El conflicte entre el grup armat d’oposició Tigres Tàmils per l’Alliberament d’Eelam (LTTE) i el Govern de Sri Lanka per la independència de les regions de majoria tàmil del nord i l’est del país data del 1983. Les causes de fons d’aquest conflicte armat les trobem en l’exclusió social, política i cultural del poble tàmil des de la
independència de Sri Lanka l’any 1948. Durant la colonització anglesa de l’illa, els tàmils tenien certs privilegis socials i econòmics, però a partir de la independència, la comunitat singalesa, majoritàriament budista, va passar a controlar el poder i a dur a terme una política de singalització del país, amb la conseqüent exclusió de la minoria tàmil, majoritàriament hindú.
L’Índia sempre ha procurat evitar la divisió de l’illa per por de rebre ella mateixa peticions de divisió. El grup LTTE es va fundar el 1972 com a resposta a una acció repressiva de l’exèrcit, i ha va crear una administració paral·lela a la península de Jaffna. Ha arribat a tenir uns 19.000 combatents, el 20 % dels quals són dones, encara que en el darrer any va patir nombroses baixes i fou derrotat militarment el 2009. Disposa d’una àmplia a França, el Regne Unit, Canadà i Noruega.
Antecedents del procés de pau
El 1993 van tenir lloc unes primeres negociacions informals a Europa, sense massa èxit. L’any següent, l’aleshores nova primera Ministra Ch. Kumaratunga va acceptar una iniciativa del CICR per reunir dirigents de l’LTTE i una delegació governamental, i es va obrir un període d’impuls al procés de pau, però totes dues parts van reprendre les ofensives militars, que van provocar molts morts i destrucció. Aquest fet va fer perdre al LTTE una part important del suport que rebia de la població tàmil. Després de successives declaracions i trencaments de l’alto el foc per part de l’LTTE, el desembre del 2001 una nova declaració unilateral per part de l’LTTE va dur a la signatura d’un acord d’alto el foc entre el Govern de Sri Lanka i l’LTTE el febrer del 2002.
Aquest pacte va donar lloc a l’inici d’un procés de negociacions formals de pau, patrocinades i facilitades pel Govern de Noruega, que va portar a celebrar sis rondes de negociacions fins a l’abril del 2003 a Tailàndia, Noruega, Alemanya i el Japó. Tot i això, l’abandonament del procés formal per part de l’LTTE, després que els EUA prohibissin la presència de l’LTTE a la reunió preparatòria de la conferència de donants que se celebrava a Washington, va rebaixar les expectatives sobre la consecució d’una resolució ràpida. La vigència de l’acord d’alto el foc i l’establiment d’una missió de seguiment (SLMM, per les seves sigles en anglès) integrada pels països nòrdics des de l’any 2002, es va considerar l’avenç més positiu del procés. Malgrat que durant aquests quatre anys no s’haguessin produït enfrontaments armats greus ni actes de combat, l’any 2005 es van denunciar violacions de l’acord per part de l’LTTE.
Amb l’excepció de la iniciativa conjunta per respondre a la catàstrofe del tsunami, l’any 2005 va estar marcat per l’estancament del procés, que es va veure obstaculitzat per un context polític de disputes dins del Govern del país. A principis d’any, l’LTTE va manifestar al Govern la seva disposició a col·laborar en la creació d’un mecanisme conjunt de repartiment de l’ajuda a les persones damnificades pel tsunami (desembre del 2004), l’anomenat P-TOMS. Setmanes després, grups paramilitars van assassinar cinc líders de l’LTTE. Després de nous fets de violència, la presidenta de Sri Lanka va aprovar la creació d’una comissió d’investigació, una mesura sense precedents fins aleshores. Segons la premsa regional, el secretari general de l’ONU estava temptejant la possibilitat d’enviar un enviat especial per al país, cosa que agradaria al LTTE, que
Població: 20 milions d’habitants Superfície: 66.000 km2
IDH: 102 (de 182) PIB: 30.800 milions de $ Renda per habitant: 1.54 $
Morts pel conflicte: 75.000 persones; Actors armats: LTTE, TMVP
Facilitacions: Noruega, CDH (Suïssa)
havia manifestat que una major presència de les Nacions Unides podria facilitar el procés. En aquesta línia, durant el mes de març del 2005 una delegació de l’LTTE va visitar Europa.
Durant la segona meitat de 2005, el procés va seguir amb dificultats per la manca de confiança entre les parts, per la suspensió temporal de la gestió conjunta de l’ajuda humanitària per part de la Cort Suprema el mes de juliol; pel clima de sospita derivat de l’assassinat del ministre d’Exteriors l’agost, així com pels problemes sobre la mediació noruega. Aquests fets no van impedir que la treva entre totes dues parts es respectés, si bé el Govern va rebutjar la proposta de l’LTTE de dur a terme noves negociacions a Oslo, després de gairebé dos anys i mig sense negociacions directes, ja que insistia que calia fer-les dins del país. La presidenta de Sri Lanka va fer una petició al conseller especial del secretari general de l’ONU, L. Brahimi, perquè reactivés el procés i incrementés el compromís de les Nacions Unides, sense reemplaçar el paper de facilitació de Noruega. El mes de setembre, la situació es va tensar quan la UE va prohibir qualsevol viatge de membres de l’LTTE a l’Europa comunitària i va anunciar que estava considerant declarar-lo grup terrorista, tret que donés mostres clares d’implicar-se en el procés de pau. El mes d’octubre, el primer ministre i candidat presidencial M. Rajapakse va qüestionar novament el paper facilitador de Noruega i va anunciar que no acceptaria les demandes d’autonomia i d’autogovern de l’LTTE, però sí que estudiaria una fórmula de federalisme per a l’Estat. A les eleccions, parcialment a causa del boicot dut a terme per l’LTTE, va guanyar M.
Rajapakse, el qual va demanar renovar el procés de pau. Dies abans, va dimitir el màxim responsable de Sri Lanka a les negociacions, J. Dhanapala, el qual volia presentar-se com a candidat a secretari general de l’ONU. El nou president va manifestar la seva voluntat de dur a terme converses de pau directes amb l’LTTE, va plantejar una fórmula territorial emmarcada en un estat unitari i va nomenar primer ministre R. Wickremanayake, considerat defensor de la línia dura envers l’LTTE.
El mes de desembre, diversos partits aliats del nou Govern van pressionar perquè Noruega deixés de facilitar el procés i fos substituïda per l’Índia, ja que les negociacions estaven estancades des del mes d’abril del 2003. Per la seva banda, l’enviat de pau japonès Y. Akashi va oferir el seu país com a seu de noves converses entre el Govern de Sri Lanka i l’LTTE. Aquesta proposta va ser acceptada inicialment per l’LTTE, que sempre ha demanat conversar a l’exterior del país, però dies després va rebutjar la proposta i va preferir mantenir el format inicial de converses facilitades per Noruega des d’Oslo. Tot i aquests dubtes i la insistència d’alguns cercles polítics perquè l’Índia assumís una major participació, a mitjan desembre el nou president va convidar Noruega a continuar amb el seu paper de facilitadora de les negociacions. D’altra banda, l’estratègia de la comunitat de donants basada en el condicionament de l’ajuda econòmica als avenços substancials en el procés de pau no va donar els resultats esperats.
Durant l’any 2006, el fet més destacable va ser la represa de negociacions directes entre el Govern i l’LTTE, suspeses el 2003, i la celebració el mes de febrer d’una reunió al Centre per al Diàleg Humanitari, amb seu a Ginebra, i amb la mediació de Noruega, i en la qual l’únic tema de l’agenda va ser la revisió de l’acord d’alto el foc. Ambdues parts es van comprometre també a reduir la violència i a mantenir una nova reunió a Ginebra la segona quinzena d’abril, per continuar discutint sobre la materialització de l’acord d’alto el foc, que va ser rebutjat pels partits nacionalistes singalesos JHU i JVP. A mitjans de març, Noruega va nomenar J. Hanssen-Bauer nou enviat especial per al procés de pau, en substitució de E. Solheim. El procés de pau va quedar greument malmès els mesos posteriors, malgrat els esforços de la diplomàcia noruega i els avisos de la comunitat internacional, a causa d’una important escalada de la violència entre l’LTTE i les forces armades (cosa que va iniciar una guerra de baixa intensitat), així com per les lluites entre l’LTTE i la facció dissident liderada pel coronel Karuna, i la ruptura de les negociacions per falta de seguretat per als negociadors de l’LTTE. El mes de juny, el Govern noruec va oferir el seu territori perquè l’LTTE i el Govern de Sri Lanka hi mantinguessin una trobada que permetés discutir el paper que hauria de tenir la missió de supervisió de l’alto el foc (SLMM), els membres de la qual havien patit seriosos riscos els últims mesos, però finalment
Davant del clima de violència, la UE i Canadà van incloure l’LTTE a les seves llistes de grups terroristes. A finals de maig, el president del país M. Rajapakse va demanar als partits polítics singalesos que desenvolupessin un nou pla que involucrés la cessió de poder a la minoria tàmil, a canvi de l’establiment de la pau i el final de la violència.
El tercer trimestre del 2006, el procés va continuar en situació crítica, amb enfrontaments entre les forces armades i l’LTTE, tot i que el mes de juliol el president M. Rajapakse va convidar l’LTTE a mantenir converses per discutir sobre el que l’LTTE volgués. El president va assenyalar que havia nomenat un grup d’experts integrat per diferents sectors socials perquè elaborés un pla de pau preliminar. Però l’LTTE va afirmar que els integrants de la missió de supervisió de l’alto el foc (SLMM) procedents de Dinamarca, Finlàndia i Suècia havien d’abandonar el país abans de l’1 de setembre, ja que no podien ser considerats neutrals després que la UE hagués inclòs l’LTTE en la seva llista d’organitzacions terroristes. L’agost, el director adjunt del secretari de Pau del Govern, K. Loganathan, fou assassinat després de rebre diversos trets, en un atac que cap grup no va reivindicar. El president, M. Rajapakse, i el líder del principal partit de l’oposició, l’UNP, R.
Wickremesinhe, es van reunir després que aquest última afirmés que oferiria el seu suport al Govern per a arribar a una solució al conflicte armat que afecta el país. Després de la reunió van anunciar que s’havia acordat la creació d’un comitè integrat per cinc membres de cada partit per formular un programa d’actuació amb l’objectiu d’assolir un consens sobre quina hauria de ser la solució al conflicte armat. Tot i que els combats entre l’LTTE i les forces armades van continuar amb una forta intensitat, ambdues parts es van reunir a Ginebra la segona quinzena d’octubre, encara que no van arribar a cap acord. El LTTE, a més, va demanar la reobertura de la carretera que permetria l’accés a Jaffna com a condició per celebrar una nova trobada amb el Govern. El Govern va assenyalar que volia discutir qüestions substantives que conduïssin a una solució a llarg termini, i el Cap del Secretariat de Pau Governamental va assenyalar que l’Executiu estava considerant la possibilitat d’una solució federal en el marc d’una Sri Lanka unida i indivisible. La segona quinzena de novembre, en el seu discurs anual, el líder del grup armat d’oposició LTTE, V.
Prabhakaran, va declarar que al grup no li quedava cap més remei que pressionar per a la creació d’un estat independent, davant dels successius enganys dels quals havien estat víctimes per part del Govern. Després de la victòria de M. Rajapakse a les eleccions presidencials de l’any 2005, l’LTTE va assenyalar que concedia un any de termini al Govern perquè trobés una solució política al conflicte armat o, si no, el conflicte es reprendria. Després d’aquestes declaracions, el president, M. Rajapakse, va assenyalar que estava disposat a mantenir converses directes amb el líder de l’LTTE. L’enviat noruec per a Sri Lanka es va desplaçar al país per reunir-se amb totes dues parts després que el Govern de Sri Lanka s’hagués posat en contacte amb ell per consultar-li la vigència de l’acord d’alto el foc, després de les declaracions de Prabhakaran. El desembre, tanmateix, van continuar els enfrontaments i les operacions militars contra l’LTTE, i l’enviat norueg, J. Hansen-Bauer, va haver de cancelar una reunió a Kilinochchi (quartel general de l’LTTE) a petició del Govern, que va dir que a més il·legalitzaria l’LTTE.
En començar l’any, el procés de pau es va continuar deteriorant per l’escalada en la violència dels darrers mesos. Alemanya va afirmar fins i tot que no donaria més ajuda al Govern de Sri Lanka fins que es produïssin avenços en el procés. Les forces armades van anunciar que havien pres el control d’un dels principals feus del grup armat d’oposició LTTE a l’est del país, la ciutat de Vakarai, mentre el secretari de Defensa i germà del president, G. Rajapakse, es mostrava favorable a destruir totes les instal·lacions militars de l’LTTE, incloses les zones que controlen segons es va establir a l’acord de l’alto el foc de 2002. Davant d’aquesta situació, Noruega es va oferir novament a donar el seu suport per mirar de ressuscitar el procés de pau, greument malmès, i l’enviat noruec per al procés de pau, H. Brattskar, es va reunir a Kilinochchi amb representants de l’LTTE. L’abril, el Papa Benet XVI va instar el Govern de Sri Lanka a reprendre les negociacions, però setmanes després el líder de l’ala política de l’LTTE, S. P. Thamilselvan, va afirmar que el grup armat no tornaria a les negociacions de pau fins que les forces armades posessin punt i final a la campanya militar contra ells. El mes d’agost, la facció dissident de l’LTTE liderada per Karuna i coneguda oficialment com Tamileela Makkal Viduthalao Pulikal va declarar per primera vegada la seva disposició a desarmar-se si prèviament es garantia la seva
seguretat. En ocasions anteriors, el grup havia renunciat a lliurar les armes fins que l’LTTE també ho fes. A principis de novembre, el líder de l’ala política de l’LTTE, S. P. Thamilselvan va morir com a conseqüència d’un bombardeig de les forces armades. Thamilselvan havia encapçalat les delegacions del grup armat que havien participat a les negociacions de pau amb el Govern l’any 2002, i havia estat el principal interlocutor polític del grup armat fins aleshores. Es tracta del membre de major rang de l’LTTE que ha mort com a conseqüència de l’acció de les forces armades. Després d’aquest bombardeig, el Govern es va mostrar favorable a continuar bombardejant posicions de l’LTTE com a camí per assolir la pau al país. El Govern va afirmar a més que podria tornar a il·legalitzar l’LTTE si persistien els enfrontaments armats i els atacs a gran escala. En cas de produir-se la il·legalització, suposaria un revés per al procés de pau, ja que impediria la celebració de negociacions. En qualsevol cas, i com a mostra del deteriorament de la situació, els primers dies del 2008 es va oficialitzar el trencament de l’alto el foc a la vista de la magnitud dels enfrontaments.
A principi de gener de 2008, el Govern va abandonar formalment l’acord d’alto el foc que havia firmat el 2002 sota els auspicis de Noruega i que havia estat trencat de facto el 2006. La missió de supervisió de l’alto el foc SLMM també va iniciar la retirada del país després de sis anys de treball, encara que el Govern va assenyalar que caldria redefinir el paper de Noruega en el país.
En un altre ordre de coses, el coronel Karuna, líder de la principal facció dissident dels LTTE, va ser condemnat a nou mesos de presó al Regne Unit, després d’haver estat detingut a Londres perquè posseïa un passaport diplomàtic amb una identitat falsa. Després de molts mesos de combats contra els LTTE, el mes de març aquest grup va informar a membres del partit TNA que estava preparat per reiniciar negociacions amb el Govern sempre que aquest es comprometés a posar fi a les operacions militars contra ells. També el mes de març, la facció dels LTTE denominada TMVP i formada com a partit polític va guanyar per majoria en les eleccions locals celebrades al districte de Batticaloa, una zona que havia estat sota control rebel durant l’última dècada i de la qual el Govern n’havia recuperat el control gràcies a la col·laboració d’aquesta facció escindida. Actualment, el TMVP continua armat i manté a les seves files un nombre indeterminat de nens soldat. El segon trimestre, el Govern va rebutjar les peticions de Noruega de visitar les zones sota control tàmil i va indicar que qualsevol reinici de les negociacions dependria del fet que aquest grup abandonés les armes i s’ajustés a un calendari. A final del mes de juliol, aquest grup va declarar una treva de deu dies coincidint amb la celebració, a Colombo, de la cimera de la SAARC, però va descartar dur a terme negociacions de pau amb el Govern, que va respondre amb un increment de la contraofensiva militar al nord del país. Segons el Govern, entre el gener i l’agost, haurien mort uns 6.000 membres dels LTTE. A mitjan mes d’octubre, el primer ministre indi va instar el Govern de Sri Lanka a posar fi al conflicte armat intern. Aquesta petició es va produir després que un grup de parlamentaris indis, el suport dels quals era decisiu per al sosteniment de la coalició governamental, amenacés de presentar la dimissió si el Govern indi no exigia al de Sri Lanka una declaració d’alto el foc en el conflicte que l’enfrontava al grup armat d’oposició LTTE. Els diputats, originaris de l’estat indi Tamil Nadu, van denunciar que les forces armades expulsaven la població tàmil dels seus llocs d’origen i van afirmar que no defensaven els LTTE sinó la població tàmil. Però el mes de novembre el Govern va rebutjar l’últim oferiment de treva fet pels LTTE i va indicar que no mantindria cap tipus de negociació amb l’organització armada fins que no abandonessin les armes. A principi de novembre, el grup armat d’oposició TMVP (liderat pel coronel Karuna i format d’una escissió dels LTTE) va accedir a desarmar-se els mesos següents i a integrar-se en les forces armades. Es tracta de la primera vegada que es produeix un procés d’aquestes característiques a Sri Lanka. Es desconeix el nombre total d’efectius que integren el TMVP, encara que es calcula que podria rondar els 6.000.