³⁸. Ara bé, tan bon punt sigui creat el Centro Democrático (17-1-1977) per part d’Areilza i Cabanillas, els partits democristians es plantegen la seva possible integració. Després d’alguns tempteigs i converses inicials, els membres de l’EDCEE es mostren cada cop més reticents a possibles pactes, tret del Partido Popular Demòcrata Cristiano (Álvarez de Miranda) que marxa de l’Equip DC per integrar-se en el Centro Democrático. La sortida d’Álvarez de Miranda obre un procés de crisi interna que s’accentua quan Suárez, el president del Govern decideix incorporar-se a finals d’abril de 1977 a una CD reconvertida en UCD³³⁹.

336 Sobre l'aprovació de la llei electoral vegeu Colomer, (1990). Respecte al procés de legalització dels diferents partits, en especial del PCE, vegeu Prego (1997).

337 “La consolidació personal del president Suárez, la seva esperada decisió de concórrer a les eleccions i la menys esperada -però no imprevisible- de recolzar en una formació de grups conservadors i liberals d’origen franquista i extrafranquista, provoca, abans mateix de les eleccions un canvi de situació dels grups polítics, fins aleshores bàsicament separats per la divisòria històrica franquisme-antifranquisme. (...) Amb aquesta redefinició de l’espectre polític, les eleccions convocades per al 15 de juny de 1977 veuran matisats dos dels seus objectius principals. En primer lloc, l’elecció democràtica del parlament no es produirà en condicions de total igualtat entre els grups concurrents, car la coalició del president del Govern introdueix un element plebiscitari (...). En segon lloc, la funció potencialment constituent de la consulta electoral queda alhora reforçada i desdramatitzada (amb...) el relatiu esborrament de la divisòria franquisme-antifranquisme (que) suavitza el contrast i crea zones de contacte, on ja no es discuteix tant l’objectiu constitucionalitzador com els aspectes i límits.” (Vallès 1981a: 15).

338 En paraules de Carr i Fusi “se veían -o eran vistos- como los De Gasperi españoles, los hombres que presidirían la nueva democracia española” (1979: 292).

339 Sobre aquest punt vegeu Huneeus (1985) i Tusell (1985).

Des d’aquest moment, la vida de l’EDCEE queda pràcticament paralitzada per la contesa electoral. Aquesta paràlisi produeix, alhora, un progressiu desplaçament del liderat de Cañellas dins de la democràcia cristiana espanyola cap als dirigents dels dos partits que es presenten per Madrid: Ruiz Giménez i Gil Robles. L’atenció informativa no es centra en l’Equip DC sinó en els moviments que realitzen tant Izquierda Democràtica (Ruiz Giménez) com la Federación Popular Democràtica (Gil Robles) que des de finals de març de 1977 es fusionen per tal de crear la Federación Demòcrata Cristiana. Suárez, conscient del prestigi de Gil Robles i Ruiz Giménez intenta incorporar-los al seu partit en diverses ocasions al llarg de les setmanes prèvies a la presentació de les candidatures. Aquesta possible aliança compta amb el suport poc dissimulat i les simpaties de la DC internacional³⁴⁰. Tanmateix, les aparentment bones expectatives electorals afavoreixen que la decisió final de la FDC sigui no integrar-se en la flamant UCD (Ruiz Giménez n’era partidari però Gil Robles s’hi oposa) i fer campanya en solitari tot pactant una coalició pel senat amb el PSOE³⁴¹.

A Catalunya, l’estratègia dissenyada per l’entorn de Cañellas passa, en primer lloc, per intentar neutralitzar la creació del Centro Democrático de Areilza i Cabanillas. Amb aquesta intenció el dia 29 de desembre de 1976 es fa públic un manifest pel que s’anuncia el pacte electoral entre Unió Democràtica de Catalunya i el Centre Català, un petit partit de tendència liberal encapçalat per destacats homes de negocis de la burgesia catalana (Carles Güell, Joan Mas Cantí, Joaquim Molins, etc). La signatura pública del pacte (Anton Cañellas per la UDC i Joan Mas Cantí pel CC) es realitza el dia 3 de gener de 1977. El manifest assenta les bases generals del que ha de ser el programa electoral de la coalició i presenta un to marcadament progressista³⁴².

En el moment que Suárez s’incorpora a la UCD i obre converses amb la FDC de Ruiz Giménez i Gil Robles, aquestes també es fan extensives a Catalunya. En paral·lel a aquestes, i com veurem més endavant, també s’obren noves negociacions amb CDC

340 Sobre les negociacions entre Suárez i la FDC vegeu Tusell (1985: 101 i ss) i Figuero (1981: 80).

341 Una mostra dels sondeigs electorals en aquest període a Muñoz Alonso, et. alt. (1990) i a Molins i Canals (1981).

342 En un passatge s’afirma: “l’home està inserit encara avui en un sistema econòmic i social injust en el qual uns quants li decideixen el lloc. Aquesta concentració de poder ha limitat el camp d’acció de la persona en la societat i ha donat lloc a situacions de repressió i de dominació”³⁴² (UDC-CC, Bases per a un pacte electoral comú, Barcelona. J. Massanés Imp. 1977. p. 2. Documentació de les eleccions de 1977. Arxiu Històric d'UDC).

(amb poques esperances d’èxit)³⁴³. En la recta final de les negociacions tot indica que la bona disposició d’UDC per arribar a un possible acord amb Suárez no és corresposta per aquest perquè no va acompanyada de la integració de la FDC³⁴⁴. Finalment, doncs, Unió Democràtica de Catalunya es presenta a les eleccions del 15 de juny de 1977 amb una coalició amb el Centre Català que duu el nom d’Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya (UCDCC)³⁴⁵. En el Senat en canvi, la coalició Democràcia i Catalunya tindrà un caràcter més ampli i inclourà a CDC i els seus aliats³⁴⁶.

Entretant, la tendència encapçalada per Marià Vila d’Abadal defensa una política d’oposició eminentment centrada a Catalunya i que passi pels organismes d’acció unitària (Assemblea de Catalunya, Consell de Forces Polítiques). Tot i que no oposen reserves a la creació de l’Equip DC, l’intent de construir un partit demòcrata cristià a tot l’estat xocà amb algunes reticències per la presència de Gil Robles (a qui veuen massa conservador i de qui no comparteixen la visió del fet català). Tanmateix, l’Equip DC els permet mantenir els contactes amb el PNV i els democristians valencians i gallecs, que els són més propers. Les relacions d’aquesta tendència amb el president Tarradellas són més fluïdes. De fet, els mesos previs a la campanya electoral dediquen bona part dels seus esforços (malgrat estar en minoria) a suavitzar la tensió existent entre UDC i Tarradellas. Amb l’arribada de la convocatòria electoral la seva atenció es centra en la política d’aliances. Aquest grup és molt crític amb la política de pactes empresa per la tendència Cañellas i, en especial, pel pacte amb el CC i amb els possibles acostaments a la UCD de Suárez.