El concepte de patrimoni cultural
2. El patrimoni cultural des d’una perspectiva social
2.1. Aportacions d’algunes ciències socials
El patrimoni és la resta material d’una història, l’ancoratge de la memòria,
“allò que encara és visible d’un món que ha esdevingut invisible” (Nora, 1987, citat per Muñoz, 1998). Per aquest motiu es considera que el patrimoni constitueix la identitat d’un país, d’un grup, d’un individu i, per tant, es considera que la seva pèrdua és irreparable per a ells i per a la humanitat en general, perquè la identitat no és un estat, sinó un procés que com a tal va evolucionant (Allieu-Mary-Frydman, 2003)
Actualment, en comptes de palar només de patrimoni, s’utilitza el concepte de patrimoni cultural, perquè es considera que reflecteix un nou espai en què es pot aprendre a valorar i a conèixer la identitat d’un col·lectiu (Buesa, 2001: 176). El fet de parlar de patrimoni cultural i no només de patrimoni, té relació amb les aportacions de l’antropologia i amb l’evolució que els conceptes de cultura i d’identitat han tingut al llarg d’aquests darrers anys (Prieto, 1991: 1559). Es considera que el patrimoni cultural representa una concepció més integradora del patrimoni, ja que ara la cultura i la identitat són dos conceptes molt complexos i que es poden analitzar des de diferents perspectives.
a) Des de l’antropologia
Des de l’antropologia es parla d’objectes (Ballart, 1997 i 2001). Per això la proposta que el patrimoni està format per objectes que perduren en el temps. I com que el pas del temps és la substància de la història, cal concebre el patrimoni com a conjunt d’objectes de la història. També destaca el fet que els objectes són els vehicles d’una sèrie de significats, però aquests objectes, en si mateixos, no tenen aquesta càrrega simbòlica.
És la percepció dels receptors la que s’encarrega de transformar-los en un element patrimonial i, per tant, heretable o no.
A partir de les idees d’herència i significat (Ballart, 1997) es pot afirmar que els objectes són una porta cap al passat, que transmeten d’una manera directa les notícies i les sensacions que provenen d’un temps anterior. Són la manera de mantenir el contacte, perquè, mentre el temps passa, l’espai s’omple d’objectesi es converteixen així en l’evidència, en una prova. Es podria afirmar que patrimoni pot ser qualsevol objecte, però cal no oblidar que el concepte inclou una tria, una selecció. Així, per poder atribuir a un objecte la categoria de patrimoni, cal que reuneixi una sèrie de valors que es poden resumir en tres (el valor d’ús, el valor formal i el valor simbòlic):
- el valor d’ús es refereix a la utilitat que té l’objecte, cal que cobreixi algun tipus de necessitat;
- el formal, fa referència a l’atracció que ha de despertar als sentits, tant per la forma, el volum, etc.; i
- el simbòlic és determinat pel fet de ser testimoni d’idees, de fets o de situacions del passat i que permet connectar a persones de temps diferents.
També des de l’antropologia s’han fet propostes per a establir els criteris que permeten als elements culturals esdevenir patrimoni. Existeixen bàsicament dues tendències. Una que opta per la pèrdua de la funcionalitat (l’obsolescència), l’escassetat i la noblesa. Però sembla que el consens es troba en una proposta basada en la naturalesa, la història i la inspiració
creativa o genialitat. Es pensa que aquests criteris poden ser extraculturals i universals, perquè funcionen sempre per a determinar si un element és patrimonialitzable o no. Aquests criteris consisteixen en (Prat, 1993: 22-29):
- la naturalesa entesa com la referència a l’existència d’uns poders que no depenen de l’ordre social i que escapen del control humà;
- la història, el passat, que escapa del control humà, es mitifica i fa que ens sentim units per una dependència unidireccional de filiació que converteix els seus testimonis en les relíquies del present; i
- la inspiració creativa o la genialitat que representa l’excepcionalitat cultural, la individualitat d’un personatge que trenca amb les regles i les capacitats culturals del gran col·lectiu, fet que permet reafirmar la força de l’individu per sobre del grup.
Quan aquests criteris conflueixen en els elements culturals (tant materials com immaterials) i s’associen amb una identitat i unes determinades idees i valors, fan que aquesta identitat, aquestes idees, aquests valors, se sacralitzin i adquireixin un caràcter gairebé immutable. En definitiva, la principal virtualitat és la de convertir-se en un símbol a partir del qual s’expressi de manera sintètica i efectiva la relació que ha d’haver-hi entre ell i les idees i els valors quan les concepcions i les creences es transformen en emocions.
Aquests tres criteris configuren un triangle que dóna valor patrimonial als objectes. Però perquè es consideri patrimoni un bé natural, un objecte històric (material o immaterial) o una obra artística, cal que també hi hagi una legitimació social, ja que el patrimoni és una construcció social que es dóna en una situació històrica determinada i en un context social determinat (Prats, 1997: 22-29 i Prats-Hernández, 1999: 104-109).
L’existència d’aquest triangle no vol dir que tot objecte que compleixi un d’aquests criteris esdevingui automàticament patrimoni, sinó que ho és potencialment. I perquè ho sigui cal que prèviament sigui “activat”, és a dir, que se li confereixi una càrrega simbòlica important que reforci els discursos identitaris i promogui adhesions. I l’activació normalment depèn dels discursos identitaris existents i dominants. Per això, el patrimoni és un element clau en el debat ideològic, que constantment s’està reactualitzant pel gran potencial que té. L’actuació sobre el patrimoni no és una qüestió objectiva, la selecció no és neutral. I menys quan tothom és conscient que no es pot conservar tot (Dorel-Ferré, 1998: 170), i que per tant, protegir uns elements patrimonials o uns altres suposa triar i seleccionar amb uns criteris.
Darrerament, sembla que també cal tenir present un altre element que cal afegir a aquests criteris. És “la voluntat de voler heretar”. És a dir: tenint en compte que la relació i la vinculació que s’estableix entre els elements patrimonials i les comunitats (societats, grups, etc.) són una construcció social, cal tenir present que “tothom és lliure d’acceptar o de rebutjar, tot o en part, l’herència. Per tant, no és suficient transmetre. És necessari que qui ho hereta ho accepti” (Allieu-Mary-Frydman, 2003). Per tant, cal que el patrimoni sigui reconegut i identificat per les generacions futures. Cal que s’inscrigui en un procés de continuïtat, que es projecti cap al futur (Jarnier, 2003).
Per això, la importància de l’educació com a mitjà per a construir les
“voluntats” a favor de la conservació i preservació del patrimoni. Com afirma Mellina (2003: 57), “el patrimoni ha de ser repensat per cada generació”, però cal explicitar a les noves generacions que el sentit que s’atorga en el present als elements patrimonials és diferent del que tenien en la seva creació, per això la importància de la contextualització (Gachet, 1999: 86-89).
En síntesi, les aportacions de l’antropologia al patrimoni cultural es poden representar en el següent mapa conceptual.
El patrimoni cultural El patrimoni cultural
Aportacions fetes des de
L’antropologia: els objectes Considera que és
Conjunt d’objectes de la història
Que reben
Vehicles de significat:
herència
Càrrega simbòlica:
significat
De manera sintètica i efectiva la relació entre les idees, els valors, les emocions i la identitat de la comunitat
Per tant són
Porta cap al passat com a prova i notícia
Que són triats i seleccionats en funció del
Valor D’ús, formal i simbòlic
Criteris extraculturals Naturalesa, història i inspiració creativa
Però cal que prèviament
es reconegui la seva funció social
Que esdevenen
Que expressen
La comunitat els “activi” i els identifiqui com a elements del patrimoni i valori positivament la seva conservació i divulgació
perquè
b) Des de la història
Des de la història es parla de fonts històriques. Tradicionalment, s’ha considerat que les fonts històriques només feien referència a la documentació original d’arxiu. Però des de Marc Bloch i l’escola dels Annales, aquesta concepció ha estat substituïda per un concepte molt més ampli, que considera que una font històrica pot ser qualsevol tipus de document, qualsevol realitat que pugui aportar testimoni, petjada o relíquia (Aróstegui, 1995: 336-338). Com ja va dir Febvre (1982: 29-30) “cal usar els textos, sens dubte. Però tots els textos. I no només els documents d’arxiu [...]. També un poema, un quadre, un drama són documents, testimonis [...]. És evident que cal utilitzar els textos, però no exclusivament els textos”.
A més, les fonts escrites es fan ràpidament escasses, tant com més enllà ens remuntem en el temps, fins a desaparèixer totalment (Pesez, 1988).
Aleshores només queden les restes materials, la cultura material.
S’entén per font històrica tot aquell objecte material, instrument o eina, símbol o discurs intel·lectual que procedeix de la creativitat humana, a través de la qual es pot inferir alguna cosa d’una determinada situació social en el temps (Altamira, 1997). Per això es pot afirmar que la diversitat de fonts és pràcticament infinita, perquè són tot allò que l’home diu o escriu, tot allò que fabrica, tot allò que toca (Bloch, 1984).
L’observació en història és l’observació de les fonts. La ciència que té com a finalitat donar a conèixer les fonts i les ciències auxiliars que han d’obrir a l’historiador la capacitat d’interpretar les fonts és l’heurística (García, 1977:
57-58). Segons Droysen (1983), l’heurística seria l’art de buscar els materials històrics necessaris, tant aquells dels quals es coneix l’existència com aquells que s’han de descobrir. És el descobriment de fonts, monuments, documents i arxius que no es coneixen, però que gràcies a la investigació se suposa que existeixen en el cas que no s’hagin destruït.
L’heurística és també l’art de convertir en material històric allò que a priori no ho sembla, però que amb una correcta classificació o per analogia pot esdevenir font.
Però el coneixement de la història no es redueix exclusivament a l’explotació de les fonts, sinó que cal un model teoricocrític que fonamenti l’observació, l’anàlisi i la interpretació. Seria el que Topolsky (1992) anomena el coneixement “no basat en fonts”.
Al llarg de la història de la historiografia s’han fet diferents propostes de classificació de les fonts. Algunes de les aportacions rellevants són les que han fet Bernheim, Droysen, Topolsky i Aróstegui.
Segons Bernheim (1930), les fonts són el resultat de l’activitat humana que, pel seu destí o per la seva pròpia existència, origen o d’altres circumstàncies, són particularment adequades per a informar sobre fets històrics i per a comprovar-los. Les divideix en dos grups:
- les restes. Són fonts indirectes que poden tenir una intencionalitat commemorativa o no. Així les restes humanes, el llenguatge, els costums, les festes, els jocs... són restes sense un interès commemoratiu. I les inscripcions, els monuments... són restes intencionadament commemoratives;
- la tradició. És una font que té com a objectiu transmetre un fet històric.
Pot ser: figurada (quadres, mapes, itineraris, escultures...), oral (narracions, llegendes, anècdotes, proverbis, cançons...) o escrita (genealogies, calendaris, cròniques, biografies, memòries, annals...).
Droysen (1983), un dels grans teòrics de l’heurística, estableix tres tipus de fonts o de material històric, tot i que afirma que els criteris de selecció no es troben tant en les mateixes fonts com en l’ús que se’n fa. Així hi ha:
- les restes. Són qualsevol cosa que porti la petjada de l’esperit i de la mà de l’home i que donin testimoni a partir del qual es puguin obtenir una noció aproximada de la seva vida. Així, com més ric i variat sigui el conjunt de restes, més vivament es presentarà el passat. Dins d’aquest grup s’inclou en: col·leccions de documents escrits, constitucions, legislació, restes materials, etc.;
- les fonts. Són aquelles restes fetes amb el propòsit de ser transmeses a les generacions posteriors. Es poden dividir en dos subgrups:
- les primàries o immediates i les derivades o mediates, segons el grau de coetaneïtat amb els fets històrics; i
- les subjectives, aquelles que intencionadament són una interpretació personal dels esdeveniments que exposen; i les pragmàtiques, aquelles que tenen com a objectiu donar a conèixer o comunicar l’esdeveniment sense pretendre ser una interpretació a priori (les cartes, les publicacions periòdiques, els diaris personals, les cròniques, els memorials, les autobiografies...).
- els monuments. Són les restes del passat que donen testimoni d’un esdeveniment, però no amb la intenció de ser transmeses a les generacions posteriors, sinó de servir a les necessitats dels individus o dels col·lectius. Així trobem: inscripcions, edificis, pintures, escultures, murals, gravats, xilografies, monedes, medalles, mosaics...
Per Topolsky (1992), el concepte de font històrica inclou totes les fonts del coneixement històric, és a dir, tota la informació sobre el passat humà. La classificació que proposa intenta superar els errors formals, semàntics i materials d’altres classificacions. Així considera que cal donar prioritat a dues:
- les fonts directes i indirectes. És una classificació més metodològica que té en compte la contemporaneïtat de les fonts amb els fets del passat;
- les fonts escrites i no escrites. És una classificació més teòrica que es basa en el criteri de l’existència de l’escriptura.
Per Aróstegui (1995), la classificació o taxonomia de les fonts històriques només es pot fer mitjançant la combinació de diversos criteris. Aquests criteris han estat aportats per historiadors, que han emfasitzat diferents aspectes a l’hora de categoritzar-les. Els quatre criteris que proposa són:
- criteri posicional: fonts directes o primàries i indirectes o secundàries.
Fa referència al grau de proximitat de la font als fets als quals es refereix. Si la font és testimoni presencial d’un fet, serà considerada directa, primària o immediata; si la font és una informació basada en un fet, aleshores serà considerada indirecta, secundària o mediata. Però no sempre és així, ja que certes fonts, com les cròniques o les memòries, poden tenir les dues classificacions.
- criteri intencional: fonts voluntàries o testimonials i involuntàries o no testimonials. El criteri intencional es refereix a la voluntarietat del seu origen. Aquest aspecte de la forma de producció de la font és essencial per a qualsevol anàlisi de la informació, perquè determina el grau d’intencionalitat dels autors.
- criteri qualitatiu: fonts materials o arqueològiques i culturals o filològiques (verbals: escrites i orals; no verbals: semiològiques o audiovisuals). Es basa en la diferenciació del tipus de lectura que pot fer-se d’una font. D’una font pot interessar la seva materialitat, ja que allò que informa és el mateix objecte o material. O pot interessar el contingut que aporta, el missatge.
- criteri formal-quantitatiu: fonts seriades i no seriades. S’estableix la diferència entre aquelles fonts que estan compostes de moltes unitats o elements homogenis, susceptibles de ser ordenades, numèricament o no, i aquelles que són fonamentalment qualitatives i no tenen la possibilitat de ser expressades numèricament.
Hi ha hagut d’altres autors que també han fet la seva proposta, però tots ells basant-se en alguns dels autors esmentats anteriorment. Des de la historiografia espanyola destaquen les aportacions fetes pels germans Ballesteros-Ballesteros (citats per Pasamar-Peiró, 1987) i per Altamira (1896).
Per Ballesteros-Ballesteros, les fonts es poden dividir segons dos criteris.
Un d’expressivitat:
- les primordials. Són les que inclouen el testimoni, que pot arribar per tradició oral, per notícia escrita (documents, cròniques...) o per transmissió figurada (quadres, escultures...);
- les secundàries. Són les que pretenen transmetre la notícia dels esdeveniments, però sense haver estat testimonis directes, ja que es fan a posteriori i a vegades incorporen interpretacions de dubtosa credibilitat (llegendes, costums, romanços...).
O per un criteri de proximitat:
- originals o de primera mà. Són aquelles coetànies als esdeveniments;
- derivades o de segona mà. Són aquelles que transmeten els fets per altres canals no tan directes.
Per Altamira (1896), el criteri és la gradació que va de l’objectivitat a la subjectivitat. Així, la seva proposta estableix:
- fonts originals o immediates: restes, tradició verbal i narracions autèntiques i contemporànies;
- fonts segones o mediates: llibres literaris, d’historiadors...
I pel que fa a la historiografia europea, cal referir-nos a Labuda, que fa la proposta més trencadora1, a més de Handelsman, Lelewel, Koscialowski i Cardoso, que aposten per la divisió de les fonts directes i indirectes (Topolsky, 1992). Consideren que la classificació essencial és aquella que distingeix entre fonts directes o primàries i indirectes o secundàries, perquè prioritza el grau de vinculació directa amb el tema investigat. Però es puntualitza que quan les fonts primàries han desaparegut, són les secundàries més properes aquelles que poden passar a ser primàries.
Tot i aquestes classificacions, cal tenir present que només es pot captar el passat i aconseguir comprendre’l a través de vidre del present, perquè l’historiador pertany a la seva època, hi està vinculat i no se’n pot separar (Carr, 1961).
1 Labuda (citat per Topolsky, 1992: 302) afirma que una font històrica pot ser qualsevol relíquia psicofísica i social. Una font és una mitjà de coneixement que ens permet reconstruir científicament el desenvolupament de la societat en totes les seves manifestacions. Suggereix la següent divisió:
- ergotècniques. Són aquelles que reflecteixen directament les activitats econòmiques de l’home i indirectament les seves activitats socials i mentals. Inclou principalment monuments de la civilització material, però també monuments que es relacionen amb el desenvolupament demogràfic de la humanitat;
- sociotècniques. Són les que sorgeixen com a resultat de les interaccions socials entre els éssers humans, tot reflectint directament aquests processos, mentre reflecteixen indirectament les activitats econòmiques i mentals;
- psicotècniques. Són totes les restes resultants de les manifestacions materials de la consciència destinades a registrar o transmetre les idees d’una persona. Reflecteixen de manera objectiva les contradiccions que es troben a la natura, a la societat i al pensament individual, per tant, són capaces de reflectir directament el paper de la consciència en la transformació de les condicions materials i socials de l’existència humana;
- tradició. Combina les característiques de les tres anteriors, ja que reflecteix els fenòmens físics, socials i mentals. Inclou allò que és inherent als éssers humans vius en forma de relíquies i memòria del passat.
Les aportacions fetes des de la història han estat sintetitzades en el següent mapa conceptual.
El patrimoni cultural El patrimoni cultural
Aportacions fetes des de
La història: les fonts històriques
que han de
perquè
posicional
Que es poden classificar segons quatre criteris
L’heurística: el material històric
•Directes-primàries
•Indirectes-secundàries
•Voluntaris-testimonials
•Involuntaris-no.testimonials
•Materials o arqueològics
•Culturals: verbals-no.verbals
•Seriables
•No seriables
intencional qualitatiu quantitatiu
Qualsevol objecte material, instrument, eina, símbol o discurs intel·lectual
Considera que és
Ser
“observables”
l’observació i l’anàlisi de la història són l’observació i l’anàlisi de les fonts
Ser analitzats sota un model teoricocrític L’acció i la creativitat humana
Fruit de