CDC i UDC, partits competidors de desiguals dimensions

Les pàgines que segueixen pretenen demostrar dues afirmacions: a) que UDC i CDC són partits competidors, és a dir, que comparteixen per àmplies franges d’una mateixa base electoral; b) I que el pacte de 1978 entre tots dos és possible degut a la notable diferència de dimensió que els separa. Per això s’exploren diferents dimensions tant de la competència com de la dimensió. Aquestes són la ubicació ideològica dels votants del partit (en l’eix esquerra-dreta i en el d’identitat nacional), la geografia electoral de tots dos partits l’any 1977, la competitivitat electoral, i les diferències de dimensió electoral i en afiliació.

2.1. Ubicació ideològica.

La dificultat per accedir a les dades estadístiques dels moments previs a les eleccions de juny de 1977 constitueix una dificultat força notable en el moment de definir el caràcter complementari o competitiu de CDC i UDC. És necessari, per tant, prendre les limitades evidències estadístiques d'aquesta etapa com una indicació temptativa que ha de ser completada amb altres elements més qualitatius.

Quadre 3.1 Distribució de la intenció de vot (E-D). Circumscripció de Barcelona. 1977.

0 10 20 30 40 50 60 70 80

1 2 3 4 5 6 7

Escala E-D

%

PSUC PSC-PSOE PDC UCDCC UCD

Font: Alvira et. alt (1978): 71

Com hem assenyalat anteriorment, la dinàmica política a Catalunya poc abans de les eleccions de 1977 es marcada essencialment per la divisòria entre ruptura i reforma.

Ara bé, a aquesta divisòria fonamental, cal afegir-hi encara l'existència del dos

divisòries més que ja des de les primeres eleccions són la base fonamental sobre la que s'estructura la competència política catalana: les diferències derivades entre dreta i l'esquerra, i les que fan referència al cleavage entre centre i perifèria. Com han assenyalat diversos especialistes⁴³⁰, és l'entrecreuament de totes dues el que marca els diferents espais de competència electoral.

Les poques dades disponibles sobre les eleccions de 1977 només permeten una aproximació parcial tant en l’eix esquerra-dreta com en la qüestió nacional. El quadre 3.1. mostra la distribució en aquest eix dels electors que poc abans de 1977 es mostren disposats a votar pels diferents partits a la província de Barcelona. Tot i la precaució amb que cal prendre les dades, els resultats mostren l'extraordinària superposició en aquest eix d'àmplies franges de votants de centre (4) entre UCDCC i la UCD. En canvi, el PDC presenta una distribució més inclinada a l'esquerra, fet que li permet compartir una part notable d'electors de centre esquerra (3) amb el PSC. De tota manera, cal tenir present que les dades d'aquesta dimensió han de ser complementades amb les de la posició dels mateixos votants entorn de l'eix d'identitat catalana-espanyola on possiblement les coincidències entre UCDCC i el PDC són segurament molt més àmplies que les dels mateixos votants amb els de la UCD.

Taula. 3.11 Intenció de vot en primer i segon lloc en les eleccions de 1977 (Prov. Barcelona).

Vot 1er Vot 2on

PSUC PSOE PDC UCDCC UCD

PSUC - 24 14 - 4

PSOE 29 - 10 17 -

PDC 13 27 - 36 -

UCDCC 5 7 25 - 17

UCD - - 6 6 -

NS - - - - 50

Total (62) (59) (79) (47) (24) Font: Alvira et. alt (1978): 71.

Una confirmació parcial proximitat dels votants d'UCDCC amb els del PDC pot trobar-se, també, en les dades sobre els second best dels diferents nuclis de votants de cada partit. Tot i la limitació de les dades (només per Barcelona⁴³¹), mentre la segona opció del 25% dels disposats a votar al PDC és UCDCC, només un 6% es mostren disposats a votar a la UCD com a segona opció. I, a l'invers, mentre un 36% dels disposats a votar UCDCC triarien el PDC com a segona opció, només un 6% ho farien per la UCD.

430 Vegeu els treballs de Botella (1984), Pallarés, Canals i Virós (1988), Molas i Bartomeus (1998 i 1999).

431 Com demostra Alvira et. alt (1981) les dades no són molt diferents per la resta de províncies de Catalunya.

Quadre 3.2. Actitud sobre el centralisme i la independència dels electorats dels diferents partits.

Catalunya 1977.

0 10 20 30 40 50 60 70 80

Centralisme Autonomia Federalisme Independència Actitud sobre el centralisme

%

PSUC PSC-PSOE PDC UCDCC UCD AP

Font: Linz (1981: 546).

El mateix passa quan s’analitzen les actituds dels diferents electorats respecte al centralisme i la independència (Quadre 3.2). Tot i la limitació de l’escala, el cert és que pot comprovar-se un àmpli grau de coincidència en les posicions els diferents electorats dels partits. L’excpeció és AP, els votants de la qual opten per situar-se clarament dins de posicions centralistes. Si es comparen les posicions dels votants del PDC i d’UCDCC les diferències més acusades es donen respecte al centralisme.

Mentre poc menys del 20% dels votants del PDC es declaren partidaris del centralisme, en el cas d’UCDCC aquests es situen prop del 30%, deu punts per sobre.

Això indica, dins de l’àmplia coincidència de les bases de tots dos partits, una major moderació en termes autonomistes de les bases d’UCDCC.

Tanmateix, i malgrat les diferències marginals entre els territoris de cacera de CDC i UDC el caràcter general de la relació entre tots dos teindeix a ser més facilment identificable per la competició que per la complementarietat. És possible, però, que noves evidències permetin matisar aquesta afirmació.

2.2. Geografia electoral de PDC i UCDCC.

Una prova més de que l’espai entre PDC i UCDCC és en bona mesura compartit el constitueix l’anàlisi de la geografia electoral de tots dos partits (Taula 3.12). A partir dels resultats de juny de 1977 és fàcil establir quin són els llocs (en aquest cas les

comarques) on tots dos partits obtenen millors resultats. La comparació entre aquests llocs on el partit sobresurt en els seus electorals (marcats amb gris en la Taula 3.12) ens ha de permetre comparar si els llocs on sociològicament un partit obté més bons resultats també són els mateixos que els de l’altre.

Els resultats mostren, en efecte, l’estreta relació entre els llocs on sobresurt el PDC i els d’UCDCC. De les 38 comarques catalanes del moment, en 22 el PDC i UCDCC coincideixen a obtenir uns resultats superiors a la mitjana. Només hi ha 6 comarques on un dels dos partits sobresurti de la mitjana i l’altre no ho faci. Són: l’Alt Empordà i El Baix Empordà (Girona) pel PDC i, La Segarra (Lleida), el Baix Camp, la Conca de Barberà i el Priorat (Tarragona) per UCDCC.

Dit això, també és cert que els llocs on tots dos partits obtenen els seus millors resultats electorals (en termes de percentatge de vot vàlid) no tendeixen a coincidir. Si examinem les comarques on els dos partit doblen el percentatge de vot vàlid del conjunt de Catalunya aquestes mostren ja les particularitats dels dos partits. El PDC obté els seus millors resultats a Osona, la Garrotxa, les Garrigues i el Pallars Jussà i Sobirà. Per contra, UCDCC dobla el seu percentatge electoral a l'Anoia, el Berguedà, Osona, la Segarra, el Solsonès, l'Urgell i la Conca de Barberà. De totes aquestes comarques PDC i UCDCC només a Osona coincideixen en doblar els seus percentatges.

Tanmateix, més enllà d'aquestes diferències, tots dos partits tendeixen a aconseguir millors resultats en les comarques menys poblades i industrialitzades. I, alhora, tenen força dificultat per assolir vots a Barcelona i la seva àrea d’influència (Vallès Occidental, Baix Llobregat)⁴³².

432 Per una comparació entre la sociologia electoral de UCDCC i del PDC en les eleccions de 1977 vegeu Canals i Virós (1981).

Taula 3.12. Vots de PDC i de UDCC en les eleccions de1977 per comarques.

Font: Equip de Sociologia Electoral (1981).

En gris les franges on PDC i UCDCC superen la implantació mitjana al conjunt de Catalunya.

2.3. Competitivitat electoral.

Tot i que la competitivitat electoral no és un indicador estretament lligat a les diferències de dimensió, però és rellevant perquè ens permet veure sintèticament quin és el pes relatiu que ocupen el PDC i UCDCC en cada circumscripció.

Taula 3.13. Anàlisi de la competitivitat electoral d'UCDCC i el PDC. 1977.

UCDCC-PDC UCDCC-UCD UCDCC-EC PDC-EC PDC-UCD

Sigles: PDC: Pacte Democràtic per Catalunya (CDC, EDC, PSC-R, FNC); UCDCC: Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (UDC, CC); UCD: Unión del Centro Democrático; EC, Esquerra de Catalunya (ERC, PTE).

La competitivitat electoral esta expressada per les diferències entre les proporcions de vots (% v.v) dels dos partits en cada elecció. En conseqüència els nivells de competitivitat són majors en quant menors siguin les diferències.

Posició: Lloc que ocupa el partit respecte a la resta de partits. Dif.: Diferència entre diferents partits a partir de % v.v.

L'anàlisi de la competitivitat d'UCDCC i del PDC mostra la complexa situació en la que es troben tots dos partits l'any 1977. UCDCC es troba en clares inferioritats de condicions per competir amb els dos principals partits de l'espai de centre: la UCD i el PDC. Les diferències de pes electoral entre PDC i UCDCC són importants (no baixen dels nou punts de vot vàlid) arreu de Catalunya, però especialment a Girona on la diferència puja a 22 punts. Ara bé, les mateixes diferències poden trobar-se entre UCDCC i la UCD, amb la salvetat que els millors resultats de la UCD són a Tarragona.

Aquesta relativa igualtat amb els dos principals competidors representa, de ben segur, una complicació afegida en el moment que Unió Democràtica es proposi analitzar possibles aliances. D'altra banda, a l'estreta diferència entre UDC i EC en termes de dimensió cal afegir, a més, les diferències en termes ideològics fet que fa difícil qualsevol opció de pacte exclusivament entre tots dos partits.

En el cas del PDC, les diferències de pes electoral amb el principal competidor, la UCD són molt estretes a Barcelona i a Lleida, però mentre a Girona l'avantatge és clar per a Pujol, a Tarragona ho és pels homes de Suárez. En aquestes circumstàncies, i en vistes a les properes eleccions, el disseny de la política d’aliances sembla jugar un paper clau. I aquestes semblen passar, fonamentalment, o bé per l'aliança de UCDCC amb el PDC o la UCD, o bé el pacte entre el PDC amb l'esquerra nacionalista (EC). En aquest sentit, la pràctica equivalència en termes de dimensió entre EC i UCDCC molt possiblement limita l'elecció de les aliances a les qüestions ideològiques.

2.4. Diferències de dimensió: pes electoral

El resultat general per Catalunya dóna a la coalició electoral de CDC més de 500.000 vots i a la coalició d’UDC prop de 175.000⁴³³. Els resultats de 1977 mostren una substancial diferència de dimensió entre CDC i UDC que, setmanes abans de les eleccions no era gens evident. Aquesta diferència de dimensió, sumada a les dificultats internes per les que passa Unió Democràtica de Catalunya en el moment de tancar el pacte amb CDC (crisi amb Cañellas) afavoreix que el criteri utilitzat per calcular l’eventual repartiment de llocs entre tots dos partits sigui (l’hipotètic) càlcul del capital electoral que tots dos partits aporten a l’aliança. D’aquí s’extreu que CDC aporta el 75% dels vots i UDC el 25% dels mateixos (Taula 3.14). Aquest càlcul afavoreix els interessos de CDC⁴³⁴.

El càlcul és fet pel global de Catalunya però, tot i que no hi han diferències territorials importants entre tots dos partits, si que és possible veure en quines circumscripcions i zones del territori aquestes diferències s’amplien o es redueixen. Així en la circumscripció de Girona, on CDC obté molt bons resultats electorals el percentatge sobre el total de CiU puja fins al 83%, mentre que en la de Lleida és UDC qui obté un pes més destacat arribant fins al 28% de la suma. Per comarques els llocs on la coalició d’UDC és més forta (obté més del 30% del total de vots de CiU) són l’Anoia, Osona, Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i el Priorat. On CDC obté millors resultats (més del 80% dels vots de CiU) és al Vallès Oriental, a l’Alt i Baix Empordà, la Garrotxa, Girona, la Selva, les Garrigues, el Pallars Jussà i Sobirà i l’Alt Camp.

433 Les diferències en els resultats de les taules 3.12 i 3.13 amb les taules 3.2 i 3.3 són deguts a les diferents fonts d’on s’extreu la informació electoral.

434 No s’utilitza, per exemple, el percentatge de vot sobre cens o de vot vàlid emès.

Taula 3.14. Pes electoral de CDC i UCDCC i de CiU l’any 1977. Per comarques.

Font: Equip de Sociologia Electoral (1981).

Les franges en gris indiquen les comarques on el PDC o UCDCC obtenen millors resultats que la mitjana de Catalunya.

2.5. Diferències de dimensió: l’afiliació.

A banda de les diferències de dimensió vinculades als resultats electorals també pot resultar interessant veure les diferències respecte a l’afiliació. Aquestes dades sempre són aproximades i han de prendre’s amb prudència però tot i així mostren com l’evolució del creixement de tots dos partits és força diferent entre els anys 1974 i 1978. Mentre l’any 1974 molt possiblement no hi ha diferències substancials de número entre el nucli de seguidors més proper a Jordi Pujol i els afiliats a Unió Democràtica, a partir de 1976 i sobretot durant l’any 1977 el creixement de CDC és molt més ràpid, la proporció entre CDC i UDC passa a ser 2/1. Aquestes diferències encara s’aguditzen molt més després de les eleccions quan la proporció entre els afiliats de tots dos partits arriba a ser de 4 a 1, molt propera, per cert, a la que donen els resultats electorals.

Taula 3.15. Afiliació a CDC, UDC i percentatge afiliats/votants.

Any CDC UDC

1974 100/125¹ -

1976 600¹ 250/350²

1977 2.650¹ 1.200/2.000²

1978 6.700¹ 1.700²

Fonts: 1. Marcet (1984) 2. Barberà (2000)

CONCLUSIONS

UDC és un petit partit polític catalanista i demòcrata cristià, fundat l’any 1931 i perseguit, a partir de 1936 per catòlic, i des de 1939 per catalanista. A banda de la seva accidentada trajectòria política, els principals trets organitzatius que caracteritzen la fundació d’Unió són la manca de suport i patrocini per part de la jerarquia catòlica (no confessionalitat), l’absència d’un liderat carismàtic capaç de movilitzar amplis sectors de simpatitzants, les dificultats de la direcció per a penetrar territorialment més enllà dels principals nuclis urbans de Catalunya i, finalment, la cohesió i unitat que assoleixen els diferents grups fundadors del partit.

La importància d’Unió creix durant els primers anys de la dictadura franquista per l’auge que experimenta la DC a Europa, però no deixa mai de ser un petit partit clandestí d’intel·lectuals i universitaris. Això s’evidencia també en les seves peculiaritats organitzatives que, tot i la clandestinitat, mantenen molta de l’empremta del model originari. És evident, donades aquestes característiques, que UDC no té prou capacitat per a jugar un paper significatiu durant la transició política, ni en la posterior consolidació democràtica espanyola. Tanmateix, fins a les eleccions generals de 1977, UDC desenvolupa un paper molt destacat en l’intent d’articular un partit polític demòcrata cristià espanyol (l’Equip DC) i, per aquesta raó, el seu protagonisme públic els mesos anteriors a les eleccions és notòriament superior al que li assignen les urnes.

Contràriament a les expectatives de l’inici de la transició, la formació de la UCD de Suárez, la manca de recolzament de la jerarquia eclesiàstica i les pròpies errades estratègiques dels aliats d’UDC condueixen al fracàs d’aquest projecte de creació d’una democràcia cristiana espanyola: L’Equip DC no obté cap escó en les eleccions generals de 1977. A Catalunya, en canvi, la coalició entre Unió Democràtica i el Centre Català aconsegueix dos escons, un per Anton Cañellas (UDC) i un per Carles Güell (CC). Però els dirigents del Centre Català ben aviat trenquen la coalició per integrar-se en la UCD de Suárez. Així doncs, tot i les bones expectatives i els diners invertits en publicitat, l’estiu de 1977 Unió és un petit partit de centre, que s’ha quedat sense aliats espanyols, i que competeix pel seu espai polític (el catalanisme moderat) amb dos grans partits més: la UCD de Suárez i la CDC de Pujol. Els magres resultats electorals deixen, a més, una difícil situació financera que gestionar.

El descontent intern amb els resultats condueix a un notori canvi organitzatiu que s’allarga des de l’estiu de 1977 fins a la tardor de 1978. La seqüència d’aquest procés no s’allunya en excés del model de canvi organitzatiu que estableix el model de Panebianco però presenta algunes interessants singularitats, com el fet de passar en dos etapes. El primer acte d’aquesta crisi arriba poc després de les eleccions, quan els membres de l’antiga i tradicionalment minoritària facció participant (Vila d’Abadal, Camps, etc.) comencen a aprofitar els mals resultats electorals per promoure la insurrecció entre les bases. Aquesta facció (auto-anomenada tendència històrica) és impulsada ara per un nou grup de dirigents (Borrell, Rigol, Xicoy) que propugnen una nova línia política amb més èmfasi social. Davant de les creixents expressions crítiques, una part (Josep Miró i Ardèvol, etc) dels membres de la facció dominant articulada entorn d’Anton Cañellas, líder electoral i únic diputat del partit, opta per abandonar UDC i acostar-se a la UCD. Aquesta escissió obre un procés de lluita faccional pel domini del parit que condueix a una recomposició del poder dins de la coalició dominant.

Poc abans del VIè congrés (octubre de 1977), la tendència històrica aconsegueix sumar el suport dels principals líders territorials del partit (Duran, Ferrer, etc). Amb tots aquests suports, l’antiga facció participant esdevé, la tardor de 1977 (VIè congrés) la nova facció dominant del partit. La posició de Cañellas queda seriosament afeblida, però l’estabilitat de la coalició dominant es manté degut a un acord de mínims entre els grups dirigits per Borrell i Cañellas. La base d’aquest pacte és la integració del diputat en el grup català al congrés de Diputats i el manteniment de l’autonomia del partit.

Aquest pacte suposa arribar a un aparent equilibri en el mapa de poder organitzatiu entre el grup parlamentari i la direcció orgànica que garanteix l’estabilitat dins de la nova coalició dominant.

Coincidint amb el canvi de poder dins del partit també es du a terme una reforma dels estatuts. El nou text aprovat en el VIè congrés (tardor de 1977) adapta les normes del partit a les noves circumstàncies legals, però no canvia substancialment el model originari de partit dissenyat durant la Segona República. Unió continua, l’any 1977, amb la separació de funcions entre parlamentaris i direcció orgànica, amb una direcció executiva col·legiada (sense líder visible), amb l’assistència directa dels afiliats als congressos i amb la seva convocatòria anual. La nova facció dominant aprofita per reforçar el poder de les bases per tal de limitar el marge d’autonomia de Cañellas.

Alhora, els pactes amb els dirigents territorials permeten que aquests s’incorporin en la

presa de decisions mentre se’ls garanteix una àmplia autonomia als respectius territoris.

Aquest model de partit, que pretén assimilar-se als clàssics partits de masses és substancialment diferent del que ha inspirat la campanya electoral de Cañellas l’any 1977. Cañellas defensa un model de partit molt més centralitzat i articulat entorn del seu líder electoral. La seva concepció, possiblement massa avançada és molt més propera al partit d’electors o partit professional-electoral (Panebianco, 1990) que inspira la UCD de Suárez. A aquesta discrepància, que té a veure amb la soterrada lluita de poder entre tots dos grups cal afegir, a partir de la tardor de 1978, les diferències sobre la política d’aliances.

La brevetat del procés constituent implica, a partir de l’estiu de 1978, el tret de sortida per a la celebració de noves eleccions (generals i municipals) durant l’any 1979.

Aquesta circumstància trenca la fràgil estabilitat aconseguida en el VIè congrés, doncs ben aviat totes dues faccions constaten la impossibilitat de presentar-se en solitari i la necessitat de buscar aliats electorals. La fràgil però estratègica posició política d’Unió Democràtica i l’interès de CDC i la UCD per aconseguir el suport dels democristians dificulta encara més tot acord sobre la política d’aliances. L’estiu de 1978 UDC és un partit petit, en dificultats financeres i una greu crisi interna a punt d’esclatar. Però també té un notable capital històric, una bona xarxa de contactes internacionals i més de cent setanta mil vots per repartir. Tant CDC com la UCD veuen en el suport d’Unió un útil complement a la seva estratègia de ràpid creixement electoral. Més encara en un moment, l’estiu de 1978 que els diversos partits socialistes catalans culminen amb èxit el procés d’unitat interna. Al mateix temps, la seva debilitat i dimensions no suposen una greu amenaça per cap dels dos partits.

A partir de l’estiu de 1978 la divisió no sembla tenir retorn: mentre la direcció orgànica promou un pacte amb la CDC de Pujol, Cañellas impulsa, per la seva banda, un

A partir de l’estiu de 1978 la divisió no sembla tenir retorn: mentre la direcció orgànica promou un pacte amb la CDC de Pujol, Cañellas impulsa, per la seva banda, un