L’etapa dels governs de minoria de la UCD i CiU (1978-1982)

Aquest apartat és dedicat a analitzar els respectius escenaris electorals i parlamentaris que es deriven de les eleccions generals de 1979, de les eleccions municipals de 1979 i, sobretot, de les eleccions autonòmiques de 1980, en les que CiU obté per primer cop la majoria relativa.

1.1 Les eleccions generals de 1979 i les tensions en el sistema de partits espanyol.

Escenari electoral

Un cop aprovada la Constitució, el govern es veu políticament obligat a no endarrerir més una de les principals demandes de la oposició, la convocatòria d’eleccions municipals. Ara bé, en previsió d’una victòria de les esquerres en les eleccions locals, Suárez opta per dissoldre les Corts i convocar de manera gairebé simultània eleccions generals i municipals (després). Amb aquesta tàctica, el govern preveu revalidar o ampliar la seva majoria a les Corts Generals i frenar així les bones expectatives electorals de l’esquerra⁴³⁵.

La regulació de les eleccions generals de 1979 serà la mateixa de 1977 perquè la Constitució no introduirà canvis substancials respecte a la llei⁴³⁶. A nivell espanyol, la continuïtat en el marc jurídic-electoral anirà acompanyada també per una notable continuïtat pel que fa a l’oferta política, matisada només pel procés d’absorció de formacions minoritàries per part dels dos principals partits del sistema (UCD i PSOE)⁴³⁷. Les úniques notes distintives d’aquestes eleccions les constitueixen⁴³⁸: 1) l’augment de candidatures de formacions menors i; 2) El trencament dins de la dreta continuista (AP) i la seva refundació (Coalición Democràtica) sobre les bases d’una dreta molt conservadora però ja dins del marc constitucional i democràtic⁴³⁹.

435 La dissolució de les Corts Generals no era obligada jurídicament per la Constitució doncs, segons la Disposició transitòria vuitena el límit del seu mandat podia estendre’s fins al 15 de juny de 1985 (Baras i Matas, 1998: 218a). Sobre el procés de decisió vegeu Powell (2001: 235) i Vallès (1981: 36).

436 Sobre el sistema electoral vegeu Baras i Botella (1996).

437 Especialment rellevant és l’absorció del PSP pel PSOE i el pacte PSC-PSOE a Catalunya (Powell, 2001: 235-6).

438 Extret de Vallès (1981: 36). Sobre les eleccions de 1979 vegeu els treballs de López Guerra i de Esteban (1979), Maravall (1981), Penniman i Mujal-León (1985), Gunther, Sani i Shabad (1986) o Caciagli (1986).

439 Sobre les dificultats polítiques d’AP en aquests anys vegeu López Nieto (1988) i Montero (1989).

A diferència del que passa a nivell espanyol, a Catalunya la configuració del mapa de partits no s’estabilitza amb les eleccions de 1977, fet que provoca una notable recomposició entre les primeres i les segones eleccions generals⁴⁴⁰. Aquesta recomposició de les aliances suposarà que, tret del PSUC, cap de les formacions polítiques que obtenen representació parlamentària l’any 1977 repetirà de nou en les eleccions de 1979⁴⁴¹. Tanmateix, la profunda reorganització de l’oferta política no suposa grans canvis en el sistema de partit perquè les corrents permanents sobre les que s’assenta romanen inalterables⁴⁴².

On més visible serà aquesta nova organització de l’oferta política és, sens dubte, en l’espai de centre-esquerra i centre-dreta. La formació del Partit dels Socialistes de Catalunya (juliol de 1978) sobre la base del PSC-C, la Federació Catalana del PSOE i el PSC-R⁴⁴³, condueix també a redefinir les aliances en l’espai de centre dreta. Però si en el cas de l’esquerra l’estratègia passa per la unitat, en el cas de la dreta la línia divisòria passa, precisament, entre els que aposten per la unitat del centre-dreta (CC, UCD i una part de UDC) i els que opten per la confrontació (CDC i la majoria d’UDC).

El desacord sobre l’estratègia i les seves conseqüències (sucursalisme) condueix, inevitablement, a una confrontació entre aquests grups per l’hegemonia d’aquest espai. El resultat és que la UCD de Suárez signa una aliança (CC-UCD) amb una part d’UDC (Miró i Cañellas) i el Centre Català (Molins) que serveix per abraçar el catalanisme i intentar presentar-se com a partit no sucursalista. Per la seva banda, CDC primer es fusiona amb EDC, i després signa una aliança estable amb UDC que és la que dóna origen a CiU⁴⁴⁴. Des de posicions no sucursalistes CDC i UDC presenten un programa socioeconòmic reformista i moderat.

Les eleccions generals de 1979 són, des d’aquesta perspectiva, una primera prova de la força d’aquestes noves aliances (PSC-PSOE, CC-UCD i CiU) i, en el cas del centre-dreta, una primera senyal de cap a on pot inclinar-se l’hegemonia en el futur. Tot això sense comptar, a més, els micro-partits de centre que, aprofitant la proporcionalitat del sistema electoral a la circumscripció de Barcelona, encara aspiren aconseguir

440 Una explicació d’aquest procés a Pitarch, Botella, Capo, Marcet (1980); Culla (1989) i Recolons, et. alt.

(1988).

441 Sobre la concentració de l’oferta política parlamentària entre 1977 i 1979 a Catalunya consulteu:

Pitarch, Botella, Capo i Marcet (1981), Vallès (1981); Botella (1984). Per a una acurada anàlisi de la recomposició del centre polític entre 1977 i 1982 vegeu Culla (1989).

442 Botella parla de “el PSUC, vinculado al PCE; el socialismo vinculado al PSOE; los continuadores del republicanismo histórico; el “pujolismo”; el partido del gobierno español; la nostalgia del anterior régimen”

(Botella, 1984: 30).

443 El PSC-R s’havia presentat a les eleccions de 1977 en la coalició Pacte Democràtic de Catalunya.

Sobre el procés d’integració socialista vegeu Colomé (1988).

444 Sobre aquests dos processos vegeu el capítol anterior dedicat als antecedents.

representació⁴⁴⁵. Molt més al marge d’aquesta competició queda la coalició formada per Esquerra Republicana de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya. El seu refús a la Constitució, la seva crítica al projecte estatutari la situen lluny del catalanisme moderat al que opten CiU i CC-UCD.

Taula 4.1 Eleccions al Congrés dels Diputats, 1979. Resultats a Espanya i Catalunya

ESPANYA CATALUNYA

Sigles Vots %v.v. E Vots %v.v. E UCD 6.268.593 34,8 168 570.948 19,6 12 PSOE 5.469.813 30,4 121 875.529 29,7 17 PCE 1.938.487 10,8 23 512.792 17,4 8 CD 1.088.578 6,1 10 107.629 3,7 1 CiU 483.353 2,7 8 483.353 16,4 8

PNV 296.597 1,7 7 - - -

PSA-PA 325.842 1,8 5 - - -

HB 172.110 1,0 3 - - -

UN 378.964 2,1 1 - - -

ERC-FN 123.452 0,7 1 123.452 4,2 1

EE 85.677 0,5 1 - - -

UPC 58.953 0,3 1 - - -

PAR 38.042 0,2 1 - - -

Cens 26.836.490 4.442.661

Vots vàlids 17.990.915 100 350 2.951.135 100 47 Font: Ministerio del Interior.

Sigles: UCD: Unión de Centro Democrático; PSOE: Partido Socialista Obrero Español; PCE: Partido Comunista de España; CD: Coalición Democrática; CiU: Convergència i Unió; PNV: Partido Nacionalista Vasco; PSA-PA: Partido Andalucista; HB: Herri Batasuna; UN: Unión Nacional; ERC-FN: Esquerra Republicana de Catalunya-Front Nacional; EE: Euskadiko Ezquerra; UPC: Unión del Pueblo Canario.

La complexitat de l’escenari electoral català és, doncs, molt alta⁴⁴⁶, i a més va acompanyada d’una gran inestabilitat donat el poc temps de vida dels partits i coalicions que s’hi presenten, la seva debilitat organitzativa i la manca d’homogeneïtat interna⁴⁴⁷.

Un cop coneguts els resultats (Taula 4.1) aquestes apareixen com unes eleccions d'aparent continuïtat. El sistema de partits polític espanyol no canvia substancialment respecte les eleccions de 1977: El bipartidisme entre PSOE i UCD sembla

445 Sobre aquests partits, Culla (1989). Destaca pel nostre objecte Democràcia Social Cristiana de Catalunya que en aquestes eleccions obtindrà 5.000 vots.

446 Sobre la definició del concepte de complexitat vegeu marc teòric.

447 Sobre les característiques dels partits catalans en aquestes primeres legislatures vegeu Botella (1984:

30 i ss).

se i la força de tots dos partits resta pràcticament inalterada. Molt per darrera dels dos grans partits de centre es troben diversos partits molt menors (PCE, CD) cada un d’ells situat en posicions ideològicament més extremes. Tot i que menors en vots (però no en escons) també hi apareixen les dues grans forces del nacionalisme perifèric CiU i el PNB. CiU es manté com a cinquena força en número de diputats en el Congrés però els resultats electorals no són bons. Després del notable paper jugat per CiU en l’elaboració de la Constitució (amb Miquel Roca com a ponent), els resultats electorals no són a l’alçada de les expectatives en obtenir un número substancialment menor de vots que els que correspondrien a la suma de les dues coalicions en les anteriors eleccions (PDC+UCDCC). CiU obté, fins i tot, menys vots que els aconseguits pel PDC.

Ara bé, l'aparent continuïtat numèrica d'aquests resultats contrasta els importants canvis que es produeixen en la dinàmica política. D'una banda, l'aprovació de la Constitució dóna pas a la fi de la política de consens i a la confrontació partidista que, com veurem en el següent capítol, te la seva traducció en els debats sobre l'organització del model autonòmic. De l'altra, l'aprovació de la Constitució permet que s'expressin dins de cada partit els descontents respecte a les expectatives electorals com sobre el resultat del procés de transició. És per aquesta raó que la legislatura que va de 1979 a 1982 és caracteritzada per greus conflictes polítics interns en els principals partits del sistema polític espanyol. En aquestes crisis, els líders han de mostrar la seva autoritat interna a la opinió pública, fet que no sempre s’aconsegueix amb èxit⁴⁴⁸. És en aquest sentit que cal remarcar l'èxit amb que AP i PSOE superen els conflictes interns, del fracàs del PCE i de la UCD.

Les eleccions de 1979 demostren que ni la crisi i trencament d’AP pel suport de Fraga a la Constitució, ni l’aliança amb Areilza i Osorio (Coalición Democrática) per constituir un partit de dreta democràtica ha convençut a l’electorat conservador. Els resultats de 1979 són per a Fraga, un pas més en la espiral que viu el partit des de 1977⁴⁴⁹. Ara bé, la dimissió de Fraga immediatament després de les eleccions dóna pas a un període d’interinatge que es resol en el IIIè congrés d’AP (1980) on Fraga retorna de

448 Com diuen Gunther, Sani i Shabad (1986: 450): “Pensamos que estos acontecimientos más recientes són consecuencia de tendecias y problemas potenciales inherentes a las estrategias de desarrollo de los partidos que hemos analizado”(1986: 450). Sobre les dificultats dels partits per a desenvolupar el seus models de partit veure Montero (1981).

449 Així “Para Manuel Fraga y Alianza Popular, la crisis más grave fue el resultado de las elecciones de 1979 (…) Pero el revés sufrido en las elecciones de 1979 sólo era una crisis de la serie que empezó con los decepcionantes resultados obtenidos en las de 1977” (Gunther, Sani, Shabad, 1986: 455-6).

nou com a líder del partit imposant les seves tesis que la dreta ha de recuperar la seva majoria natural⁴⁵⁰.

Els resultats electorals també són interpretats de manera insatisfactòria dins del PSOE. La direcció del partit els atribueix a la pervivència d’una imatge excessivament radical que contrasta amb l’estratègia electoral catch-all promoguda per tal de captar electors moderats. La resistència dels militants a acceptar aquesta estratègia (negant-se a canviar la definició marxista del partit) causa primer l’endarreriment del XXVIIIè congrés fins el maig de 1979, i després la derrota de les tesis de la direcció. Com a conseqüència d’aquesta derrota, Felipe González presenta immediatament la dimissió.

Tal i com també passa en el cas d’AP, la dimissió de González obre un període d’interinatge que servirà per afermar el seu liderat intern. Després d’uns canvis en l’elecció de delegats, el congrés extraordinari de setembre de 1979 suposa el retorn de González i l’acceptació per part del partit de la seva estratègia. La consolidació interna de González permet endurir la seva oposició a partir de 1980 desmarcant-se primer dels acords amb la UCD per alentir el procés autonòmic un cop concedida l'autonomia catalana i basca⁴⁵¹, i presentant en solitari una moció de censura a la UCD després del referèndum a Andalusia (maig de 1980)⁴⁵².

Els bons resultats del PCE les eleccions de 1979 semblen augurar un període de tranquil·litat pels dirigents comunistes. A més, els resultats semblen donar la raó a l’estratègia de moderació jugada per l’elit comunista durant els primers moments de la transició i durant el període constituent. Ara bé, un cop aprovada la Constitució i acabada la política de consens, l'heterogeneïtat interna del PCE fa impossible definir una estratègia de partit que pugui ser àmpliament acceptada. Les lluites entre faccions ideològiques pel control del partit, els fracassats intents de democratitzar les seves estructures, i les desavinences sobre l’autonomia dels partits de les comunitats històriques són a la base de la crisi que viurà el PCE⁴⁵³. El primer episodi de la crisi esclata a finals del 1980 a Catalunya, paradoxalment, al lloc on els resultats electorals

450 Sobre AP vegeu, a més de Gunther, Sani i Shabad (1986), López Nieto (1988) i Montero (1989).

451 L’acord afectava especialment a Galicia i Andalusia. Sobre les raons del trencament vegeu Gunther, Sani i Shabad (1986: 461).

452 Sobre el PSOE vegeu, a més de Gunther, Sani i Shabad (1986), Pühle (1986), Juliá (1997) o Méndez (2000)

453 Segons Gunther, Sani i Shabad (1986, 458): “Aquellos conflictos pueden considerarse como luchas internas entre intelectuales y cuadros obreros, entre diferentes generaciones, entre centro y periferia, y entre grupuos que se habían incorporado al partido a través de diversos canales organizativos. En lo que hace a facciones ideológicas, Carrillo fue atacado por los grupos prosovéticos (a meundo llamados

“afganos”), eurocomunistas partidários de una mayor democratización del partido y disconformes con el estilo autoritario de Carrillo (los “renovadores”), leninistas (que intentavan delimitar una posición intermédia entre los afganos y los renovadores), y los dirigentes de partidos comunistas regionales”.

han estat més bons. La crisi del Vè congrés del PSUC contagia el Xè congrés del PCE (agost de 1981) on els esforços de Carrillo per mantenir el liderat i la unitat interna (especialment respecte a les pretensions del PCE basc d’unir-se amb Euskadiko Ezquerra) l’obliguen a expulsar del partit a molts dels seus crítics. L’abast de la crisi és tan gran que quan arribin les eleccions el partit ja ha dilapidat tota la imatge d’estabilitat i moderació dels anys de la transició i, a més, compta amb partits comunistes rivals que intentaran competir electoralment contra ell⁴⁵⁴.

Són diverses les bases del conflicte que s’obre dins de la UCD a partir de 1979: la manca de cohesió interna i les tensions entre Suárez i els diversos líders (barons), la manca d’acord sobre les bases del futur Estat Autonòmic⁴⁵⁵, els desacords sobre com afrontar problemes lligats amb la religió (educació, divorci), etc⁴⁵⁶. La manca d’acord sobre la configuració de l’estat de les autonomies formen part de les raons de la primera crisi de govern (dimissió de Clavero Arévalo) i de la moció de censura que presenta el PSOE. En canvi, és bàsicament l’enfrontament entre el president del Govern i els barons per la qüestió religiosa el que sembla provocar la dimissió de Suárez de tots els càrrecs pocs dies abans del IIn congrés de UCD (gener de 1981) i la seva substitució per Landelino Lavilla al partit i Calvo Sotelo al govern.

Tot i la dimissió dels seus càrrecs, l’esperança de Suárez és poder retornar a la direcció del partit afermant el seu liderat de la mateixa manera que ho havien fet González o Fraga. Tanmateix, i malgrat l’evident debilitat del govern dirigit per Calvo Sotelo i la desorientació del partit, la creixent oposició interna dels barons (especialment de l’ala democristiana⁴⁵⁷) al retorn de Suárez provoquen, per contra, l’escissió del grup social demòcrata de Fernández Ordoñez (novembre de 1981). Poc després també comencen els constants rumors sobre una possible escissió de Suárez⁴⁵⁸.

Pel que fa a Catalunya, el subsistema de partits català manté la seva singularitat respecte a l’espanyol. Fonamentalment això és degut a la força del catalanisme polític i de l’esquerra. A diferència del que es produeix en el conjunt espanyol, a Catalunya és

454 Sobre el PCE durant aquests anys vegeu Vega i Erroteta (1982), Gunther (1986) i Moran (1986).

455 La qüestió autonómica, especialment el cas d’Andalusia, portarà a la sortida de Clavero Arévalo del govern d’UCD. Sobre les seves implicacions vegeu Montabes i Torres (1998).

456 Sobre la UCD vegeu Huneeus (1985), Caciagli (1986), Gunther, Sani i Shabad (1986) i Hopkin (1999).

457 Gunther, Sani i Shabad (1986: 463) diuen que la constitució dels democristians en facció organitzada per evitar el retorn de Suárez “puede considerarse como el primer paso decisivo hacia la desintegración de la UCD como partido político”.

458 Sobre els dubtes de Suárez vegeu Caciagli (1986: 157 i ss).

el PSC i no la UCD el partit amb més vots. També, a diferència de les eleccions de 1977, en aquesta ocasió el PSUC passa de segona a tercera força política. La pugna entre CiU i CC-UCD per aconseguir l’hegemonia dins de l’espai de centre-dreta és en aquesta ocasió molt més favorable als homes de Suárez que passen del quart al segon lloc en vots. L’aliança entre CDC i UDC que aspirava a esdevenir la primera o segona força del país resta, finalment, en el quart lloc.

Taula 4.2. Eleccions al Congrés dels Diputats, 1979. Resultats per circumscripcions.

BARCELONA GIRONA LLEIDA TARRAGONA Sigles Vots %v.v. E Vots %v.v. E Vots %v.v. E Vots %v.v. E PSC-PSOE 694.847 30,3 12 66.328 28,0 2 42.937 24,9 1 71.417 28,8 2 PSUC-PCE 436.908 19,0 7 22.261 9,4 0 18.340 10,7 0 35.283 14,2 1 CC-UCD 387.543 16,9 6 58.939 24,9 2 54.540 31,7 2 69.926 28,2 2 CiU 362.427 15,8 6 58.735 24,8 1 27.399 15,9 1 34.792 14,0 0 ERC-FN 88.770 3,9 1 9.964 4,2 0 13.336 7,8 0 11.382 4,6 0 CD 84.195 3,9 1 7.927 3,4 0 5.509 3,2 0 9.998 4,0 0 Cens 3.466.533 336.539 267.584 372.005 Vots vàlids 2.294.556 100 33 236.594 100 5 172.170 100 4 247.815 100 5 Font: Ministerio del Interior.

S’inclouen sigles que, presentant-se a Catalunya, obtenen representació parlamentària al Congrés encara que no hagin obtingut representació en (alguna de) les circurmscripcions catalanes

Sigles: PSC-PSOE: Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE; PSUC-PCE: Partit Socialista Unificat-PCE;

CiU: Convergència i Unió; CC-UCD: Centristes de Catalunya-UCD; ERC: Esquerra Republicana de Catalunya; CD: Coalición Democrática

A nivell de circumscripció (Taula 4.2), els resultats electorals de CiU permeten que el primer lloc de les circumscripcions de Girona i Lleida, que havia aconseguit el PDC en les eleccions de juny de 1977 passin, ara, al PSC (Girona) i CC-UCD (Lleida). CiU queda relegada a ser la tercera força a Girona i Lleida i la quarta a Barcelona i Tarragona⁴⁵⁹. A més, en tots els casos CiU queda per sota del seu competidor més directe, CC-UCD⁴⁶⁰.

Escenari parlamentari

A diferència de la continuïtat de l’escenari electoral, en el parlamentari la legislatura que comença l’any 1979 suposa canvis molt importants. El més destacat és la fi del

459 El canvi d’aliances de CDC i UDC no permet fer una comparació estricta dels resultats electorals entre l’any 1977 i l’any 1979.

460 Per a una anàlisi més detallada de la geografia i sociologia electorals d’aquestes eleccions vegeu els treballs de l'Equip de Sociologia Electoral (1981)

consens que ha garantit que, malgrat la complexitat, l’anterior legislatura transcorregués amb una certa placidesa. Tot i que la legislatura de 1979 manté pràcticament el mateix grau de complexitat de l'anterior (l’aritmètica parlamentària no varia substancialment), el cert és que els canvis en el comportament dels actors suposen el pas d’un escenari semi-plàcid a un de molt turbulent (cop d’estat inclòs)⁴⁶¹.

La translació dels resultats electorals en la composició del Congrés de Diputats deixa a la UCD com la minoria més important de la cambra (168 diputats), però sense majoria absoluta. Aquesta situació obliga a que Adolfo Suárez, per aconseguir la investidura hagi de buscar el suport d'altres forces polítiques. Donades aquestes circumstàncies és clar que els vuit escons de CiU (els que falten a la UCD per aconseguir la majoria absoluta) adquireixen una importància estratègica que no havien tingut durant la primera legislatura. Tot i que, la capacitat de xantatge està matisada per la presència d’altres grups (CD, PSA, PAR, etc.) que també poden formar majories alternatives, el cert és que políticament són molt més difícils d’assumir que el suport de CiU⁴⁶².

Suárez aprofitarà la importància política dels escons de CiU per obrir les portes a la formació d’un govern de coalició⁴⁶³. Aquesta oferta posa en contradicció les dues possibles estratègies de CiU al Congrés: d’una banda la seva voluntat de presentar-se com a Minoria Catalana⁴⁶⁴, és a dir, com l’interlocutor dels interessos de Catalunya a Madrid i, per l’altra, la necessitat de garantir l’estabilitat institucional i influir en la política espanyola⁴⁶⁵. La necessitat d’optar entre un i altre objectiu obre un debat intern dins de CDC, especialment entre Miquel Roca i Jordi Pujol del que Unió en resta, aparentment, aliè⁴⁶⁶. Les raons que expliquen la negativa de Pujol són de diferents tipus: les primeres són raons vinculades amb les dificultats de la transició política i l’origen del sistema de partits⁴⁶⁷; també n'hi ha d'estrictament associades amb el càlcul

461 Un dels primers treballs en advertir aquest fenomen fou de Capo (1981).

462 Hopkin assegura que “Los escaños de Coalición Democrática darían la mayoría a la UCD, pero una mayoría que le exigía seguir una estrategia abiertamente conservadora, arriesgándose a sufrir tensiones internas con la facción socialdemócrata. Un pacto parlamentario entre UCD la derecha habría coincidido con la estratégia del PSOE para conquistar el centro...”(Hopkin, 1999: 157). Hopkin també parla, però del cost que suposaria respecte la capacitat de maniobra de la UCD en política autonòmica (en la legislatura

462 Hopkin assegura que “Los escaños de Coalición Democrática darían la mayoría a la UCD, pero una mayoría que le exigía seguir una estrategia abiertamente conservadora, arriesgándose a sufrir tensiones internas con la facción socialdemócrata. Un pacto parlamentario entre UCD la derecha habría coincidido con la estratégia del PSOE para conquistar el centro...”(Hopkin, 1999: 157). Hopkin també parla, però del cost que suposaria respecte la capacitat de maniobra de la UCD en política autonòmica (en la legislatura