Dinàmica dels ovicaprins a nivell diacrònic

Ovelles i cabres són al llarg d’aquesta cronologia també un component important a la dieta (Figura 102), amb percentatges relatius que superen sempre el 35%, destacant un increment palatí del segles XIV al segle XVI. La ràtio entre ovelles i cabres es força homogènia, presentant les dues espècies una certa variabilitat al llarg d’aquest període (Figura 103). No s’observa cap tendència especifica per cap d’aquestes dues espècies.

Figura 102. Percentatge de representació dels ovicaprins del segle XII al segle XVI al castell de Montsoriu.

Figura 103. Comparació dels percentatges de representació d’ovelles i cabres del segle XII al segle XVI al castell de Montsoriu.

Amb l’objectiu d’avaluar de manera integrada les correlacions en l’explotació dels principals taxons domèstics, s’ha dut a terme una anàlisi de component principal a partir dels percentatges relatius de representació calculats de forma individualitzada per cada espècie (Figura 104). Els resultats mostren correlacions positives entre els segles XII i XIV, en els quals Sus domesticus ostenta el protagonisme i entre els segles XIII i XVI (amb domini d’ovicaprins). El segle XV presenta una dinàmica diferencial, amb un pes important del bovins. La davallada registrada en l’explotació del porc domèstics al segle XV es supleix doncs pel sacrifici més important de bovins. Cal matisar no obstant que aquestes dades estan demostrant les tendències de consum al castell, més que no la producció.

Els canvis en les pautes d’explotació de les diferents espècies domèstiques s’han avaluat també a nivell diacrònic tenint en compte les edats a les que es destinen el consum els animals. En alguns casos les restes dentaries disponibles són escasses, característica que condiciona treballar amb categories d’edats amplies (JU=juvenil; AD= adult). Les dades relatives al segle XII no es representen degut a que són molt reduïdes i per tant no comparables directament a les dels segles posteriors.

En el cas de les ovelles (Figura 105), s’observa un canvi significatiu a partir del segle XIII, quan d’un consum centrat en el consum d’animals juvenils es passa a un equilibri entre exemplars juvenils i adults.

Tal com s’ha vist al capítol anterior, durant el segle XVI el consum d’animals juvenils torna a incrementar lleugerament. En el cas de la cabra (Figura 106), la tendència es variable si bé predominant els exemplars juvenils, característica també documentada al segle XVI. Per Bos taurus (Figura 107) i Sus domesticus

(Figura 108) la pauta es similar a la descrita per cabra, si bé els exemplars juvenils són els que dominen els conjunts. S’evidencia per tant una priorització, al llarg de tota la seqüència temporal, del consum d’animals en el seu òptim ramader en termes de producció càrnia. Aquesta dinàmica queda ben il·lustrada al diagrama ternari construït en base als percentatges segons edat de les diferents espècies entre els segles XIII i XV (Figura 109), en el que es pot observar el domini dels exemplars juvenils de totes les espècies al llarg del tres segles, destacant la posició de les ovelles adultes durant els segles XIV i XV, de les cabres adultes al segle i dels porcs adults al segle XIII.

Figura 104. Representació gràfica dels resultats de l’anàlisi de component principal a partir dels percentatges relatius de representació de les principals especies domèstiques.

Figura 105. Diagrama de barres mostrant els percentatges d’exemplars juvenils i adults d’Ovis aries al llarg de la seqüència temporal analitzada.

Figura 106. Diagrama de barres mostrant els percentatges d’exemplars juvenils i adults de Capra hircus al llarg de la seqüència temporal analitzada.

Figura 107. Diagrama de barres mostrant els percentatges d’exemplars juvenils i adults de Bos taurus al llarg de la seqüència temporal analitzada.

Figura 108. Diagrama de barres mostrant els percentatges d’exemplars juvenils i adults de Sus domesticus al llarg de la seqüència temporal analitzada.

Figura 109. Diagrama ternari elaborat a partir dels percentatges de representació de les diferents especies segons edat i cronologia.

AD = adult; JU = juvenil

Relacionant les dades exposades anteriorment amb la talla dels animals, s’observa que:

- Ovis aries: durant els segles XII i XIII les ovelles presenten una talla homogènia, estant representats sobretot els mascles. A partir del segle XIV la variabilitat física de la població consumida augmenta, coincidint amb un major consum d’exemplars d’edat adulta.

- Capra hircus: la variabilitat mètrica de la població de cabres disminueix de manera significativa durant el segles XIV i XV, augmentant la talla mitja dels exemplars a partir d’aquest segle. Aquest augment de talla coincideix amb una disminució relativa del seu consum i amb l’aprofitament alimentari de més exemplars d’edat adulta en comparació als segles anteriors.

- Bos taurus: la talla d’aquesta espècie tendeix a disminuir al llarg dels segles analitzats. Durant el segle XV augmenta el seu consum coincidint amb un major grau de selecció dels exemplars juvenils.

- Sus domesticus: a partir del segle XIV la talla dels porcs domèstics té tendència a augmentar, disminuint de forma relativa el seu consum i destinant de manera relativa uns pocs exemplars adults al consum.

S’observa per tant un punt d’inflexió significatiu a partir sobretot del segle XIV, documentant-se canvis en els criteris de selecció dels animals que es destinen al consum alimentari. No es pot correlacionar

directament aquesta dinàmica amb la representació de les espècies salvatges doncs aquestes darreres estan representades de manera molt puntual i el seu consum es pot circumscriure a èpoques concretes de l’any o relacionat amb àpats esporàdics vinculats a activitats de caire lúdic.

Si observem els percentatges relatius de representació presentats a la Taula 29, s’evidencia un consum molt esporàdic de porc senglar durant els segles XIII, XIV i XV i la cacera o adquisició indirecta en moments puntuals de cérvol, cabirol i isard. Aquesta mateixa dinàmica es la documentada pel segle XVI.

Tal com s’ha exposat anteriorment, la caça de mamífers al segle XVI és més aviat reduïda, amb absència de porc senglar. El descens de la caça major i la seva substitució per la caça menor i les aus, més abundants, vindria a coincidir amb la decadència en l’ocupació senyorial del castell.