De la segona meitat del segle XX a l’actualitat

Una de les tendències que actualment s’estan produint és la de reinterpretar el patrimoni com a recurs (Fernández, 2001). Aquest interès no se centra a dotar de significat a aquelles manifestacions i testimonis culturals més rellevants d’un col·lectiu (que normalment ja el tenen), sinó que l’interès radica a potenciar aquells elements més atractius per obtenir la major rendibilitat econòmica possible.

Cada cop més es demana que el patrimoni tingui una rendibilitat econòmica, perquè deixi de ser una càrrega. Es considera que el patrimoni no només es pot autofinançar, sinó que a més pot esdevenir un factor potencial de desenvolupament econòmic. I una de les maneres d’aconseguir-ho és mitjançant el turisme cultural.

Aquest turisme cultural pot incidir positivament en l’economia d’una zona i pot servir com a estímul per a la recuperació, conservació i rehabilitació del patrimoni cultural (Moure, 1994). Però aquest interès pot derivar en excentricitats com la de teatralitzar tradicions i fomentar un estatisme conservacionista desubicat en el temps i fins i tot en l’espai, amb l’argument de recrear una època i/o un espai normalment indeterminats, per a mostrar al públic (majoritàriament turistes i alumnat) “com es vivia”.

Es prioritzen els criteris econòmics per sobre dels interpretatius.

A més, entre les persones que consumeixen els productes del turisme cultural existeix la demanda que el patrimoni cultural sigui una espècie d’iniciació al coneixement històric i artístic i no sigui només una mera distracció. Per això, caldria evitar certes intervencions i interpretacions

sobre el patrimoni que desvirtuïn la capacitat de formació que aporta per si mateix (Choay, 1988: 174-179).

El patrimoni es converteix en un objecte susceptible de ser consumit, per tant, comença a pensar-se en la possibilitat que esdevingui una font d’ingressos per a la comunitat. Per a evitar aquesta manipulació extrema del patrimoni, cal que la societat el consideri com un element revaloritzador i plenament integrat (en tots els àmbits: econòmic, social, cultural, paisatgístic…) en les seves vides i no només com un element del passat que ennobleix el present.

Cal que la societat el sàpiga veure com un recurs molt potent per a formar uns ciutadans crítics i reflexius, identificats amb el seu passat i compromesos amb el seu futur, a més de fomentar-ne el respecte, la protecció i la conservació per a les generacions futures (García-Jiménez-Moreno, 2003: 443).

Dins d’aquesta mateixa tendència, s’ha plantejat una altra qüestió que hi està intrínsecament vinculada. És la rendibilitat del mateix museu, centre d’interpretació, jaciment, etc. Fins ara, aquests centres eren concebuts com els dipositaris d’una important part del nostre passat i no calia que fossin rendibles. Però actualment la idea que el museu ha de tenir beneficis sembla que ha envaït gran part del sector. Per això el museu ha de tenir cafeteria, botiga... i a més organitzar activitats rendibles (Luzón, 1994: 28-29).

Cal tenir en compte aquest aspecte que ha aparegut durant el darrer terç del segle XX. Tot objecte que ha esdevingut element del patrimoni cultural a més ha de tenir una funció social, s’ha de convertir en un recurs econòmic rendible. Es pensa que si això succeeix, se’n garanteix la conservació, preservació i divulgació perquè afavoreix el desenvolupament econòmic de la zona; per tant, això podrà influir en la “tria” i en la “selecció”

que el grup, col·lectiu, comunitat, poble o societat farà dels seus “objectes”

en el present.

En definitiva, actualment, el patrimoni cultural pot fonamentar la seva existència, conservació i divulgació a partir dels diferents tipus de “valor”

que se li pot adjudicar (Greffe, 1990: 31-41):

- El valor estètic del patrimoni es fonamenta en l’emoció que provoca a les persones quan l’observen. Els criteris són totalment subjectius i els criteris d’avaluació i de selecció, difícils de justificar.

- El valor artístic sorgeix pel fet de ser considerat com a obra d’art. És a dir, el valor artístic del patrimoni es troba en les aportacions que fa al moviment artístic general.

- El valor històric es troba en el fet que revela part d’una època, les maneres de viure... sempre que tingui la capacitat de transmetre i testimoniar de manera coherent el passat.

- El valor cognitiu es basa en la capacitat que té de formar mitjançant les activitats que al seu voltant es puguin organitzar: classes de patrimoni, turisme cultural, centres d’interpretació...

- El valor econòmic és especialment important en aquelles zones on les oportunitats de desenvolupament econòmic són menors per la manca de recursos existents. En els darrers anys, s’ha observat que és més rendible la conservació-reutilització que la destrucció-reconstrucció, ja que els beneficis que s’obtenen de manera indirecta juntament amb la requalificació de la mà d’obra són molt importants.

A continuació, s’intenta representar de manera esquemàtica l’evolució del concepte de patrimoni cultural des del seu origen al segle XVIII fins a l’actualitat. Com es pot observar, la conceptualització del patrimoni ha anat variant des de ser considerat un “tresor” fins a ser un “recurs social, cultural i econòmic”. Aquests canvis també han influït en el seu ús, ja que ha passat de ser un objecte de “col·leccionista” a ser un element amb una

“rendibilitat econòmica” que pot ser consumit.

En síntesi, el concepte de patrimoni aglutina el significat del mot francès patrimoine i de l'anglès heritage, cadascun dels quals posa l’èmfasi en un aspecte diferent. El primer el posa en allò que s’hereta del passat. I el segon, en allò que es transmet per al futur. El concepte de patrimoni entès com a “herència col·lectiva” es va començar a utilitzar durant el segle XIX i només va adquirir la naturalesa administrativa i jurídica en el món occidental durant la primera meitat del segle XX. I no serà fins al final de la II Guerra Mundial que començarà a delimitar-se en l’àmbit internacional.

Així doncs, es tendeix a usar el concepte de patrimoni cultural perquè es considera que representa un nou espai on es pot aprendre a valorar i a conèixer la identitat d’una persona i d’un col·lectiu.

El patrimoni cultural

El seu origen i evolució conceptual

Es considera

Després d’aquest breu recorregut, es pot arribar a la conclusió que l’evolució del concepte de patrimoni ha experimentat un canvi important des dels seus orígens al segle XVIII fins a l’actualitat. En els darrers anys el canvi ha estat molt ràpid i s’han introduït noves perspectives interpretatives que de ben segur faran modificar els criteris de selecció i de conservació dels elements del patrimoni cultural.

Els elements del patrimoni cultural contenen en si mateixos valors positius que es relacionen amb el prestigi que el pas del temps els ha atorgat. Però, tot i aquesta dimensió conceptual positiva (Calaf, 2003: 132), el patrimoni cultural encara està subjecte a agressions físiques, al desinterès, al desconeixement i a la manca de recursos, que en faciliten el deteriorament.

2. El patrimoni cultural des d’una perspectiva