La institucionalització en clandestinitat del partit

El concepte d’institucionalització aplicat als partits polítics, tot i la importància teòrica que revesteix, és encara controvertit. Són diverses les definicions que s’han proposat sobre la institucionalització, totes lligades a idees semblants: que en un determinat moment de la vida del partit aquest es solidifica, s’estabilitza, es constitueix com un valor en sí mateix²⁷⁸. En les pàgines que segueixen intentem analitzar com es produeix aquest procés dins d’Unió Democràtica, i com aquest partit aconsegueix fer-ho enmig d’un entorn gens favorable: la clandestinitat.

276 Raguer (1976: 223).

277 Raguer (1976: 234): “Assenyalar, com a imprescindible conseqüència, l’abstenció oficial d’Unió Democràtica de Catalunya en les eleccions del dia 16 i recomanar a tots els seus afiliats que en complir el deure inexcusable de sufragi, tinguin presents, ultra els ideals bàsics de la democràcia cristiana, llibertat nacional i justícia social, que són l’essència de l’ideari del nostre partit, els dos objectius immediats de restauració integra de l’Estatut de Catalunya i d’adopció d’una política de reconciliació nacional”.

278Sobre el concepte d'institucionalització i els seus problemes vegeu el capítol 1 d'aquesta obra.

2.1. La repressió franquista i els esforços de la direcció per reconstruir el partit.

La desfeta material i moral de la Guerra Civil, la il·legalització del partit per part del nou règim franquista, la repressió política posterior a la guerra, l’exili de bona part dels seus dirigents i, en fi, la manca de llibertats pràcticament impossibiliten tota acció política durant lustres. Malgrat tot, durant els primers anys quaranta els dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya intenten mantenir viu el testimoni. L’esperança és dipositada, durant aquests anys, en que una victòria aliada en la II Guerra Mundial suposi la fi del règim franquista, que des de la seva neutralitat es mostra clarament favorable als règims feixistes.

Miquel Coll i Alentorn, l’únic dels dirigents d’Unió Democràtica que es queda en el país durant la guerra, és qui principalment dirigeix aquest redreçament²⁷⁹. Ara bé, a mesura que van retornant, també s’incorporen a aquesta tasca bona part de la direcció republicana a l’exili: Joan B. Roca i Caball, Pau Romeva, Maurici Serrahima, etc.

Durant els primers anys, l’estratègia que adopta la direcció del partit és combinar una molt tènue acció política opositora amb un ferm compromís en el camp de la recuperació de la cultura catalana. D’aquest temps són, per exemple, publicacions com les de Creus de Sang (1940), o algunes iniciatives esporàdiques en el camp de la cultura catalana. Malgrat tot, el cert és que totes aquestes accions no poden anar més enllà del pur testimonialisme.

La fi de la II Guerra Mundial no dóna satisfacció a les esperances d’aquells que creien en una ràpida caiguda del règim franquista. El ràpid canvi de l’escenari internacional cap a una nova confrontació bipolar (la guerra freda) entre el bloc comunista i l’occidental, juntament amb l’habilitat del règim franquista per a resituar-se clarament del costat nord-americà acaba, finalment, per descartar qualsevol tipus de possibilitat en aquest sentit.

L'arribada d’aquest nou context internacional va aparellat, en el cas espanyol, per la fi de les persecucions polítiques de després de la guerra i per una certa normalització

279 Per a una història d’UDC durant els primers anys del Franquisme veieu els treballs d’Oriol Olivé (1997). El mateix Oriol Olivé ha realitzat un extens treball sobre les fonts per a l’estudi del partit al llarg de la clandestinitat (Olivé, 1998). De manera alternativa pot consultar-se la biografia d’Albert Balcells sobre Miquel Coll i Alentorn (1999). A banda d’aquests treballs també hi ha aportacions importants d’Albert Manent (1990) a partir de la trajectòria d’Anton Cañellas. Coll i Alentorn (1976, 1993) i Marià Vila d’Abadal (1976) recullen en dues ponències del Vè Congrés part del la història del partit en la clandestinitat. Per a una biografia de Joan Baptista Roca i Caball vegeu el treball de Ferran Camps i Joaquim Monclús (1998).

econòmica i social del país amb la represa, per exemple, de l’activitat acadèmica²⁸⁰. En aquestes circumstàncies, i en previsió d’una dictadura de llarga durada, la direcció d’Unió Democràtica comença a plantejar-se seriosament la possibilitat de reorganitzar de nou el partit. A això hi contribueix, sens dubte, l’encontre d’aquests dirigents amb una nova generació de militants reclutats en l’àmbit de la universitat de postguerra i en els nuclis de recuperació de la cultura catalana. Aquests militants, entre els quals destaquen noms com Anton Cañellas, Josep Benet, Joan Sansa, Claudi Martínez Girona, Agustí Bassols, Josep Piñol o Pere Puigquintana són atrets a la política a partir de les primeres plataformes de l’oposició democràtica al Franquisme (sense el PSUC) com el Front Universitari de Resistència o la Joventut Catalana Democràtica²⁸¹.

Els referents d’aquesta nova generació de dirigents d’Unió són, sens dubte, els nous partits demòcrata cristians que comencen a formar-se després de la postguerra com la CDU d’Adenauer, la DCI de De Gasperi, el MRP de Schuman, etc. Molts d’aquests joves es senten atrets per la important transformació ideològica que experimenten els moviments i partits polítics catòlics després de 1945. Una transformació que, com ja hem esmentat més amunt, és fàcilment visible en l’acceptació, per exemple, del pluralisme polític, de la democràcia, del principi de subsidiarietat o, sobretot, de l'europeisme. Per aquesta generació de joves, Unió Democràtica apareix com el gran referent a Catalunya del que suposa la DC europea. En aquestes circumstàncies, no és d'estranyar que durant els primers anys cinquanta Unió experimenti una cert revifalla i recuperació dins del món del catalanisme catòlic, especialment entre el públic més culte, que veu Europa com el referent a seguir. Més encara quan UDC pot aparèixer com l’exponent perfecte de la tercera Espanya, sempre del costat de les institucions democràtiques i perseguit pels dos bàndols extremistes²⁸².

Donades les limitacions i riscs de l’acció interior, aquesta nova generació de joves comença a prendre responsabilitats substituint als fundadors en els seus contactes amb la DC espanyola i internacional. Això no exclou que una part dels fundadors, especialment Roca i Caball, no mantingui part dels enllaços internacionals fets durant els anys trenta en el SIPDIC (Secretariat Internacional dels Partits Democràtics

280 Sobre les connexions entre Unió, el món catòlic de després de 1939 i els esforços per la recuperació de la cultura catalana vegeu l'obra de Samsó (1995), Piñol (1993) o Casañas (1989).

281 Més endavant s’aniran afegint a aquest grup nous joves com Josep Miró, Ramon Martínez Callen, Artur Perelló, Santiago Guillén, etc.

282 D’aquest entorn cultural i polític en surt també Jordi Pujol, posterior líder de CDC i de CiU.

d’Inspiració Cristiana), i en els Comitès Internacionals de l’exili²⁸³. Anton Cañellas és qui més clarament va prenent el relleu a Roca i Caball en aquestes qüestions i, en especial, l’assistència a reunions internacionals. Inicialment però, aquesta és compartida amb Joan Sansa, Agustí Bassols, Josep Benet o Josep Piñol²⁸⁴. La política que durant aquests primers anys va dissenyant Cañellas té dos eixos: D’una banda pactar amb el PNV la repartició de la representació en els Nouvelles Equipes Internationales (NEI, 1947), embrió de la Internacional DC²⁸⁵; De l’altra, començar a establir contactes tant amb l’europeisme (Moviment Europeu) com amb altres grupuscles opositors espanyols demòcrata cristians com els de Giménez Fernández, Ruiz Giménez o Gil Robles²⁸⁶. Aquesta actuació, que inicialment és pensada per facilitar l’entrada d’UDC dins dels NEI, tendeix a afavorir la creació d’una primera estructura de coordinació entre partits que s’anomena Equip Demòcrata Cristià.

La conjunció d’aquestes dues generacions, juntament amb l’interès que UDC desperta entre aquest segments del catalanisme catòlic més format fa plantejar a la vella direcció la necessitat de reconstruir una certa estructura organitzativa clandestina.

Aquesta aposta, no exempta de riscs (detencions de 1952), durant un temps situa a UDC gairebé com l’únic referent alternatiu al PSUC dins del món de la universitat²⁸⁷. És en aquests moments de reconstrucció del partit, que es senten les bases de les que serà la posterior institucionalització del partit, marcada sens dubte per la singularitat de ser feta durant la clandestinitat. I, també les d’una línia política que es mantindrà pràcticament fins els anys setanta.

Els principis generals d’organització i funcionament clandestins han estat explicats públicament per alguns dels seus protagonistes²⁸⁸. Segons aquests, al llarg d’aquests anys no es realitza cap congrés del partit. El consell nacional²⁸⁹, que es reuneix

283 Sobre la Internacional DC i les seves arrels vegeu les obres de Pappini (1997), Jansen (1998), o Delwit (2001). Sobre el paper de Roca i Caball en aquesta tasca vegeu Camps i Montclús (1998). Des de l’exili a París, Angel Morera garanteix bona part dels contactes amb el MRP (Manent, 1990).

284 Sobre la generació d’Anton Cañellas vegeu el treball de Manent (1990). Manent parla, per exemple, d’un viatge de Sansa a l’Europa de l’est gairebé immediatament després d’acabar la IIGM.

285 Amb aquest pacte, tancat entorn de 1947, Unió Democràtica es fa càrrec de la representació en la secció juvenil dels Nouvelles Equipes Internantionales (NEI), mentre el PNV es queda la representació directa en aquests. Això suposa un problema quan Unió Democràtica demani tenir representació directa en els NEI, doncs aquests només admeten un representant per estat. De fet, les dues sol·licituds que Unió Democràtica presenta els anys cinquanta i cinquanta-cinc són refusades (Coll i Alentorn, 1976, 1993).

286 Sobre Giménez Fernández i Ruiz Giménez vegeu Antuña et. alt (1976), Tusell i Calvo (1990). Cal destacar els escrits de Ruiz Giménez (1985) i Gil Robles (1976)

287 Sobre aquests aspectes vegeu sobretot l’obra d’Olivé (1997).

288 Vegeu, per exemple, l’explicació de Ferran Camps a La Veu d’Unió (185: 3).

289 Ferran Camps esmenta que quan ell entra al consell nacional aquest té al voltant dels seixanta membres (La Veu d’Unió, 185: 3). L’entrada al consell nacional es fa per cooptació: algun dels Consellers

(generalment) amb una periodicitat anual fa a la pràctica les seves funcions. Durant aquests anys, la tasca principal del consell nacional és l’elecció d’una comissió permanent que (més o menys) es reuneix mensualment i que a la pràctica, funciona com si fos el consell nacional. El comitè de govern, l’òrgan permanent de direcció és escollit per aquesta comissió tot i que els seus integrants no tenen perquè ser-ne membres²⁹⁰. Durant aquests anys, l’estructura territorial i sectorial queda pràcticament suprimida i els contactes esdevenen molt puntuals i sempre per connexions personals.

Aquest aïllament no evita que creixi un petit nucli de militants en algunes ciutats de la perifèria de Barcelona (Mataró, Igualada, Vic, Sitges, Vilanova i la Geltrú), en molts casos de notables locals que van estudiar a la universitat durant els anys cinquanta i que encara conserven contacte amb el nucli més políticament actiu de Barcelona.

Durant aquest període, que dura prop de 30 anys, la major rigidesa en l’articulació i la verticalitat dels enllaços aproxima el funcionament d’UDC als partits comunistes, més preparats per a moure’s eficaçment en la clandestinitat²⁹¹. Del funcionament de la primera etapa només en sobreviu el sistema d’elecció de la direcció (comitè de govern i Comitè Permanent) que continua sent sempre per majories i minories, mètode que serà molt útil per regular la divisió interna que s’obre dins de la coalició dominant a partir de finals dels anys cinquanta²⁹².

Tanmateix, i en contrast amb les formes necessàriament poc democràtiques de l’actuació en clandestinitat, és ara quan es construeix el mite sobre l’organització democràtica del partit durant els anys trenta. Aquest discurs, que de la mà de Miquel Coll i Alentorn arriba fins l’any 1976, insisteix un cop i un altre en la necessitat de preservar l’organització (desplaçament de les finalitats), i fent-ho, a més, de la mateixa manera en que va quedar configurada segons els estatuts de 1933, i amb la mateixa declaració ideològica fundacional (manifest de 1931)²⁹³. Juntament amb aquest discurs organitzatiu i a la prioritat donada a la política d’aliances internacional, a

proposa l’entrada d’algun membre i posteriorment es vota l’acceptació o no del candidat. Entrevista Personal amb Ferran Camps el dia 7-10-1998.

290 Segons explica Camps a Nova Veu, la separació entre aquests dos òrgans és força estricta. A la Permanent només hi poden assistir els membres del comitè de govern que n’han estat escollits. Això provoca que, en alguna ocasió, part dels membres del comitè de govern no assisteixin a les reunions de la Permanent (La Veu d’Unió, 185: 3).

291 Com reconeix Camps, al tractar-se d’un partit no molt nombrós alguns d’aquests mecanismes no són del tot eficaços. Per exemple: la gran majoria del partit sap el nom de la direcció, etc. Així va poder-se contrastar en les detencions de 1969. (Entrevista personal amb Ferran Camps el dia 7-10-1998).

292 La importància del sistema electoral intern en el fraccionalisme ha estat assenyalat en el treball de Sartori (1980).

293 De fet, cal remarcar que el Vè Congrés de 1976 s'organtiza sobre aquesta ficció jurídica: Les primeres intervencions són dels dos principals dirigents (Coll i Alentorn i Vila d’Abadal) per tal de fer una rendició de comptes de l’actuació del partit des del 1935!. Sobre aquest punt vegeu Barberà (2000).

l’interior aquest primer nucli dirigent elabora una línia política clarament orientada a excloure els comunistes de qualsevol plataforma unitària de l’oposició antifranquista²⁹⁴.

En tota aquesta etapa de la clandestinitat hi ha tres personatges que, des dels seus successius papers de presidents del consell nacional, adquireixen una especial rellevància en la política interna del partit Pau Romeva, Joan B. Roca i Caball i Miquel Coll i Alentorn. Amb els anys, Coll i Alentorn va transferint bona part de les responsabilitats executives a Anton Cañellas que és el líder que dóna continuïtat a les idees del grup fundador fins els moments previs al Vè congrés. Tots aquests noms, inclòs Anton Cañellas marquen el nucli dur de la coalició dominant del partit, que a partir dels anys cinquanta comença a ser contestada.

2.2. Les polítiques d’oposició al franquisme i l’aparició de divisions dins d’UDC.

Els anys cinquanta i començament dels anys seixanta són marcats per la continuïtat de la guerra freda en l’escenari internacional i la fortalesa que demostra el règim franquista a Espanya. Ara bé, en un i altre entorn hi ha alguns canvis que afavoreixen un canvi de context en el que emmarcar l’acció política dels democristians catalans. A nivell internacional, comencen a produir-se uns primers intents de distensió entre el bloc de l’est i el de l’oest, que no són exempts de crisis (com, per exemple, la creació del mur de Berlín o, la dels míssils cubans). També destaca, en aquests anys, l’auge del procés de descolonització a l’Àfrica, fet en molts casos amb idees socialistes. Per a una part del nacionalisme català, especialment entre les generacions més joves i a l’esquerra l’impacte d’aquestes idees tercermundistes és força considerable. Però és la celebració del Concili Vaticà II amb els canvis litúrgics, d’organització de l’Església i d’intervenció social que el segueixen el que, sens dubte, té una repercussió més gran en l’orientació política d’UDC. A nivell social, la liberalització de costums introduïda pel turisme i pel canvi de mentalitats que arriba a partir del maig de 1968 de França també tenen importants efectes en la vida interna partit. Sobretot perquè en la Universitat, on tradicionalment es recluten els quadres, l’auge de la DC comença a declinar en favor de grups molt més a l’esquerra (maoísme, trotskisme, etc.).

294 Com afirma Culla: “les anées quarante et cinquante, lorsque les alliances -peu efficaces- s’établirent surtout entre les partis nationalistes, républicains et/ou socialistes -par exemple, le consell nacional de la Democràcia Catalana (1945-1950)- et, très exeptionnellement avec les libertaires de la CNT, en excluant dans tous les cas les communistes, à cause d’une espèce d’effet combiné des souvenirs de la Guerre Civile et de l’influence de la guerre froide.” (Culla, 1992: 90). Semblantment, Aragay afirma que hi ha “un cert principi formulat de manera implícita d’exclusió dels comunistes que, en alguns arribava a un clar posicionament anticomunista” (Aragay, 1996: 13). Sobre aquest període consultar també el treball d’Olivé (1997).

A Espanya, el desenvolupament, des de finals dels anys cinquanta, del Plan de Estabilización i els Planes de Desarrollo marquen la fi de l’autarquia econòmica i un procés de progressiva obertura econòmica a l’exterior que té en l’arribada del turisme, el seu exponent més visible. La fi de l’autarquia econòmica també va seguida d’una obertura política que marca la fi de l'aïllament internacional del règim franquista. Els acords més importants d’aquesta època són, sens dubte, el concordat amb el Vaticà, i l’establiment de relacions amb els EUA.

L’obertura produïda dins de l'església, juntament amb el canvi de context internacional afavoreix que una part del partit comenci a plantejar-se la necessitat d’un canvi de línia política. Els primers impulsors d’aquest canvi són, a començament dels anys cinquanta, Maurici Serrahima i Josep Benet, mounieristes que aposten pel diàleg i per la superació de les contradiccions entre cristianisme i marxisme. Fruit d’aquesta reflexió, aquest grup obre vies per començar a integrar al PSUC en la política unitària.

Ara bé, les tesis de Serrahima i Benet no són ateses pel nucli directiu del partit i acaben comportant la seva progressiva desvinculació del partit²⁹⁵. El mateix passa, anys després, amb altres dirigents com Claudi Martínez Girona o Josep Piñol²⁹⁶. Tot i així, Unió elabora l’any 1963 una Compilació Doctrinal que intenta adequar l’ideari del partit algunes de les transformacions produïdes des dels anys trenta: en especial a l'europeisme i a l’economia social de mercat. La declaració no es pronuncia, però, sobre la possibilitat d’una política d’oposició que integri als comunistes.

Les idees de Serrahima i Benet són represes amb més força durant els anys seixanta, amb l’entrada en el partit d’una nova generació de joves com Llorenç Gascón, Joan Vallvé, Ferran Camps, Francesc B. Aragay o Josep A. Codina. Aquesta nova generació és la primera que no ha estat socialitzada ni en la República ni, menys encara, en la Guerra Civil. Aquest fet, juntament amb les transformacions socials que van produint-se durant aquests anys afavoreixen un canvi de mentalitat en la manera

295 Com afirma Olivé al referir-se a la dècada dels cinquanta: “El procés de definició ideològica, no exempt de lluites internes, es saldà amb la divisió i sortida dels elements més esquerranosos: la minoria representada pel tàndem Serrahima-Benet, mounieristes que pretenien el diàleg amb els comunistes i que tenien un projecte social de superació de les contradiccions entre cristianisme i marxisme. La majoria i posició oficial d’Unió liderada pel tàndem Coll-Cañellas era fidel a les tesis de Maritain d’una evolució social condicionada pel cristianisme humanista” (Olivé, 1997: 67).

296 Segons Francesc de B. Aragay “Les divergències sempre van ser de plantejaments ideològics (...) i estratègics, els quals feien referència a la convivència o no de tractes i entesa amb tot el conjunt de forces de l’oposició clandestina, inclosos els comunistes del PSUC” (Aragay, 1996: 14).

d’entendre l’acció política²⁹⁷. Sobretot pel que fa a la possibilitat d’arribar a possibles enteses amb el PSUC. L’home que aglutina i serveix de referent polític dins d’Unió Democràtica a tota aquesta generació és Marià Vila d’Abadal, fill de Lluís Vila d’Abadal antic president del consell nacional d’UDC. Aquest, juntament amb destacats membres com Llorenç Gascón, aconsegueixen organitzar-se internament.

La força d’aquest nou grup, juntament amb el reconeixement atorgat pel sistema electoral intern (majories i minories) permet parlar d’una clara divisió de la coalició dominant que, tanmateix, es manté estable gràcies a les dinàmiques pròpies de funcionament en clandestinitat²⁹⁸. Això és possible perquè la debilitat de l’estructura clandestina d’UDC permet que cada grup de la coalició dominant pugui continuar desenvolupant una part de la seva estratègia encara que no tingui el control del partit.

De fet, en el cas d’Unió l’únic aspecte que determina el control del partit és la posició en la política unitària de l’antifranquisme. En la resta d’aspectes (sobretot en la política internacional), cada grup desenvolupa la seva política en funció dels seus contactes.

Només en les situacions més extremes hi ha conflictes en aquest punt²⁹⁹.

El grup de Vila d’Abadal i Gascón pren el control de la direcció del partit, en mans de

El grup de Vila d’Abadal i Gascón pren el control de la direcció del partit, en mans de