Un dels aspectes en el que l’obra de Panebianco sembla en clar desavantatge respecte a les d’altres autors (Kitschelt, 1989; Harmel i Janda, 1994) té a veure amb el

caràcter dels processos dins de la direcció (o coalició dominant). Mentre l’enfocament de Kistchelt i de Harmel i Janda és clarament conflictiu, donant per descomptat que una part essencial de les lluites de poder passen per dins de la direcció, l’obra de Panebianco és, en aquest sentit, menys clara. Panebianco no nega el caràcter conflictiu de la coalició dominant¹²⁶. És més, en definir-la parla del seu caràcter essencialment precari i la qualifica d’aliança d’aliances ¹²⁷. Però el seu interès per postular l’estabilitat organitzativa com a objectiu intern de tota coalició dominant el duen a limitar en excés les possibilitats de conflicte dins de la coalició dominant¹²⁸.

L’estabilitat organitzativa és deguda, segons Panebianco, a dues lògiques complementàries: 1) D’entrada, tota institucionalització d’un partit suposa un procés d’articulació d’objectius pel qual la supervivència de l’organització es converteix, de fet, en l’únic objectiu real que pot pressuposar-se. Des del moment que el partit s’institucionalitza, la importància de la ideologia passa a un segon pla. En canvi, l’objectiu (inicialment instrumental) de preservar el partit guanya pes, el que explica que es tolerin tots aquells comportaments que serveixin a aquest objectiu. Els conflictes interns continuen existint, però la tendència ja no passa per contraposar el comportament amb la ideologia (el que suposa greus crisis d’identitat), sinó amb la línia política (Quadre 2.2)¹²⁹. Aquest canvi en la intensitat dels conflictes afavoreix l’estabilitat organitzativa, doncs la tensió entre el comportament del partit i la línia política pot ser assumida per la direcció sense que això plantegi necessàriament crisis d’identitat i, per extensió, canvis organtizatius.

126 Aquest caràcter conflictiu ve donat, sens dubte, pels diferents objectius que defensen cada un dels actors que la integren: “Desde luego, los distintos actores organizativos persiguen una pluralidad de objectivos a menudo contradictorios entre sí. Y existen pocas dudas, finalmenten, de que el equilibrio organizativo depende del modo en que los líderes medien entre las distintas demandas particulares en lucha” (Panebianco, 1990: 38).

127 Panebianco (1990: 91 i 93, respectivament).

128 Un clar exemple: “El objetivo fundamental de los líderes es el mantenimiento de la estabilidad organizativa. Por estabilidad organizativa entiendo la conservación de las líneas de autoridad en el partido; es decir, de la forma en que se halla configurado, en un momento dado, el poder legítimo dentro del partido. (...) Afirmar que el objetivo de los líderes es conservar la estabilidad organitzativa, significa atribuirles un objetivo más amplio que la simple defensa de la supervivencia de la organización. Esta aparece, desde esta perspectiva, sólo como la precondición de la defensa de la estabilidad del partido.”

(Panebianco, 1990: 99-100).

129 A partir de la institucionalització “se instaura una especie de décalage entre los fines oficiales y los comportamientos de la organización. La relación entre fines y comportamientos no se rompe nunca del todo, pero se atenúa: los líderes reafirmarán constantemente la coherencia entre los comportamientos del partido y sus fines oficiales, pero entre los muchos caminos practicables en la búsqueda de éstos, se seleccionarán sólo aquellos compatibles con la estabilidad de la organización” (Panebianco, 1990: 52).

2) La segona lògica resulta del fet que, generalment, tota coalició dominant per fer-se amb el poder tendeix a justificar-se amb uns determinats objectius oficials (ideologia) dels que en dedueix una línia política (Quadre 2.2). Així doncs, com que del manteniment de la línia política se’n deriva, en part, la conservació de la identitat de la coalició dominant (i del partit), és difícil que aquesta pugui canviar la línia política (o la ideologia) sense que això no erosioni els suports que sustenten a la direcció (obrint la porta a un canvi organitzatiu)¹³⁰. Aquesta lògica afavoreix, segons Panebianco, que tota coalició dominant tingui sempre com a objectiu el manteniment de l’estabilitat organitzativa i, sempre que sigui possible, de la línia política (i la ideologia) definida en arribar al poder. Per la direcció tot canvi de línia política o d’ideologia és vist com un potencial focus de conflicte a evitar. És més, en la mesura que la línia política o la ideologia legitimen a tota la coalició dominant, aquesta lògica també explica, segons Panebianco perquè aquestes tendeixen a mantenir-se unides fins que es descomponen i són reemplaçades per altres.

Quadre 2.2. Relacions entre entorn, objectius i comportament de la CD en Panebianco.

Font: Elaboració pròpia a partir de Panebianco.

Tanmateix, Panebianco aprofita aquestes reflexions per a fer una inferència lògica que no es deriva necessàriament del seu model: Donat que tota coalició dominant tendeix

130 Com remarca Panebianco “el abandono de la línea política en favor de una estrategia abiertamente oportunista, puede, entonces, significar la pérdida del apoyo...” (Panebianco, 1990: 98).

Entorn

Objectius Reals Supervivència Estabilitat org.

Comportament efectiu

Objectius Oficials Ideologia

Línia política (declaratiu) Tensió constant

(si passa) Crisi Identitat

Justificació

Necessitat Voluntat

Coalició Dominant

a vincular-se a una línia política (i uns objectius oficials), Panebianco assumeix que aquesta pot reduir-se a un actor unitari. Per això vincula el canvi organitzatiu amb les teories del liderat emprenedor, que són alienes a la filosofia del seu model.

Reduir una aliança d’aliances a un actor unitari té molts avantatges en el moment de modelitzar, però és evident que aquesta és una simplificació excessiva de la realitat.

Que puguin identificar-se dinàmiques internes que reforcen l’estabilitat dins de la coalició dominant no implica, però, que no puguin existir tensions que afavoreixin el contrari. Sobretot quan la coalició dominant és dividida faccionalment. La simplificació que segueix a aquesta omissió duu a hipòtesis difícils de sostenir. Potser la més destacable és l’afirmació segons la qual l’únic recanvi possible en moments de crisi és la substitució total de la coalició dominant per les elits minoritàries del partit¹³¹. Una assumpció d’aquest tipus dóna per descomptat el caràcter d’aliança d’aliances de tota coalició dominant i nega la possibilitat (més que documentada històricament) de pactes entre una part de la vella coalició dominant i les esmentades elits minoritàries.

Vists els problemes que hem identificat en el model, cal buscar en la resta de marcs teòrics aquells elements que puguin ajudar a completar-lo. La solució més estesa a aquest problema per part de la literatura és l’adopció de la classificació de sub-grups dins de la coalició dominant (Harmel i Janda, 1994). Aquests autors diferencien dins de la coalició dominant entre: 1) La facció dominant (dominant faction), que és la que en la majoria d’ocasions aconsegueix imposar els seus criteris en l’elaboració de l’estratègia; 2) Les faccions participants (participative factions) que són aquelles que són integrades dins de la coalició dominant però només participen marginalment en la presa de decisions; 3) I les elits minoritàries que són aquelles faccions excloses de la coalició dominant. Aquesta distinció de Harmel i Janda permet diferenciar més clarament els diferents grups dins de la coalició dominant i, arribat el moment, el possible procés de pactes entre ells i les elits minoritàries. La distinció, a diferència de la de Kitschelt (lobbistes, pragmàtics i ideòlegs) és en base a criteris organitzatius i no ideològics, fet que evita que entri en contradicció amb les principals assumpcions de Panebianco.

2. Negar l’assumpció de Panebianco de la unitat de la coalició dominant comporta notables problemes teòrics. Mentre es postula la unitat de la direcció, l’estabilitat organitzativa pot aparèixer (juntament amb la mateixa supervivència del partit) com un

131 Vegeu, per exemple, la metàfora bancària de Panebianco (1990: 460).

objectiu indiscutible¹³². Quan aquesta no existeix, afirmar-la sembla molt més qüestionable¹³³. L’únic grup del que lògicament pot afirmar-se que té un interès objectiu en l’estabilitat organitzativa és la facció dominant. En funció de les circumstàncies, la resta de faccions participants poden estar més interessades en promoure el canvi organitzatiu (per dominar el partit) que en mantenir l’estabilitat. Així doncs, tot i que l’estabilitat sembla tenir un estatuts superior dins de la jerarquia de les diferents finalitats del partit, és clar que, en determinats moments, certs membres de la coalició dominant poden subordinar-la a altres objectius.

Hi ha com a mínim dues dinàmiques que poden posar en perill l’objectiu de l’estabilitat organitzativa¹³⁴: a) En cas d’una eventual crisi en el liderat dins el partit; b) i/o en cas d’una disputa entre faccions pel domini intern. En aquestes cirumstàncies, l’estabilitat pot quedar subordinada a la necessitat de clarificar l’estructura de poder intern.

La importància d’aquestes dinàmiques de lluita pel liderat i lluita pel domini faccional és prou justificada com per a afegir dos nous factors (el liderat i el faccionalisme) al model de referència. Els fonaments de tots dos factors es troben en l’intent de Harmel i Janda (1994) de perfeccionar les anàlisis del funcionament la coalició dominant i, per tant, la seva incorporació no és essencialment problemàtica.

3. La possibilitat que els diferents integrants de la coalició dominant puguin tenir objectius reals diferenciats planteja el repte d’intentar identificar-los. Panebianco, per evitar caure en el prejudici teleològic elabora una tipologia d’objectius organitzatius (expansius/defensius¹³⁵). Ara bé, aquesta classificació sembla extremadament restrictiva. Una interessant solució al problema pot consistir en integrar dins del model una tipologia importada de les teories dels objectius dels partits (party goals).

Per integrar les assumpcions d’aquestes teories (com les que utilitzen, per exemple, Harmel i Janda) cal tenir ben present dues consideracions fonamentals: a) La classificació tant del comportament com de l’estratègia en una o altra categoria és

132 Com diu l’autor: “Los modos de garantizar la estabilidad organizativa del partido pueden ser, y a menudo son, objeto de debates y conflictos en el seno de la misma coalición dominante (...) en estos casos es lógico esperar oscilaciones e incoherencias en las relaciones entre el partido y el ambiente que le rodea, al menos mientras el conflicto no se haya resuelto.” (Panebianco, 1990: 102). Cal notar que parla dels efectes en l’estratègia però no en l’estabilitat organitzativa.

133 Fins i tot pot dubtar-se de si pot sostenir-se com a objectiu la mateixa supervivencia del partit. Aquesta possibilitat fou teoritzada per A. Hirschman (1970) i ha estat utilitzada amb èxit per explicar crisis que acaben amb la mateixa organitzatació. Un bon exmple a Hopkin (1999).

134 Una argumentació en aquest sentit pot trobar-se, per exemple, a Harmel i Janda (1994).

135 Sobre aquests conceptes i la seva relació amb l’estructura de la coalició dominant vegeu Panebianco (1990: 318 i ss).

sempre analítica i mai pot determinar-se a priori; i b) Per evitar caure en el prejudici teleològic, cal assignar la defensa d’un o altre tipus d’estratègia a cada una de les faccions que integren la coalició dominant, no al conjunt del partit.

D’aquesta manera ens trobem que, en un mateix moment del temps, diferents grups integrants de la coalició dominant poden defensar: a) objectius purament organitzatius (estabilitat/inestabilitat; expansió organitzativa /defensa); b) i, alhora, objectius contraposats del tipus vote-seeking, office-seeking o policy-seeking¹³⁶. La definició de la línia política del partit així com del comportament efectiu del mateix és fruit dels intercanvis entre els diferents grups de poder interns i, alhora, de la relació d’aquests amb l’entorn¹³⁷. És clar que qualsevol canvi en aquestes circumstàncies pot fer canviar la posició de tots els actors. D’aquesta manera, tant el comportament com la línia política estratègia són resultants sempre qüestionades (i en tensió permanent entre elles), i així ha de considerar-se en el moment d’explicar-les.

Aquesta distinció, tot i complicar l’anàlisi empíric, té importants avantatges teòrics dels que cal destacar-ne tres: 1) En primer lloc, i com hem dit, al no assignar prèviament un objectiu determinat al partit evita caure en el problema del prejudici teleològic; 2) En segon terme, és útil per a entendre perquè diversos representants d’un mateix partit poden defensar, alhora, objectius i estratègies que són aparentment contradictòries entre sí; 3) i, encara, ens permet comprendre que els diferents grups interns poden canviar d’objectius i estratègia en funció tant dels canvis en l’entorn com de les posicions de la resta de grups.

Aquest darrers avantatge marca una important diferència respecte al model de Kitschelt, on els grups (ideòlegs, pragmàtics) són caracteritzats bàsicament en termes ideològics, i on els actors difícilment canvien d’objectius reals. Seguint a Panebianco, en el nostre model la ideologia, com l’estratègia, són resultants, no factors que puguin explicar el comportament dels membres de la coalició dominant¹³⁸. En funció de la gravetat dels conflictes dins de la coalició dominant (especialment en els moments de canvi organitzatiu) els canvis en la configuració de la coalició dominant no només

136 Tot i que Harmel i Janda utilitzen una categoria més, Muller i Strom (1999) han argumentat suficientment que els tipus poden reduir-se a aquestes tres dimensions bàsiques.

137 En això som d’acord amb Panebianco qui, per evitar el prejudici teleològic afirma “La estrategia por la que vayan a optar los líderes del partido (...) no puede ser por tanto definida de antemano. Dependerá de las características de los equilibrios internos de poder (...) y de las relaciones de la organización con los diversos ambientes con los que se relaciona” (Panebianco, 1990: 101-02).

138 Aquesta és, com ja hem dit, la gran diferència entre Panebianco i Kitschelt.

poden afectar a l’estratègia, sinó que sovint ho fan a la pròpia definició ideològica del partit.

4. La darrera objecció al model de Panebianco té a veure amb els factors