La recerca sobre el valor educatiu del patrimoni
3. Marc teòric de referència
Aquesta recerca s’entronca amb la tradició de “l’estudi del medi” i “la història local”, però també pretén incorporar les noves conceptualitzacions sobre el patrimoni cultural.
Els seus antecedents es troben en “l’estudi del medi” i en “la història local”
perquè crec que:
- l’estudi del medi dins del currículum de les ciències socials fomenta el pensament crític de l’alumnat. Els estudiants viuen immergits en el medi, és a dir, en una societat i un món dels quals s’espera que coneguin els mecanismes de funcionament, assimilin críticament les seves normes i lleis i facin propòsits d’actuació i de millora. Es pretén que vagin més enllà del coneixement científic que s’aprèn a l’escola per a passar a l’acció responsable, i això només és possible si es proporcionen vivències i experiències a partir de les quals reflexionar; i - la història local o localitzada afavoreix que l’alumnat s’adoni que el
passat es troba al seu voltant i que l’entorn i la realitat que coneix han anat configurant i construint progressivament a través del temps mitjançant la intervenció humana. Es pretén que els estudiants s’interessin per comprendre aquells problemes i qüestions que expliquen el món en què viuen i aprofundeixin en les maneres d’actuar i interactuar per millorar el seu entorn.
Les noves conceptualitzacions es fonamenten en les aportacions que s’han fet des d’algunes ciències socials com l’antropologia i la història. Per això, la tendència és utilitzar el concepte de patrimoni cultural, perquè es considera que reflecteix un nou espai on es pot aprendre a valorar i a
conèixer la identitat d’un col·lectiu. El fet de parlar de patrimoni cultural i no de patrimoni només es relaciona amb les aportacions de l’antropologia i amb l’evolució dels conceptes de cultura i d’identitat.
Es considera que el patrimoni cultural representa una concepció més integradora. El patrimoni cultural és un element que permet comprendre que el present s’ha configurat a través del temps, a partir de les decisions que les persones han anat prenent a cada moment. És a dir, es planteja que el patrimoni és la representació del que s’ha denominat el passat que tenim present (Pagès, 1986).
Des de l’antropologia es considera que el patrimoni està format per objectes que perduren en el temps. I com que el pas del temps és la substància de la història, cal concebre el patrimoni com a conjunt d’objectes de la història. Aquests objectes són els vehicles d’una sèrie de significats, tenen una càrrega simbòlica que s’adopta segons la percepció dels receptors, els encarregats de patrimonialitzar-los i, per tant, de convertir-los en heretables. Però no s’ha d’oblidar que la relació i la vinculació que s’estableix entre els elements patrimonials i les comunitats (societats, grups, etc.) són una construcció social i, en conseqüència,
“tothom és lliure d’acceptar o de rebutjar, tota o en part, l’herència. Per tant, no és suficient transmetre, és necessari que qui ho hereta ho accepti.
Cal la voluntat de voler heretar” (Allieu-Mary-Frydman, 2003).
A partir d’aquestes tres idees –l’herència, el significat i la voluntat d’heretar- s’afirma que els objectes són una porta cap al passat, que transmeten d’una manera directa les notícies i les sensacions que provenen d’un temps anterior. Són la manera de mantenir el contacte, perquè mentre el temps passa l’espai, s’omple d’objectes, i així es converteix en l’evidència, en una prova. El patrimoni és la resta material d’una història, l’ancoratge de la memòria, allò que encara és visible d’un món que ha esdevingut invisible (Nora, 1987). Per aquest motiu, la seva pèrdua és irreparable per als hereus i per a la humanitat en general.
Quan els elements patrimonials s’associen amb una identitat i amb uns valors i idees, aleshores se sacralitzen i adquireixen un caràcter quasi
immutable. És a dir, es converteixen en un símbol a partir del qual es pot expressar d’una manera sintètica i efectiva la relació entre les idees, els valors, les concepcions, les creences, i es pot convertir tot en emocions.
Així, la selecció dels elements patrimonials és producte dels discursos identitaris existents; per tant, no és neutral ni objectiva sinó que està carregada de valors.
En aquest context, considero que l’interès de l’aquesta tesi se centra fonamentalment en els aspectes següents:
- L’anàlisi de les aportacions que s’han fet i s’estan fent en la conceptualització del patrimoni cultural des d’algunes ciències socials, com l’antropologia i la història.
- L’anàlisi de l’ús i el valor educatiu del patrimoni cultural en l’ensenyament i la seva concreció en els currículums, els llibres de text i els materials curriculars de museus; en el pensament del professorat i d’experts, i en la pràctica educativa de l’aula.
Intentar establir el retrat del tractament educatiu del patrimoni cultural en un moment determinat pot ser una empresa difícil, atès que el concepte de patrimoni cultural “està experimentant contínuament un procés de deconstrucció i de construcció, segurament perquè no és un mitjà o un recurs per a conèixer la història o per a fer història, sinó que el patrimoni és la història evidenciada, és la pervivència i allò que queda visible del passat, i que des del present se li atorga valor” (Hernández, 2003: 456-458).
Aquesta situació, però, és per a mi un repte, ja que una de les maneres de fer avançar la investigació didàctica és oferint coneixements contextualitzats que puguin comparar-se amb altres posteriorment.