El patrimoni cultural
Aportacions fetes des de
La museologia: els elements Considera que és
Tot allò que s’hereta, s’incrementa i es
traspassa
Però que La comunitat, col·lectiu, grup, societat...
reconeix com a elements del seu passat, la seva història i la seva cultura
Un recurs social, econòmic i cultural
perquè cal relacionar-ho amb
La identitat L’economia La cultura
Imatge i símbol
Recurs rendible
Element que cal conservar i divulgar
I que ha de considerar-se
b) Àmbit polític i cultural: des d’algunes instàncies oficials
Com ja he dit anteriorment, faré referència a tres instàncies oficials que considero importants. En l’àmbit internacional, he triat la UNESCO i l’ICOM, que són dues de les organitzacions que el Consell Econòmic i Social de l’ONU consulta en temes de patrimoni i museus.
Per a l’àmbit europeu, he seleccionat el Consell d’Europa (COE): que és una organització intergovernamental, diferent de la Unió Europea, la
finalitat del qual és la d’afavorir la unitat dins de la diversitat europea al voltant d’un patrimoni comú, per a posar en pràctica els valors de la democràcia, dels drets humans i de l’Estat de dret. Entre les àrees del seu programa de treball hi ha la de patrimoni, que és una de les que pot afavorir la presa de consciència d’una identitat cultural europea i de la seva diversitat, i fomentar així la formació democràtica dels ciutadans.
b.1) La UNESCO
La UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, creada el 1945), a la seva 17a reunió, duta a terme a París el 1972, va establir les bases per al concepte de patrimoni cultural.
Des d’aleshores, es considera que el patrimoni cultural està configurat per tres elements (art. 1 de la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial cultural i natural2. [Unesco, París, 1972]):
- “els monuments que tinguin un valor universal excepcional des del punt de vista de la història, l’art o la ciència (obres arquitectòniques, d’escultura o de pintura, elements o estructures arqueològiques, inscripcions, cavernes i grups d’elements);
- els conjunts o grups de construccions que, integrats en el paisatge, tenen també un valor universal excepcional des del punt de vista de la història, l’art o la ciència; i
- els llocs que serien les obres conjuntes de l’home i de la natura o zones amb un valor universal excepcional des del punt de vista històric, estètic, etnològic o antropològic”.
2 Conferencia General de la Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura. Convención sobre la protección del patrimonio mundial, cultural y natural. 17a reunión celebrada en París del 17 de octubre al 21 de noviembre de 1972. I.
Definiciones del patrimonio cultural y natural. Artículo 1: «A los efectos de la presente
A partir d’aquesta definició, la mateixa UNESCO deu anys més tard, en la conferència duta a terme a Mèxic (1982), va descriure el patrimoni cultural amb les paraules següents: “és el llegat que rebem del passat, allò que vivim en el present i allò que transmetem a les generacions futures”
(UNESCO, Mèxic, 1982).
Per tant, engloba les obres materials i immaterials que expressen la creativitat d’un poble (les obres dels seus artistes, dels monuments històrics, la literatura, les obres d’art, els arxius i les biblioteques), dels seus arquitectes, dels seus músics, dels seus escriptors, dels seus savis.
També inclou les creacions anònimes sorgides de l’ànima popular i el conjunt dels valors que donen un sentit a la vida: les llengües, els rituals, les creences i els llocs.
A més de la definició, a la conferència de Mèxic es van establir les bases per a la protecció nacional i internacional del patrimoni, i es van introduir dues idees de gran importància (López, 1999: 63-64):
- la primera idea és la de la “titularitat universal” dels valors del patrimoni prescindint de qui n’és el titular jurídic. És a dir, es considera que la humanitat és responsable de la conservació i preservació del patrimoni cultural independentment de qui en sigui el “propietari”. Així, la pèrdua o destrucció de qualsevol element suposa un empobriment per a la cultura universal; i
- la segona idea és que, per a protegir i preservar els elements del patrimoni cal tenir en compte la seva funció social dins de la vida col·lectiva de la comunitat, integrar plenament en els programes i projectes de planificació i desenvolupament, ja que és necessari conciliar la conservació cultural amb l’ús social.
Convención se considerará “patrimonio cultural”». A aquesta convenció ja s’hi ha adherit prop de 150 països.
Quan els països signen la convenció, es comprometen a preservar indefinidament els béns culturals i naturals inclosos a la llista3. Aquests béns s’incorporen a la llista per petició dels Estats membres; la sol·licitud és analitzada pel Consell Internacional de Llocs i Monuments (ICOMOS) i per l’Aliança Mundial per la Natura (UICN)4.
A més, la UNESCO té des de l’any 1994 un projecte d’educació dels joves amb el patrimoni mundial (Niedermayer: 2003) que s’ha materialitzat en diverses activitats concretes:
- fòrums de joves sobre el patrimoni mundial (des del 1995), que pretenen ser una oportunitat d’intercanvi d’experiències i d’idees entre estudiants i mestres d’arreu del món. L’objectiu és contribuir a la creació i consolidació d’una xarxa de cooperació futura per a fomentar l’educació envers el patrimoni;
- seminaris de formació d’educadors sobre l’ús del paquet educatiu del patrimoni mundial, que es va publicar en anglès i francès l’any 1998.
Amb un enfocament interactiu i interdisciplinari, el paquet (Patrimoni mundial en mans dels joves) convida el professorat de diverses disciplines a compartir amb els estudiants el seu coneixement sobre la conservació del patrimoni en forma de viatge pel magnífic patrimoni cultural i mundial del món5; i
3 Fins al dia de la redacció d’aquestes línies, l’han signat 176 països, que han convertit aquesta convenció en l’instrument més potent per a la conservació del patrimoni cultural i natural. I fins al juliol del 2003, el Comitè del Patrimoni Mundial (WHC) té a la llista de patrimoni mundial 754 seus inscrites, que inclouen 582 indrets culturals, 149 de naturals i 23 de mixtos.
4 La protecció dels béns de la llista es beneficia d’aportacions econòmiques internacionals administrades pels Comitè del Patrimoni Mundial de la Convenció. Les aportacions s’obtenen de les contribucions obligatòries dels països membres (un 1% de la seva participació al pressupost ordinari de la UNESCO), de contribucions voluntàries dels Estats membres, de donacions d’institucions i de particulars, de campanyes nacionals i internacionals i de la venda dels productes de promoció i divulgació (Krebs-Schmidt, 1999).
5 El paquet proposa activitats de classe i extraescolars, com també fulls d’activitats per als estudiants, i incou una sèrie de fotografies ampliades de seus, pòsters, mapes, adhesius, propostes de debat... tot organitzat en sis blocs: 1. Aproximacions educatives al patrimoni mundial; 2. La Convenció del patrimoni mundial; 3. Patrimoni mundial i identitat; 4. Patrimoni mundial i turisme; 5. Patrimoni mundial i medi ambient; 6. Patrimoni mundial i una cultura de la pau.
- cursos de desenvolupament d’habilitats sobre el terreny per a gent jove (des del 1999), que consisteixen a fer tallers especialitzats com ara d’arqueologia submarina, arqueologia medieval, restauració de pintures i d’escultures, etc.
b.2) L’ICOM
L’ICOM (Consell Internacional de Museus, creat el 1946) és l’organització internacional dels museus i dels professionals de museu que s’encarrega de preservar, d’assegurar la continuïtat i de comunicar el valor del patrimoni cultural i natural mundial, actual i futur, tangible i intangible.
En concordança amb el Codi de deontologia professional de l’ICOM 6
(2001) per als museus, es proposa que les finalitats de tot museu, com a institució sense afany de lucre i al servei de la societat, siguin:
- afavorir la participació activa de les comunitats i desenvolupar el seu paper de font d’educació i mediador cultural al servei d’un nombre cada cop més alt de visitants, que pertanyen a qualsevol nivell de la comunitat, la localitat o el grup social;
- desenvolupar un paper preponderant en els esforços realitzats per a aturar la degradació dels recursos culturals i naturals, segons principis, normes i objectius d’esforços nacionals i internacionals de protecció i valoració del patrimoni cultural;
- garantir que els recursos financers derivats de polítiques o relacions econòmiques no comprometin els principis, les normes i els objectius de defineixen el museu.
6 ICOM (2001). Codi de deontologia d’ICOM per als museus. Aprovat per la 15a Assemblea General de l’ICOM (Buenos Aires, Argentina, el 4 de novembre de 1986) i modificat per la 20a Assemblea General de l’ICOM (Barcelona, Espanya, el 6 de juliol de 2001).
En aquest context, la proposta de definició de l’ICOM des de l’any 2001 és que el patrimoni cultural és “tot concepte o objecte, natural o artificial, que es considera dotat d’un valor estètic, històric, científic o espiritual”.
El museu és l’organisme responsable d’adquirir, de conservar, d’investigar, de difondre i d’exposar els elements del patrimoni de l’home i del seu entorn per a l’educació i per a ser visitat pel públic. Es considera que el museu és una institució permanent, sense afany de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, i oberta al públic7.
b.3) El Consell d’Europa (COE)
El COE, creat el 1949, és una de les institucions que els governs europeus tenen com a referència per a dissenyar les seves polítiques, i per tant, també les polítiques educatives. Per aquesta raó, em centraré en la recomanació que es va fer el 19988 sobre el patrimoni cultural i la seva pedagogia. Aquest document internacional va ser fruit dels treballs realitzats des de l’any 1989. I abans de ser aprovat pel Comitè de Ministres, va ser sotmès a l’avaluació del Comitè del Patrimoni Cultural i del Comitè d’Educació.
L’objectiu d’aquest text és fonamentalment recomanar als governs membres del COE l’adopció de mesures apropiades per a desenvolupar iniciatives relacionades amb la pedagogia del patrimoni i la sensibilització dels joves vers el patrimoni cultural.
Entre algunes de les iniciatives que s’han començat a portar a terme, amb el suport del COE, destacaré:
7 ICOM (2001). Estatuts de l’ICOM. Annex. Aprovats per la 16a Assemblea General de l’ICOM (l’Haia, Països Baixos, el 5 de setembre de 1989) i modificats per la 18a Assemblea General de l’ICOM (Stavanger, Noruega, el 7 de juliol de 1995) i per la 20a Assemblea General de l’ICOM (Barcelona, Espanya, el 6 de juliol de 2001).
- les classes europees del patrimoni, que consisteixen en intercanvis escolars internacionals per a desenvolupar un projecte comú al voltant del patrimoni cultural9;
- els projectes: “Europa, un patrimoni comú”, “Europa, d’un carrer a un altre”, “Patrimoni: digue’m qui ets” (dirigit sobretot als països europeus del sud-est); o
- les col·laboracions amb la Direcció d’Educació del COE en projectes com: “Educació per a una ciutadania democràtica” o “Europa a l’escola”.
En aquest mateix text s’especifica que la visió que és té del patrimoni és dinàmica. S’entén que el patrimoni cultural “és qualsevol resta material i immaterial de l’obra humana i tota resta combinada de l’home i de la natura”. I que la pedagogia del patrimoni: “és una pedagogia activa, interdisciplinària, fonamentada en el patrimoni cultural, i que implica una relació entre ensenyament i cultura”. Aquesta pedagogia:
- integra mètodes d’ensenyament actius, descompartimentant les disciplines i utilitzant mètodes de comunicació i d’expressió molt variats;
- permet un millor coneixement del patrimoni cultural i dels seus aspectes multiculturals i interculturals i, a més, sensibilitza en la necessitat de la seva protecció;
- crea vincles amb els currículums escolars i permet lluitar contra el fracàs escolar;
8 COMITÈ DE MINISTRES (1998). Recomanació núm. R (98) 5. Brussel·les: Consell d’Europa.
9 Un dels objectius de les classes europees del patrimoni és el d’afavorir que els joves siguin conscients de la gran diversitat cultural d’Europa, a l’hora de sensibilitzar-los de tot allò que tenen en comú. Això pot ser un factor de comprensió mútua i de pau. El patrimoni esdevé un suport dinàmic i concret on la tradició i la creació estan estretament relacionades. Això permet desenvolupar la creativitat, l’autonomia i l’esperit crític.
- permet adquirir “l’esperit del coneixement”, perquè desperta la curiositat i desenvolupa la creativitat, l’autonomia i l’esperit crític;
- afavoreix l’apropament dels joves fent-los conscients de la seva identitat cultural comuna, així com de la diversitat cultural d’Europa;
- és un mitjà privilegiat de prevenció de conflictes, de tolerància, de respecte, d’educació i d’integració social.
Les aportacions d’aquests organismes oficials responsables de vetllar per la conservació i la divulgació del patrimoni cultural es poden sintetitzar en el quadre següent:
El patrimoni cultural
1972 2001 1998 1985 (Llei 16/1985)
Utilitza
•El llegat que rebem del passat