V. 2.5.2.1.4. Altres espècies d’aus salvatges recuperades a l’UE 10955
V.4. Cria i reproducció dels ramats d’animals domèstics
V.4.1. Estat de salut de les poblacions d’ovelles i cabres representades a Montsoriu
En general els ossos recuperats d’ovicaprins al castell de Montsoriu a la UE 10955 no presenten cap tipus de patologia. Només s’han documentat anomalies òssies sobre una mandíbula (Figura 62 i Figura 63) i cinc dents d’un espècimen senil d’ovella. Es tracta probablement d’infeccions de les arrels. Al ser un exemplar senil, podria ser artrosi relacionada amb l’edat. Entre els ovicaprins s’ha evidenciat també una diàfisi proximal i medial d’un fèmur que podria haver patit una reossificació, mentre que una costella d’un individu infantil presenta una fractura reossificada en vida.
Figura 62. Visió bucal (a dalt) i lingual (a baix) de la mandíbula d’ovella senil amb patologia.
Un dels procediments més utilitzats amb l’objectiu d’analitzar l’estat de salut de les poblacions d’ovicaprins domèstics en relació a la cria es basa en l’anàlisi de les patologies dentals, i en concret en la presència o absència d’hipoplàsia dental (LEH, Linear enamel hypoplasia), una patologia que es mostra en l’esmalt dentari en forma de línies o marques transverses causada per l’estrès de desenvolupament en la formació de la corona dental (Magnell, Carter 2007). L’esmalt produeix unes cèl·lules, els ameloblasts, només durant el desenvolupament de la dent (etapa de creixement). Aquestes cèl·lules (ameloblasts) són molt sensibles a les alteracions fisiològiques, que poden reduir, o aturar, la producció d’esmalt, fet que fa fer aparèixer l’hipoplàsia dental (Goodman, Rose 1990; Hillson, 1996, 2005). Un cop la disrupció s’ha acabat, els ameloblasts es recuperen i tenen la capacitat de segregar de nou, però les disrupcions que s’han patit ja es queden enregistrades a la dent, ja que l’esmalt es queda inert un cop és madur, i no es pot remodelar de nou.
Figura 63. Visió de planta del detall de la mandíbula d’ovella senil amb patologia.
Com l’hipoplàsia dental és causada durant el desenvolupament dental, és possible determinar l’edat en que es va formar (Magnell, Carter 2007). Les disrupcions més importants que causen LEH són l’estrès fisiològic durant el creixement, que seria resultat d’unes condicions de cria menys favorables o ambients menys propicis (el naixement i el deslletament en el M1, el primer hivern en el M2) i l’estrès de naturalesa infecciosa i nutricional (disponibilitat i qualitat dels aliments) (Skinner, Goodman 1992;
Dobney et al., 2004; Ervynck et al., 2007), podent ésser tant una conseqüència de la degradació del règim alimentari com de les condicions sanitàries.
L’hipoplàsia dental és visible en les corones de les dents dels mamífers (Wang et al., 2012). Hi ha diferents tipus d’hipoplàsia (lineal, depressions). S’ha dut a terme un registre sistemàtic en base a aquests tipus durant l’anàlisi arqueozoològica d’aquest conjunt.
Per comprovar l’estat de salut dels ovicaprins segons la presència o absència d’hipoplàsia dental, s’han seguit els criteris d’Albarella, Dobney, Ervynck i Rowley-Conwy (2004), i s’han observat tant les restes dentaries (premolars i molars) de les mandíbules com dels maxil·lars, d’individus joves i adults, i també peces aïllades. Els resultats obtinguts mostren l’absència hipoplàsies per aquests grups d’espècies, característica que es podria associar a un règim de manteniment i cria en el que els animals no pateixen estressos.
V.4.2. Estat de salut de les poblacions de porcs representades a Montsoriu
S’han registrat de Sus domesticus 6 restes amb patologies. Tres d’elles corresponen a falanges d’individus adults (Figura 64) i són fractures fusionades en vida. Dos metatarsians (Figura 65), un d’un individu adult i un altre d’un individu juvenil (no està fusionat), també presenten fractures fusionades en
vida. Finalment, un radi d’un individu juvenil (menor de 12 mesos) presenta un eixamplament a la diàfisi proximal.
Figura 64. Sobreossificació en tres falanges de suid adult recuperades a la UE 10955 del castell de Montsoriu l’any 2007.
En el cas dels suids, per enregistrar l’hipoplàsia dental (LEH), hem seguit els criteris d’Albarella, Dobney, Ervynck i Rowley-Conwy (2004). El registre de la LEH no només és útil per veure el grau d’estrès i nutrició d’una població, sinó que també pot revelar patrons de comportament reproductiu. En teoria, les poblacions de porcs que són fruit del part a la primavera, del part a la tardor i d’ambdós (doble part) mostren diferents models de representació de LEH (Ervynck, Dobney 2002).
Seguint el mateix criteri aplicat per als ovicaprins, s’ha analitzat la presència/absència l’hipoplàsia dental de les dents premolars i molars de la maxil·la i la mandíbula d’individus joves i adults, i també peces aïllades. S’ha registrat LEH bàsicament en molars, sobretot el primer i el segon. Així, pel que fa la mandíbula, presenten hipoplàsia dental una d4 d’un individu de 6 mesos; un m1 i un m2 d’un individu d’entre 12-24 mesos; un m2 d’un individu de 18-24 mesos; un m3 d’un individu de 30 mesos; i un p4, m2 i m3 d’un individu d’edat compresa entre les 24-60 mesos.
En el maxil·lar, tot i tenir més dents amb LEH enregistrat, les edats no són tant variades: 4 individus de 24 mesos amb LEH (un m1, un m2 i un m2 i m3), dos individus d’edat compresa entre els 24-60 mesos (dos m2), un individu de 60 mesos d’edat (m1), i tres individus majors d’aquesta edat (també 3 m1). A part, tenim també un p3 amb aquesta patologia, però no s’ha pogut establir l’edat de l’individu (la majoria d’estudis, a part de centrar-se només en la mandíbula i no en la maxil·la, se centren en els molars i el p4, però no les anteriors).
Els resultats evidencien una població relativament sana. Del maxil·lar un 22% (NR=7) de les restes dentals tenen hipoplàsia dental, enfront el 78% que no en presenten. En la mandíbula, el percentatge de
les restes amb LEH augmenta lleugerament (28%). Es tracta en tots els casos d’alteracions lleus resultats probablement d’estressos estacionals, si bé aquests no haurien afectat de manera intensiva la població de suins.
Figura 65. Metatars sencer i metatars fragmentat amb fracturacions reossificades en vida.
V.4.3. Estat de salut de les poblacions de bous representades a Montsoriu
Cap de les restes recuperades a la UE 10955 classificades com a Bos taurus presenta patologia.
Metàpodes i falanges de Bos taurus poden presentar artropaties i exostosis degut al sobreesforç que suposa la tracció, i altres patologies òssies entorn les vèrtebres cervicals degut a l’ús de jous. S’han recuperat però molt poques restes d’extremitats interiors i del tronc, fet que limita l’anàlisi d’aquest aspecte.
V.4.4. Estat de salut de les aus de corral representades a Montsoriu
Un total de 5 restes de Gallus gallus presenten patologies, tots ells són individus adults (3 femelles, un mascle i un que no se n’ha pogut determinar el sexe). El mascle presenta una ossificació del cap de l’escàpula; les femelles presenten les patologies en els ossos llargs (Figura 66): la diàfisi distal d’un húmer esquerre presenta una fractura fusionada en vida, així com un radi dret, mentre que la diàfisi
proximal esquerra d’un tibiotars és està deformat. De l’individu que ha estat possible determinar el sexe, la patologies es troba en l’àpex de l’estèrnum, que ha patit un procés de recalcificació.
Figura 66. Radis i húmers drets de Gallus gallus femella. Els de l’esquerra van patir una fractura i es van fusionar en vida de l’animal.
Els de la dreta són d’individus sans.