Context del conflicte
País muntanyós, extremament pobre, multiètnic, predominantment musulmà, cultivador d’opi i independent del Regne Unit des del 1919, el 1973 un cop d’estat va acabar amb la monarquia existent i es va convertir en república. Pocs anys després s’hi va instal·lar un Govern comunista que es va haver d’enfrontar amb una guerrilla islàmica, cosa que va provocar una intervenció de les tropes soviètiques entre els anys 1979 i 1989, amb un total de 100.000 efectius, que es van retirar aquell any després de les negociacions amb les Nacions Unides i per la constant pressió de milícies (l’Aliança del Nord) amb el suport dels Estats
Units. La guerra civil es va reprendre i, el 1996, els talibans van acabar controlant el país fins a l’any 2001, quan una coalició internacional liderada per l’OTAN va ocupar el país (“Operació Llibertat Duradora”), amb un contingent majoritàriament format per militars dels EUA. Hamid Karzai va ocupar la Presidència del país. Entre 1992 i 1996, les diferents milícies afganes que lluitaven entre si van provocar la mort d’unes 50.000 persones, la majoria civils. El país continua vivint una situació d’inestabilitat permanent i el Govern només controla la capital i una petita part del país. Una part important de la població encara es troba refugiada a altres països.
Antecedents del procés de pau
El maig de 1988, les Nacions Unides va crear la Missió de Bons Oficis a l’Afganistan i el Pakistan (UNGOMAP), el mandat de la qual va finalitzar el març de 1990, amb una comesa que incloïa la supervisió de la retirada de les tropes soviètiques. Com a resultat de l’Acord de Bonn signat el desembre del 2001, es va crear una Autoritat Interina. El procés iniciat a Bonn l’any 2001 va culminar el setembre amb la celebració d’eleccions a l’Assemblea Nacional (Wolesi Jirga) i als consells provincials. Malgrat tot, i tal com va destacar Amnistia Internacional el seu dia, la presentació com a candidats en els comicis (que van estar entelats pel clima d’intimidació previ a la votació) d’un nombre considerable de caps de faccions, molts dels quals acusats de cometre abusos contra els drets humans, va provocar la consternació general entre la població. A les dones se’ls va garantir al menys la quarta part dels escons de la Wolesi Jirga, però es van trobar amb barreres socials i administratives. La baixa participació, sobretot a Kabul, va posar en dubte la legitimitat del procés electoral.
Des d’aleshores, l’OTAN manté a l’Afganistan un dispositiu militar anomenat International Security Assistance Force (ISAF), format per 41.000 efectius procedents de 38 països, 15.000 dels quals són dels Estats Units, amb mandat de les Nacions Unides. El març del 2002, i com a resultat d’una resolució del Consell de Seguretat, es va crear la Missió de les Nacions Unides d’Assistència a l’Afganistan (UNAMA), amb el propòsit d’implementar els compromisos de reconstrucció del país acordats pocs mesos abans a Bonn. L’UNAMA té uns 1.000 funcionaris, la majoria afganesos, i des de febrer del 2006 està dirigida per Tom Koenigs, representant especial del secretari general per a l’Afganistan. L’abril del 2003, el PNUD va crear un programa per al
la desmobilització de 63.000 milicians i la recol·lecció de 53.000 armes. Aquest programa es dedica ara al desmantellament de la resta de grups armats il·legals i a la destrucció de mines. A principis del 2006, el Govern afganès va aprovar un Pla d’Acció per a la Veritat, la Justícia i la Reconciliació.
A principis de febrer, la Wolesi Jirga o Cambra baixa de l’Afganistan va aprovar un projecte de llei d’amnistia per a tots els combatents que haguessin participat durant els 25 anys de conflicte, inclòs el mul·là Omar, màxima autoritat talibana, i persones acusades de crims de guerra com els antics mujahidins (resistents afganesos) que van lluitar contra els soviètics durant els anys vuitanta, alguns dels quals ara ocupen càrrecs governamentals. La mesura va ser durament criticada per grups de drets humans del país, en considerar que contravenia allò que disposa la Constitució i deixava desemparades les víctimes del conflicte. El mes de setembre, els talibans van afirmar estar disposats a iniciar negociacions amb el Govern afganès, després que el president Hamid Karzai fes una proposta en aquest sentit. No obstant això, un portaveu dels talibans va assenyalar que abans que puguin començar unes negociacions formals, el Govern ha d’accedir a la retirada de les tropes internacionals presents al país, afegint que la imposició de la llei islàmica era un requisit. El titular de la UNAMA, Tom Koenigs, va indicar que l’ONU estava a favor de promoure un diàleg amb les tribus que volguessin arribar a un acord amb el Govern afganès. A principis d’octubre, el president Hamid Karzai va afirmar que el seu Govern estava preparat per dialogar amb els talibans i dirigents com el mul·là Omar, però va indicar que la retirada de les tropes estrangeres del país no es produiria fins que hagués finalitzat el procés de rehabilitació postbèl·lica. Karzai va assenyalar que s’havien iniciat els contactes amb els talibans a través de la Comissió Nacional de Reconciliació, les forces de seguretat i autoritats tribals i religioses, però que el procés no havia adquirit de moment un caire formal. No obstant això, un comitè de la comissió conjunta per a la pau de l’Afganistan i el Pakistan es va reunir a principis de novembre per finalitzar l’agenda de les negociacions amb els talibans. El comitè estava integrat per 50 persones, 25 de cada país, i es va reunir de manera separada amb els talibans de l’Afganistan i del Pakistan. El comitè, conegut també com a Jirgagai (o Jirga petita), tindrà la tasca de dinamitzar les negociacions amb els talibans.
El mes de març de 2008, el secretari general de l’ONU Ban Ki-moon, en el seu últim informe sobre la situació al país, va afirmar que dos anys després de l’aprovació del Pacte per a l’Afganistan la transició política del país continuava enfrontant-se a problemes greus i va assenyalar que els talibans i els grups armats connexos així com l’economia de la droga representaven amenaces fonamentals per a les institucions polítiques, econòmiques i socials, encara fràgils. A més, diverses agències humanitàries van denunciar que la pau al país estava afectada pel fracàs de la comunitat internacional en el lliurament de l’assistència compromesa.
El Govern depèn en un 90 % de l’ajuda internacional, que es dedica principalment als aspectes militars en detriment de l’ajuda humanitària i el desenvolupament. A principi d’octubre, el president Hamid Karzai va revelar que havia sol·licitat a l’Aràbia Saudita que facilités unes negociacions de pau amb els líders talibans i va assenyalar que els seus enviats s’havien desplaçat a aquest país i al Pakistan per iniciar aquestes converses. Representants de l’Afganistan i del Pakistan es van reunir a final d’octubre en una petita jirga (assemblea tradicional) i van acordar mantenir converses amb les insurreccions dels països respectius si aquestes últimes accedien a acatar la Constitució de cada país. A més, es va establir la condició inicial que els talibans renunciessin a la violència. Diversos analistes van apuntar la importància d’aquesta declaració, que podria donar pas a la celebració de converses de pau. No obstant això, els talibans van desqualificar aquesta jirga, la qual, segons ells, s’havia celebrat sota els auspicis dels EUA. A final d’any, el mul·là Omar, líder de la insurrecció talibana, va afirmar que un increment de les tropes nord-americanes al país seria un incentiu per causar més morts i ferits a les files estrangeres. A més, el líder talibà va rebutjar qualsevol possibilitat de diàleg amb el president Hamid Karzai si les tropes dels EUA continuaven presents al país i va fer una crida perquè es boicotegessin les eleccions previstes per a l’any següent. Així mateix, el mes de desembre, Turquia va acollir la segona cimera trilateral per facilitar el diàleg entre l’Afganistan i el Pakistan i per
promoure la pau a la regió. El president pakistanès Asif Ali Zardari i l’afganès Hamid Karzai van mantenir una trobada a Istanbul.
El procés de pau el 2009
A mitjan gener el cap dels serveis d’intel·ligència d’Aràbia Saudita, el príncep Muqrin bin Abdulaziz Al Saud, es va reunir amb representants del Govern afganès, la qual cosa podria ser un intent de mediació entre la insurgència talibana i les autoritats afganeses. El representant saudita es va reunir amb el president afganès, Hamid Karzai, i membres del seu gabinet, així com amb líders de l’oposició política. No obstant això, el president Hamid Karzai va afirmar que les negociacions amb els talibans només podien dur-se a terme per la via governamental, després de l’aparició d’algunes informacions que apuntaven que soldats danesos havien mantingut converses amb líders locals en què també serien presents representants talibans. Setmanes després, l’enviat del president nord-americà, Richard Holbrooke, va afirmar que guanyar la guerra de l’Afganistan serà molt més dur que guanyar la de l’Iraq i va anunciar un canvi en la política nord-americana cap a aquest país. Holbroke es va reunir amb el president Hamid Karzai a Alemanya. Els EUA esperaven que el total de tropes nord-americanes desplegades al país fos de 66.000, després que el president Barack Obama aprovés la tramesa addicional de 17.000 soldats. Holbrooke va afirmar que únicament un 5 % dels militants talibans a l’Afganistan pertanyien a la facció més dura del moviment, i que la resta podrien ser persuadits per abandonar les armes. Holbrooke va assenyalar també que aproximadament el 25 % eren persones frustrades amb la política del Govern, i el 70 % es van unir a les milícies únicament a canvi de diners i armes. No obstant això, l’enviat nord-americà va assenyalar que descartava negociacions amb el nucli dur de la insurgència talibana, i també es va mostrar contrari als acords assolits recentment amb la insurgència talibana i pakistanesa. El març, un portaveu dels talibans, Qari Yousuf Ahmadi, va rebutjar les informacions que apuntaven que el líder talibà, el Mullah Omar, hauria donat llum verda a l’inici de converses de pau. Ahmadi va afirmar que les converses no tindrien lloc mentre continués la presència de les tropes estrangeres al país. Per la seva part, el president nord-americà, Barack Obama, va assenyalar que la reconciliació amb els talibans podria ser una iniciativa important en un conflicte armat en el qual no era previsible una victòria militar nord-americana. La coordinadora de la unitat de gènere i justícia d’UNIFEM, Najia Zewari, va reivindicar la participació de les dones afganeses en les negociacions amb els talibans. Zewari va expressar la preocupació pel fet que de moment es desconegués si les dones podran participar en aquestes negociacions o si les qüestions de gènere formaran part de l’agenda. Un portaveu del Govern afganès va afirmar l’abril que s’estava progressant en les converses amb els talibans per posar fi al conflicte, i alhora va indicar que s’havia compromès amb els seus aliats internacionals a treure els noms d’alguns combatents de la llista de persones en recerca i captura. A final d’agost el general Stanley McChrystal, al capdavant de les forces internacionals i nord-americanes desplegades al país, va destacar la necessitat d’una nova estratègia militar al país i va constatar el fracàs de la vigent. McChrystal va qualificar de greu la situació a l’Afganistan i va assenyalar que la prioritat havia de ser la protecció de la població i no la lluita contra la insurgència talibana.
A mitjan octubre, la secretària d’Estat nord-americà, Hillary Clinton, va afirmar que el Govern estava estudiant la possibilitat d’acostament als talibans, com a part d’una nova estratègia per al país. Poc després, Hamid Karzai va ser proclamat vencedor de les eleccions presidencials per la Comissió Electoral Independent (CEI) després que el seu rival Abdullah Abdullah es retirés de la segona volta. Abdullah va al·legar que la CEI, a la qual es va responsabilitzar del frau en la primera volta, continuava intacta, la qual cosa anul·lava les garanties perquè la segona volta pogués tenir lloc sense frau. La segona quinzena de novembre, el representant especial dels EUA per a l’Afganistan, Richard Hoolbroke, va confirmar que Aràbia Saudita havia iniciat un procés de diàleg amb els talibans i va assenyalar que els EUA donarien suport a qualsevol iniciativa saudita. Segons la premsa saudita l’ambaixador nord-americà per a l’Afganistan, el general Karl
a Kabul. Eikenberry li hauria ofert reconèixer el Govern talibà a diverses províncies —Helmand, Qandahar, Arakzan, Kunar i Nuristan— a canvi que els talibans cessessin els atacs contra les forces armades dels EUA al país. Mutawakil faria arribar aquesta proposta al Mullah Omar. En les negociacions amb els talibans hi participarien també el Pakistan i el Regne Unit, encara que de moment s’estarien duent a terme amb comandaments intermedis dels talibans, i no amb la cúpula dirigent.
Fets més significatius de l’any
El cap dels serveis d’intel·ligència d’Aràbia Saudita, el príncep Muqrin bin Abdulaziz Al Saud, es va reunir amb representants del Govern afganès, la qual cosa podria ser un intent de mediació entre la insurgència talibana i les autoritats afganeses. Més tard, el representant especial dels EUA per a l’Afganistan, Richard Hoolbroke, va confirmar que Aràbia Saudita havia iniciat un procés de diàleg amb els talibans i va assenyalar que els EUA donarien suport qualsevol iniciativa saudita.
El president nord-americà, Barack Obama, va assenyalar que la reconciliació amb els talibans podria ser una iniciativa important en un conflicte armat en el qual no era previsible una victòria militar nord-americana.
El general Karl Eikenberry hauria mantingut converses amb l’antic ministre d’Exteriors talibà Mulla Mutawakil, a Kabul. Eikenberry li hauria ofert reconèixer el Govern talibà a diverses províncies —Helmand, Kandahar, Arakzan, Kunar i Nuristan— a canvi que els talibans cessessin els atacs contra les forces armades dels EUA al país.
Webs d’interès
Afghanistan New Beginning Programme (www.undpanbp.org)
BBC (www.bbc.co.uk/spanish/especiales/afganistan_despues_taliban)
ISAF (nids.hq.nato.int/isaf/index.html)
Norwegian Peacebuilding Centre (www.peacebuilding.no)
PNUD (www.undp.org/afghanistan)
Presidència de la República (www.president.gov.af)
Reliefweb (www.reliefweb.int)
UNAMA (www.unama-afg.org)
UNGOMAP (www.un.org/spanish/Depts/dpko/dpko/co_mission/ungomap/index.html)
women Watch (www.un.org/womenwatch/afghanistan
Govern de l’Afganistan
(Hamid Karzai) EUA
OTAN David McKiernan
ISAF
ONU
UNAMA RESG (Tom Koenigs)
Kai Eide
PNUD ANBP-DIAG
UE EUPOL
Women’s National Peace Prayer
L’espai d’intermediació
Comissió Nacional de Reconciliació
Jirgagai Altres grupo talibans
Taliban del mullah Omar
Al-Qaeda Hezb-i-Islami (Gulbuddin Hekmatyar) Zones tribals del NO del
Pakistan
Pakistan
Aràbia Saudita Pakistan, Regne Unit
Extaliban i grups actius Turquia
Red Haqqani (Jaluddin Haqqani) (Sirajuddin Haqqani)
Bandes criminals organitzades
Població: 32 milions d’habitants Superfície: 78.400 km2
IDH (Índia): 134 (de 182)
PIB (Índia): 1.071.000 milions de $ Renda per habitant (Índia): 950 $ Actors armats: ULFA, NDFB, India Mujahideen
Facilitacions:
ULFA: R. Raisom Goswani, Grup Consultiu del Poble, PCPIA
NDFB: All Bodo Peace Forum
ÍNDIA
L’Índia, amb 1.100 milions d’habitants, una superfície de 3,2 milions de km2 i un PIB de 1.071.000 milions de dòlars, és una autèntic mosaic pel que fa a cultures i tradicions polítiques, cosa que es plasma en les nombroses regions habitades per pobles amb aspiracions de reunificació i d’autogovern, que motiva conflictes armats a diverses d’elles. En aquest apartat es comenten els processos sorgits a les regions d’Assam i Nagaland, deixant per més endavant el contenciós amb el Pakistan en relació amb la regió del Caixmir.
a) Assam
Context del conflicte
Assam és un estat del nord-est de l’Índia, on han arribat molts immigrants procedents de Bangladesh, cosa que ha creat una sèrie de grups nacionalistes que busquen l’alliberament de la regió. El més important és l’United Liberation Front of Assam (ULFA), creat el 1979, d’inspiració maoista, i que va optar per la lluita armada a partir del 1989. El 1994, 4.000 dels seus militants van abandonar el grup sense deixar les armes i van atacar les bases de l’ULFA situades
al Bhutan. Per conversar amb el Govern, l’ULFA demana negociar a l’exterior i amb observadors de l’ONU. L’ULFA du a terme atemptats contra interessos petroliers de la regió i té bases d’entrenament a Bangladesh.
L’altre grup important és el National Democratic Front of Bodoland (NDFB), creat l’any 1988, que va prendre les armes a partir del 1992. També lluiten contra els immigrants de Bangladesh, que són musulmans, i persegueixen crear “Bodoland”, un Estat autònom separat d’Assam.
També té bases al Bhutan i compta amb uns 3.500 membres, molts d’ells cristians. A la regió hi ha d’altres grups (BLT, UPDS i DHD) que han aconseguit acords d’alto el foc amb el Govern.
Síntesi del procés de pau
L’any 1993 hi va haver intents de solució a les demandes del poble bodo, amb la signatura d’un acord amb grups bodos moderats per crear un Consell Autònom Bodo, acord que, no obstant això, no va rebre el suport del NDFB, grup que no va iniciar noves exploracions amb el Govern fins al 2002. En qualsevol cas, el 2003 es va signar un acord que va permetre posar fi a onze anys d’enfrontaments entre el Govern i el grup BLTF-BLT (Bodo Liberation Tigers) i, també el 2003, el Govern va signar un acord d’alto el foc amb el grup DHD, fundat el 1995, i que defensa la independència del poble dimasa. Aquest grup i el Govern van formar un Joint Monitoring Group per respectar el que s’havia acordat.
L’ULFA es va mostrar contrari a l’acord del 2003 entre el BLT i el Govern. A mitjan 2004, no obstant això, va dur a terme acostaments amb el Govern amb vista a unes possibles negociacions. Durant el 2005 hi va haver diversos intents d’establir un diàleg formal amb l’ULFA, sense que els combats entre aquest grup i les forces armades s’aturessin. El febrer, la facilitadora d’aquest procés, l’escriptora R. Goswami, es va dirigir al Govern perquè retirés la condició prèvia imposada a l’ULFA de renunciar a la violència per iniciar el diàleg. Dies després, el Govern va llançar una nova oferta de diàleg, a la qual l’ULFA va respondre afirmativament sempre que considerés la qüestió de la sobirania, aspecte que el Govern va rebutjar. El setembre, l’ULFA va anunciar la designació d’una delegació d’onze ciutadans de la seva confiança, o Grup
Consultiu del Poble (PCG), per mantenir contactes amb el Govern indi, amb la facilitació de l’escriptora M. Raisom Goswami i de l’antic futbolista R. Phukan. Aquest Grup Consultiu es va comprometre a dur a terme consultes amb la societat civil i a traslladar-ne les conclusions al Govern. Per mitjà del PCG, l’ULFA va plantejar al Govern sis demandes per negociar, que van ser acceptades majoritàriament, tret de la petició d’independència d’Assam.
La primera ronda de negociacions a través del PCG es va dur a terme el 25 d’octubre del 2005, marcada per una ofensiva militar de les forces armades que va causar la mort de cinc líders de l’ULFA. A demanda del grup, el primer ministre de l’Índia, M. Singh, es va comprometre a suspendre les operacions armades contra l’ULFA, i el primer ministre d’Assam, T. Gogoi va assenyalar, a finals d’any, que es comprometia a garantir la seguretat de la delegació de l’ULFA que participés en unes negociacions, que a més es podrien celebrar a qualsevol lloc. El 7 de febrer del 2006 es va dur a terme la segona ronda de negociacions amb l’ULFA, per mitjà del Grup Consultiu del Poble (PCG), ronda a la qual es van discutir tres temes: la suspensió de les operacions militars, l’alliberament dels líders detinguts i informació sobre els quadres de l’ULFA capturats el 2003. Totes dues parts van acordar fer una nova ronda abans d’iniciar converses directes entre el Govern i els dirigents de l’ULFA. L’ULFA, no obstant això, va expressar que era favorable a negociar sota els auspicis de les Nacions Unides, i el PCG va condicionar la seva presència en properes rondes de negociació a la suspensió de les activitats militars a la regió.
L’agost, el Govern indi va assegurar que no podia procedir a l’alliberament immediat dels cinc membres del comitè central de l’ULFA, ja que havia de seguir els procediments legals establerts,
L’agost, el Govern indi va assegurar que no podia procedir a l’alliberament immediat dels cinc membres del comitè central de l’ULFA, ja que havia de seguir els procediments legals establerts,