b. Economia i Societat durant el segle XVI

Durant els segles XV i XVI, l’economia europea va experimentar una fase de prosperitat (Dantí 1996). La producció agrària, amb algunes transformacions, es va recuperar gràcies a que el creixement de la

població comportava la necessitat de més productes agrícoles (Ardit 1996). En algunes zones, com Anglaterra i Castella, a causa de l’escassetat de mà d’obra que es va produir al segle XIV, moltes terres de consum es van dedicar a la ramaderia comportant un auge del sector en iniciar-se la recuperació econòmica (Dantí 1996).

A l’Orient i, en particular, a l’Índic, es produïen espècies (pebre, canyella, clau, nou moscada, gingebre) i altres mercaderies desitjades i valorades a Europa (seda, perfums, perles, ivori). Aquestes mercaderies, procedents de la Xina, l’Índia o altres països asiàtics, arribaven al Pròxim Orient per terra (ruta de la seda) o per mar (ruta de les espècies), i els àrabs les venien als venecians, els quals les tornaven a vendre, al seu torn, als mercaders dels diversos països europeus. La intervenció d’aquests intermediaris encaria força el preu final de les mercaderies (Molas 1996). A més, l’any 1453, els turcs van conquerir la ciutat de Constantinoble i es van apoderar de l’Imperi Bizantí establint l’Imperi Otomà. Aquest fet va interrompre bona part de les rutes comercials que unien Europa amb l’Extrem Orient. D’aquí vindria el desig dels europeus de trobar noves rutes comercials amb l’Orient, ja fos vorejant l’Àfrica o endinsant-se en l’Oceà Atlàntic, amb les quals assegurar-se el comerç directe amb els països asiàtics i obtenir els elevats beneficis que aquest generava (Batlle 1996; Iradiel 1996; Molas 1996).

L’any 1492 es produiria un fet que canviaria per sempre més el món com s’havia conegut fins llavors:

expedicions castellanes arribaven al continent americà. Amb ell, vindrien nous productes i noves rutes de comerç i intercanvi. L’inici de l’era de les exploracions va tenir un dels seus fonaments en les noves tecnologies i les noves idees que estaven sorgint del Renaixement sumades a tot un seguit d’avenços tècnics que van millorar la navegació (Molas 1996).

Malgrat aquests canvis econòmics, l’Europa moderna va continuar sent una societat rural i estamental i, igual que en l’edat mitjana, es trobava profundament dividida entre els privilegiats (clergat i noblesa) i els no privilegiats (el Tercer Estat: pagesos, artesans i burgesos, entre d’altres) (Ardit 1996).

A Catalunya, com en molts indrets del Mediterrani quan va decaure l’impuls econòmic medieval en favor de l’eix atlàntic, va esclatar el fenomen del bandolerisme, que es perllongaria al llarg dels segles XVI i XVII. El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640, per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII. Els senyors protagonitzaven conflictes de llarga durada entre bàndols que es resolien al marge de la justícia reial (Torras et al., 1996).

L’evolució de la noblesa va experimentar diferents processos durant l’Època Moderna. Hi ha un allunyament per part d’una part de la noblesa catalana titulada provocada pel fet d’haver emparentat amb branques de la noblesa castellana (Guifré, Ribas 1996).

Alguns castells s'abandonen al final de I'Edat Mitjana, i no només a Catalunya; a Provança, per exemple, es documenta una decadència dels castells al llarg del segle XIV i un abandonament de molts d'ells durant la centúria següent. Ja no tenien una funció estratègica i els seus habitants es construïren palaus a les viles o cases senyorials a les ciutats, on vivien un tipus de vida semblant a la de la nova rica burgesia.

Llavors, el castell quedava en mans d'un majordom o majoral i conservava només el seu ús administratiu:

recollir els censos, guardar-hi les collites, tenir-hi els presoners, etc. (Broida 1986). Alguns nobles mantenen el vell castell, però molts d'altres practiquen l'absentisme. El castell i les seves terres queden en mans d'un administrador, si bé se'n reserva una part per l'eventual estada dels senyors (Broida 1986).

Al llarg de l’Època Moderna la noblesa va viure un procés d’urbanització. La crisi rural, els perills del bandolerisme i l’atracció de la vida urbana van suposar el trasllat de part de la noblesa a Barcelona i altres ciutats. D’altra banda, la noblesa patia un endeutament crònic que no suposava que els nobles deixessin de tenir grans fonts d’ingressos (Guifré, Ribas 1996).

La major part de la població (aproximadament un 80%) estava formada per pagesos (Ardit 1996), sotmesos d’una manera o altra al poder nobiliari. L’agricultura, de rendiment escàs, era la principal font d’ingressos per a poder sobreviure. Practicaven una economia de subsistència i només ocasionalment es produïen intercanvis o participaven en les fires i mercats (Dantí 1996).

Durant tot el segle XVI, Europa va veure’s afectada per una alça general dels preus, sense precedents en la història europea. L’augment de la població europea al llarg del segle XVI va originar un increment de la demanda de productes manufacturats i, sobretot, agrícoles, molt superior a la capacitat de la producció.

En un primer moment, la pujada dels preus va beneficiar els pagesos i, en especial, tots aquells als quals s’havia lliurat la terra a canvi d’una renda monetària. El creixement de l’activitat econòmica va tenir com a conseqüència l’acumulació d’enormes beneficis a mans d’una burgesia (composada fonamentalment per mercaders i comerciants) que va assolir una gran preeminència (Dantí 1996). Aquest grup, ja important a la baixa edat mitjana, va consolidar el seu poder i la seva riquesa i va començar a invertir en l’explotació de terres, en la compra de finques urbanes i en el préstec de diners a nobles i monarques (Guifré, Ribas 1996).

Molt aviat la noblesa, que va veure com les seves rendes feudals, en la seva majoria fixades per les tradicions medievals, restaven estancades, va iniciar la denominada reacció senyorial. En la majoria dels casos, la noblesa rural es va adaptar a la nova situació apujant les rendes de les terres o bé els drets

feudals. Això va agreujar la ja precària situació de la majoria de la pagesia, la qual, a més, estava obligada a pagar els tributs a l’Església i els creixents impostos de l’Estat. Així, es va produir una acumulació de la terra i de la riquesa en mans d’uns pocs.