Ramaderia i alimentació animal

El règim alimentari dels animals constitueix una part fonamental d'aquest control demogràfic, donat que les pautes alimentàries tenen una enorme influència en els nivells d'esterilitat, nombre d'avortaments i malalties de les cries recent nascudes (Endegar, Saña 2004). Una alimentació inadequada pot comportar pèrdues estacionals de pes de l'ordre del 20% (Noddle 1989). Els mesos de l'any en que els problemes d'alimentació eren probablement més aguts són els propers a l'hivern, estació durant la qual normalment les femelles estan embarassades. Si la malnutrició arriba a afectar al fetus i la cria neix amb un pes baix, difícilment sobreviurà. No és estrany, doncs, que en alguns textos clàssics referits a tècnica ramadera s’assenyali com una tasca corrent el sacrifici, preferiblement durant la tardor, de les ovelles més dèbils de

més de 6 anys amb la finalitat d'afrontar l'hivern amb un número més reduït de caps de bestiar. La consecució d'aliments per tal que els animals sobrevisquessin al període de manca de pastures (3 - 4 mesos, en funció del clima) devia constituir un aspecte important en qualsevol de les estratègies ramaderes seguides.

En èpoques en que el farratge era insuficient, sovint en els mesos més freds, els animals s’havien d’alimentar amb aliments emmagatzemats. En una vaca la quantitat d’aliment extraordinari per passar l’hivern s’estima en uns 1000 kg. de farratge; 1500 si es tracta d’una femella prenyada (Seymour 2003).

Si aquests no eren suficients, els ramats podien passar severes limitacions, incidint aquesta situació en la seva reproducció i en la producció de fems, aspecte aquest darrer que repercutia de forma directa altra vegada sobre els cultius, reduint la productivitat (von Geoffrey Kron 2002). En aquestes situacions l’espècie que es veia més afectada solien ser el bous destinats a tasques agrícoles, animals que normalment es mantenien per sobre dels 4-5 anys d’edat. S’ha relacionat a vegades aquesta situació amb una disminució de les restes de bous i un augment de les d’ovicaprins en el registre arqueològic. Les ovelles i cabres són menys exigents alimentàriament i amb més possibilitats d’efectuar moviments transhumants. Durant l’època medieval, per exemple, la noblesa es va veure àmpliament beneficiada pel cobrament d’impostos per la pràctica del pastoralisme transhumant extensiu.

La integració entre els cicles agrícoles i els ramaders era, doncs, fonamental i es podien articular varies possibilitats (Forbes 1998). Una primera contempla desplaçaments periòdics amb els ramats entre zones ecològiques diferenciades, combinant anualment la disponibilitat natural de pastures. En una segona, part de la producció agrícola es destina al manteniment dels animals, ja sigui en forma de farratges o de pastures. La producció de farratges de cara al manteniment dels animals implica, a més del conreu, requeriments interespecífics. En un mateix ramat, per exemple, les necessitats nutricionals entre mascles i femelles són estacionalment diferenciades, essent molt més elevades en el cas de les femelles amb cries.

Segons sigui l’estratègia d'adquisició de l'aliment pel bestiar es poden combinar i seqüenciar diverses modalitats. En base al tipus d’aliment que reben els animals es diferencia, per exemple, entre ramaderies intensives i extensives. En un sistema d’explotació intensiu l’augment de producció s’aconsegueix invertint més treballs per unitat de terra (arada, rec, adob, ...); en canvi, en un d’extensiu, l’increment de

la producció ve donat per l’ampliació els terrenys de pastures. Es parla de sistema especialitzat quan es requereixen tècniques especials i de sistema diversificat quan es combinen múltiples règims. Els sistemes de propietat de terres, dels animals i dels productes poden ser complexes. En època medieval es combinava la propietat comunal i privada de les terres. El terreny de cultiu arable podia correspondre al pagès mentre aquest el conreava. Després de la collita es convertia en terrenys de pastures comunals.

L'espai destinat a l'activitat ramadera inclou normalment un territori més o menys ampli, en relació a les dimensions dels diferents ramats, a la seva naturalesa i al seu règim de manutenció. Els animals poden estar en règim de semillibertat o bé estabulats. És necessari produir els aliments necessaris i la preparació dels terrenys de pastures així com assegurar l’abastiment d'aigua. Aquesta alimentació en les estacions més dures pot comportar la pràctica de la transhumància, fet que exigeix el desplaçament ocasional d'alguns dels membres de la comunitat. Per tant, la grandària dels ramats no depèn només de la quantitat de farratges disponibles, sinó de les persones disponibles per a la seva cura (Noddle 1989).

En funció de les produccions explotades de cada espècie, els règims i requeriments alimentaris poden ser també variables. En termes d'alimentació, la producció de llet requereix, per exemple, la ingesta estable de proteïnes per part dels animals (Andúgar, Saña 2004). En situacions on la disponibilitat d'aliment durant els mesos adversos és escassa, cal contemplar la possibilitat que els animals es deixin de munyir temporalment (Davis 2002). Al igual que les femelles en període de lactància, els animals destinats a la càrrega i tracció requereixen també d'aliment altament energètic. Pel que fa als èquids, l’ase (Equus animal de creixement ràpid, fins i tot en varietats no millorades. El guany ràpid de pes es produeix en els primers mesos de vida. Els garrins poden quadruplicar en pes en les tres primeres setmanes de vida.

S’ha proposat precisament que durant el interval temporal tractat en aquesta tesi s’hauria produït un canvi important en el regim alimentari d’aquesta espècie (Ervynck et al., 2007). Aquest va comportar passar de la cria en semillibertat a la cria en confinament, fet que va tenir conseqüències importants en la

salut dels animals i en la qualitat de la carn, doncs al disminuir la quantitat d’exercici practicat pels animals, aquests tendien a presentar una musculatura menys desenvolupada. Aquest canvi va modificar la textura i gust de la carn i va permetre a la llarga la millora general de la raça porcina (Clavet, Yvinec 2010).En medis rurals els porcs es solen matar a l’hivern i els productes es mantenen seguint diverses tècniques de conserva. Quan el nivell social es més elevat, es solen consumir porcs joves en forma de carn fresca.