La regió d’Ogaden forma part del que s’anomena Regió Somali d’Etiòpia, amb una extensió d’uns 200.000 km2 repartits entre Etiòpia i Somàlia, així com una part de Kenya i Djibouti. La regió fou incorporada a Etiòpia a finals del segle XIX. A finals dels setanta, Etiòpia i Somàlia es van enfrontar militarment pel control d’aquesta regió, conflicte que va finalitzar el 1978 amb el règim somali molt debilitat. El poble ogadeni/somali practica un islam tolerant.
L’Ogaden National Liberation Front (ONLF) lluita des del 1984 per la independència o l’autonomia de la regió d’Ogaden, una zona desèrtica fronterera amb Somàlia. Va formar part del Govern de transició dels anys 1991-95, després del règim comunista, però després es va retirar d’aquest Govern per lluitar per la independència del que consideraven el poble ogadeni. Té una important diàspora als Estats Units (amb nombroses organitzacions civils per la pau), Suïssa, Canadà i Països Baixos. Reivindica la independència del poble ogadeni/somali, un grup ètnic format per uns 27 milions de persones. El 1994, l’ONLF va fer una crida per realitzar un referèndum d’autodeterminació per a Ogaden, iniciativa que va rebre una ofensiva militar de gran envergadura per part del Govern etíop. Davant d’això, els “ancians” de la regió van demanar al Govern que realitzés un procés de diàleg per resoldre el conflicte. L’any 2007, l’ONLF va llençar atacs contra instal·lacions petrolieres i de gas xineses (China Petroleum Chemical Corporation) que operen a la regió d’Ogad en, on també treballa la companyia malaia Petronas. Recentment, l’ONLF ha dut a terme operacions militars conjuntes amb l’Oromo Liberation Front (OLF), que lluita contra el Govern des de 1973 per obtenir un autogovern per al poble oromo de la regió d’Oromiya. Els dos són membres de l’Aliança per a la Llibertat i la Democràcia, una coalició hostil al Govern presidit per Meles Zenawi, acusat per diferents organitzacions de drets humans de cometre greus delictes sobre la població civil. Segons fonts del Govern, a la zona també hi opera el grup islamista somali Al-Ittihad. El conflicte està influït pel contenciós no resolt d’Etiòpia amb Eritrea, país aquest últim que dóna suport a l’OLF, i també per l’evolució de la situació a Somàlia.
Antecedents del procés de pau
El mes d’abril es va produir l’alliberament d’uns treballadors xinesos segrestats per l’ONLF, sota els auspicis del CICR, organització que fou expulsada de la zona el mes d’agost. Després de l’alliberament dels segrestats, l’ONLF va fer una crida per una mediació internacional que ajudés a obrir negociacions amb el Govern etíop. A primers de setembre, l’ONLF va instar la missió de les Nacions Unides que s’havia desplaçat a la regió per analitzar la situació humanitària a la zona en conflicte i les necessitats de protecció de la població civil a investigar el que els rebels consideraven genocidi i crims de guerra per part de l’exèrcit etíop. L’ONLF, tanmateix, va criticar que la missió només havia visitat les zones de la regió permeses pel Govern. Amb tot, l’ONLF va anunciar el cessament temporal de totes les operacions militars contra l’exèrcit durant el desplegament de la missió de les Nacions Unides. Setmanes després, aquesta organització va manifestar la seva preocupació davant del creixent empitjorament de la situació humanitària i dels drets humans a la regió etíop d’Ogaden, que podria afectar 1,8 milions de persones si no es
prenien les mesures necessàries i el Govern etíop no permetia l’accés de les organitzacions humanitàries.
Durant els primers mesos de 2008 no van prosperar les peticions de negociació que havia fet el grup armat d’oposició ONLF, tot i que la zona estava immersa en una greu crisi humanitària que fins i tot havia motivat la visita d’una delegació nord-americana. A més, el mes de març l’ONLF va afirmar que havia causat la mort de 43 soldats de les forces armades durant dues setmanes d’enfrontaments a la regió. Durant el segon trimestre, no només van continuar els enfrontaments amb el grup armat ONLF, sinó que al mes d’abril el Govern etíop va anunciar la ruptura de les relacions diplomàtiques amb Qatar. Etiòpia va afirmar que aquest país pretenia desestabilitzar Etiòpia i que mantenia fortes relacions amb el seu enemic Eritrea. L’ONLF va criticar aquesta decisió i va destacar que Qatar es convertia, després de Noruega, en la següent víctima de la paranoia del règim etíop en les seves relacions amb la comunitat internacional. També cal destacar la formació d’una nova guerrilla islàmica somali, que va assumir la responsabilitat d’alguns atemptats. A final de juliol, l’ONLF va celebrar la 4a sessió plenària del Comitè Central de l’organització. La sessió va analitzar la situació a la banya d’Àfrica i, en particular, a la regió d’Ogaden, que patia una greu crisi humanitària. A la sessió es va acordar que el moviment havia fet progressos significatius cap a la consecució dels seus objectius durant el període de revisió, es va celebrar la capacitat operacional i estratègica del braç armat de l’ONLF i el suport de la diàspora. Finalment, el fet més destacable de les conclusions és que es va posar molt d’èmfasi en l’enfortiment i la promoció de la cooperació i la coordinació de les forces dels pobles oprimits a la banya d’Àfrica pel règim etíop, en particular, amb els germans somalis.
A final de setembre, moltes agències de les Nacions Unides van afirmar que la regió patia una crisi humanitària greu. L’ONLF va fer una crida al Consell de Seguretat de l’ONU per establir un corredor humanitari internacional que permetés subministrar ajuda humanitària a la població de la regió afectada per la crisi. A final de novembre, un equip mediador va afirmar que el Govern etíop havia acordat mantenir converses de pau amb el grup armat d’oposició OLF sense precondicions i que el primer ministre, Meles Zenawi, donava llum verda perquè se celebressin aquestes converses. Com a antecedent d’aquest procés, ja el mes de gener un grup de mediadors format per tres ancians del poble oromo es va reunir a Amsterdam amb els líders de l’OLF, Dawd Ebsa i Teman Yosuf, per firmar un acord per dur a terme converses de pau amb el Govern i, en principi, van acceptar la Constitució etíop. Després d’això, el primer ministre Meles Zenawi es va posar en contacte amb l’equip mediador i els va comunicar que estava disposat a mantenir converses amb l’OLF, segons va destacar Berhanu Dinka, un dels líders oromo i antic enviat especial del secretari general de l’ONU per als Grans Llacs. En aquest sentit, Etiòpia va acordar anar a la mesa de negociacions després d’haver analitzat l’anomenat “pacte d’acord” a què es va arribar a Amsterdam. Feia poc, aquests ancians havien mantingut discussions durant dos dies amb els 125 ancians més influents de diferents parts de la regió d’Oromia, els quals van instar el grup rebel perquè escoltés el poble i es comprometés a dur a terme converses de pau sense demora. Posteriorment, el Govern, per recomanació de l’Oficina del Perdó del Ministeri de Justícia, va procedir a l’alliberament de 44 membres de l’OLF un cop feta pública la decisió governamental de mantenir converses de pau. Però, a final d’any, el primer ministre Meles Zenawi va negar les informacions que afirmaven que el Govern etíop havia acordat mantenir converses de pau amb l’OLF sense precondicions. Així, va assenyalar que aquestes converses no havien començat ni estaven planificades, en resposta a preguntes parlamentàries. No obstant això, a pesar de la seva negativa, un grup de mediació format per ancians oromo va afirmar que s’havien reunit amb el primer ministre i que aquest últim estava preparat per mantenir converses amb el grup sense precondicions. Zenawi va acceptar que hi havia molts ancians que li demanaven el permís i el suport del seu Govern en un esforç per promoure iniciatives de pau, però hi havia una condició bàsica per iniciar un procés de pau, que era el respecte a la Constitució del país i, per tant, si no hi havia un pronunciament inequívoc en aquest sentit, seria impossible plantejar l’inici d’un procés. L’antic líder i fundador del grup armat d’oposició OLF, Ababiya Abajobir, que havia ocupat diversos càrrecs dins el grup, va anunciar que la lluita armada no era el camí per aconseguir els objectius del poble oromo. A més, va afirmar que representants del
Govern federal i del Govern regional d’Oromia advocaven pel diàleg polític. Ababiya va tornar al país el mes d’octubre.
El procés de pau el 2009
El grup armat d’oposició ONLF, que opera a la regió d’Ogaden, després d’un atac de les forces armades etíops que va causar la mort de desenes de civils, va sol·licitar a les Nacions Unides la tramesa d’una missió d’investigació a la zona perquè determinés els fets i perquè assistís la població afectada. El grup també va instar la petroliera malàisia Petronas a posar en marxa mesures de responsabilitat corporativa i mantenir-se fora de la regió mentre la població de la zona sofreixi les conseqüències del conflicte, i la va instar que intentés tenir un paper constructiu en la resolució del conflicte per poder dur a terme els interessos econòmics en un marc on la presència de la companyia sigui ben acollida. A mitjan octubre, el líder de l’ONLF, Mohamed Omar Osman, va assegurar que la regió era una causa araboislàmica oblidada i que el territori, que Etiòpia considera com la seva província, és en realitat una zona ocupada. En declaracions a la premsa, el dirigent va negar que la seva agrupació rebés fons dels estats àrabs per prevenir que Etiòpia perforés la zona d’Ogaden a la recerca de recursos de petroli i gas.
Respecte al conflicte a la regió etíop d’Oromia, a començaments de juny un mitjà de comunicació opositor va anunciar que almenys 100 persones havien resultat mortes i unes desenes més havien sofert ferides de diversa consideració com a conseqüència dels enfrontaments instigats pel Govern entre les comunitats oromo i sidama. Els grups armats OLF (compost per membres de la comunitat oromo) i SLF (compost per membres de la comunitat sidama), al costat de líders tribals, van fer una crida als pobles oromo i sidama enfrontats per resoldre els conflictes d’acord amb les tradicions locals a causa dels llaços existents entre ambdues comunitats.
Fets més significatius de l’any
• El grup armat d’oposició ONLF va instar la petroliera malàisia Petronas que intentés tenir un paper constructiu en la resolució del conflicte per poder dur a terme els interessos econòmics en un marc on la presència de la companyia sigui ben acollida.
Pàgines web
Alertnet (
All Africa (allafrica.com)
Buzzle
Etiopan News Agency (
Etiopian Women for Peace & Develo
International Somali Ogaden Studies Institute (Isasi.org)
Ogaden Human Rights Comm
Ogaden News (222.ogadennews.com)
Ogaden Online (
Ogaden Voices for Peace (
ONLF (
Reliefw
Govern d’Etiòpia (Meles Zenawi)
EUA
Xina Malàisia
Empreses petroleres
ONLF
(Mohamed Osman) (Abdirahman Mahdi)
OLF
(Fido Abba) (Dawn Ebsa) (Teman Yosuf)
Diàspores EUA, Canadà, Suïssa, Holanda Ogaden Voice
for Peace
L’espai d’intermediació
Qatar
Grup Islamista Somalí Grup d’ancians
oromo (Berhanu Dinka)
SLF
Eritrea
SOMÀLIA
Context del conflicte
Somàlia és un país amb una homogeneïtat ètnica, lingüística i religiosa, però dividit en cinc grans divisions de clans que, al seu torn, estan dividits en subclans. El 1969, el general S. Barre va dur a terme un cop d’estat i va establir un règim de dictadura que es va perllongar fins al seu enderrocament el 1991, després de tres anys de conflicte armat intern.
La coalició de grups opositors que el va enderrocar va iniciar una lluita armada per aconseguir el poder, i això va provocar la
destrucció total del país i la mort de centenars de milers de persones el 1991. Aquesta situació va encoratjar una intervenció dels EUA (Operació Restaurar l’Esperança) i l’establiment l’any 1992 d’una missió de les Nacions Unides (UNOSOM), que va fracassar i va sortir del país tres anys més tard. Malgrat aquests precedents, l’any 2002, el secretari general de l’ONU va recomanar l’establiment d’una missió de manteniment de la pau basada en les propostes de les comunitats i centrada en les tasques de desarmament i desmobilització. Algunes regions del país s’han autoindependitzat o han acordat un cert grau d’autonomia (Somalilàndia i Puntlàndia).
Antecedents del procés de pau
Els últims setze anys hi ha hagut més de vint intents de negociacions de pau per formar un Govern, malgrat que tots els esforços es van veure hipotecats per la situació de caos i desgovern del país, així com per la proliferació de milícies i “senyors de la guerra” que controlaven de facto gran part del territori. Al país hi ha diverses organitzacions civils que han treballat per la pau, i destaquen les xarxes de dones (Somali 6th Clan) i el treball de reconciliació dels ancians.
Aquestes organitzacions han fet nombroses i multitudinàries manifestacions al llarg dels últims anys.
La primavera de l’any 2000, el nou president de Djibouti i alhora president de l’Autoritat Intergovernamental per al Desenvolupament IGAD (organisme regional integrat pel Sudan, Eritrea, Etiòpia, Djibouti, Somàlia, Kenya i Uganda) va organitzar a la ciutat d’Arta del seu país una conferència de reconciliació, i va escollir una Assemblea Nacional de Transició, tot i l’absència de nombrosos caps de clans. El gener del 2001, es va crear el Govern Nacional de Transició (GNT), que tampoc va obtenir el suport de tots els grups i que només controlava una part del país i de la capital. A finals d’aquell any es va celebrar a Kenya una ronda de converses entre el GNT i les faccions que s’hi oposaven, i es va arribar a un primer acord. A finals del 2002 es van celebrar a Eldoret (Kenya) unes rondes de converses de pau sota els auspicis de la IGAD, i es va arribar a un acord de cessament d’hostilitats i es va iniciar un procés de negociació sobre diferents qüestions. El maig del 2003, una missió d’investigació integrada per la IGAD, la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab i delegats somalis van visitar diverses ciutats del país amb la intenció de planificar la desmobilització de les milícies i la recol·lecció d’armament.
Durant l’any 2004, el procés de pau va experimentar alguns avenços: es va establir el Parlament Federal de Transició, que va escollir com a nou president del país Abdullah Yusuf Ahmed (fins aleshores líder de l’autoproclamada regió autònoma de Puntlàndia). Aquest, per la seva banda, va nomenar un nou primer ministre, que es va encarregar de formar un nou Govern per al país on hi participaven els principals “senyors de la guerra” de Somàlia. L’any 2005, tant el procés de
Població: 9 milions d’habitants
Morts pel conflicte: centenars de milers; 16.000 des de 2007.
Actors armats: milícies GFT, forces armades etíops, Al-Shabaab, dissidències ARS
Facilitacions: IGAD, Kenya, Grup Internacional de Contact, el Iemen, Líbia, Lliga Àrab, Aràbia Saudita, Uganda, Djibouti, Etiòpia, ONU (AMISOM)
estancats a causa de la divisió al GFT entre els partidaris de localitzar-lo a la ciutat de Jowhar i els partidaris de fer-ho a la capital, Mogadiscio. En començar l’any, a aquests problemes s’hi van afegir algunes dificultats vinculades als països que integraven la força de manteniment de la pau de la UA, i es va rebutjar especialment la possible presència de tropes etíops i d’altres països de la regió. Diversos senyors de la guerra somalis es van oposar al desplegament d’aquesta missió assegurant que els seus propis grups armats podien garantir la seguretat del GFT.
Partenariat Global per a la Prevenció dels Conflictes Armats (GPPAC en anglès)
És una xarxa global basada en la societat civil, que intenta assolir un consens en la construcció de la pau i la prevenció de conflictes violents. Es va crear l’any 2003, com a resposta a la petició del secretari general de l’ONU de dur a terme una conferència internacional d’organitzacions de la societat civil que treballen en el camp de la prevenció de conflictes. El GPPAC treballa per reforçar les xarxes de la societat civil implicades en la pau i la seguretat, vinculant les seves activitats en l’àmbit local, nacional, regional o global, així com per aconseguir compromisos efectius dels governs, el sistema de les Nacions Unides i les organitzacions regionals.
www.gppac.net
El que semblava la lenta normalització de Somàlia va tenir la seva primera expressió a principis de gener de 2006, quan un grup de líders polítics que representaven la facció del GFT amb seu a Mogadiscio va acceptar l’acord de reconciliació entre les dues faccions que s’havia aconseguit a Aden (el Iemen), amb la facilitació d’aquest últim país. D’altra banda, set països de la regió van acordar desplegar finalment una força de pau a Somàlia, sota la responsabilitat de la IGAD i de la UA. El març del 2006, el procés va patir un greu revés a causa de les lluites que van dur a terme diverses milícies de la capital, fins al punt que va quedar col·lapsat el mes de maig a causa dels enfrontaments entre aquests grups, agrupats en l’Aliança per a la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme (ARPCT), que rebien suport dels EUA, i de la Unió de Tribunals Islàmics (UTI), que va aconseguir apoderar-se del control de les principals ciutats, inclosa la capital.
Paral·lelament, el president del GFT va sol·licitar al seu homòleg libi Muammar al-Gaddafi la seva intervenció personal per crear una Comissió de seguiment del procés de pau al país, i a mitjans de juny, els caps de les milícies islàmiques i del Govern interí van acceptar l’oferta del Iemen per fer de mitjancer en la resolució del conflicte. Aquelles mateixes dates, es va reunir per primera vegada el Grup de Contacte Internacional per a Somàlia, format per representants dels EUA, Noruega, el Regne Unit, Suècia, Itàlia, la UE, Tanzània i la missió de Noruega a les Nacions Unides. Posteriorment, delegacions del GFT i de la UTI es van reunir a la capital del Sudan per iniciar diàlegs de reconciliació, sota els auspicis de la Lliga Àrab, i van arribar a un acord de set punts. L’acord reconeixia la legalitat del GFT i la presència de l’aliança de tribunals islàmics i feia una crida a un diàleg sense condicions prèvies en el marc d’un reconeixement mutu.
L’octubre del 2006, les converses de pau entre el GFT i la UTI que s’havien de celebrar a finals de mes sota el patrocini de la Lliga Àrab es van haver de posposar perquè totes dues delegacions es van negar a mantenir una trobada directa. Els principals obstacles adduïts van ser la presència de tropes etíops al país i la codirecció de la facilitació per part de Kenya, país al qual la UTI acusava de no ser neutral i d’afavorir els interessos del GFT. El mes de desembre, el viceministre d’Exteriors etíop va mantenir converses directes amb representants de la UTI a Djibouti. Malgrat els esforços, a mitjans de desembre del 2006 es van desencadenar nous enfrontaments, per la qual cosa el comissari de la UE per al Desenvolupament i l’Ajuda Humanitària, Louis Michel, va mirar de fer de mitjancer davant del conflicte, amb el suport de la IGAD. A principis d’any es va produir una ràpida derrota de les milícies dels tribunals islàmics com a conseqüència de la superioritat militar del GFT, que va comptar amb el suport aeri i terrestre etíop. Els EUA també van participar en la persecució i bombardeig dels últims reductes de les milícies islamistes. Tot i això, el GFT va destituir el president del Parlament Federal de Transició (PFT), Sharif Hassan Sheikh Aden, decisió que va significar el tancament de la porta al diàleg amb els seus adversaris,