Ca n’Anglada, la integració territorial amb els projectes de barri

Les famílies angladenques van haver d’esperar, com ja hem dit, al període 1974-1982 per comptar amb escoles públiques al barri, mentre que a l’any 1986 entrarà en funcionament l’Escola d’Adults i s’actualitzarà la biblioteca de barri, equipament aquest últim que ja era operatiu a l’any 1970. Al 1988 s’inauguraran el poliesportiu i la piscina.

A partir dels anys noranta serà el moment dels equipaments de districte, uns donant servei des del barri, com pel cas del centre cívic, inaugurat a l’any 1994, i d’altres en barris veïns, com en el cas dels serveis sanitaris d’atenció primària, des del barri de Cementiri Vell, on a principis dels noranta va entrar en funcionament el CAP de Sant Llàtzer. Al mateix any 1994 s’iniciaven les obres de millora i actualització de l’emblemàtica plaça de Ca n’Anglada, una de les intervencions més esperades pel veïnat del barri.

En el cas de Ca n’Anglada s’observa com les actuacions en matèria d’espai públic han tingut una clara lògica interna, de barri, amb unes intervencions més esglaonades en el temps, essent l’emblemàtica Plaça de Ca n’Anglada l’eix central de moltes reivindicacions veïnals i de les actuacions municipals en aquesta matèria. El barri comptarà ja als anys seixanta amb una plaça àmplia i central, l’actual Plaça de Ca n’Anglada, però altres places es van anar urbanitzant a la zona nord del barri, destacant-se la preocupació que el veïnat sempre ha tingut per l’estat de la Plaça de Ca n’Anglada i la reclamació de moltes d’elles, com la Plaça de Catalunya, aconseguint que el solar no es destinés a habitatge gràcies a la mobilització veïnal iniciada al 1975, que va acabar amb la compra del solar per part de l’ajuntament a l’any 1982, i no essent inaugurada fins a l’any 1986:

«La plaza de Catalunya, eso estaba destinado a bloque de pisos y ahí se corrió mucho delante y detrás de los grises, ya no sabías donde estabas si delante o detrás. Ahora lo vemos todo muy bonito, y esto a los jóvenes se les tiene que explicar, […]». [14:22].

Alfonso, veí de Ca n’Anglada, nascut al 1946. 11 de febrer de 2002.

Una altra plaça emblemàtica, la Plaça del Treball, ubicada a l’espai interior d’un polígon d’habitatges, serà reformada al 1987, com també seria reformada més tard la Plaça Miguel Hernández, i a l’any 1988 s’ubicarà al barri la piscina municipal. Al 1991 serà inaugurada una nova plaça, a l’extrem del barri que toca amb Can Palet, la dels Països Catalans, després d’evitar-se que tirés endavant un projecte bàsic de rotonda al qual es va oposar el veïnat:

«Durant molt temps es va estar amb problemes amb l’ajuntament perquè l’ajuntament volia fer una rotonda, però resulta que aquell parc, aquella plaça està molt utilitzada pels infants del barri de Ca n’Anglada i de Cementiri Vell-Vallparadís, llavors lo que van optar és no fer la gran rotonda que volien fer [...]».

Rafel, veí de Can Palet, nascut al 1977. 1 de febrer de 2005.

També s’ajardinaran petits espais lliures a la façana del barri amb l’avinguda del Vallès i la riera de Les Arenes, creant-se noves places al barri. Va ser a principis dels noranta quan l’Associació de Veïns havia reclamat la dimissió del llavors regidor d’urbanisme, Antoni Prunés, per entendre l’entitat que s’estaven desatenent les demandes i necessitats del barri en matèria d’espais públics i places. Al 1997 s’iniciaran els treballs de remodelació de les places dels polígons d’habitatge coneguts amb el nom del Pagès i de la Santa Cecília, a la part més septentrional del barri, en un context de reivindicació veïnal on es reclama la millora i condicionament de les places i espais públics del barri, on el president de l’Associació de Veïns deixava clar que “ahora nuestro objetivo es entrar en una política de remodelación urbanística: reforma de plazas y espacios verdes (...)” (Losada, 1997).

Arquitectes municipals defineixen la construcció sociourbanística de Ca n’Anglada “a partir d’un procés de formació bastant unitari que li confereix unes característiques d’homogeneïtat molt notable, i que quasi des del seu inici compta amb un espai públic de gran dimensió que articula el conjunt, la plaça de Ca n’Anglada, i que esdevé una aportació molt interessant en la formació de la ciutat” (Serra i Montaña, 1992:162). Al llarg de la història del barri la plaça de Ca n’Anglada sempre ha estat motiu de referència pel veïnat i el moviment veïnal organitzat. Es tracta d’una plaça que ja estava

ubicació i la seva disponibilitat pública i oberta com a plaça, aspecte que difereix clarament del cas de la plaça de Can Palet, que no estava contemplada en aquella etapa de planificació dels futurs creixements i expansió urbana. Ja a l’informe esmentat del 1970 es reclamava per part del veïnat que s’acabés la urbanització de la plaça, asfaltant els carrers del seu àmbit i col·locant bancs i jocs infantils, demandes que serien ateses amb una primera intervenció durant l’etapa de la dictadura feixista de Franco.

L’any 1979 l’Associació de Veïns muntava una festa per promoure l’ús social de plaça, comptant amb la presència dels Minyons de Terrassa, i al 1982 es canviava el nom de la plaça a petició del veïnat, passant de dir-se plaça Pius XII a dir-se plaça de Ca n’Anglada, nom vigent en l’actualitat. L’any 1983, denou l’Associació de Veïns, presentava una instància municipal per insistir en la demanda de condicionament total de la plaça, reclamant-se, a més, que es tallés el pas de circulació pel mig de la plaça i que es prohibís aparcar. Després d’aquestes reiterades demandes d’actualització de la plaça per part del veïnat, el govern municipal encarregarà el mateix any a l’arquitecte Frans Bucher el que ha estat, fins el moment, l’únic projecte ambiciós de transformació de la plaça:

Imatge 21. Perfils de la proposta Bucher.

Font: Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa.

Finalment, la proposta de Frans Bucher va ser desestimada i passaran uns anys en què la plaça entrarà en una situació de desmillora, procés que acabarà provocant una nova

reacció del veïnat a l’any 1988, fent-se una denúncia pública pel mal estat de la plaça. El govern municipal respondrà fent una dèbil intervenció municipal de reposició de flora i neteja completa i general de l’espai. Això va significar l’esvaïment total d’un reforma ambiciosa i general de la plaça, que no va impedir, però, que s’iniciés la darrera intervenció i transformació de la plaça de Ca n’Anglada, la més important fins al moment.

Imatges 22 i 23. La transformació de la Plaça de Ca n’Anglada al 1995.

Font: Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa (1994) i elaboració pròpia (2002).

Imatges 24 i 25. La transformació de la Plaça de Ca n’Anglada al 1995.

Font: Gerència Municipal d’Urbanisme de Terrassa (1994) i elaboració pròpia (2002).

La nova intervenció sobre la plaça s’iniciava a l’any 1994 amb uns objectius de millora de l’espai que estaven en línia amb demandes veïnals i, també, amb els plantejats al projecte de Bucher, creant-se un espai unitari com alternativa a la fragmentació que fins llavors tenia la plaça, deguda al traçat del carrer Sant Honorat que passava pel mig, disposant uns talussos de gespa al voltant de la plaça excepte a la banda de la façana de l’església, creant-se un ampli espai unitari, restant la major part de la plaça en un sol nivell, guanyant en accessibilitat, acolliment, estètica i modernitat i, també, en més places d’aparcament al voltant. El seu nou format s’inaugurà el mes de maig del 1995:

«La plaça mateix de Ca n’Anglada la gent no hi anava perquè estava deteriorada completament, és a dir, que no tenia atractiu per anar-hi. Hi havia una plaça, un tros de terra, amb quatre arbres, però res. Ara, després la van rejardinar, la van arreglar, van fer

els arbres, van posar mobiliari urbà, jocs infantils,... està clar, ara la gent hi conviu, […]».

[20:19].

Dídac, veí de Ca n’Anglada, nascut al 1941. 3 de juliol de 2002.

Aquesta darrera intervenció va ser dirigida pels arquitectes municipals i executada per la brigada d’obres municipal, com pel cas de la Plaça de Can Palet:

«Jo crec que debia sortir d’un compromís [...] adquirit políticament en una reunió ics amb els veïns que debien dir “escolta, aquella plaça quan penseu actualitzar-la un miqueta” i es va fer aquest pas [...]. Aquí era un espai quadrat, aquí es van fer uns accessos potser més... es va estudiar una mica més el funcionament. Aleshores es van fer aquests eixos, tot això d’aquí es va protegir una miqueta més, suposo perquè el trànsit dels cotxes també t’obliga a fer unes zones més de protecció, estem pensant amb la gent gran, amb la canalla que juga per aquí».

Pasqual, informant relacionat amb els serveis municipals d’urbanisme de la ciutat. 6 de febrer 2002.

Les opinions recollides al treball de camp posen de manifest que existeix una valoració àmpliament positiva de la darrera intervenció i reforma a la plaça de Ca n’Anglada, comparant-la amb el seu estat anterior, que algunes persones consideraven poc atractiu per a l’ús social.

Recapitulació

La construcció social i material dels barris de Can Palet i Ca n’Anglada podem considerar que ha anat, bàsicament, paral·lela a partir dels anys quaranta, essent producte de la industrialització de la ciutat i de la precarietat dels emplaçaments on s’anaren allotjant les famílies obreres que anaven arribant a Can Palet i Ca n’Anglada.

Aquest context social i urbà de precarietat és el que va assentar les bases de la necessitat d’autosuficiència i d’autoorganitzar-se que originà la lluita veïnal en un i altre barri en la segona meitat de la dictadura franquista i que marcarà de forma clara la transformació dels barris fins a finals dels anys setanta.

Amb la restitució dels ajuntaments escollits democràticament, els anys vuitanta i principis del noranta suposaren un període de rescabalament per a barris com Can Palet i Ca n’Anglada, sobretot pel que fa a una urbanització i uns equipaments i serveis municipals dignes que feia anys que es reclamaven. La resposta des de l’administració local va ser seguir una política de dignificació a través d’un model de districtalització de serveis i equipaments municipals. En aquest context, les actuacions a Can Palet quedaran condicionades per grans projectes de ciutat mentre que, pel cas de Ca n’Anglada, aquest factor no estarà tan present i seguirà més una lògica interna, ja que la dinàmica acció veïnal-reacció municipal serà més present. En tot cas, l’empenta autoorganitzativa i col·lectiva del veïnat des dels anys cinquanta fins als setanta, que havia estat clau perquè es produïssin les intervencions municipals en un i altre barri al llarg dels anys vuitanta, s’anirà neutralitzant fruit d’un clar procés d’institucionalització de les relacions barri-ajuntament i on la política municipal cada cop més dependrà de factors aliens i no directament relacionats amb els barris, i on les decisions cada cop més s’allunyaran d’una discussió i participació directa del veïnat.

4. ELS IMAGINARIS SOCIALS SOBRE