Les parròquies al servei del veïnat organitzat

Malgrat aquestes mancances, un i altre barri van començar a comptar sempre amb dos espais de trobada tancats referencials, les parròquies, encara que Ca n’Anglada es distingia de Can Palet perquè de forma annexa existia un gran espai públic obert, la plaça Pius XII, l’actual plaça de Ca n’Anglada. Val a dir, que la plaça de Ca n’Anglada també va estar directament i plenament influenciada per la ubicació d’una petita caserna policial que condicionava l’ús i les presències a la plaça.

A Can Palet es partia d’una situació on una jerarquia local fidel al règim havia de fer front a persones políticament organitzades que es començaven a mobilitzar per reclamar millores en el barri:

«Aquí al barri havia una comissió de veïns, una comissió dels jerarques del barri, l’alcalde de barri, que allavons hi havia, el forner, después els tinents d’alcalde i tota aquesta gent, el capellà i la gent que s’acostava al culte. Tota aquesta gent feien les seves diversions i les seves festes per a ells, però els problemes del barri no els tocaven, el barri estava... carrers per asfaltar, i molts carrers per asfaltar, [...]». [4:1].

Andrés, veí de Can Palet, nascut al 1916. 1 de febrer de 2005.

Aquestes persones moltes vegades acabaven denunciades a les autoritats locals fidels al règim o eren mal vistes per part d’algunes persones residents als barris, dificultant així l’autoorganització veïnal. Malgrat tot, les necessitats dels barris eren tan grans que en un ambient de persecució política i repressió es van trobar els subterfugis per poder autoorganitzar-se des dels barris, a través d’estructures ja establertes, ja fos a partir del món sindical, a través del Sindicat Vertical, o veïnal, a través de les Associacions de Cap de Família o Juntes de Veïns. En el cas dels dos barris, l’autoorganització va suposar l’intent més reexit de fer interactuar i interrelacionar els diferents orígens culturals existents a cadascuna de les àrees urbanes, essent més clar aquest procés en el cas de Can Palet:

«Aquí hi ha hagut des de comunistes com el Baños o el Casas, hi havia persones que havien estat a la CNT, com el Xambrot, aquest és mort, hi havia persones que venien del món cristià, com l’Albert Puntí, que va estar de president de l’associació. La composició social de Can Palet és diferent a la de Ca n’Anglada, la presència catalana era molt més important... sí... estava molt aglutinat a l’entorn de la parròquia, era més classe treballadora més estable, o classes mitjanes, comerciants, professions liberals, algun petit empresari... això devia condicionar... sí, però ja dic, s’intenta fer un moviment que integri aquestes dues realitats sociològiques, la gent del barri, per entendre’ns, de tota la vida, i els nous arribats dels anys 50-60. Però és que a Ca n’Anglada la gent del barri de tota la vida són molt poquets... molt poquets». [21:15].

Manel, veí de Can Palet, nascut al 1949. 11 d’abril de 2005.

En aquests incipients anys d’autoorganització veïnal, es va passar de col·laborar per construir-se les cases a treballar conjuntament per millorar les condicions de vida i la urbanització dels barris. Cal situar-nos als anys seixanta, moment en què el treball parroquial als barris passa d’assistencial a actiu, identificant-se plenament amb les demandes dels barris a través dels centres parroquials, creats a l’aixopluc estatutari de Càrites Diocesana:

«Les colònies de vacances i altres moviments de l’església vénen, diríem, impulsats per una mica per l’esperit del concili i amb la idea d’una acció cívica o social de l’església en el barri. Tant és així que en la part nova del barri hi ha un piset que durant un o dos anys hi van viure 4 diaques, que es preparaven per ser capellans, que estaven adscrits en aquesta parròquia però que seguien la línia dels capellans obrers, és a dir, treballaven o estudiaven durant la setmana, i al vespre es trobaven tots quatre allà al piset». [21:13].

Manel, veí de Can Palet, nascut al 1949. 11 d’abril de 2005.

Són anys en què també un primer grup de veïnat del barri de Ca n’Anglada s’organitza per denunciar i reclamar per les irregularitats i incompliments que l’empresa VITASA havia comès en la construcció dels polígons d’habitatges. Les lluites sindicals també es

projecten als barris amb la crisi de la indústria tèxtil i amb vagues com les de l’empresa metal·lúrgica AEG, les primeres a l’any 1956 i les més importants a l’any 1970. Aquests diferents fronts i experiències acabaran convergint en uns espais com els de la Juntes de Veïns, on diferents sensibilitats polítiques iniciaren els processos de lluita veïnal per la millora dels barris (Ballarín et al., 1996).

Vicenç Batalla recorda, pel cas de Ca n’Anglada, que els “serveis urbans imprescindibles com ara eren l’aigua i les clavegueres corrien a càrrec dels propis veïns” (Batalla, 1986:14). Val a dir, però, que l’estat urbanístic de Can Palet era menys precari que el de Ca n’Anglada, com pel cas del clavegueram, ja que en el segon barri es va trigar més temps, per exemple, a evitar que les aigües residuals baixessin pels mateixos carrers.

L’aigua no era difícil d’aconseguir car el subsòl dels dos barris era ric en aigua però la xarxa de clavegueram va córrer a càrrec de la iniciativa veïnal de cada carrer, com altres treballs d’urbanització, com l’asfaltat i la llum elèctrica, assumint el cost econòmic el propi veïnat dels dos barris:

«Eso pagándolo todos, te decían que había que asfaltar esa calle y tú a pagar los metros que tenías, cuando hoy que las están asfaltando, estando medio bien, yo no digo que están bien, pero te las ponen que no tienes que pagar un duro [...]. Antes había que pagar la acera, la cloaca, los metros de calle que te lo asfaltaban con hormigón no con aglomerado ese de hoy». [15:28].

Justo, veí de Ca n’Anglada, nascut al 1932. 2 de desembre de 2002.

Les parròquies, tant de Can Palet com de Ca n’Anglada, van jugar un paper clau en les possibilitats d’autoorganització en els dos barris. La necessitat d’espais de trobada segurs per un veïnat cada cop més conscienciat i la sintonia entre capellans obreristes i les organitzacions polítiques i sindicals antifranquistes va ser el context ideal perquè els barris obrers esdevinguessin espais on era possible posar contra les cordes als governs locals franquistes. Els centres parroquials eren cedits a les comunitats cristianes dels barris perquè organitzessin i desenvolupessin activitats socials, de lleure i culturals, i aquest va ser un primer pas per poder bastir espais de reunió i de conscienciació a Can Palet i a Ca n’Anglada:

«Jo penso que construïen valors [...]. Això és com de petit ho vaig viure. Als catorzes anys entrem a fer política però entrem també a la constitució, per mi era la constitució, a lo millor jo ho recordo malament i ja estava constituïda, de lo que era l’associació de veïns de Can Palet. Als locals, com no podia ser d’una altra manera, als locals de la parròquia, doncs ens reuníem clandestinament. En aquella època totes les reunions clandestines les

fèiem a les seus de les parròquies de Terrassa i jo penso que mai podrem agrair prou en aquells moments la posició que van tenir els capellans». [19:7].

Carles, veí de Can Palet, nascut al 1957. 15 de novembre de 2004.

A Ca n’Anglada se’ls coneixia popularment com els “cures ye-yé”, que protagonitzaren moments de tensió importants però sobretot, uns i altres, ajudaren a dinamitzar la participació veïnal en les lluites per la millora del barri i contra la dictadura, prenent part activa ells mateixos:

«Estava molt lligat a la parròquia de Ca n’Anglada, al centre juvenil, a la comunitat cristiana a la que hi havia primerament el capellà que es deia Antoni Ros, mossèn Antoni Ros, i després l’Agustí Daura i el Joan Garric. I eren aquelles comunitats cristianes primeres, una mica obertes, molt combatives, i a través de la comunitat cristiana em vaig implicar en la lluita pel barri, a l’associació de veïns, i buscant millores pel tot el barri».

[35:4].

Salvador, veí de Ca n’Anglada, nascut al 1948. 8 de maig de 2002.

Val la pena insistir amb la tasca realitzada per les parròquies de Can Palet i Ca n’Anglada coincidint amb l’arribada de capellans com Josep Corbera, Agustí Daura o Joan Garric, entre d’altres, implicats en la lluita veïnal i contra les mancances i discriminació que patien els barris contra el règim dictatorial franquista, trencant amb la imatge paternalista i de beneficència que fins llavors havia tingut l’església.

3.3.2. La lluita veïnal organitzada per millorar les condicions de vida als