Al Sudan s’hi han superposat diversos conflictes en els últims anys: un al sud del país, iniciat el 1983 i que va finalitzar amb els acords de pau signats el gener del 2005, tot i que persisteixen algunes tensions; l’altre localitzat a la regió occidental del Darfur, iniciat a principis del 2003, que s’ha anat intensificant i és el que analitzem en aquest apartat; i un tercer i menor, a l’est del país, sorgit el 2005 i que fa finalitzar en acabar el 2006.
Antecedents del procés de pau
El febrer del 2003, mentre avançaven les
converses entre el Govern i el SPLA al sud del país, va sorgir un nou grup armat a la regió del Darfur, el SLA. Després de mesos d’enfrontament amb el Govern, totes dues parts van acordar un alto el foc el mes de setembre, malgrat que després es van enregistrar moltes violacions d’aquest acord. El Govern del Txad es va oferir per fer de mediador en el conflicte. El mes d’octubre va sorgir un nou grup armat a la regió, el JEM, que es va negar inicialment a negociar amb el Govern i va criticar la mediació txadiana. El mes de febrer del 2004, el SLA i el JEM van assistir a Ginebra a una trobada sota els auspicis del Centre Henry-Dunant per al Diàleg Humanitari amb l’objectiu de garantir l’accés humanitari a les poblacions afectades. Poc després, tant la UE com els EUA van fer intents per mitjançar en el conflicte. El JEM va posar com a condicions prèvies que es desarmessin les milícies progovernamentals Janjaweed, un alto el foc, la finalització dels atacs aeris i una investigació internacional dels crims comesos a la regió, mentre la situació humanitària es deteriorava fins al punt de ser qualificada per les Nacions Unides com la pitjor crisi humanitària del món, amb desenes de milers de morts i centenars de milers de persones desplaçades. El mes d’abril del 2004 es va arribar, al Txad, a un acord temporal d’alto el foc, i els dos grups armats van reclamar posar fi a la marginació de la regió i la seva inclusió en el procés de pau que el Govern portava a terme amb el SPLA al sud del país. Aquest acord va donar peu a la creació de la Missió de la Unió Africana per al Sudan (AMIS), composta inicialment per 465 observadors de deu països que, a l’octubre, es va ampliar fins a un total de 3.320 efectius, 815 dels quals eren policies.
En aquells temps, els diàlegs no van ser només amb el SLA, que es va unificar finalment amb el JEM, sinó també amb el NMRD, grup que va aparèixer més tard i que va voler incorporar-se a la taula de diàleg que hi havia a Abuja (Nigèria). Tot i haver-se celebrat, el mes de febrer, una ronda negociadora al Txad, sota els auspicis d’aquest país i la UA, i haver-se arribat a l’acord de dur a terme noves negociacions a Nigèria, amb el suport explícit del Govern dels EUA, la situació no va millorar. A mitjans d’abril, el Govern txadià va suspendre la seva participació com a mediador a les negociacions de pau en considerar que el Govern sudanès donava suport a membres de grups armats d’oposició txadians. El maig de 2005, ambdues parts van firmar a Líbia, sota els auspicis de Muammar al-Gaddafi, un acord d’alto el foc que considerava la facilitació de l’ajuda humanitària per a la regió. Posteriorment, a mitjans de juny, el Govern i els grups armats es van reunir a Abuja (Nigèria) i van reiniciar una nova ronda de contactes directes, després de sis mesos, amb la mediació de la UA, liderats pel seu enviat especial S. Ahmed Salim.
A finals de juny, es van produir greus tensions entre els mateixos equips negociadors dels grups armats, ja que tots dos grups van patir escissions i lluites pel lideratge. Finalment, les parts van
Població: 39 milions (7 al Darfur) Superfície: 2.506.000 km2; (Darfur, 503.180 km2)
SLA, JEM, SLM, milícies Janjaweed, NMRD, GSLM, NRF, UFDL i faccions de diversos d’aquests grups.
Facilitacions:
CDH, Txad, Líbia, Nigèria, ONU, UA, Eritrea, Tanzània, SPLA (Sud-el Sudan), Qatar.
signar a Nigèria una declaració de principis que considerava un nou pla de seguretat, el retorn de la població desplaçada pel conflicte, el respecte envers les diferències ètniques i religioses, i la redistribució equitativa dels recursos del país. Aquesta declaració es va aconseguir malgrat les tensions que provocava la presència a la reunió de representants dels Governs del Txad i d’Eritrea, rebutjada tant pels grups armats d’oposició com pel Govern sudanès. La UE va nomenar la finlandesa P. Haavisto com a representant especial de la UE per al Sudan, amb l’objectiu de coordinar la missió de manteniment de la pau al Darfur. Cap a finals de juliol, el SLA i el JEM van signar a Trípoli (Líbia) un acord pel qual es comprometien a posar fi als enfrontaments entre tots dos grups, a alliberar presoners i al restabliment de la confiança i la coordinació. A mitjans de setembre del 2005, el Govern sudanès i els dos grups armats van iniciar a Abuja (Nigèria) la sisena ronda de negociacions de pau i es van centrar en temes relacionats amb el repartiment del poder i dels recursos, així com amb el manteniment de la seguretat. En el decurs de la ronda negociadora, el JEM va acordar cooperar amb el Govern del Txad i acceptar el seu paper de mediador.
El 5 de maig de 2006, el Govern sudanès i la facció majoritària del grup armat d’oposició SLA liderada per M. A. Minnawi, van firmar un acord de pau a Abuja (Nigèria), sota els auspicis de la UA. No obstant això, la facció minoritària del SLA (representant principal del grup ètnic fur, liderada per A. al-Nour) i el grup armat d’oposició JEM (segons els mediadors menys rellevant per a l’esdevenir de les negociacions) no es van voler sumar inicialment a l’arranjament. La primera quinzena de juliol del 2006, la nova aliança d’oposició armada National Redemption Front (NRF) va atacar una ciutat a la regió nord de Kordofan, declarant trencada la treva del Darfur, establerta l’abril del 2004, i la seva intenció d’arribar fins a la capital Karthum. El grup estaria integrat pel JEM i diversos comandaments dissidents del SLA, formació d’oposició amb una més gran rellevància a la regió, així com pel partit polític Sudan Federal Democratic Alliance (SFDA, per les seves inicials en anglès). També el juliol, els grups armats d’oposició que s’havien negat a signar l’Acord de Pau per al Darfur el mes de maig es van reunir a Líbia amb el president Muammar al-Gaddafi amb la finalitat d’aconseguir que el líder libi intercedís per ells davant del Govern del Sudan, que precisament va nomenar conseller presidencial M. Minawi, president i comandant en cap de la fracció del SLA signatària dels acords de pau. Eritrea, finalment, va acollir unes converses a finals d’any entre el Govern sudanès i l’SFDA liderat per A.
Diraige, una de les tres forces que formen l’NRF.
D’altra banda, el portaveu de l’SLA-Minawi, M. Hussein, facció de l’SLA firmant dels acords de pau, es va convertir en el líder d’una nova escissió d’aquest grup, davant de la falta de progrés en el procés de pau i la incapacitat de M. Minawi d’estabilitzar la regió de Darfur. El nou grup armat, sota el nom de Great Sudan Liberation Movement (GSLM), va amenaçar d’estendre les seves accions a Khartum, capital del país, i va considerar que el SLA havia perdut legitimitat per representar la població del Darfur. El segon trimestre de l’any, el Govern va oferir als grups armats d’oposició que operen al Darfur una treva de dos mesos. Dies després, una trobada internacional desenvolupada a Líbia amb la presència de representants de les Nacions Unides, UA i Sudan, a més de 14 països i organitzacions internacionals, va acabar amb la redacció del
“Consens de Trípoli” sobre el Procés Polític al Darfur. Els líders de diversos grups armats d’oposició del Darfur es van mostrar favorables a realitzar converses al sud del Sudan per unificar la seva postura de cara a unes properes negociacions amb el Govern. En paral·lel, cinc grups rebels es van reunificar sota el nom de Front Unit per a l’Alliberament i el Desenvolupament (UFDL, per les inicials en anglès) i van manifestar el seu interès a participar a les converses d’Arusha. El setembre, i després d’una visita del secretari general de l’ONU a la regió, la major part dels grups armats van decidir tornar-se a reunir a Trípoli (Líbia), sota els auspicis de l’ONU i de la UA, tot i que en aquell moment no s’havia confirmat la presència del SLM liderat per Abdul Wahid Mohammed Nur, que resideix a París i que no va participar a Arusha, i que va manifestar que no participaria als diàlegs fins que no estigués desplegada la missió de pau conjunta de l’ONU i la UA. A principis de novembre va començar la fase de consultes que havia de conduir a la concreció d’un nou acord de pau per al Darfur a la ciutat líbia
de Sirte, a la qual finalment només hi van concórrer 7 dels 16 grups armats i faccions que operen a la regió. La majoria dels grups d’oposició van sol·licitar més temps per arribar a una posició conjunta de cara a les negociacions amb el Govern, mentre d’altres van mostrar la seva desconfiança envers l’Executiu sudanès després que el SPLA abandonés l’Executiu davant la manca de compliment de l’acord global per al sud del Sudan. D’altra banda, l’elecció de Líbia com a país seu per a les converses va ser criticada per alguns grups armats d’oposició en considerar-lo un país no neutral en el conflicte. A mitjans de novembre, sis faccions del SLA i dos grups armats més d’oposició reunits a Juba (capital del sud del Sudan) van signar un acord d’unificació amb la finalitat de mostrar una posició conjunta davant del Govern sudanès en les pròximes negociacions de pau. Entre els líders més representatius que van signar aquest acord s’hi trobaven Jar el-Neby i Ahmed Abdel Shafie. Diverses organitzacions de la societat civil, entre elles Darfur Peace Block (liderada per Hassan Iman Hassan) i l’Associació per al Desenvolupament Comunitari, es van oferir com a mediadores per parlar amb els líders rebels que no havien assistit a la conferència de pau de Sirte (Líbia) i aconseguir que entressin a formar part del procés.
A principis de 2008 va començar el desplegament de la missió conjunta de pau AU-ONU (UNAMID, encara que només 9.000 dels 26.000 efectius previstors, i que va relevar la missió de la UA, AMIS. El ministre d’Exteriors francès, Bernard Kouchner, va informar posteriorment que el seu Govern havia fet possible que el líder de la principal facció de l’SLA exiliat a França, Abdel Mohamed al-Nur, es reunís a Ginebra amb els mediadors, fet que podria ser un primer pas per a la participació del líder en les negociacions de pau. A principi del mes de juny, la UA i les Nacions Unides es van plantejar nomenar un únic mediador conjunt per a Darfur després que els intents dels enviats especials de l’ONU i de la UA, Jan Eliasson i Salim Ahmed Salim, no haguessin servit per fer asseure les parts a la mesa de negociacions. A final del mes de juny, el secretari general de l’ONU i el president de la UA van nomenar el ministre d’Exteriors burkinès Kjibril Yipènè Bassolé mediador conjunt per a Darfur.
A principi de juliol, el fiscal de la Cort Penal Internacional (CPI) va demanar una ordre d’arrest per al president del Sudan Omar al-Bashir, a qui va acusar de genocidi, de crims contra la humanitat i de crims de guerra, al·ludint a la seva responsabilitat en els crims perpetrats a la regió durant els últims cinc anys. El Govern sudanès va advertir que això minaria el procés de pau a Darfur; igualment, va recordar que el seu país no reconeixia l’autoritat de la CPI i va titllar de criminal el fiscal Moreno-Ocampo. La situació derivada de la demanda de la CPI va provocar la divisió en el Consell de Seguretat de l’ONU. El mes d’agost, el president del Sudan, Omar al-Bashir, va anunciar una nova iniciativa de pau per a Darfur, denominada “iniciativa del poble sudanès”, amb la qual pretenia reunir els representants de tots els partits polítics nacionals, de la societat civil i de les diferents forces polítiques i tradicionals de Darfur, entre els quals hi havia els grups armats que no havien firmat l’acord de pau de Juba. La iniciativa implicaria crear un comitè ministerial encarregat d’incrementar els esforços per aconseguir la pau a Darfur.
L’organisme estaria presidit pel primer ministre i ministre d’Exteriors de Qatar Hamad bin Jassim bin Jabr al-Thani, pel secretari general de la Lliga Àrab, Amr Moussa, i pel president de la Comissió de la UA, Jean Ping. En aquest sentit, el secretari general de l’SPLM, Pagan Amum, es va reunir a Londres amb delegacions del MJI i de l’SLA-Abdel Shafi amb la finalitat d’informar-los de la proposta de nova iniciativa de pau. Tots dos grups armats es van negar a participar-hi, ja que consideraven que la nova estratègia era un engany, tenint en compte que continuaven els atacs contra la població civil a Darfur. A final de setembre, però, el líder del MJI, Khalil Ibrahim, va manifestar que estava inicialment disposat a acceptar la mediació de Qatar per resoldre la crisi de Darfur, però que necessitaven més temps per estudiar la proposta.
A mitjan mes d’octubre, el president Omar al-Bashir va anunciar, davant de representants de la Lliga Àrab, la Unió Africana, Egipte, Líbia i Qatar, el llançament d’una iniciativa de pau a Darfur que inclouria la fi de la violència, la repatriació i el retorn voluntari de centenars de milers de persones, així com l’increment de la cooperació amb la UNAMID per part del Govern.
El mediador principal conjunt de la Unió Africana i de les Nacions Unides va reaccionar amb optimisme davant d’aquesta iniciativa, sobre la qual el Govern dels EUA va expressar dubtes seriosos. D’altra banda, els grups armats d’oposició MJI i SLM van anunciar que no participarien en aquesta iniciativa, ja que la consideraven una maniobra del president sudanès per guanyar temps i aconseguir que la Cort Penal Internacional no prosseguís amb l’ordre d’arrest per genocidi dictada contra ell. Pocs dies després, el grup de representants de l’SPLM sudanès, que exercia de facilitador, es va reunir amb el líder del MJI Khalil Ibrahim per aconseguir la participació d’aquest grup en les negociacions de pau facilitades per Qatar. El secretari general de l’SPLM va viatjar també a París per entrevistar-se amb el líder de l’SLA Abdel Wahid al-Nur i convèncer-lo perquè participés igualment en les negociacions. El mes de novembre, el president Omar al-Bashir va anunciar un alto el foc unilateral, que no es va acomplir del tot, i va fer una crida als grups armats de Darfur perquè es comprometessin a posar fi a les hostilitats. A més, va garantir que instauraria un mecanisme que vetllés pel seu compliment i que iniciaria el desarmament de les milícies progovernamentals. Alhora, el president es va mostrar disposat a compensar les víctimes del conflicte, una iniciativa per la qual va crear un primer fons de 18 milions de dòlars. Bashir va prendre aquesta decisió després d’escoltar les recomanacions emeses pel fòrum de la Iniciativa del Poble Sudanès (SPI en anglès). Els grups armats es van negar, tanmateix, a participar en aquestes reunions i també van rebutjar qualsevol mena de credibilitat sobre l’alto el foc decretat per Bashir. En aquest sentit, el grup armat MJI va assenyalar que només reconeixeria la voluntat d’un veritable cessament d’hostilitats si sortia del diàleg i comptava amb l’aval de les Nacions Unides i de la UA. A pesar d’això, el MJI es va mostrar disposat a discutir la proposta de pau per a Darfur promoguda per Qatar i va comunicar que enviaria una delegació a Doha per fer consultes als líders qatarians, una prova del canvi de posició que havia mantingut un mes abans. D’altra banda, el president egipci Hosni Mubarak es va reunir amb Bashir, a Khartum, per acostar posicions entorn de la iniciativa àrab de pau. A final d’any, una organització que agrupa més de 50 ONG sudaneses, Sudan Consortium, va publicar un informe en què denunciava el segrest de milers de persones d’ètnies no àrabs a Darfur que, posteriorment, serien forçades a treballar per a membres de l’exèrcit i les milícies Janjaweed.
A part de Darfur, cal assenyalar que la falta d’implementació d’aspectes substancials de l’acord de pau global per al sud del país, firmat el 2005, va augmentar les tensions a la regió petroliera del Sudan meridional, on l’SPLA es va enfrontar el mes de maig a les milícies de la tribu àrab misseriya, a les quals donaven suport les tropes de l’exèrcit sudanès a Abyei. Aquesta situació va fer que el partit presidencial NCP i l’SPLM, braç polític de l’SPLA, reiniciessin el diàleg sobre la delimitació de la frontera nord-sud. Finalment es va optar per la creació d’una administració interina per a Abyei, gestionada de manera conjunta per representants de l’SPLM i de l’NCP, a més de traslladar la decisió sobre la delimitació de la frontera al Tribunal Internacional d’Arbitratge de l’Haia. Això no obstant, totes dues parts van augmentar la seva presència militar al terreny així com les pràctiques de reclutament al Kordofan meridional, fet que contradeia la seva voluntat expressa d’utilitzar el diàleg com a únic mecanisme per resoldre disputes. A final d’any, el Govern va confirmar que havia augmentat la seva presència militar a província del Kordofan Meridional amb la finalitat de prevenir possibles atacs del JEM, després que haguessin augmentat els rumors sobre la incursió de forces rebels a la zona. Diferents analistes van alertar de l’augment de les tensions a la zona, la qual cosa podria desembocar en l’obertura d’un nou conflicte armat.
El procés de pau el 2009
El gener, el president de Txad, Idriss Déby, es va reunir a París amb el líder de l’SLA, Abdel Wahid al-Nur, per tractar d’implicar-lo en la iniciativa qatariana de reobrir les negociacions de pau entre el Govern sudanès i els grups armats de Darfur. Nur va assenyalar que el seu grup tenia una sèrie de precondicions per poder asseure’s de nou a la taula de negociacions, concretament que el Govern es comprometés a desarmar les milícies janjaweed de manera efectiva i a respectar l’acord d’alto el foc assolit el 2004. D’altra banda, el gener, l’ambaixada dels EUA a Khartum va
confirmar que una delegació del grup armat JEM viatjaria a Washington dins de la iniciativa del Govern nord-americà per donar suport al procés de pau a Darfur. Representants del grup esmentat van viatjar també a Noruega on les autoritats els van insistir sobre la importància de la seva participació en el procés de pau sota la mediació qatariana. En aquest sentit, la facció majoritària de l’SLA de Minni Minnawi, signant dels acords de pau el 2006, i enfrontada militarment amb el JEM, va sol·licitar participar en les futures negociacions de pau a Doha (Qatar), a fi d’assegurar el seu paper de cara al futur de Darfur i el Sudan. A mitjan febrer, el JEM va arribar a un principi d’acord amb el Govern després de reunir-se durant una setmana sota la mediació de Qatar a Doha, encara que no va impedir que continuessin els combats. Segons l’acord de bona voluntat es procediria a l’intercanvi de presoners, amb l’alliberament d’alguna de les persones que van ser detingudes a Khartum l’any anterior en relació amb l’atac perpetrat pel
confirmar que una delegació del grup armat JEM viatjaria a Washington dins de la iniciativa del Govern nord-americà per donar suport al procés de pau a Darfur. Representants del grup esmentat van viatjar també a Noruega on les autoritats els van insistir sobre la importància de la seva participació en el procés de pau sota la mediació qatariana. En aquest sentit, la facció majoritària de l’SLA de Minni Minnawi, signant dels acords de pau el 2006, i enfrontada militarment amb el JEM, va sol·licitar participar en les futures negociacions de pau a Doha (Qatar), a fi d’assegurar el seu paper de cara al futur de Darfur i el Sudan. A mitjan febrer, el JEM va arribar a un principi d’acord amb el Govern després de reunir-se durant una setmana sota la mediació de Qatar a Doha, encara que no va impedir que continuessin els combats. Segons l’acord de bona voluntat es procediria a l’intercanvi de presoners, amb l’alliberament d’alguna de les persones que van ser detingudes a Khartum l’any anterior en relació amb l’atac perpetrat pel