Barris i espais públic: els “can palets” i “ca n’anglades” més enllà de la realitat terrassenca

Situats i situades en el context actual euromediterrani de les ciutats capitalistes i industrials i de serveis, la recerca s’ha acabat centrant en uns àmbits que tenen el seu origen, en el cas català, en la primera meitat del segle passat: les barriades o barris obrers i populars de cases barates, barraquisme, autoconstrucció parcel·lada i polígons d’habitatge. En la recerca s’ha volgut integrar –de fet en els casos d’estudi estan

integrades- aquestes diferents realitats constructives, que també responen a diferents moments migratoris que han definit part de la ciutat industrial catalana, com a barris populars, llocs de residència obrera i de la classe treballadora. Els barris populars als quals volem fer referència són els que responen a les idees expressades per Miquel Domingo i Maria Rosa Bonet, a partir del tractament que fan de diferents definicions de barri exposades a diferents treballs, identificant a aquests àrees urbanes amb la idea de pertinença i d’autosuficiència, donant pes i justificant el binomi barri-reivindicacions (Domingo i Bonet, 1998). I Jordi Moreres afegeix que més que un conjunt residencial en unes parts determinades de la ciutat els barris són, eminentment, “espais urbans sobre els que s’ha desenvolupat una certa socialitat, arrelada en una història recent i que genera referents identitaris i un sentiment de pertinença per a aquells que resideixen en ell” (Moreres, 1999:245).

El fixar-nos en el cas dels barris populars, pel cas català, ens permet partir d’un origen que ens pot donar elements materials, socials i culturals comuns que ens ajudin a entendre analítica i comparativament les dinàmiques socials i territorials que es donen en l’actualitat. A partir de la dècada dels anys deu del segle passat les migracions cap a Amèrica s’aturen per donar-se un nou procés migratori intern del camp a la ciutat a l’Estat espanyol, coincidint amb la 1a Guerra Mundial o Gran Guerra, que suposa un rellançament de l’economia i la producció industrial catalana i d’altres punts de la geografia peninsular. L’autoabastiment de productes que abans eren importants i la possibilitat d’exportar productes als països en guerra, possibiliten aquesta repunt econòmic i industrial. Pel cas català, estudiosos de les migracions interiors ibèriques parlen de complex urbano-industrial de Barcelona, on destacarien les comarques del Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat, com a lloc d’atracció de persones i famílies obreres, sobretot en el període que va de l’any 1911 al 1930, suposant un

“boom” immigratori fruit del canvi estructural que experimentà la indústria i l’economia catalanes (Arango, 2007).

Així, amb l’entrada al segle XX l’èxode rural català es concentra en la perifèria industrialitzada de Barcelona i ciutats com Sabadell i Terrassa, produint-se un important canvi en la població activa trencant la tradicional dedicació al món agrícola i ramader per augmentar-se, de forma important, les persones que es dediquen a

sectors com l’industrial i els serveis. Aquestes ciutats industrialitzades, sobretot en el tèxtil i la siderúrgia, veuen urbanitzar-se i densificar-se les perifèries que donen allotjament precari a la classe treballadora reconvertida ara en obrers i obreres.

Barcelona tindrà en els anys anteriors a l’Exposició Universal de 1929, al voltant de les obres per fer possible aquesta fita històrica, una important afluència de persones que venien a fer possible aquesta transformació de la ciutat, provinent de la Catalunya rural i de terres veïnes, com Múrcia, origen que donà peu al terme paternalista de

“murcianos”, eufemisme amb el que es va caracteritzar aquesta immigració que, sobretot, es concentrà al peu de la muntanya de Montjuïc, amb unes formes de vida i d’hàbitat que tan bé va saber reflectir Francesc Candel, com a persona vinculada en primera persona a aquests barris obrers i com a excel·lent narrador i novel·lista panòptic de la quotidianitat obrera immigrada d’aquells anys (Candel 1957, 1959, 1964).

A la ciutat de Terrassa, a cavall entre finals de segle XIX i inicis del XX, es viu el que s’ha anomenat època daurada de la formació de la ciutat (Serra i Montaña, 1992), coincidint amb l’esmentat creixement econòmic i productiu que viu el país i també la ciutat vallesana, fruit de la creixent demanda d’exportacions llaneres cap als estats en conflicte en la Gran Guerra. Una conjuntura que a Terrassa, i també a la veïna Sabadell, va suposar una clara interrelació entre indústria, immigració i ciutat, que suposa un important creixement dels nuclis urbans preexistents (Puy, 1983). La construcció d’edificacions industrials i residències burgeses es complementà amb l’expansió de la ciutat amb nous barris on es concentrà la tipologia de residència obrera coneguda amb el terme de “cases barates”, sense oblidar que a l’any 1904 el municipi de Sant Pere serà annexionat al de Terrassa. L’expansió de la residència obrera es donarà a barris ja existents com Ca n’Aurell i, també, a d’altres que comencen a créixer gràcies a l’expansió de la ciutat industrial, com seria el cas de Can Palet. En altres ciutats, com la de Mataró, també es pot situar en aquest temps els inicis de la construcció social i material de barris que poden tenir paral·lelisme amb el de Can Palet, com pel cas del carismàtic barri obrer de la capital maresmenca de Cerdanyola (Lligades i de Maya, 2000).

Però no serà fins als anys quaranta quan l’infrahabitatge que caracteritzà la residència obrera a Barcelona des de principis de segle XX, s’estendrà de forma expansiva i intensa a la ciutat de Terrassa, com a la resta de ciutats industrials catalanes i de l’Estat espanyol (Hernández Aja, 1997), i que acabarà per configurar una tipologia de barri obrer i popular, on les cases barates i el barraquisme donen pas a l’habitatge d’autoconstrucció un cop es podia adquirir alguna parcel·la que s’havia de pagar normalment a propietaris privats del sòl. És un període tant de consolidació com de sorgiment del suburbi (Marín, 2004) que no viurà un canvi fins a finals dels anys cinquanta, amb la creació del Ministerio de la Vivienda franquista l’any 1957, i el final del control migratori en els desplaçaments a l’interior de l’Estat espanyol. Dels anys cinquanta als setanta les ciutats industrials catalanes, i de nou l’esmentat complex urbano-industrial de Barcelona viuran un “boom” migratori i demogràfic sense precedents (Pujades, 2007), que acabarà per configurar social i urbanísticament els barris on s’allotjà la immigració interior de classe treballadora. És l’inici de l’etapa desarrollista, on la figura dels polígons d’habitatge, promoguts per la iniciativa pública i privada, s’ofereix com una política de millora de les condicions d’habitabilitat de la classe obrera, un aspecte que quedarà en res fruit de l’especulació i l’afany lucratiu de les administracions locals i estatals i promotors, abaratint costos amb materials de poca qualitat i que suposarà un nou llast per barris com Can Palet i Ca n’Anglada, com veurem més endavant. L’inici i desenvolupament de l’etapa desarrollista tindrà com a resposta en aquestes àrees urbanes la transformació de l’esmentat suburbi en barri (Marín, 2004), ja que la precarietat amb la que es vivia en aquests àrees urbanes donarà lloc a l’autoorganització comunitària per millorar les condicions de vida individuals i col·lectives i prepararà el camí de la lluita veïnal dels anys setanta.

Així, l’etapa que va dels anys quaranta als setanta són un reflex humà i urbà ben viu en l’actualitat de ciutats com Terrassa, caracteritzat per les intenses i dures migracions internes i per la massificació i densificació de la població en determinades àrees urbanes, on l’especulació, la manca d’infraestructures i la precarietat de serveis a la comunitat han estat cara d’una mateixa moneda. El salt poblacional en aquestes àrees urbanes entre el 1950 al 1970 aguditzarà la demanda d’habitatge responent-se des dels ajuntaments amb una desordenada i corrupta política de construcció d’habitatge i d’urbanització de barris sencers que precaritzaran la vida present i futura d’aquestes

àrees urbanes i suposarà guanys i beneficis a propietaris i promotors. Un context de precarietat que tindrà com a resposta l’autoorganització comunitària i la lluita veïnal que ajudaran a construir social i col·lectivament un sentiment de pertinença al lloc, al barri.

Ignasi Riera apunta que “l’anàlisi del creixement urbanístic de les grans ciutats catalanes –Tarragona, Reus, Sabadell, Terrassa, Barcelona, Badalona, Mataró, el Prat, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Igualada, Lleida, Gavà, Viladecans, Girona, etc.- testimonia físicament una, molt especial, ‘història de la immigració’” (Riera, 2002:42). Barriades o barris populars o àrees urbanes de nova creació amb peculiaritats, que ens porta a fixar-nos en el seu procés de construcció, com pel cas tractat per Riera, citant a Pere Ríoa², on ens comenta el naixement del barri dels Camps Blancs a Sant Boi de Llobregat, admetent que no va ser un fet aïllat o casual, sinó que “va ser el resultat d’una política determinada que es va portar a terme durant el franquisme, coincidint amb les onades d’immigrants dels anys seixanta”

(Riera, 2002:45). Manuel Vázquez Montalbán i Eduard Moreno identifiquen l’etapa desarrollista amb l’aparició del que ells anomenen un urbanisme vergonyós, “d’unes suposades vivendes protegides, fetes gairebé de cartró, del pitjor material que es podia trobar, que avui dia ja són runes, perquè, en el fons, com algú va dir ‘cada època construeix les seves runes’[, i] el franquisme ha construït moltes runes” (Vázquez Montalbán i Moreno, 1991:35). És un període on es viu una intensa i important arribada de persones i famílies nouvingudes a àrees urbanes com les esmentades, sense cap tipus de plans d’acollida o planificació –com està passant ara- on l’especulació malmet les ciutats i precaritza la vida de les classes treballadores, on “la gent que arriba de fora la fiquen als ‘guetos’, on no tenen comunicació, a diferència de les distintes onades de proletariat que arribaven a primers de segle, que s’integraven en barris proletaris en contacte amb el proletariat local, i llavors la catalanització era ràpida”

(Vázquez Montalbán i Moreno, 1991:37). El cas d’un dels barris estudiats ja era exemple als anys vuitanta del procés viscut a les perifèries de les ciutats de l’entorn metropolità barceloní, quan es considerava a Ca n’Anglada com un barri que “recull en la seva encara breu història tots els factors que han arribat a configurar qualsevol barri format al cinturó industrial de Barcelona durant el franquisme: primeres cases cap als

2 Ríoa, P. (1995) “Camps Blancs. Sant Boi de Llobregat”. Els barris d’Adigsa, nº26. Barcelona: Benestar

anys cinquanta, creixement barraquístic, ignorància total per part de l’Administració i posterior política de pisos de protecció oficial i, al mateix temps, presa de consciència per part de la població del seu estat marginal que a Ca n’Anglada es va concretar en una parròquia de Sant Cristòfol força crítica i contestatària al sistema” (Batalla, 1986:13).

D’aquesta manera s’ompliren les perifèries de les ciutats industrials i de serveis catalanes i espanyoles de barris precaritzats, on el veïnat es va haver d’espavilar per construir-se les cases, per urbanitzar de forma bàsica el barri i per reclamar serveis comunitaris, que donarà cos a barris humils i de classe treballadora que, encara que patint importants mancances materials, socialment, gràcies a una certa homogeneïtzació i sentit comunitaris, esdevindran importants focus de resistència antifranquista i de lluita per a la millora de les condicions de vida d’aquests barris.

Jaume Botey, en els seus relats de persones immigrades durant aquest període, pel cas de L’Hospitalet de Llobregat, constata com d’important ha estat el sentiment comunitari i de pertinença en el desenvolupament i millora del barri a partir de l’experiència viscuda d’una persona gran, que destaca que “la unió que a partir d’aquell moment ha hagut, ha estat el que ha salvat al barri, perquè aquí s’ha actuat i treballat com un sol home. Han estat molts els triomfs gràcies a aquesta unitat” (Botey, 1986:161). Xavier Domènech, destaca, en aquest sentit, que l’etapa desarrollista de la dictadura franquista “trobà una oposició organitzada en els diferents suburbis que inicià la resposta contra les polítiques urbanístiques municipals i a favor de les millores de l’entorn urbà [i, en] l’escalfor de les lluites que s’anaren desenvolupant s’engendrà un sentiment de comunitat solidària, per falta de serveis propis; obrera, per la lluita a nivell de fàbrica que la majoria dels seus membres experimentaven; i oprimida per la desigualtat urbana i de tractament que es rebia” (Domènech, 2002:135-136). Aquesta oposició, autoorganització i lluita de la gent d’aquests barris va fer possible la construcció social d’un fort sentiment de pertinença al lloc, integrant i cohesionant a les persones entre elles i respecte el barri i, també –perquè no dir-ho- a un model de país català i progressista que s’estava construint.

L’etapa de la dictadura franquista es caracteritzarà, així, per la construcció social d’uns barris amb un fort caràcter de pertinença i reivindicatiu, en pro de les millores

materials del propi barri, però també de les condicions de vida i de treball de les famílies que hi residien, on les mancances d’equipaments i de serveis col·lectius ha estat una realitat que arribarà fins els nostres dies. L’anomenat període dels ajuntaments democràtics suposarà un gir en l’atenció i inversió en aquests barris, suposant una clara dignificació, intervenint-se en matèria d’espais públics (places, parcs i carrers), en equipaments (centres cívics, ambulatoris, escoles, etc.) i en serveis (enllumenat, clavegueram, etc.). Val a dir que no en tots els barris s’ha actuat amb igual grau, i que tampoc han estat cobertes totes les necessitats, on les condicions materials, tipus d’habitatge, equipaments i infraestructures, en relació amb altres àrees de la ciutat en millors condicions, encara els fan deficitaris. Tampoc cal oblidar l’efecte que una certa mobilitat social ascendent ha tingut en famílies o membres d’aquestes, en el cas dels i les filles, que ha fet que també es produís una relocalització en d’altres barris i municipis de l’entorn, restant en aquests barris els progenitors i altres famílies que no s’han pogut permetre aquest canvi residencial o, simplement, han apostat per aquests barris. En molts casos, l’existència d’habitatges que estan per sota de la mitjana general en les àrees d’influència d’activitats productives, reglades o no, que es sustenta amb la incorporació laboral de persones immigrades extracomunitàries, fa que aquestes optin per adquirir, en lloguer o en propietat, personal, col·lectiu o familiar, aquests habitatges. Això ha suposat un canvi social i cultural important, produint-se conflictes i recels entre diferents formes de vida quotidiana quan abans es percebia com més homogènia.

Per tant, partim d’uns espais urbans molt determinats, que en el treball s’han volgut caracteritzar amb la terminologia de barris populars i obrers. I, com hem pogut veure, desenvolupament industrial i migracions han estat processos que han confluït en determinades ciutats catalanes i espanyoles i que marquen un moment històric i un model de desenvolupament urbà concret en la realitat urbana de l’Estat espanyol i que ens facilita un marc de partida que, al mateix temps, és general i particular. General perquè ha estat un procés urbà viscut a totes les ciutats industrials de l’estat i, particular, perquè cada ciutat, i també cada barri, s’ha anat transformant d’una forma diferent malgrat s’apliquessin mateixes polítiques o actuessin mateixes administracions públiques, posant-se de manifest, de nou, la importància del component social en la creació i transformació de la ciutat i de totes les seves parts.

L’estudi d’aquests barris a Catalunya ha estat més una tasca parcial més que no pas global. Ja s’ha dit que no és la intenció d’aquest apartat fer un estat de la qüestió sobre el barri popular a Catalunya, però sí és important advertir que la proliferació d’estudis de cas concret no ha donat lloc a anàlisis més globals, com si la sentència pujoliana, acceptada per tota la societat catalana institucionalitzada, de què és català i catalana tota aquella persona que viu i treballa a Catalunya hagués suposat un uniformisme social i urbà de la realitat catalana que, la veritat i malauradament, creiem del tot irreal en l’actualitat i nefast pel desenvolupament de polítiques socials i urbanes que tinguin per objectiu cohesionar i millorar la qualitat de vida al conjunt del país. En aquest sentit, també és aclaridor veure com des persones referents en l’estudi de les migracions interiors a Catalunya i a l’Estat espanyol es posa de manifest que a “Espanya, les migracions interiors són un fet demogràfic de molt interès, que ha anat canviant de volum i de característiques durant aquest segle, segons els diferents moments històrics.

Després de merèixer molta atenció tant per part dels estudiosos de la població com per part dels mitjans de comunicació, ara les migracions interiors han deixat pràcticament de ser estudiades. Tanmateix, no només segueixen sent un component important en l’evolució de la població i del poblament, sinó que són també el reflex d’altres fenòmens socials prou significatius” (Cardelús et al. 2003: 39). És una consideració amb la qual ens identifiquem.

L’actualitat d’aquests barris també ens parla d’un important salt d’escala. Les migracions interiors es van desenvolupar en un context ibèric mentre que en l’actualitat, sense obviar els moviments poblacionals metropolitans, veiem com aquests barris juguen un paper fonamental d’establiment i arrelament de migracions que tenen un àmbit mundialitzat, on les àrees de proximitat nordafricana i subsahariana i les antigues colònies espanyoles (Marroc, Sudamèrica i Filipines) són l’àmbit relacional, també, de la realitat quotidiana d’aquests barris (Ribas, 1999b). Aquesta realitat, però, no està absenta de problemàtiques derivades d’un passat de discriminació i injustícia que encara avui són actualitat ja que aquests barris tornen a ser aixopluc de migrants de classe treballadora i que, de nou, presenten diferències culturals. Aquesta transformació d’escala, ha suposat en els primers anys d’establiment d’aquestes renovades migracions, una cohabitació de diferents referents culturals, però on la cohabitació espacial no es transforma en una cohabitació social, construint-se una

dualitat espacial en llocs que són compartits però que, simbòlica i significativament, les diferents realitats resten aïllades (Moreres, 1999). És per això que Moreres remarca que “corregir les dinàmiques segregadores que es desenvolupen en aquest context esdevenen actualment una de les principals preocupacions de les administracions polítiques locals a Europa” (Moreres, 1999:243). Estudis concrets que poden ajudar a conèixer aquesta renovada realitat, tenint en compte l’escala de barri, poden ser les aportacions de Natàlia Ribas, tractant el cas barceloní i català des d’una interacció entre els llocs d’origen i de destinació (Ribas, 1999a,b), o Nadja Monnet (2002) i Mikel Aramburu (2002) més centrats en el cas d’estudi de Ciutat Vella per analitzar les transformacions socials, culturals i urbanístiques que estan tenint lloc en aquest emblemàtic i històric districte de Barcelona, on les referències als espais públics concrets són constants i sobre els quals han desenvolupat els respectius treballs de camp.

L’impacte social i espacial de l’assentament de població immigrada extracomunitària, provinent dels països anomenats del sud, ha fet posar més en evidència tant les mancances, necessitats i discriminacions que pateixen aquests col·lectius com la dels propis barris on resideixen. Diferents autors apunten que “és en alguns pobles i barris on es viu més intensament l’impacte de la immigració i és en aquests llocs on ha de ser un objectiu principal aconseguir que el nivell de qualitat no es deteriori” (DD.AA, 2002), reclamant que des de diferents estaments político-administratius es treballi en pro de la qualitat en aspectes com l’urbanisme, l’ensenyament, la sanitat, la neteja o la seguretat, etc. A més, consideren que és l’espai públic “el marc on es desenvolupen les formes més actives i fèrtils de la convivència civil, a més de l’escenari per excel·lència de la integració democràtica” reclamant que cal garantir el seu gaudi i la seva accessibilitat a tothom (DD.AA, 2002). I no és casual que a l’any 2004 el Parlament català aprovés la Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles que requereixen atenció especial, amb l’objectiu de promoure la rehabilitació integral de barris, evitar la seva degradació i millorar les condicions dels ciutadans residents, una llei que tenia com a origen l’interès per intervenir, des de les administracions públiques, en aquests barris

L’impacte social i espacial de l’assentament de població immigrada extracomunitària, provinent dels països anomenats del sud, ha fet posar més en evidència tant les mancances, necessitats i discriminacions que pateixen aquests col·lectius com la dels propis barris on resideixen. Diferents autors apunten que “és en alguns pobles i barris on es viu més intensament l’impacte de la immigració i és en aquests llocs on ha de ser un objectiu principal aconseguir que el nivell de qualitat no es deteriori” (DD.AA, 2002), reclamant que des de diferents estaments político-administratius es treballi en pro de la qualitat en aspectes com l’urbanisme, l’ensenyament, la sanitat, la neteja o la seguretat, etc. A més, consideren que és l’espai públic “el marc on es desenvolupen les formes més actives i fèrtils de la convivència civil, a més de l’escenari per excel·lència de la integració democràtica” reclamant que cal garantir el seu gaudi i la seva accessibilitat a tothom (DD.AA, 2002). I no és casual que a l’any 2004 el Parlament català aprovés la Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles que requereixen atenció especial, amb l’objectiu de promoure la rehabilitació integral de barris, evitar la seva degradació i millorar les condicions dels ciutadans residents, una llei que tenia com a origen l’interès per intervenir, des de les administracions públiques, en aquests barris