LA LLUITA PER SOBREVIURE I ELS EFECTES DEL TRIOMF DE 1980. UNIÓ EN ELS DARRERS ANYS DE LA
2. Les oportunitats de CiU en un entorn turbulent
Aquest apartat és dedicat a examinar, en primer lloc, com CiU aconsegueix els màxims redits de la debilitat de la UCD en el Congrés de Diputats sense que això li comporti excessius costos al Parlament de Catalunya. En segon terme s’analitzen alguns paràmetres per mostrar el progressiu domini de CiU sobre la resta de competidors, tant en l’espai electoral de centre dreta, com el nacionalista. Finalment, les darreres pàgines exploren el limitat marge de maniobra política que aquests escenaris permeten a Unió Democràtica.
2.1. Garantir l’estabilitat del govern, desgastar els competidors.
Com hem assenyalat, la interdependència entre l’arena espanyola i la catalana és un dels factors explicatius de la victòria de Pujol l’any 1980. El paper de la UCD en la tramitació de l’autonomia andalusa, juntament amb el creixent enfrontament entre
508 Com assegura Culla: Al llarg dels quatre anys següents, aquests suports no havien de faltar: mentre el seu secretari general, Heribert Barrera presidia el Parlament, ERC esdevingué una crossa fidel de la governabilitat catalana; amb CC-UCD, la relació inicial va ser de reciprocitat ja que el govern central d’Adolfo Suárez tampoc no tenia majoria absoluta. Després, a partir de 1981, la desintegració de la Unión del Centro Democrático (UCD) brindà a Pujol el suport a baix preu polític dels divuit diputats ucedistes en desbandada” (Culla, 2000: 77-8).
509 Per a Matas: “en aquella primera legislatura se aprobaron leyes fundamentales para la construcción de las instituciones de autogobierno de Cataluña, las cuales consiguieron el apoyo unánime de la cámara. Es decir, que la actividad parlamentaria de buena parte de aquella primera legislatura se caracterizó por una elevada responsabilidad de los partidos de la oposición y, en definitiva, por un consenso que facilitó la acción del gobierno de CiU” (Matas, 2000: 104).
Suárez i els barons debiliten la credibilitat autonomista de la UCD i, per tant, les seves opcions com alternativa de govern a Catalunya. La crisi interna que CC-UCD pateix en convertir-se en partit polític (sortida de Miró, Molins, etc) el desembre de 1979 contribueix encara més a erosionar l'alternativa de govern dels centristes. Per contra, CiU sap treure rendibilitat la seva posició clau a Madrid per tal de reforçar el seu discurs com a principal defensor dels interessos de Catalunya510. A començaments de 1980 l’electorat catalanista moderat ja té clar que només Pujol constitueix una alternativa de govern a l’esquerra (PSC-PSOE). La campanya electoral reforça definitivament aquesta imatge.
En el període que s’obre després de les eleccions al Parlament de Catalunya, la interdependència és aprofitada per CiU en dues direccions: En primer lloc, per garantir l’estabilitat governamental (a Catalunya) en un escenari complex i potencialment inestable; però també, i sobretot, per tal de treure el màxim avantatge polític d’una UCD en crisi i descomposició. És a dir, l’escenari que s’obre a partir de 1980 torna a fer compatibles els dos grans objectius amb què CiU es planteja la política espanyola:
presentar-se com el defensor de Catalunya i, alhora, com a peça clau de l’estabilitat política espanyola.
CiU manté l’estratègia de suports puntuals perquè ben aviat es veu la desigualtat política inherent a aquest tracte. A Catalunya la situació és de relatiu consens institucional i això permet a Pujol governar amb comoditat i consens amb la resta de forces polítiques sense fer molt explícit el seu suport respecte a la UCD. Però a Madrid, la tensa situació creada entre govern i oposició fa patent la creixent dependència de la UCD respecte de CiU. Això és fa evident, per exemple, quan poc després de la desfeta catalana, Felipe González presenti una moció de censura (maig de 1980) que perd segons l’aritmètica però guanya políticament perquè deixa en evidència la soledat de la UCD fonamentalment perquè en aquesta ocasió CiU opta per no recolzar el govern511. El mateix passarà amb els debats de pressupostos, amb la primera votació de la investidura de Calvo Sotelo, etc. A mesura que la crisi de la
510 Com explica Cornudella: “la Minoria Catalana administra el seu suport al govern buscant la màxima rendibilitat. Quan vota a favor d’aquest [UCD] pretén obtenir contrapartides i quan no ho fa, ho aprofita per reclamar el caràcter nacionalista del partit davant de l’electorat” (Cornudella, 2000: 163).
511 Segons Cornudella: “La UCD per obtenir la victòria moral necessitava que el grup de CiU votés en contra de la moció. Davant la situació de debilitat de la UCD, aquesta intenta arribar a acords amb la minoria catalana. Però sempre que la UCD proposa una col·laboració més estable, el Comitè Executiu de CDC acorda continuar amb els pactes parlamentaris puntuals, com s’havia fet fins llavors” (Cornudella, 2000: 162).
UCD vagi aprofundint-se Pujol compta amb un factor afegit per a garantir la seva estabilitat: la futura integració dels parlamentaris de CC-UCD al projecte de CiU512.
2.2. La neixent hegemonia de CiU en l’espai de centre i en el nacionalisme.
La part final d’aquest apartat està dedicada a analitzar amb més deteniment la complexitat i estabilitat, en tant que elements constitutius de l’entorn i la possible hostilitat respecte a una determinada força política, en aquest cas, CiU513. L’objectiu és mostrar com CiU aconsegueix imposar-se progressivament als seus competidors electorals en l’espai de centre i en el nacionalista.
Taula 4.6. Competitivitat electoral entre CiU i CC-UCD entre 1979-1980.
1979 Cong. Dip. 1979 Munic. 1980 P.Cat.
Font: Elaboració pròpia. Cong. Dip: Congrés dels Diputats; P. Cat: Parlament de Catalunya.
La competitvitat electoral està expressada per les diferències entre les proporcions de vots (% v.v) dels dos partits en cada elecció. En conseqüència els nivells de competitivitat són majors en quant menors siguin les diferències.
Posició: Lloc que ocupa el partit respecte a la resta de partits. En negreta quan CiU ocupa el primer lloc de la província en vots.
Dif.: Diferència entre CiU i CC-UCD a partir de % v.v. En negreta quan la diferència és favorable per a CiU.
Donada la manca de dades respecte a la ubicació ideològica dels partits en aquests primers anys, la definició de complexitat és centrada en el grau de competitivitat a què fa front CiU tant en el conjunt català com en cada una de les quatre circumscripcions catalanes respecte a CC-UCD i ERC514.
Com hem vist en les pàgines precedents, les eleccions de 1977 marquen una situació d’aferrissada competència electoral entre el PDC i la UCD tant pel que fa a Catalunya
512 Sobre la integració de personalitats centristes a CiU vegeu Culla (2000: 80).
513 Sobre els conceptes de complexitat i competitivitat vegeu Panebianco (1990: 383 i ss).
514 La competitivitat ha estat estimada per Sartori (1980: 261-62) com una propietat o atribut de la competència democràtica.
en conjunt com en la circumscripció de Barcelona i Lleida. A Girona i Tarragona la situació s’inclina, respectivament, a favor del PDC i UCD. En moltes de les circumscripcions (tret de Barcelona) la competència entre uns i altres és també la disputa per ser el partit més votat. La situació canvia en les eleccions generals de 1979 on la UCD s’imposa a CiU arreu del territori i, en els casos de Lleida i Tarragona amb un substancial marge de vots. Tot i que en el cas de Lleida i Tarragona aquesta situació d’avantatge per part de CC-UCD es manté en les eleccions municipals, a partir d’aquests comicis CiU passa de nou a tenir un petit avantatge respecte els homes de Suárez. A partir de les eleccions de 1980, la crisi cada cop més patent de la UCD deixarà a CiU amb l’hegemonia dels electors moderats. Aquesta hegemonia convertirà a CiU en la força més votada en totes les circumscripcions.
Taula 4.7. Competitivitat electoral entre CiU i ERC-FN/ERC entre 1977-1980.
1979 Cong. Dip. 1979 Munic. 1980 P.Cat.
Font: Elaboració pròpia. Cong. Dip: Congrés dels Diputats; P. Cat: Parlament de Catalunya.
La competitvitat electoral està expressada per les diferències entre les proporcions de vots (% v.v) dels dos partits en cada elecció. En conseqüència els nivells de competitivitat són majors en quant menors siguin les diferències.
Posició: Lloc que ocupa el partit respecte a la resta de partits. En negreta quan CiU ocupa el primer lloc de la província en vots.
Dif.: Diferència entre CiU i ERC-FN/ERC a partir de % v.v. En negreta quan la diferència és favorable a CiU
A diferència del que passa entre CiU i CC-UCD, la competició entre ERC i CiU és en tot moment decantada a favor dels segons. La diferència és especialment significativa a la circumscripció de Girona i menor en la de Lleida però en conjunt la desigualtat de força a favor de CiU fa que ERC no suposi una greu amenaça durant aquest període.
2.3. Debilitats internes i limitacions de la conjuntura per a Unió.
Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 donen a CiU una victòria per majoria relativa. En aquestes circumstàncies, els vuit escons aconseguits per Unió en el Parlament, tot i representar un petit percentatge sobre el total, semblen
guanyar una importància fonamental per tal de garantir l’acció de govern515. Més encara en una cambra amb una altra igualtat relativa entre diversos rivals. En abstracte, doncs, la importància política d’UDC sembla atorgar-li un ampli marge de maniobra i una gran influència política.
La realitat, però, matisa significativament la importància d’UDC. Per començar cal recordar l’extrema debilitat (financera, sense líder electoral, etc.) en que queda el partit després de l’expulsió d’Anton Cañellas. La impossibilitat de concórrer autònomament en el proper cicle és el que condueix al debat sobre quina ha de ser la política d’aliances. En aquestes circumstàncies, l'opció per CDC fa impensable qualsevol possible acostament posterior a la UCD catalana ara liderada, precisament, per Cañellas. Conscients de la debilitat d’UDC, els pactes electorals que proposa CDC busquen limitar al màxim la capacitat de maniobra política que Unió pugui exercir. Per això un dels punts centrals de l’acord és la integració dels diputats d’Unió dins del grup parlamentari de CiU. Com ja hem explicat, aquesta integració sotmet a UDC a una disciplina de grup marcada per l’hegemonia de CDC. Finalment, la clara victòria electoral de CiU fa encara més impensable que Unió pugui plantejar-se qualsevol tipus de maniobra que pugui posar en perill la governabilitat.
Però, a més, també cal tenir present el context polític d’aquesta primera legislatura. En primer lloc, perquè tot i governar en minoria CiU compta, des de la investidura, amb el suport més o menys tàcit tant d’Esquerra Republicana de Catalunya (a qui ha cedit la Presidència del Parlament), com de la UCD (a qui dóna un suport condicionat al Congrés dels Diputats). El suport tant d’ERC com de la UCD dóna a CiU 75 escons, és a dir una clara majoria absoluta. En aquesta situació, els vuit escons d’UDC tenen, doncs, un pes encara més relatiu516. Però, en segon terme, perquè aquesta legislatura està marcada, en moltes de les seves iniciatives polítiques, per un ampli consens entre totes les forces polítiques. Aquest consens fa encara més difícil que Unió pugui desmarcar-se políticament de CDC.
515 Segons Sartori (1980: 153): “la importancia de un partido no está sólo en función de la distribución relativa del poder –como és evidente- sinó también, y especialmente, en función de la posición que ocupa en la dimensión izquierda-derecha”. La traducció empírica d’aquesta definició es basa en dues variables:
les possibilitats de coalició i les possibilitats de xantatge. Sobre aquests aspectes vegeu Sartori (1980:
153 i ss).
516 En un hipotètic trencament entre UDC i CDC, si aquest conservés el suport d’UCD i d’ERC només hauria de requerir els dos escons del PSA per obtenir els 69 escons que composen la majoria absoluta.
Això a banda del cost polític que aquesta jugada política suposaria per UDC.
La situació tampoc millora si es considera que Unió té, al Congrés de Diputats, un sol escó517. En definitiva, l’estructura d’oportunitats d’Unió en aquests anys és, tant en termes parlamentaris com polítics, d’un escàs marge de maniobra política. Per això, tota l’estratègia política (i organitzativa) dels democristians s’adreça a intentar superar el màxim d’aquestes limitacions. Les sortides intenten passar per la definició de determinades polítiques públiques que queden al marge del pacte (ensenyament, qüestions morals, etc) i la política respecte al Pacte de Progrés signat en l’Ajuntament de Barcelona.