Les eleccions de 1977 i els seus efectes: divisió interna i trencament del partit

Les eleccions de juny de 1977 marquen un substancial punt i a part en el procés de transició a la democràcia. La legitimitat democràtica de la nova cambra permet que ara

343 UDC fa pública la seva posició sobre la política d’aliances per les eleccions afirmant “Unió Democràtica propugna para el Congreso de Diputados candidaturas homogéneas que tengan capacidad de gobernar”

(La Vanguardia, 14-4-77: 26).

344 Segons el testimoni de Joaquim Molins: “Había que cerrrar las listas un domingo de mayo y aquella tarde estábamos reunidos -en casa de Mas Cantí- Carlos Ferrer Salat, Carles Güell, Anton Cañellas, Mas Cantí i yo. Teníamos a un lado de la línea telefónica al gobernador civil de Barcelona, Ortiz, y por otra línea a Leopoldo Calvo-Sotelo, que había dejado de ser ministro para preparar las elecciones. Intentamos que UCD no se presentase en Cataluña y que se viera representada por Centre Català y Unió Democràtica. Ya teníamos el nombre previsto: Unió del Centre y de la Democràcia Cristiana de Catalunya. A las seis de la tarde se rompieron las negociaciones. No sabíamos que Calvo-Sotelo ordenaba a los gobernadores civiles que presentasen las candidaturas.” (Horcajo, 1997: 92).

345 Per a una anàlisi més detinguda del procés vegeu Barberà (2000: 121 i ss).

346 Inicialment era prevista una coalició de tots els partits de l’oposició democràtica encapçalada per Josep Benet, però l’oposició d’Unió Democràtica la impossibilita. Les raons de la posició d’UDC poden trobar-se en la premsa del moment (La Vanguardia, 11-5-77: 10).

tots els esforços institucionals vagin adreçats a l’elaboració de la Constitutció. Ara bé, els resultats de 1977 també afavoreixen una recomposició del sistema de partits, sobretot a Catalunya. Aquest procés de canvi d’aliances és especialment traumàtic per Unió Democràtica de Catalunya, que obté uns resultats electorals per sota de l’esperat i veu com els seus aliats democristians queden fora de l’arc parlamentari. Això afavoreix un traumàtic procés de crisi interna que s’allarga fins la tardor de 1978.

3.1. Els resultats electorals de 1977 i la recomposició del neixent sistema de partits.

Ha estat molta la literatura científica que s’ha dedicat a reflexionar al voltant dels resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 i del seu significat³⁴⁷. El seu caràcter d’eleccions fundadores d’un nou sistema de partits, el relleu d’unes elits per unes altres que comporta i, en suma, el que suposen de transformació d’un sistema polític autoritari per un altre de democràtic ha permès que les lectures en siguin moltes i molt diverses. En qualsevol cas, és fàcil coincidir en que el país dóna un suport clar a aquells líders i partits compromesos amb la democràcia i la llibertat; més suport a aquelles opcions que semblen tenir més possibilitats de governar i, en darrer terme, premia a aquelles forces que han demostrat menor responsabilitat històrica tant amb el franquisme com amb l’antifranquisme³⁴⁸.

En termes electorals (Taula 3.2) , els resultats que en resulten són una victòria clara de la UCD amb el 34,4% dels vots i 167 escons. Segueix el PSOE com la primera força de l’oposició amb el 29,3% dels vots (es a dir, només sis punts per sota) i 118 escons. A molta distància queden ja tan el PCE que obté el 9,3% dels vots i 20 escons, AP amb el 8,2% dels vots i 16 escons i, per darrera, els dos grans partits d’àmbit no estatal, el PDC amb el 2,8% dels vots i 11 escons i, finalment, el PNV amb el 1,6% dels vots i 8 escons. L’Equip DC, l’aliat polític d’UDC no aconsegueix cap escó i queda per tant, tocat de mort.

Aquests resultats mostren, alhora, importants característiques sobre el nou sistema de partits que comença a formar-se³⁴⁹: 1) Una important fragmentació, reduïda per la llei

347 Entre els estudis monogràfics de les eleccions de 1977 destaquen, sobretot, els treballs de l'Equip de Sociologia Electoral (1978), Mujal-León (1985), Gunther, Sani i Shabad (1986), Caciagli (1986) i López Nieto (1992).

348 Vegeu Pérez Díaz (1987: 177) que afegeix “Al votar de esta manera, el país se había votado a sí mismo. Porque la sociedad española se veía a si misma de talante libre, democrático; capaz de resolver sus problemas; y poco comprometida con la experiencia del franquismo y del antifranquismo.” (Pérez Díaz 1987: 177-178).

349 Característiques extretes de Bar (1982).

electoral i els moviments estratègics dels partits, però encara força alta en comparació a la mitjana europea; 2) Un equilibri en el centre de l’espectre entre les dues principals forces del sistema, el PSOE i la UCD; 3) Alhora, la insuficiència per governar que genera tant la fragmentació com la pròpia llei electoral; 4) La manca de continuïtat històrica del sistema de partits amb el de la Segona República. 5) La manca d’implantació dels diferents partits polítics i les dificultats organitzatives provocades pels recels vers la política fruit de la cultura política heretada 6) La manca de consolidació de les posicions dels partits polítics en l’espectre, en el que és fàcil intuir un realiniament per integrar als partits que s’han quedat fora del Congrés.

Taula 3.2. Eleccions al Congrés dels Diputats. 1977. Resultats a Espanya i Catalunya.

ESPANYA CATALUNYA

Sigles Vots %v.v. E Vots %v.v. E

UCD 6.310.391 34,4 166 515.293 16,9 9 PSOE 5.371.866 29,3 118 870.362 28,6 15 PCE 1.709.890 9,3 19 558.132 18,3 8 AP 1.504.771 8,2 16 108.333 3,5 1 PDC 514.647 2,8 11 514.647 16,9 11

PNV 296.193 1,6 8 - - -

PSP 816.582 4,5 6 - - -

UCDCC 172.791 0,9 2 172.791 5,7 2

EC 143.954 0,8 1 143.954 4,7 1

EE 61.417 0,3 1 - - -

CAIC 37.183 0,2 1 - - -

CIC 29.834 0,2 1 - - -

Cens 23.583.762 3.883.328

Vots vàlids 18.324.333 100 350 3.047.981 100 47 Font: Ministerio del Interior.

S’inclouen sigles amb representació parlamentària a Espanya encara que no hagin obtingut representació en (alguna de) les circumscripcions catalanes.

Sigles: UCD: Unión de Centro Democrático; PSOE: Partido Socialista Obrero Español; PCE: Partido Comunista de España; AP: Federación Alianza Popular; PDC: Pacte Democrátic per Catalunya; PNV:

Partido Nacionalista Vasco; PSP-US: Partido Socialista Popular-Unidad Socialista; UCDCC: Unió del Centre de i de la Democràcia Cristiana de Catalunya; EC: Esquerra de Catalunya; EE: Euskadiko Ezquerra; CAIC: Candidatura Aragonesa Independiente de Centro; CIC: Candidatura Independiente de Centro.

Des de la perspectiva de l’escenari parlamentari, els resultats de les eleccions de 1977 són menys importants degut al acord, no explícit però àmpliament estès, que aquestes eleccions obren un procés constituent. Des de 1977 fins a finals de 1978 els principals partits polítics pacten no només l’elaboració de la nova Constitució Espanyola, també altres acords econòmics i socials bàsics per millorar una economia en crisi (Pactes de

la Moncloa, etc.). Durant tot aquest període la UCD es pot permetre de governar en minoria en el Congrés i el Senat sense perill que es formi una majoria alternativa. Les coses canvien substancialment a partir de les següents eleccions generals de 1979.

A Catalunya hi ha, com a mínim, un element que fa que l’incipient subsistema de partits català difereixi de l’espanyol: la majoritària demanda de l’autogovern per a Catalunya. Aquest element, afegit a les dificultats per a difuminar la divisòria entre reformadors i rupturistes té alguns efectes diferenciats en el resultats³⁵⁰: d’entrada l’èxit de socialistes i comunistes, aquests darrers clarament identificats amb la lluita antifranquista; també un menor suport a les opcions lligades al franquisme (AP) i reticents a les demandes d’autonomia política; un clar suport de la població a tots els grups que reclamen l’autogovern per Catalunya en els seus programes; i, en darrer terme, una intensíssima participació electoral.

Taula 3.3. Eleccions al Congrés dels Diputats. 1977. Resultats per circumscripcions.

BARCELONA GIRONA LLEIDA TARRAGONA

Sigles Vots %v.v. E Vots %v.v. E Vots %v.v. E Vots %v.v. E

PSC-PSOE 721.880 30,6 11 60.747 24,7 2 27.809 15,0 1 59.926 23,7 1 PSUC-PCE 469.361 19,9 7 24.746 10,1 0 22.680 12,2 0 41.345 16,4 1 PDC 364.798 15,4 6 67.275 27,3 2 45.428 24,4 2 37.146 14,7 1 UCD 355.857 15,1 5 45.231 18,4 1 45.191 24,3 1 69.014 27,3 2 UCDCC 127.679 5,4 2 13.331 5,4 0 17.582 9,5 0 14.199 5,6 0 EC 112.794 4,8 1 6.178 2,5 0 14.118 7,6 0 10.864 4,3 0 CC 75.097 3,2 1 7.953 3,2 0 10.067 5,4 0 15.216 6,0 0

Cens 3.004.988 304.448 242.148 331.744 Vots vàlids 2.363.117 100 33 246.345 100 5 185.895 100 4 252.624 100 5 Font: Ministerio del Interior.

Només s’inclouen sigles amb representació parlamentària a Catalunya i a Espanya encara que no hagin obtingut representació en (alguna de) les circurmscripcions catalanes

Sigles: PSC-PSOE: Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE; PSUC-PCE: Partit Socialista Unificat-PCE; PDC: Pacte Democrátic per Catalunya; UCD: Unión del Centro Democrático;

UCDCC: Unió del Centre de i de la Democràcia Cristiana de Catalunya; EC: Esquerra de Catalunya; CC: Concòrdia Catalana.

En concret, els resultats donen la victòria al PSC amb el 28,6% dels vots i 15 escons.

La segona força en vots és el PSUC que s’endú el 18,3% dels vots pels que obté 8 escons. Per contra el PDC, que és la tercera força política en vots, tenint el 16,9%, és la segona en escons al obtenir-ne 11. La quarta força política en vots, la UCD, obté el mateix percentatge de vots que el PDC (però amb uns mil vots menys) i, per la

350 Per a una explicació més extensa d’aquestes característiques vegeu Vallès (1981b: 32).

localització geogràfica dels mateixos també passa per davant del PSUC en escons al aconseguir-ne 9. Ja molt per darrera hi ha la UCDCC que amb el 5,7% dels vots (172.791) obté dos escons, un per a Anton Cañellas i l’altre per a Carles Güell.

Finalment, EC i AP-CC aconsegueixen un sol escó cadascú amb el 4,7% dels vots per a EC i el 3,5% per AP-CC.

Per circumscripcions (Taula 3.3), els resultats mostren la complexitat del naixent escenari polític català. A Barcelona el PSC i el PSUC són els dos partits més votats, amb un clar predomini del primer sobre el segon. Però, en canvi, la situació al centre dreta és molt igualada doncs entre el PDC i la UCD la distància és de menys de 9.000 vots. Fora de Barcelona, el predomini de l’esquerra és molt menys evident. A Girona i Lleida el partit més votat és el PDC. Però mentre el PSC és la segona força política a Girona, a Lleida ho és la UCD. El PSUC no obté en aquestes circumscripcions cap escó. Finalment a Tarragona és la UCD qui obté més vots, quedant darrera el PSC.

Els resultats del Congrés són molt poc alentadors per a UCDCC. Tot i que obté dos escons per la circumscripció de Barcelona, un per Anton Cañellas i un altre per a Carles Güell (Centre Català), en la resta de circumscripcions queda lluny d’aconseguir-ne cap. Unió queda, en aquest sentit, amb uns resultats semblants als que obté Esquerra de Catalunya (ERC). En totes les circumscripcions és la cinquena força política i només a Lleida queda per damunt del 5% dels vots vàlids emesos.

Al Senat, la victòria és per l’Entesa dels Catalans que obté 12 dels 16 escons en disputa. Els altres escons són per a un independent (Lluís M. Xirinacs) a Barcelona, dos candidats de ‘Democràcia i Catalunya’ a Girona (Francesc Ferrer Gironès) i Lleida (Maria Rúbies Garrofé), i un candidat d’UCD a Tarragona (Emili Casals Parral). Coll i Alentorn obté 322.628 vots, però no surt escollit senador³⁵¹.

Ara bé, com han assenyalat els principals treballs dedicats a l’estudi del sistema de partits espanyol i català, la característica que millor defineix aquests primers anys és la provisionalitat i inestabilitat³⁵². La millor prova d’aquesta inestabilitat és que a partir de

351 Sobre aquest fet Balcells (1999: 308) afirma: “A la ciutat de Barcelona, Coll i Alentorn i Pi-Sunyer superaren els candidats triomfants en dos districtes, el tercer i l’onzè, que comprenien els barris de Sarrià, Sant Gervasi i les Corts, amb la part alta de la Diagonal” (Balcells, 1999: 308). Segons el perfil que dóna Balcells, la geografia electoral dels vots al senat a la ciutat de Barcelona no és, com veurem, massa diferent de la del Congrés.

352 Així s’hi pronuncien, per damunt dels intents de classificar el sistema a partir del número dels seus actors, Baras i Matas (1998b), Cazorla i Montabes (1997), Aguilera (1982), Bar (1982), Capo (1981), entre d'altres.

les primeres eleccions democràtiques, el mapa polític comença una nova reordenació (especialment en l'espai de centre i la dreta) que s’allarga, com a mínim, fins a les eleccions de 1982.

Mentre al conjunt d’Espanya el consens constitucional posposa tota crisi interna en els grans partits, a Catalunya la situació és precisament la inversa. Entre els mesos que van de juny de 1977 a la tardor de 1978 el sistema de partits català experimenta importants variacions en la seva oferta política³⁵³. En part això és degut a la difuminació de la divisòria entre reforma i ruptura, que en el cas català ha estructurat la competència fins el mateix dia dels primers comicis. La progressiva pèrdua de significat d’aquesta divisòria, juntament amb la necessitat d’alguns partits (entre ells UDC) de formar noves aliances després de les eleccions el reforçament dels dos principals eixos sobre els que, des de llavors, s’estructura la política catalana: la divisòria entre l’esquerra i la dreta, i la divisió entre el centre i la perifèria. És en aquest moment de determinació dels cleavages que centren el debat polític que les aliances entre els diferents partits prenen un especial significat.

A l’esquerra, les elits (PSUC, PSC) opten per la unitat i per neutralitzar qualsevol divisòria entorn al cleavage centre-periferia. Només ERC queda al marge d’aquests realiniaments ocupant en solitari l’espai de l’esquerra més nacionalista. En canvi, a la dreta la situació no és tant clara. Una part de les elits (UCD, una part d’UDC) és partidària de seguir el camí emprès per socialistes i comunistes. També hi ha, però, una altra part que vol estructurar l’oferta política a partir de plantejaments més homogenis (CDC, la majoria d’UDC, AP). Per aquestes elits, l’espai polític de centre i de dreta cal dividir-lo a partir del cleavage centre-perifèria. La singularitat d’Unió Democràtica consisteix en el fet que mentre en la resta de partits aquest debat està resolt a l’interior de l’organització, les elits democristianes estan profundament dividides en aquest punt. És precisament en aquest context que cal interpretar els efectes de les eleccions de 1977 dins d’UDC.

3.2 Els efectes dins d‘Unió: crisi interna i redefinició de la política d’aliances.

La diferència entre les expectatives creades i els resultats electorals qüestiona obertament l’estratègia elaborada per Cañellas i Miró des del Vè congrés del partit:

D’una banda el pacte amb el Centre Català no ha estat entès per una part important

353 Per a una interpretació dels fets vegeu Pitarch, et. alt (1980) i també Culla (1989).

del partit i només sembla haver reportat beneficis als seus seguidors (acta de diputat per a Carles Güell); de l’altra, el fracàs de l’Equip DC a nivell espanyol desmunta tots els esforços de Cañellas per intervenir activament en la política espanyola. A més, la centralització (i manca de diàleg) amb que s’ha dut tot el procés es converteix ara en un argument molt poderós pels qui demanen un canvi dins del partit.

Els qui apleguen el descontentament són els membres de la minoria (ara autoanomenada tendència històrica), que a partir de les eleccions es reorganitza molt ràpidament sota el liderat de Francesc Borrell. Així, immediatament després de les eleccions Ferran Camps, del comitè de govern, presenta la seva dimissió en desacord a com s’ha dut la campanya, i suggereix celebrar un congrés extraordinari. A més, davant l’allau de crítiques, el comitè de govern es veu forçat a presentar reiterades mocions de confiança en els Consells Nacionals que segueixen als comicis³⁵⁴. Finalment, el consell nacional decideix convocar el VIè congrés d’UDC pel mes d’octubre i nomenar una comissió assessora encarregada, juntament amb el comitè de govern de vetllar per la direcció del partit. Aquesta comissió assessora, en mans de la tendència històrica, ben aviat s'imposa al comitè de govern. La seva línia política passa, en primer lloc, per trencar el pacte amb el Centre Català. A nivell espanyol, després del fracàs de l’Equip DC aquest grup renuncia a trobar nous interlocutors sinó a participar directament en la política espanyola. No cal dir que aquest serà un dels principals punts de discrepància amb Anton Cañellas. Així, per exemple, la direcció obliga a Cañellas a incorporar-se a “Minoria Catalana”. Per aquest sector, els contactes d’UDC han de prendre un caràcter bilateral i circumscriure’s al PNV i als democristians valencians. A més d’aquesta reorientació de la línia política, aquest grup impulsa un fort augment d’afiliacions de gent afí per garantir-se una majoria més clara en el congrés³⁵⁵.

Donat el rearmament de la minoria, dins del grup de la majoria es produeix un ràpid distanciament entre Josep Miró i Anton Cañellas respecte a l’estratègia a seguir: Miró i altres dirigents del comitè de govern com Albert Vila o Simeó Miquel (autoanomenats Club Maritain) són clarament favorables a buscar una entesa el més ràpida possible amb la UCD³⁵⁶. En canvi, la prioritat de Cañellas és assegurar la unitat interna. I,

354 Això passa, com a mínim en dues ocasions després de juny de 1977 (Barberà: 2000: 168 i ss)

355 El contingut d’aquest programa és el que es presenta en el VIè Congrés del partit elaborat per F.

Borrell, J.A. Codina, I. Farreres i R. Martínez Callén (Actuació política d’Unió Democràtica de Catalunya.

1977. S.Ll. Imprés pel secretariat d’UDC. Documentació del VIè Congrés. Arxiu Històric d'UDC)

356 La posició d’aquest grup es fa pública en un document escrit per S. Miquel, J. Miró i A. Vila on proposen “1) iniciar converses amb UCD, CC i altres partits de cara a cercar la forma més avantatjosa d’articular l’alternativa; 2) un cop aquella estigui articulada, establir contactes amb ERC, CDC, i PSC-R...”

donades les circumstàncies, és ben sabut que proposar un pacte amb la UCD suposa el trencament del partit. A això cal afegir el fet que, malgrat que Cañellas que no concep una opció política que no tingui un referent a nivell estatal, només accepta el pacte amb la UCD com un mal menor³⁵⁷. La opció del sector més proper a Cañellas de cara a l’imminent VIè congrés d’UDC passa per pactar un acord de mínims amb el grup de Borrell per a preservar la pau interna. Davant l’evidència que la seva posició dins del partit cada cop té menys suports, el Club Maritain opta per escindir-se d’Unió Democràtica poc abans del VIè congrés d'octubre de 1977³⁵⁸.

La sortida del Club Maritain deixa la gent més vinculada a Anton Cañellas en una posició força incòmoda: d’una banda, desautoritzats electoralment i sense gairebé temps per presentar una candidatura al congrés; de l’altra amb el projecte polític identificat (malgrat les distàncies) amb els escindits. Malgrat tot, el paper de Cañellas com a diputat i el pes de la gent pròxima als seus plantejaments encara és prou rellevant com per a negociar un acord amb condicions amb la tendència històrica. La voluntat dels dos grups de no provocar un trencament intern facilita que s’acostin les posicions i puguin assentar-se les bases d’un acord de mínims en la política d’aliances. Aquest passa, bàsicament, per posposar tot debat sobre pactes per a futurs congressos.

Assolit l’acord, el VIè congrés d’Unió Democràtica (1 i 2 d’octubre de 1977) es celebra en un clima tens però pacífic. Tot i que fins al darrer moment hi ha dubtes sobre si entorn de Cañellas vol presentar candidatura per mesurar les seves forces, al final tot indica que també en aquest punt s’arriba a una entesa. Aquesta consisteix, essencialment, en la integració de la candidatura impulsada per la Unió de Treballadors (propera a Cañellas) en la llista de Borrell i Vila d’Abadal a canvi d’un lloc en el comitè de govern. Salvats els principals obstacles entre sectors del partit, el congrés permet impulsar una profunda reorientació organitzativa que, alhora, es pactada entre la direcció i els principals dirigents territorials³⁵⁹.

(L’Alternativa política d’Unió Democràtica de Catalunya. 1977. S.Ll. Imprés pel secretariat d’UDC.

Documentació del VIè Congrés. Arxiu Històric d'UDC.)

357 Com expressa immillorablement Santiago Guillen, una persona molt afí a les tesis de Cañellas, es tracta de “cobrir una necessitat de ‘política exterior’ catalana que hem d’intentar resoldre al menor cost possible” (Cap a on va Unió Democràtica de Catalunya?, S.Ll. Imprés pel secretariat d’UDC. 1977.

Documentació del VIè Congrés. Arxiu Històric d'UDC).

358 La sortida es produeix en la reunió del consell nacional del 21 de setembre de 1977. Més detalls d’aquest procés a Barberà (2000: 182).

359 Per a un anàlisi més detallat de l’organització d’UDC sobre el VIè Congrés del partit vegeu Barberà (2000: 213 i ss).

La convulsa vida interna del partit entre els mesos de juny i octubre de 1977 no permet que UDC jugui més que un paper purament testimonial en l'elaboració de la Constitució Espanyola³⁶⁰. Cañellas participa en l’Assemblea de Parlamentaris, però UDC es queda sense llocs de responsabilitat destacats en el moment de formar-se el primer govern de la Generalitat Provisional, presidit pel president Josep Tarradellas.

La convulsa vida interna del partit entre els mesos de juny i octubre de 1977 no permet que UDC jugui més que un paper purament testimonial en l'elaboració de la Constitució Espanyola³⁶⁰. Cañellas participa en l’Assemblea de Parlamentaris, però UDC es queda sense llocs de responsabilitat destacats en el moment de formar-se el primer govern de la Generalitat Provisional, presidit pel president Josep Tarradellas.