COLÒMBIA Context del conflicte - anuari 2010 de processos de pau

El conflicte armat a Colòmbia té unes arrels molt profundes, que van més enllà de l’aparició de les guerrilles actuals els anys seixanta. A la violència que caracteritza les relacions entre liberals i conservadors des del segle ^XIX fins a l’època del Front Nacional (1958-1978), s’hi ha d’afegir la repressió contra qualsevol opció política alternativa. Així, la política al servei dels interessos de l’elit, l’exclusió social i la

falta d’opcions democràtiques d’oposició expliquen l’aparició dels diferents grups guerrillers dels anys seixanta i setanta, entre ells les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), tots dos nascuts el 1964 i que actualment compten amb uns 10.000 i 3.000 efectius, respectivament. La violència es va agreujar amb l’aparició, a principis dels anys vuitanta, dels grups paramilitars, especialment les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), per dur a terme la lluita contrainsurgent. A aquest context de violència s’hi ha d’afegir el fenomen de la producció i l’exportació de droga, que ha fet encara més complex aquest conflicte, del que la població civil n’és la principal víctima.

Antecedents del procés de pau

Des dels anys vuitanta s’han anat produint múltiples esforços de construcció de pau, tant per part dels actors en conflicte com de la societat colombiana. El 1982, el president Betancur va convocar les guerrilles a un acord de pau. Dos anys després, les FARC ordenaven un alto el foc que va durar formalment fins al 1990, quan el president Gaviria va ordenar un atac contra el centre de comandament de les FARC. El 1990, i després d’una llarga negociació, es va desmobilitzar la tercera guerrilla del país, M-19, i fruit d’aquesta negociació es va aprovar una nova Constitució el 1991 que formalment consolidava l’Estat de dret. També el 1991 es van desmobilitzar d’altres grups (EPL, PRT, MAQL), el 1992 el CER, el 1994 la CRS, MPM, MMM i FFG, i el 1998 el MIR-COAR. Pel que fa a les guerrilles que no es van desmobilitzar aleshores, el 1991 i el 1992 es van celebrar trobades a Caracas i Tlaxcala (Mèxic) entre el Govern i la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar, de la qual formaven part les FARC, l’ELN i l’EPL, però les converses del 1992 van quedar suspeses després que les FARC assassinessin un ministre que tenien segrestat. El 1995, la Conferència Episcopal Colombiana va crear la Comissió de Conciliació Nacional (CCN) i, el 1997, el president Samper va proposar de crear un Consell Nacional de Pau, format per institucions i la societat civil. El gener del 1999, el secretari general de les Nacions Unides va nomenar Jan Egeland com a primer delegat per a Colòmbia, i tres anys després el va substituir per James Lemoyne.

El suport internacional a la recerca d’un procés de pau va tenir el seu punt àlgid durant el mandat del president Andrés Pastrana, que va mantenir la convicció que es podia negociar enmig del conflicte i sense un alto el foc. A finals de 1998, el president Pastrana va permetre la desmilitarització d’una àmplia zona del país per negociar amb les FARC, amb les quals va acordar una Agenda de 12 punts i, posteriorment, es va conformar una Taula Nacional de Diàlegs i Negociació, així com un Comitè Temàtic. El març del 2001 es va establir el Grup d’Amics del procés amb les FARC, conformat per Canadà, Cuba, Espanya, França, Itàlia, Mèxic, Noruega,

Població: 44 milions d’habitants Superfície: 1.139.000 km² PIB: 180.400 milions de $ Renda per habitant 4.100 $ IDH: 77 (de 192)

Població desplaçada: entre 2 i 4 milions Població refugiada: 450.000

Actors armats: FARC, ELN, AUC, nous grups paramilitars

Facilitacions: Església catòlica, OEA, Cuba, Espanya, França, Noruega, Suïssa, Veneçuela, Piedad Córdoba

amb les FARC, després de diverses crisis i que aquesta guerrilla hagués segrestat un avió. Després de la ruptura de les negociacions amb les FARC, la conjuntura va canviar radicalment, ja que el nou president Álvaro Uribe va arribar al poder amb un programa de “seguretat democràtica”

basat en la militarització de l’espai públic i en el combat militar a les guerrilles, amb el suport dels EUA mitjançant el Pla Colòmbia. Des d’aleshores no s’han reprès les negociacions amb les FARC, més enllà dels acostaments per assolir un acord humanitari.

El febrer del 2005, el secretari general de l’ONU va suspendre la missió de bons oficis per buscar un acostament amb les FARC, després de sis anys d’activitat, ja que va reconèixer la impossibilitat de fer aquesta tasca i de poder mantenir un contacte directe amb els responsables de la guerrilla. El premi Nobel de la Pau i arquebisbe sud-africà Desmond Tutu va invitar els líders de les guerrilles a visitar Sud-àfrica per conèixer el procés de transició i reconciliació del país. La proposta va ser rebutjada per les FARC, tot i que aquesta guerrilla havia sol·licitat la configuració d’un nou grup de països amics per facilitar la recerca d’una sortida del conflicte armat. El Govern dels EUA va rebutjar una nova proposta de diàleg formulada pel portaveu de les FARC Raúl Reyes, i va insistir que no negociava amb terroristes. Respecte a l’acord d’aspectes humanitaris, el Govern va fer diverses propostes que foren rebutjades per les FARC.

Les FARC van insistir a dur a terme trobades en dos municipis on les forces de seguretat es retirarien durant les converses per garantir la seguretat, una condició que el Govern no va acceptar. De la mateixa manera, les FARC van rebutjar una proposta de l’Església catòlica per ini va acceptar una proposta presentada per la Missió Tècnica Exploratòria —formada pels governs de França, Suïssa i Espanya— en la qual s’establia un sistema de seguretat que podria permetre als representants del Govern i de les FARC de trobar-se en una zona de 180 km² a prop del municipi de Pradera (Valle). Al final, aquesta proposta no va ser acceptada per les FARC.

El maig del 2006, el president Álvaro Uribe va manifestar en ser reelegit (amb un 62,2 % dels vots) que examinaria amb el seu equip la manera d’iniciar camins de pau amb aquesta guerrilla, per la qual cosa va mantenir una reunió amb l’exministre Álvaro Leyva, que havia mitjançat en el passat amb les FARC. Els empresaris colombians, per la seva banda, van manifestar estar disposats a donar suport a una negociació amb la guerrilla. Prèviament, el Govern havia rebutjat possibles diàlegs regionals amb les FARC mentre la guerrilla no declarés un cessament de les hostilitats. El fet més significatiu, però, va ser l’inici d’acostaments amb la guerrilla de les FARC en acabar el tercer trimestre, després de quatre anys sense negociació. El juliol del 2006, el portaveu de les FARC, Raúl Reyes, va sol·licitar a la UE que retirés el seu grup de les llistes terroristes, i va convidar aquest organisme europeu a col·laborar en la recerca de camins per a la pau a Colòmbia. A principis de setembre, l’alt comissionat per a la Pau va impulsar la creació d’un únic front que permetés un canal únic de comunicació amb les FARC, grup que va aprofitar la celebració a l’Havana de la Cimera de Països No Alineats per sol·licitar la seva col·laboració en la solució del conflicte armat, i va mostrar la seva disposició a enviar emissaris a qualsevol país interessat o a rebre delegacions internacionals als seus campaments. Dies després, el Govern colombià es va mostrar disposat a autoritzar una “zona de trobada” al Departament del Valle per iniciar converses amb les FARC que permetessin assolir un acord humanitari i l’inici d’unes negociacions polítiques amb aquest grup. A principis d’octubre, i amb una velocitat inusual, la guerrilla de les FARC i el Govern van intercanviar comunicats amb propostes que no només obrien la via a un possible acord humanitari sinó a unes posteriors negociacions de pau. El Govern es va mostrar partidari, per primera vegada, d’un desallotjament militar limitat en el temps de dos municipis del departament del Valle, i fins i tot va considerar viable la possibilitat de convocar una Assemblea Constituent com a final del procés de pau. L’Estat Major de les FARC, per la seva banda, en una carta adreçada a les tres branques del poder públic de Colòmbia, va reiterar la seva proposta de discutir, als municipis de Pradera i Florida, l’intercanvi de persones segrestades per guerrillers presos, i va proposar continuïtat als contactes per entrar a parlar d’una pau definitiva. Amb aquest propòsit va exigir el desallotjament militar de dos departaments del sud del país, la suspensió de les ordres de captura contra els seus dirigents, que la comunitat internacional deixés d’identificar-los com a terroristes, i el reconeixement

presidencial de l’existència d’un conflicte social i armat. La principal novetat va ser la disposició a discutir un cessament bilateral dels enfrontaments armats, i la divulgació d’una agenda concreta amb els punts que volien discutir.

Proposta temàtica de les FARC duta a terme el 2-10-2006 1. Desmilitaritzar els departaments de Caquetá i Putumayo per iniciar converses de pau 2. Suspendre les ordres de captura per als integrants de l’Estat Major Central

3. Sol·licitar a la comunitat internacional suspendre la qualificació d’organització terrorista de les FARC

4. Reconèixer l’existència del conflicte social i armat 5. Suspendre els operatius militars a escala nacional

6. Atorgar plenes garanties per al desplaçament de membres de l’Estat Major Central en els dos departaments citats

7. Les trobades Govern-FARC es faran de cara al país

8. Explorar camins que condueixin a un cessament bilateral del foc i analitzar la solució política al conflicte social i armat, tot portant a la taula els materials per discutir-lo:

 Agenda Comuna del Caguán i Plataforma per a un Nou Govern de Reconciliació i Reconstrucció nacional

 Paramilitarisme de l’Estat

 Depuració de les forces armades vinculades al paramilitarisme

 Llibertat immediata per a la població civil acusada de vincles amb la guerrilla

 Reparació econòmica per part de l’Estat a tots els afectats pel conflicte intern

 El TLC amb els Estats Units

 Reforma Agrària immediata que inclogui la restitució de propietats sobre finques i parcel·les a la pagesia afectada pel conflicte

 Retorn dels desplaçats a les seves àrees

 Reforma urbana

 Política d’estupefaents

 Tractat d’extradició

 Assemblea Constituent

 Política energètica

Pocs dies després, però, i malgrat l’interès que va despertar aquesta proposta, e n una al·locució pública el president Álvaro Uribe va suspendre tot acostament a la guerrilla de les FARC i va demanar a la comunitat internacional ajuda militar i d’intel·ligència “per poder avançar en l’operació militar de rescat dels segrestats”, després que hagués esclatat un cotxe bomba a l’aparcament de l’Escola Superior de Guerra, amb un resultat de 25 persones ferides. A finals de l’any 2006, però, el president no va descartar obrir nous canals de comunicació si les FARC feien un gest significatiu.

A començaments de l’any 2007, el president Álvaro Uribe va autoritzar nous contactes amb les FARC per part del grup de països amics (Espanya, França i Suïssa) per reprendre el tema d’un acord humanitari. Segons l’alt comissionat per la Pau, Luís Carlos Restrepo, el Govern no estava disposat a avançar si hi hagués una proposta factible amb un gest de bona voluntat i sense actes terroristes com ara cotxes bomba o similars. D’altra banda, diversos congresistes demòcrates dels EUA van oferirse per mediar entre el Govern i les FARC en un eventual intercanvi humanitari, una proposta ben rebuda pel Govern. També es va saber que aquesta guerrilla havia celebrat la seva 9a Conferència Nacional, després de 14 anys de l’anterior. A finals de maig, el president Álvaro Uribe va anunciar l’excarceració de més d’un centenar de presos de la guerrilla, per propiciar l’alliberament dels segrestats que estaven a mans d’aquesta organització. Per sol·licitud del president de França, Nicolás Sarkozy, el president Uribe també va decidir excarcerar al dirigent Rodrigo Granda, que posteriorment va rebre permís per traslladar-se a Cuba. Les FARC, per la seva banda, van qualificar l’alliberament de presos d’engany, però es van reservar la possibilitat que Rodrigo Granda pogués exercir de verificador d’un possible intercanvi humanitari. A finals de juny, tanmateix, les FARC van assassinar a onze dels dotze diputats del

departament del Valle que tenien segrestats des de feia cinc anys, en unes circumstàncies no clarificades totalment, la qual cosa va suposar un trencament de les possibilitats d’avançar a curt termini cap a una negociació humanitària i política amb aquesta guerrilla. Davant d’aquesta situació, el president de Veneçuela es va oferir per assolir un intercanvi humanitari, una actitud que inicialment va rebre l’acceptació del president colombià i el suport del Govern dels EUA. El president colombià va autoritzar la senadora Piedad Córdoba perquè fes gestions amb les FARC.

Diversos mandataris llatinoamericans van oferir-se igualment per arribar a aquest acord humanitari. En un principi, aquesta iniciativa va obtenir un gran suport internacional. Així, representants de 112 governs membres del grup de Països No Alineats (NOAL) van emetre una declaració de suport al president Hugo Chávez en la seva gestió facilitadora per a la pau a Colòmbia. Pocs mesos després, tanmateix, la facilitació veneçolana va produir malestar en el Govern colombià, per raons diverses. El novembre, el president Chávez, en companyia de la senador Piedad Córdoba y del dirigent guerriller de les FARC Iván Márquez, van fer una presentació davant dels mitjans de premsa i des de la seu presidencial dels continguts de la reunió celebrada dies abans. Poc després, el president colombià va donar per acabada la mediació del president de Veneçuela per aconseguir un acord humanitari, la qual cosa va tensar de manera notable la relació entre ambdós països. El desembre, però, el president Álvaro Uribe va autoritzar l’Església catòlica colombiana perquè exercís de facilitador, i va autoritzar una zona de trobada amb les FARC de 150 km², durant un mes, en una zona rural i poc habitada. A finals d’any, amb tot, les FARC van anunciar l’anunciar l’alliberament de dues persones segrestades i del fill d’una d’elles que havia nascut en captiveri, a través del Govern veneçolà. Aquest alliberament es va produir els primers dies de gener de 2008.

A principis de gener de 2008, les FARC van deixar en llibertat, amb la mediació del president veneçolà Hugo Chávez, Clara Rojas i Consuelo González, després de sis anys de captiveri i de múltiples gestions per aconseguir-ne l’alliberament. Després d’això, el president de Veneçuela Hugo Chávez va sol·licitar al Govern de Colòmbia i a altres governs del món que les guerrilles de les FARC i l’ELN fossin retirades de les llistes terroristes i que se’ls reconegués l’estatus de forces bel·ligerants perquè, segons ell, eren veritables forces insurrectes amb un projecte polític i bolivarià, fet que va generar un profund malestar en el Govern colombià, el qual a principi de febrer va ordenar a les forces armades que localitzessin els campaments de les FARC on hi haguessin persones segrestades i que els assetgessin per, posteriorment, dur a terme accions que conduïssin a l’alliberament dels segrestats. Però, poc després, les FARC van anunciar l’alliberament unilateral de tres polítics segrestats que serien entregats a Chávez i a la senadora Piedad Córdoba, en territori colombià, o a les persones que ells designessin. Aquesta notícia va ser difosa per la direcció de l’organització dos dies abans que se celebrés la jornada mundial de protesta contra el segrest, que es va celebrar a les principals ciutats de Colòmbia i a moltes ciutats del món, amb una participació multitudinària. Setmanes més tard, es va celebrar una altra jornada de mobilitzacions multitudinàries convocada pel Moviment de Víctimes de Crims d’Estat, que va ser criticada pel Govern perquè considerava que estava manipulada per les FARC.

Les marxes van exigir a l’estat que les víctimes fossin compensades, que se sabés la veritat sobre els crims comesos i que se sancionés els victimaris. Paral·lelament, Brasil i França treballaven en la conformació d’un nou grup internacional per a l’acord humanitari que estaria integrat, a més, per Veneçuela, Argentina, Cuba, Espanya i Suïssa. Per posar en marxa aquesta iniciativa es requeria l’aprovació del president Uribe i el coneixement del president Chávez. D’altra banda, el Secretariat de les FARC va afirmar que el Govern d’Espanya i l’Església catòlica s’havien autoexclòs de qualsevol tasca de facilitació per a l’acord humanitari en posar-se a favor del Govern d’Uribe. A pesar de l’oferiment de diversos països, la crisi en les relacions entre els estats de Colòmbia i Veneçuela es va agreujar amb les acusacions del mandatari veneçolà contra sectors del Govern colombià de donar suport a la presència de paramilitars en territori de Veneçuela, fet que va qualificar de greu amenaça per a la seguretat del seu país. A final del mes de febrer, les forces armades de Colòmbia van llançar un atac nocturn per aire i terra contra un campament de les FARC localitzat en territori equatorià en què va morir Raúl Reyes, tercer comandant en la línia de comandament d’aquesta guerrilla, i 22 guerrillers més. El president Correa va declarar que el president Uribe l’havia enganyat, perquè l’atac no va ser en absolut una acció “en calent”,

sinó una operació planificada en la qual, deliberadament, s’havia violat la sobirania i la integritat territorial de l’Equador. La crisi va ser abordada per la cimera del Grup de Rio, organisme sobre el qual no té ingerència directa el Govern dels EUA, que havia donat suport incondicional al Govern de Colòmbia. En la cimera del Grup de Rio es va aprovar, per consens, la Declaració de Santo Domingo, en la qual es va establir el rebuig a la violació de la integritat territorial de l’Equador i es va reafirmar el principi que el territori d’un estat era inviolable i no podia ser objecte d’ocupació militar ni d’altres mesures preses per un altre estat, directament o indirectament, fos quin fos el motiu, ni que fos de manera temporal. D’altra banda, el Govern colombià va revelar que, en els tres ordinadors confiscats a Raúl Reyes, hi havia informació altament comprometedora que demostrava l’existència d’uns vincles estrets entres els governs de l’Equador i Veneçuela amb la guerrilla de les FARC. No obstant això, pocs dies després, els presidents Chávez, Correa, Ortega i Uribe van declarar que s’havia superat la crisi i es van comprometre a restablir les respectives legacions diplomàtiques. Mentrestant, el Secretariat de les FARC va anunciar que Joaquín Gómez va ascendir com a membre ple d’aquest organisme de direcció. El mes de març, les FARC van rebre un altre sotrac en la seva estructura de comandament amb l’assassinat d’Iván Ríos per un membre d’aquesta guerrilla. Ríos era membre del Secretariat, màxim organisme de direcció. D’altra banda, el president Uribe va enviar un missatge a les FARC en el sentit que aquell era el millor moment per asseure’s a la mesa de negociacions per pactar la pau. El segon trimestre de l’any el president veneçolà Hugo Chávez va fer una crida a les FARC perquè alliberessin tots els retinguts en el seu poder sense demanar res a canvi, com un gest de pau que ajudaria a obrir el camí en les negociacions de pau, amb la cooperació d’un grup de països, entre els quals n’hi hauria uns quants de l’Amèrica Llatina, Europa i els EUA. Un altre fet summament destacable va ser la mort del màxim dirigent de les FARC Manuel Marulanda, àlies Tirofijo, el 26 de març, per una aturada cardíaca segons aquesta guerrilla, la qual va anunciar al seu torn que, per unanimitat, Alfonso Cano va ser designat

Dans le document anuari 2010 de processos de pau (Page 104-122)