Els contactes. Defugint de la “bola de neu” apostant per la diversitat

Per tal d’aconseguir contactes de persones amb les que es pogués recollir una font oral enregistrada es va optar per combinar la consulta de llistats públics d’entitats d’un i altre barri amb la possibilitat d’entrevistar a gent que es conegués a partir dels contactes interpersonals que es produïen al llarg del treball de camp o d’esbrinar, a partir de la xarxa relacional personal⁵, si es coneixien persones que visquessin en un i altre barri, mètode que va funcionar per a diverses entrevistes. Així, partíem d’una llista de noms que ja venien donats i que podríem identificar amb el veïnat organitzat del barri, i una segona llista que estava per fer i que tindria el seu origen més en l’espontaneïtat i proximitat del treball de camp estricte als dos barris i en la casualitat de poder aconseguir contactes a partir d’estirar i estirar les coneixences personals.

Aquesta segona llista, en molts casos, la podríem identificar amb el veïnat no organitzat del barri.

Un criteri clar que unificava a totes dues llistes de persones que potencialment es podrien entrevistar era que es volia defugir, des de bon principi, del mètode de la “bola

5 Quan fem esment de la xarxa relacional personal volem deixar constància que es va consultar a companys i companyes tant de l’àmbit de la feina, com de la militància associativa i política com de

de neu” per aconseguir persones a les que es pogués fer l’entrevista. No es volia que les entrevistes responguessin a un llistat de persones que sortís d’una mateixa font informativa, d’una mateixa persona identificable amb un determinat sector social, cultural o associatiu d’un o altre barri. Es volien diversificar les fonts d’on provinguessin les persones que finalment entrevistaríem per tal d’ampliar el màxim possible l’experiència vivencial que s’aniria recollint. Aquest fet, afegit a les respostes negatives a fer l’entrevista que vam tenir de diverses persones, vinculades o no al teixit associatiu de cadascun dels dos barris, comportava una dificultat afegida que vam voler assumir i que no sempre es té en compte ni s’explica en molts apartats metodològics de la recerca en geografia i en ciències socials.

Si fins ara fèiem referència als contactes amb veïnat, també es va treballar un altre àmbit que era el del personal tècnic i polític amb incidència en un i altre barri. Es tractava de contactes molt ben definits i que, en la majoria dels casos, no es va tenir cap problema per realitzar l’entrevistes, fent els contactes a partir de dades informatives de caràcter públic. En definitiva, tant en el cas de les entrevistes a veïnat com a persones de l’àmbit tècnic i polític, s’ha mirat de recollir la màxima diversitat d’experiències i realitats.

2.2.4.3. Adaptació de l’entrevista en profunditat semidirigida. La realització d’entrevistes.

En el cas de les entrevistes a veïnat, es va partir de la base de realitzar les entrevistes en l’ambient i context més favorable i còmode per a les persones entrevistades. Això va suposar dues coses: que les entrevistes es realitzaven en els llocs on escollien elles mateixes i que el mètode, en un principi l’entrevista en profunditat semidirigida, podia transformar-se en allò que l’ambient i la persona entrevistada determinés. En tot cas, la majoria d’entrevistes responen a la tipologia d’entrevista en profunditat semidirigida, però també es van fer algunes entrevistes que responen més a un model de relat vivencial profund, entrevistes grupals i algunes entrevistes més de caràcter informatiu i poc profundes.

En un primer moment les possibles persones a entrevistar es telefonaven. En aquest primer contacte s’explicaven de manera general els objectius de la recerca, qui la desenvolupava i quina seria la utilitat final del propi projecte. També es comentava que la font principal d’informació era a través d’entrevistes que una, o més persones, realitzaven en el lloc i l’horari que la persona digués, no sobrepassant l’hora i mitja.

Endemés, i molt important, es remarcava que l’entrevista seria enregistrada i posteriorment transcrita, mantenint l’anonimat de la persona entrevistada. Un cop la persona es mostrava disposada a fer l’entrevista es concretava la cita. Val la pena posar de manifest que la major part d’entrevistes es realitzaren als domicilis particulars dels entrevistats i la resta a bars del barri o de fora del barri, però en tot cas la diversitat de llocs ha estat important, implicant un adaptació d’ambients que també cal tenir-la en compte. Així, s’han fet entrevistes a habitatges, a sales d’equipaments públics i col·lectius (centres cívics, biblioteques i parròquies) i a seus associatives i sindicals, a despatxos municipals i universitaris, assentats en bancs al carrer o a comerços i bars.

En totes, cal destacar, es va recrear un ambient acollidor i de confiança mútua que ajudà en el desenvolupament de les entrevistes.

La situació de l’entrevista es caracteritzava per una breu presentació inicial, recordant el que s’havia informat en la telefonada (objectius de la recerca, de qui depèn i què es farà amb la informació), tot just després es comentava el tema de l’anonimat, assegurant una confidencialitat absoluta dels comentaris expressats, i que en l’anàlisi posterior de l’entrevista sempre s’utilitzaria un nom fictici. Tot seguit es recordava i es tornava a sol·licitar el permís perquè l’entrevista fos enregistrada en gravadora i, si no hi havia cap inconvenient, s’iniciava l’entrevista, buscant que la màquina molestés el mínim i, al mateix temps, que enregistrés tot bé. Els temes d’interès que recollien els guions d’entrevista es van interioritzar i dominar el millor possible, per evitar que acabés condicionant la trobada i mirant que l’entrevista fos dirigida a partir dels propis interessos i comentaris de la persona entrevistada i sobre la marxa de la conversa s’anessin introduint temes d’interès en la recerca, és a dir, prestant molta atenció per tal d’anar introduint el temes en els moments més oportuns.

La llengua d’ús i de treball per la persona investigadora ha estat el català, però en totes les entrevistes, i més tractant-se d’un àmbit privat, es feia prevaldre l’interès de la

persona entrevistada a l’hora d’utilitzar la llengua amb la que millor s’expressés i més còmodament ho fes. La desconeixença de llengües com l’àrab, el bereber o llengües subsaharianes per part de l’entrevistador no va ser inconvenient perquè la llengua a utilitzar fos el català o el castellà. En tot cas, en tres moments de la recerca, tant a Can Palet com a Ca n’Anglada, vam comptar amb l’ajuda i suport d’una traductora d’àrab.

Val a dir que la majoria de joves, fos quin fos el seu origen, s’han expressat en llengua catalana. En algunes entrevistes, l’adaptar-se a les necessitats o comoditat de les persones entrevistades va portar a demanar la participació i realització de l’entrevista a companyes de l’equip de recerca, com va passar en el cas de dues mares d’origen marroquí que preferien ser entrevistades per altres dones i així vam accedir. Finalment, comentar com situacions determinades que s’han viscut en algunes etapes de la recerca han afectat de formar directa la realització d’entrevistes ja concertades, fruit de l’enrariment del clima social on normalment a qui s’estava criminalitzant era a la comunitat d’origen marroquí musulmana. Això va comportar que es suspenguessin algunes cites i que les entrevistes no es poguessin fer posteriorment⁶.

2.2.4.4. El buidatge de les entrevistes. De l’anàlisi de les fonts orals