L’Arqueozoologia com a disciplina pel coneixement de les societats en època

No ha estat fins les darreres cinc dècades que s’ha anat sistematitzant l’anàlisi de les restes de fauna en els jaciments de cronologia històrica (Landon 2005). L’arqueozoologia històrica utilitza els mateixos mètodes i incideix en les mateixes problemàtiques que ”l’arqueozoologia prehistòrica” (dieta, pràctiques de subsistència, desenvolupament i característiques dels sistemes de producció,...). La única diferència és que alguns dels aspectes analitzats es poden comparar o contrastar a partir també de les fonts documentals. A un nivell més general i com el mateix Landon (2005) assenyala, l’autèntic potencial de l’arqueozoologia històrica es troba encara a la seva infància. Estudis recents estant consolidant direccions innovadores per al futur. MacKinnon (2007) remarca també, en aquesta línia, la mancança d’especialistes en cronologies històriques (època clàssica, època medieval...), doncs la majoria dels investigadors s’especialitzen en jaciments prehistòrics.

L’Arqueologia Medieval es desenvolupa com a disciplina científica a Catalunya des de l’any 1959 (Riu Riu 1989) quan el professor Albert del Castillo, des de la seva càtedra d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, comença a introduir-se en el coneixement arqueològic de diversos jaciments medievals. Fins llavors, només hi havia hagut un cert interès per part del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i per part de l’Institut d’Estudis Catalans, però aquest interès era més monumental i artístic que estrictament arqueològic (Riu Riu 1989). El principal deixeble del professor Albert del Castillo, el doctor Manuel Riu Riu, segueix la seva tasca als anys 1970s. Ambdós van generar les condicions per a què l’arqueologia medieval es desenvolupés com a disciplina plenament reconeguda (Vila, Carabassa 1998). Van impulsar línies de recerca en arqueologia medieval, tot creant revistes especialitzades. També van propiciar la vinculació dels investigadors catalans amb centres de recerca d’Europa, on la disciplina tenia més tradició i estava molt més desenvolupada.

Fins ben entrada la segona meitat del segle XX, no s’utilitza el mètode arqueològic per a l’estudi de la història medieval (Vila, Carabassa 1998). Als anys 1980s es crea del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, i això, juntament amb el desenvolupament de la legislació i de les polítiques de protecció del patrimoni, va impulsar un desenvolupament de l’Arqueologia Medieval. Bona part de l’arqueologia medieval que es realitza a Catalunya entre 1960s-1980s correspon a jaciments dels comtats cristians (Taula 1).

Taula 1. Intervencions arqueològiques en jaciments d’època medievals a Catalunya, des de l’any 1988 fins al 2007 (Informació extreta de la revista Cota Zero)

(i) = jaciment amb cronologia ibèrica.

( r ) = jaciment amb cronologia romana.

* = Inclou jaciments amb cronologies medievals, modernes i contemporànies.

Tal i com mencionen diversos autors (Benito Iborra 1990), el número de projectes de recerca centrats en època medieval que contemplen la realització d’anàlisis arqueozoològiques és extremadament reduït i és una pràctica que s’ha començat a implementar fa relativament poc. En els seus inicis, la majoria d’estudis arqueozoològics es centraven en una simple comptabilització de les restes òssies, o constituïen breus annexos on es feia únicament referència a les espècies identificades i a les seves proporcions en la mostra, sense anar més enllà del nivell descriptiu. No s’integraven a l’estudi la resta d’informació arqueològica disponible.

A l’estat espanyol no serà fins la dècada dels 1980’s (Benito Iborra, 1990) quan es comencen a estudiar de manera més sistemàtica conjunts d’època baix medieval i moderna. No molt abundants, destaquen, per exemple, els treballs de Mariezkurrena i Altuna sobre l’alimentació d’origen animal dels habitants del castell d’Aitzorrotz (Escoriaza, Guipúscoa) (Mariezkurrena, Altuna 1981), l’estudi de la fauna del Castell de la Mola (Novelda, Alacant) (Benito Iborra, 1985) i els treballs de Benito Iborra de l’evolució de la fauna domèstica en els castells medievals de la vall del Vinalopó (1987 i 1990). Es publiquen també alguns treballs sobre jaciments rurals a Osca i Navarra (Castaños 1986, 1988) i sobre jaciments islàmics tals com el de l’alqueria medieval de la Serra d’Espadà (Castelló) (Klein, Cruz-Uribe 1985); l‘estudi faunístic de la Vila medieval de la Mota (Medina del Campo, Valladolid) (Garcia Alonso, Urteaga Artigas 1985) o l’estudi de la fauna de vertebrats de Calatrava la Vieja (Morales et al. 1988).

Pel que fa a qüestions d’índole metodològica, en aquesta dècada a l’estat espanyol es va publicar també el treball de Benito Iborra (1986) que compta amb un ampli apartat centrat en l’adaptació de diversos mètodes arqueozoològics a l’estudi de faunes de cronologia medieval; el treball sobre aprovisionament

carni de Torrent (València) a finals de l’Edat Mitjana (Blay 1987); l’estudi sobre pautes de fracturació intencionada en diferents jaciments arqueològics musulmans (Angosta de los Mancebos i Torre del Andador) (Chaves et al., 1987), destacant finalment la proposta del mètode d’actuació arqueozoològica sobre la fauna d’època medieval llançada per José M. Torres (Barceló et al., 1988).

Pel que fa de manera concreta a Catalunya, en aquesta dècada dels 1980s, s’estudia la fauna dels castells de Llinars del Vallès (Martí-Boada, Filella i Gonsalbez 1983) i de Taradell (Caballé, Ollich 1988). D’època islàmica es compta amb els estudis de Sant Martí de Lleida (Josep Mª Miró, inèdit) i Pla d’Alamata i el hişn –castell- de Balaguer (Cortes et al., 1986). Es recull, també, la fauna d’àmbits rurals, com a L’Esquerda (Osona) (Ollich, 1986), a la cova ‘La Caula II’ (Boadella d’Empordà) (Barris, Teplado 1986) i també de cronologies tardoromanes del Maresme (Clariana et al., 1986).

Pel que fa la dècada dels 1990s, la dinàmica documentada és similar a la descrita precedentment.

L’anàlisi dels jaciments arqueològics corresponents a aquestes cronologies es solen centrar en l’estudi de l’estructura del castell, i seguidament en la ceràmica. Als metalls i les teules se’ls presta una relativa importància, mentre que per la resta de materials, inclosa la fauna, no es segueixen criteris de recuperació i anàlisi sistematitzats, tendint només a estudiar-se de manera molt puntual.

A inicis dels anys 90 es va excavar el castell de Miralpeix (Garraf, de cronologies del XIV al XVII) (Garcia Targa, Moragas Segura 1992), on les restes de fauna només són enumerades en el final de la memòria, en l’annex que conformen el registre de les Unitats Estratigràfiques. L’any 1992, també, es va realitzar una excavació d’urgència al castell cartoixa de Vallparadís (Terrassa), que ja havia estat excavat anteriorment els anys 1982 i 1988 (Izquierdo 1992), amb cronologies del s. XII fins al XIX. Només s’enumeren les estructures i la ceràmica, no s’esmenta res sobre fauna ni cap altre tipus de material arqueològic. A la memòria del castell de Ciutadilla (Urgell, cronologies que van des del s. XI fins al s. XVI quan esdevé un edifici Renaixentista) (Pasqual García 1999) s’esmenta que s’ha localitzat “macrofauna, tant a nivell d’ossos com peces treballades (un punxó i una agulla)” (p. 9), sense donar més detalls. En el Castell de Castellet (Castellet i la Gornal, Alt Penedès, cronologies des del s. X fins al XV) (Solanes, Potrony 1999), la fauna no ha rebut cap fitxa d’inventari degut al seu "alt grau de fragmentació i residualitat", degut a les reformes i destruccions que va patir el castell al segle XV en el marc de la Guerra Civil Catalana (1464-1472). El mateix any es va excavar el castell de Torcafelló (La Selva, amb cronologies que van des del s. X al XII) (Ramírez, Sureda 1999), l’inventari del material del qual, consistia bàsicament en ceràmica, i un recull de “material no ceràmic” per a cada estructura excavada, on s’engloba tota la resta, inclosos 239 ossos sense especificar, 6 dents, 1 os decorat i 1 resta de malacofauna).

Aquests treballs demostren que, si bé durant aquesta dècada les restes de fauna es comencen a recuperar de manera més sistemàtica durant els treballs d’excavació arqueològica de jaciments d’època medieval i moderna, aquestes restes no passen a ser estudiades amb metodologia arqueozoològica. Els estudis més detallats arriben a la seva classificació a nivell d’espècie, si bé en la majora de casos aquestes únicament es comptabilitzen i s’esmenta la seva presència.

Pel que fa al segle XXI (dècada del 2000 i inicis dècada del 2010) es continua amb la mateixa dinàmica.

Parlant estrictament de l’àmbit tardo medieval i renaixentista català, l’any 2006 es publica, per exemple, la memòria del castell d’Orís (Osona, cronologies des del s. X fins a inicis del XIX) (Fierro, Macía 2006), un castell en runes que va començar a excavar-se arqueològicament l’any 2002. S’esmenta la presència de fauna però ni tan sols s’enumera el nombre de restes. De fet, en el 3r Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, celebrat el 2006, es presenten els resultats de vuit castells diferents de Catalunya.

Els resultats es centren en exposar l’estructura del castell i les restes de ceràmiques que s’hi han localitzat. En alguns casos es dóna relativa importància a l’estudi numismàtic, però en cap cas a la fauna, que segueix essent inclosa en llistats d’inventaris generals, a vegades només indicant el nombre de restes, sense especificar més. A principis del segle XXI continua sent doncs relativament poca la importància que s’atorga a l’estudi de conjunts faunístics de final de l’edat mitjana i època moderna. El repte actual de les anàlisis arqueozoològiques de conjunts de faunes modernes és d’anar més enllà de la simple descripció i enumeració de les espècies recuperades en un jaciment, integrant a les anàlisis tot el conjunt de dades arqueològiques i documentals que ens permetrà la seva explicació en tant que representant de la dinàmica de les societats passades.

Des d’aquesta òptica, és important insistir en la necessitat de desenvolupar, quan es treballa en contexts de cronologies més recents, com pot ser a finals de l’època medieval o principis de l’edat moderna, recerques multidisciplinaries integrades i no compartimentades (Riu Riu 1989; Crabtree 1990; Albarella 2001; Ashby 2002), tenint en compte l’arqueologia, l’antropologia , les anàlisis ambientals, els artefactes i els documents històrics (Welch, Scarry 1995; Loveluck 1996; Dobney et al., 1998; Murphy et al., 2000).

SEGONA PART

METODOLOGIA D’INVESTIGACIÓ

III. ARQUEOZOOLOGIA I ESTATUS: la representació de les diferències socials a l’alimentació i