IV. EL CASTELL DE MONTSORIU
IV.2. Història del castell de Montsoriu: des d’inicis de l’ocupació del turó fins al segle XV
El Castell de Montsoriu constitueix un important conjunt arquitectònic que engloba dins seu diverses construccions que abracen en conjunt més de 500 anys d’Història. Les estances visibles a l’actualitat
(Figura 3) consisteixen en tres recintes concèntrics del castell (recinte sobirà2, pati d’armes3 i recinte jussà4), la torre de guaita i el poblat medieval. L’inici del recinte remunta al segle X.
Figura 3. Planta general del castell gòtic amb el nom dels tres recintes.
(Font et al., 2000: El Castell de Montsoriu. Consell Comarcal de La Selva, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella).
Hi ha evidències materials no obstant que aquest turó havia estat ocupat al llarg de la Prehistòria. Les ocupacions més antigues daten d’època neolítica, si bé les restes recuperades consisteixen únicament en conjunts de materials aïllats (destrals polides) (Font et al, 2008). Posteriorment, els treballs arqueològics efectuats (1995) han permès documentar que en època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l’actual torre de l’Homenatge. S’ha excavat d’aquesta cronologia un mur de reduïdes dimensions amb una amplada de més d’un metre interpretat com una estructura defensiva, pertanyent a un petit poblat o recinte fortificat, vinculat al control visual dels camins d’accés a la vall d’Arbúcies i a la vall de Breda, i que s’hauria destruït en el transcurs de les obres de construcció del castell d’època alt medieval. La datació d’aquesta ocupació a Montsoriu es situa a l’entorn del segle IV-III aC. (Font et al., 2007).
2 Recinte sobirà: El recinte més elevat, i el més antic cronològicament. En aquest recinte se situa la torre de l’homenatge, símbol de poder del senyor.
3 Pati d’armes: El recinte intermedi, on se situen les estances i el gran pati central.
4 Recinte jussà: El recinte més baix, destinat a rebre o acollir la població veïna en cas de perill.
Continuant en el temps, les següents evidències d’ocupació corresponen temporalment al segles VIII-IX, quan el territori de la vall d’Arbúcies i del Montseny formava part de la regió sud del Regne Franc, que limitava amb el califat islàmic de Còrdova (Font et al, 2008). No es disposa però de restes materials representatives d’aquestes ocupacions. Les informacions s’han obtingut per mitjà d’indicacions secundaries, tal com es el mateix topònim. A partir de la segona meitat del segle IX, es disposa de les primeres notícies històriques sobre tots els llocs que més endavant formaran part del terme del castell de Montsoriu: Arbúcies (886 i 899) (Coromines, 1989-97), Breda i Riells (860/862 i 878), el veïnat de Cerdans (designant Cerdans al cim del Montseny, 878) (Coromines, 1989-97), i la riera d’Arbúcies i el Montseny (862) (d’Abadal, 1926-52).
Durant els segles IX i X el poblament a les parts mitges i baixes del massís del Montseny estava organitzat entorn a petites esglésies rurals. És en els documents relatius a la consagració l’any 923 d’una aquest esglésies (l’església de Sant Quirze) quan apareix per primera vegada en la documentació el topònim dels masos de Montsoriu (ipsos mansos Monte Sirici), topònim que ha esdevingut la primera notícia escrita del lloc de Montsoriu (Font et al., 2006). En cap cas, però, es menciona l’existència d’un castell o torre dalt del turó. En el context de campanyes militars i de ràtzies contínues que van tenir lloc en el segle X en els territoris de la Marca, encara no apareix cap cita documental referida al turó de Montsoriu com a fortificació, malgrat que les dades arqueològiques certifiquen la construcció de la torre de l’homenatge i de la capella preromànica en aquest darrer quart del segle X (Font et al., 2007). La primera cita documental de Montsoriu es documenta a finals del segle XI, en ple procés de feudalització. El lloc de Montsoriu deuria formar part d’un terme ben definit, possiblement adscrit a una construcció militar.
L’any 1017, apareix la primera menció explícita de l’existència del castell en un document procedent de la catedral de Vic (Font et al., 2008). A partir d’aquest moment no hi ha dubte de l’existència d’un castrum al turó de Montsoriu, fet que queda reafirmat per les seqüències estratigràfiques i troballes arqueològiques d’època preromànica en el Recinte Sobirà del castell (capella, torre de l’homenatge i cisterna), que conformarien aquest primitiu nucli fortificat.
Des del punt de vista arquitectònic, Montsoriu, al llarg de la segona meitat del segle XI i la primera meitat del segle XII, sembla haver sofert poques modificacions. Ja al segle XIII, el castell fou reforçat i ampliat arquitectònicament com a mostra de la reafirmació del poder feudal que havien assolit els Cabrera al llarg dels dos segles precedents. Entre finals del segle XII i inicis del segle XIII, s’iniciaran unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer que comportaran la construcció del segon recinte del castell i la fortificació de tot el cim del turó, inclosa l’àrea del poblat i de la torre albarrana de les Bruixes (Font et al., 2007). S’estructuren així els dos recintes concèntrics, el Sobirà i el Pati d’Armes, amb una muralla perimetral espitllerada i un pas de ronda inferior que protegia també el poblat fins a la
torre de les Bruixes, configurant d’aquesta manera el gran castell del segle XIII amb més de 500m de perímetre murallat.
Al llarg del segle XIV, el castell esdevindrà el palau residencial dels Vescomtes de Cabrera. S’ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de 4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Segons l’historiador A. Pladevall (1991), aquesta xifra superava en molt els súbdits de la resta de senyors del país, que de mitjana no arribaven a les 2.000 famílies.
Entre els anys 1423-1599 el castell de Montsoriu s’abandona. L’allunyament dels vescomtes, primer a Blanes i poc després a Ragussa provocà el deteriorament físic de les construccions, afectades també pels terratrèmols. Durant la Guerra Civil Catalana el castell fou pres per les tropes del Principat, per passar finalment a mans reials a l’any 1464.
Montsoriu, després de la Guerra Civil, fou restituït a l’any 1481 a Anna de Cabrera. Des d’aquest moment el contacte entre els senyors de Cabrera i els seus vassalls va desaparèixer del tot. Durant el segle XVI, els Enríquez de Cabrera preferien residir en el seu ducat de Medina de Rioseco. En aquest període sembla que es mantindrà a Montsoriu una petita guarnició, almenys durant la primera meitat del segle XVI (Torrent, 1978). Els Enríquez de Cabrera, al llarg del segle XVI, s’anaren endeutant. Les deutes faran que Francesc de Montcada, comte d’Osona i d’Aitona, s’apoderi dels territoris de l’antic Vescomtat de Cabrera i Bas entre els anys 1566 i 1574. Aquesta dinastia, Montcada- Aitona perdurarà al Vescomtat 240 anys més, fins a l’extinció de les jurisdiccions senyorials.
Del període comprès entre les darreries del segle XVI i el segle XVII, són interessants alguns documents que exemplifiquen l’estat d’incipient ruïna en què es trobava el castell. És interessant també la cita en què es mana al castellar de Montsoriu de buidar i marxar del castell. Molt probablement el conjunt estudiat en aquesta tesi, compost principalment per objectes de cuina i servei del castell, es troba en relació amb aquesta cita, en el context de canvi de propietaris del Vescomtat. L’any 1588 la capella del castell de Montsoriu és declarada en ruïnes5, i el 1590 l’estat del Castell de Montsoriu és d’enderroc6.
El segle XVII s’inicià amb una greu epidèmia de pesta que afectà la vall d’Arbúcies (1606 i 1635). Pel que fa a la propietat del castell, de Gastó de I de Montcada va vendre a Joan Sarriera i Gurb, comte de Solterra, el castell de Montsoriu amb tot el seu terme i tots els drets jurisdiccionals el 15 d’abril de 1626. Malgrat el gran estat d’abandó del castell, es mantenia habitat en part per una família “de masovers”, doncs en el
5 ADG: Llibre U-298, Foli F 137V
6 Memorial del sr Don Jaime de Moncada. AHH ADM 1008 L-37/2 p.446
llibre de baptismes de la parròquia d’Arbúcies es conserva la inscripció de l’Infant Miquel Costa, el 15 d’octubre de 1629, fill de Joan Costa i Antiga Blanch els quals habitaven en el castell de Montsoriu.