Condicionants urbanístics i cohesió comunitària a través de l’etapa d’autoconstrucció material dels barris

Un nou veïnat, més o menys ideologitzat i del tot necessitat, s’assentava en una zona periurbana per urbanitzar, Ca n’Anglada, i d’altres s’assentaven al barri ja establert de Can Palet, però en un lloc i un altre s’anava ocupant sòl privat més o menys planificat des del punt de vista de carrers. Uns i altres assentaments s’establiren sobre zones parcel·lades, el que denota una certa planificació de la urbanització, seguint-se les línies marcades pel planejament d’abans de la Guerra Civil, les del Pla Viñals de 1933, que guiarà el posterior pla de Pratmarsó del 1949, seguint un model d’eixample que aviat serà estroncat pel creixement especulatiu i desequilibrat del franquisme.

Imatge 14. El Pla Pratmarsó, 1949.

Font: Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa.

En aquest període el que hem de destacar, en un i altre barri, és que la majoria de famílies nouvingudes de fora del Principat assumien l’autoconstrucció dels habitatges, originant-se el barraquisme i el fenomen de les estades i els “rellogaments”:

«Y nos metimos con mi hermano, que era una barraquilla pequeña, y arriba había otra barraca vacía y entonces la dueña pues nos la alquiló. Pero allí no había agua caliente, ni agua fría dentro, tenías que salir al terrado ». [3:13].

Juana, veïna de Can Palet, nascuda al 1941. 3 de desembre de 2004.

«[...] venien del poble i anaven a parar a casa dels parents, i llavors encara que nosaltres no tinguéssim una casa adequada per recollir a ningú, però venien del poble i llavors sabia greu de dir que s’havien d’estar al carrer [...] i mentrestant Ca n’Anglada es va anar fent gran». [9:34].

Olga, veïna de Ca n’Anglada, nascuda al 1938. 17 de març de 2003.

L’autoconstrucció va tenir dues conseqüències de cara al futur: per una banda, va condicionar la trama urbana, intensificant l’ocupació del sòl amb uns habitatges que es construïen a partir d’estructures molt precàries i, per una altra, va significar la construcció d’un fort vincle comunitari i de pertinença. Es va tractar d’un procés vital, viscut, que ha arribat fins els nostres dies, ja que moltes d’aquestes cases encara avui continuen essent remodelades i actualitzades per aquelles mateixes famílies. A més, són moltes les persones que optaven per fer-se la casa en un clar posicionament personal a favor d’assentar les bases d’un patrimoni familiar que fills i filles poguessin gaudir i aprofitar, sense oblidar l’important simbolisme que suposava la casa unifamiliar i adossada enfront el pis en un bloc d’habitatges:

«Ells no volien anar a un pis. Perquè en aquell mateix moment s’estaven donant els pisos d’allà dalt, però bueno, ells no volien un pis i havien de treballar sobre la seva casa. Suposo que sí, suposo que sí, no ho sé. I els meus pares és la tercera que tenen. Totes van ser fetes per ell. I tot va ser cases baixetes, mai hem viscut en un pis, mai». [8:22].

Iolanda, veïna de Can Palet, nascuda al 1967. 14-15 de febrer de 2005.

Cal parlar llavors d’una necessitat i d’un idealisme que han assentat les bases d’un fort arrelament als barris i que en el moment de més activitat autoconstructiva va suposar la construcció social de forts llaços de solidaritat i d’interrelació entre el veïnat:

«Había mucha [solidaridad], mucha, mucha, no se miraba que eras de Andalucía, ni que eras de este sitio ni que eras del otro, que era un vecino que lo veías ahí y te quitabas la chaquella y decías “venga, vamos a trabajar hasta el mediodía” o a llenar de hormigón y piedras, porqué entonces no había hierro,... solidaridad mucha, muchísima». [15:17].

Justo, veí de Ca n’Anglada, nascut al 1932. 2 de desembre de 2002.

Les dures jornades de treball en les indústries de la ciutat només deixaven els dissabtes i diumenges lliures i, amb els pocs estalvis que s’anaven fent, es comprava a poc a poc el material per construir-se la casa, reconeixent-se que va ser una etapa dura i de molts sacrificis. Malgrat les penúries i les dures condicions de vida la solidaritat i l’autoajuda comunitàries feien possible que els barris anessin agafant cos, participant-se de forma col·lectiva en la construcció de les cases:

«Yo cuando vine aquí había unas diez casas, en los años sesenta, bueno, había muchas casas, pero que había dos aquí, cuatro allí, eran todo solares, y a raíz de ahí uno se compraba un solar, compraba a unas pesetas el metro, que era lo que valía por entonces, ha ido subiendo, cada uno se ha hecho su casita como ha podido, comiendo papilla, y así sucesivamente». [15:13].

Justo, veí de Ca n’Anglada, nascut al 1932. 2 de desembre de 2002.

A Ca n’Anglada, com ja havia passat a Can Palet, també es va donar un altre tipus d’assentament, el de cases barates destinades, bàsicament, a famílies obreres d’origen català. Aquest tipus d’assentament va caracteritzar els inicis de la urbanització de Can Palet, donant allotjament a les famílies obreres que s’assentaren al barri durant el primer terç del segle XX. A Ca n’Anglada, però, aquesta modalitat d’allotjament va ser minoritària i, encara que humils en un primer moment, eren d’una major qualitat que les construïdes a partir de l’autoconstrucció. Les possibilitats d’adquirir una llar a través de l’empresa on es treballava era una possibilitat que no es deixava escapar malgrat que no es tingués predilecció per barris com Ca n’Anglada:

«Ca n’Anglada tenia molt mala fama perquè hi havia moltes punyalades, i, bueno, nosaltres vivíem a Can Palet, la meva filla encara viu, i els meus pares tenien la casa.

Llavors vam haver de marxar de casa dels meus pares i el meu marit, el seu amo, tenia aquestes cinc cases, que són totes iguales. I li va demanar una i li va donar aquesta. I deia

“saps què, ens donaran una casa a Ca n’Anglada” i li vaig dir “jo no vull anar a viure a Ca n’Anglada, oooj! [...]. Mira, fa trenta-vuit anys que ens estem ara, sí aquest mes, i pensa que estic feliç aquí». [29:1].

Rosa, veïna de Ca n’Anglada, nascuda al 1932. 18 de novembre de 2002.

A partir dels anys cinquanta la urbanització dels dos barris es va desenvolupar a través d’un clar procés de construcció intensiva i extensiva caracteritzat per l’afany dels propietaris del sòl i dels promotors en obtenir la màxima rendibilitat econòmica amb la venda de parcel·les davant l’important demanda i necessitat de sòl per edificar. En aquest context va ser del tot normal que les males pràctiques de promotors i propietaris estiguessin a l’ordre del dia, amb la complicitat de l’administració local, fet que provocarà que, en barris com Ca n’Anglada, es dividissin per la meitat les illes

projectades pels plans anteriors, fent passar pel mig uns carrers que no estaven planificats, fent així que s’augmentés la densitat edificatòria i les plusvàlues per la venda de sòl, o que a Can Palet s’edifiqués pràcticament tot el sòl disponible amb cases i blocs d’habitatges. Altres pràctiques irregulars han estat comentades a les entrevistes com la venda de parcel·les a tres famílies diferents, posant de manifest la manca d’escrúpols de molts propietaris que s’aprofitaren de les necessitats, amb el vist-i-plau i complaença de les autoritats polítiques locals d’aquell temps:

«Teníem uns veïns que s’hi van comprar un terreno per fer una casa, i un dia es van anar a mirar el terreny, un matrimoni jove eren. I van anar a allà “mira, veus, guaita, podem fer així, podem fer aixàs” i hi havia un altre matrimoni que també distribuïen la casa, van discutir “que aquest terreny no és nostro?” “no ho sé, aquest terreno l’hem comprat nosaltres” “no, no, si és nostro aquest terreno”... ho havien vengut a tres persones. Al final se la van quedar ells». [29:3].

Rosa, veïna de Ca n’Anglada, nascuda al 1932. 18 de novembre de 2002.

Aquest procés especulatiu esdevindrà, amb els anys, un autèntic llast pels dos barris, ja que es va condicionar la trama actual de Ca n’Anglada i Can Palet, amb una elevada densitat edificatòria, amb pocs serveis i equipaments col·lectius i espais públics oberts, deficiències que no s’aniran cobrint, en part, fins a partir dels anys vuitanta. Al mateix temps, aquest període serà clau per a la construcció social i simbòlica d’un sentiment de comunitat i de pertinença, en relació al barri i als espais de vida concrets -la casa, el carrer i els pocs espais públics i de trobada existents als dos barris- on el fet d’haver-se construït les cases o que el veïnat mateix fes la urbanització bàsica del barri –xarxes de clavegueram, llum o aigua- serà una experiència viscuda que assentarà les bases d’unes identitats de barri molt marcades que analitzarem més endavant.

3.2.2. Els canvis que vénen de fora dels barris: la política desarrollista