De l’àgora a la plaça passant pel capitalisme i la vida quotidiana

L’espai públic com a fet social.

En l’actual recerca, un àmbit de referència bàsic ha estat la plaça, sempre entesa com un espai públic concret, (re)construït material i socialment, i situada en un marc estructurat i estructurant més ampli, com pot ser el barri, i on també incideixen processos d’escala regional i planetària. L’origen del que avui coneixem com a plaça, pel que fa a la seva funció infraestructural i social, cal buscar-ho en les ciutats de l’època clàssica, essent la referència més clara l’àgora grega i, posteriorment, el fòrum romà. Lewis Mumford cita l’Il·líada d’Homer per definir l’àgora grega com a lloc d’assemblea on les persones es congreguen, havent persistit la seva funció social encara avui dia. Així, per a ell, la plaça actual descendeix directament de l’àgora, ja que “és al lloc obert, amb els seus cafès i restaurants circumdants, on es produeixen trobades espontànies i cara a cara, converses i flirtejos que no són oficials, encara que siguin habituals” (Mumford, 1966:187). Richard Sennet destaca que a l’àgora tenien lloc activitats simultànies sense relació entre elles, agrupant-se la gent en grups de discussió i debat on es parlava de temàtiques diverses, sense que es produís una sensació de caos (Sennet, 1997). Sennet també destaca que la presència i apropiació a l’àgora i el seu ús no estaven oberts a tothom, posant de manifest que “la majoria dels esdeveniments cerimonials i polítics que es produïen en la mateixa estaven vedats a la immensa població d’esclaus i estrangers (‘metecs’) que sostenien l’economia de l’antiga

ciutat” (Sennet, 1997:56). Tant a l’època clàssica com en l’època medieval, la ciutadania i la burgesia, bàsicament homes benestants i amb una rica vida pública i amb temps per desenvolupar-la, eren els usuaris assidus i més presents a les àgores i places, i on dones en general i homes dels grups i classes més baixes i populars restaven fora d’aquests espais on només l’ús de pas era el que bàsicament desenvolupaven. Fernando Chueca ens presenta l’àgora com l’espai privilegiat de la reunió i la tertúlia ciutadana, que a la llarga esdevindrà la tertúlia política, essent un espai que ell adscriu a les ciutats que anomena públiques, les que considera mediterrànies, on l’exterior, el carrer i la plaça són els vertaders hàbitats socials, en contraposició a les que anomena ciutats domèstiques anglosaxones i nòrdiques, on la casa és l’hàbitat social per excel·lència, i ciutats privades o religioses islàmiques, on els àmbits domèstic i públic estan marcadament dividits (Chueca, 2002). No se’ns ha d’escapar, però, que la ciutat i places mediterrànies responen a unes realitats molt complexes, com tot el que és producte i pràctica de les societats humanes, observant-se com les ciutats mediterrànies tenen molt de vida al carrer, però també de vida a la llar familiar, àmbits que han estat travessats per la religió i per les divisions espacials entre públic-privat per motius de distinció, exclusió i desigualtat, jugant un paper important en les conductes i maneres de percebre i desenvolupar la vida a les ciutats, per la qual cosa és difícil de no veure influències d’altres àmbits, com els esmentats del nord d’Europa i del nord d’Àfrica, entre d’altres.

En l’època medieval, les places difícilment responien a un model rectangular, en canvi, el que més sovintejava, era una plaça on l’ús estava destinat a les activitats comercials i de mercadeig i la forma estava supeditada a les necessitats dels edificis circumdants, els quals tenien preferència i condicionaven la distribució dels espais oberts (Mumford, 1966). Les places, en alguns casos, restaven totalment diluïdes amb la xarxa de carrers existents a les ciutats, integrant-se a la xarxa de mobilitat d’aquella època, formant part d’una trama única i articulada, on es pot reconèixer en diferents parts el treball dels constructors, però també dels gremis especialitzats. És per això que cal destacar la diferència etimològica entre àgora, definida com a lloc d’assemblea, i plaça, definida com una part més de la xarxes i vies de comunicació de l’interior de les ciutats. Les places i carrers responen de forma diversa a les necessitats funcionals de la pròpia ciutat, on la mobilitat de persones i mercaderies destaca per sobre d’altres atributs, on

les places “ofereixen espais majors que no difereixen conceptualment dels carrers”

(Benevolo, 1993:47-48). En d’altres casos, però, trobem places tancades o recluses que resten al marge de la circulació, que poden guardar relació amb els patis interiors mediterranis o les bastides i les places majors presents al llarg de les geografies ibèriques i occitana.

Serà l’emergent capitalisme del segle XVII el que iniciarà un període on la unitat orgànica de la ciutat es comença a esmicolar, dividint i fragmentant els diferents espais urbans i on el valor de canvi de la propietat urbana començarà a prevaler per sobre del valor d’ús de l’espai urbà. L’inici de l’etapa capitalista comportarà una clara oposició entre ambients privats i ambients públics, fins llavors relacionats i compenetrats i, àdhuc, diluïts. Serà la ciutat industrial haussmaniana descrita per Benevolo (1993) o la versió novel·lada catalana, la de la ciutat dels prodigis (Mendoza, 2000) on s’aplega bona part de la població, famílies burgeses i obreres, on tot és possible, on quasi tot està en venda i on hi ha l’interès, per part del sistema econòmic, de fer tot potencialment mesurable, vendible i rendible. Entrem en una etapa on la vida urbana a les ciutats s’intensifica i es fa més complexa, i els espais públics esdevenen lloc de disputa i conflicte entre la quotidianitat de les persones, els agents que mercantilizen els espais urbans. Una nova visió de l’espai públic a partir d’aquesta etapa és la que ens il·lustra Jane Jacobs, ja a finals dels anys seixanta, al clàssic treball de Muerte y vida de las grandes ciudades, considerant que les persones no utilitzen espais públics com places o parcs simplement perquè estiguin a prop de la seva residència habitual ni perquè urbanistes i arquitectes desitgin que els usin. Es mostra taxativa quan considera que els parcs no són res per definició, apuntant que no es poden considerar els espais públics oberts, partint dels projectes, ni com elements que actuïn en un increment del valor dels edificis i establiments contigus ni en una estabilització de la població resident. És per això que creu que, generalment, s’espera i es demana massa dels espais públics, posant de manifest que més que no pas transformar les qualitats essencials de l’entorn i d’elevar automàticament la seva qualitat social, places i parcs són precisament els afectats i condicionats directa i dràsticament per la forma com actuen sobre ells la vida als barris on s’insereixen. Referint-se al Rittenhouse Square de Filadèlfia destaca la varietat i la confusió d’usos funcionals dels edificis que l’envolten, contribuint a què sigui un espai que és utilitzat per la gent en franges horàries diferents gràcies a què els

usos quotidians difereixen i són diversos. Per això ressalta que el que és important és

“la diversitat funcional dels seus centres, establiments i altres llocs adjacents, contigus o propers, és a dir, per la diversitat d’activitats i usos que produeixen i determinen la presència d’una menor diversitat i quantitat d’usuaris” (Jacobs, 1967:105). És per això que considera que una plaça tancada en un entorn unifuncional, com pot ser el fet de residir, esdevé un espai buit durant diferents franges horàries del dia. Per a ella, creiem que encertadament, l’animació i la diversitat són elements claus per tal d’induir un continu flux d’activitats i vides, ressaltant que “una varietat arquitectònica superficial pot donar aparença de diversitat, però només un genuí contingut de diversitat econòmica i social, resultant de les anades i vingudes de persones que fan coses diferents” (Jacobs, 1967:110) és el que realment dóna significat a la plaça i els espais públics i tenen el poder, com ella considera, de dóna’ls-hi vida.

En l’actualitat, vivim un procés on la iniciativa privada produeix espais públics amb la complicitat de les administracions públiques, sobretot locals (Benach, 2000 i 2003), basant-se en la competència entre ciutats i, en general, en el benefici, la sobreprotecció de classe i la capacitat de consum, la qual cosa provoca una disputa i conflicte entre usos socials quotidians i interessos privats o d’una minoria en relació a l’espai públic.

Richard Sennet considera que aquest assalt del sector privat i dels grups dominants sobre l’espai públic significa el declivi de la persona pública, on l’espai públic serà cada cop més artificialitzat pel consumisme de masses i on les necessitats exagerades de seguretat portarà a un abandonament de l’espai públic o a un sobrecontrol sobre ell que deixarà excloses a moltes persones i col·lectius, confonent-se els àmbits d’allò públic i allò privat, on les places passen a ser monuments en sí mateixes, dignes de ser contemplades i travessades, però no viscudes, confirmant-se que “l’espai públic és una àrea de pas, ja no de permanència” (Sennet, 1978:23). Isaac Joseph també considera que les places i els carrers ja no són els àmbits on les persones intercomuniquen i es troben, canviant també els usos dels temps, on els desplaçaments han variat així com els ambients, advertint que el que “ha canviat és la pròpia cosa pública” (Joseph, 1999:7) on la confusió manifestada per Sennet, en relació als espais públics, es torna a posar en evidència. Antonio Montesino ressalta que els canvis socials que han suposat els avenços de la tècnica -allà on han arribat- han fet més complexes i heterogènies les relacions interpersonals produint-se -en qui s’ho ha pogut permetre- una major

disponibilitat de l’anomenat temps lliure, però la parcialitat i desigualtat en l’abast d’aquests avenços posa de manifest que l’ús d’aquest temps estigui lligat a jerarquitzacions, controls i discriminacions (Montesino, 2002).

La privatització dels espais públics, entesa com la mercantilització i control d’aquests espais per part dels grups dominants en les societats capitalistes i neoliberals, és una dinàmica que cal observar amb deteniment i denunciar, car està actuant tant en els mecanismes d’exclusió i marginació com, a partir d’aquests, en la construcció i recreació d’un nou tipus d’espais públics o de vida pública, basada en la capacitat de consum, en el tancament de classe i la proliferació d’espais de trobada i consum custodiats i altament vigilats. Les situacions d’exclusió als espais públics són, en l’actualitat, un dels fets més presents i palpables en la realitat observada i viscuda de les ciutats contemporànies. La privatització d’aquests àmbits de la vida social i la implementació de polítiques de control i seguretat destinades a evitar la presència de certs col·lectius, està essent un dels mecanismes més efectius en les pràctiques d’exclusió als espais públics. Fernández Durán descriu un procés general on el capital privat amb connivència amb els poders polítics estan transformant molts espais urbans en enclavaments privatitzats i altament vigilats, sobretot aquells llocs més valorats des del punt de vista econòmic, social, polític i militar, que en moltes ciutats coincideix amb el centre urbà, que va perdent multifuncionalitat –com reclamava Jane Jacobs- i en favor de la unifuncionalitat (Fernández Durán, 1996) i d’altres visions, concretant en l’exemple de Barcelona, apunten cap a una ciutat dual, on es les polítiques urbanes estarien dirigides a grans projectes de renovació en un context de competència internacional entre grans ciutats mentre es mantindrien espais socials precaritzats a través de la residència i concentració en determinades parts de la ciutat de les poblacions més desafavorides (Benach i Tello, 2004). En aquesta línia, pel cas dels Estats Units, Mike Davis apunta que els nivells actuals de pobresa existents no es veien des d’abans de la Segona Guerra Mundial però el que destaca és el consens polític entre els anomenats republicans i demòcrates en la retallada de prestacions socials i el rebuig a les mesures de caràcter social per a la millora de la situació dels i les més febles, i preventives, obligant, en canvi, a incrementar les inversions públiques i privades en seguretat i coerció, afectant de forma directa a la vida en les ciutats i als espais públics (Davis, 2001), una realitat que també la vivim al nostre entorn.

Però, tanmateix, el que també es reflecteix són les permanències i les resistències en favor d’uns espais públics no controlats per la coerció o pels interessos privats -que no de privacitat-, tant de forma organitzada, a través dels moviments socials urbans, com de forma espontània en l’àmbit de la quotidianitat (Benach, 2005). Per a Rosa Tello, l’espai públic és causa i efecte dels canvis de la ciutat postindustrial, on els aspectes físics, econòmics, socials, relacionals, simbòlics, etc. fan possible l’existència d’una rica diversitat i heterogeneïtat d’espais públics. Per a ella l’espai públic “conté l’imaginari social que li dóna valor simbòlic, referencial o d’identitat, i a la vegada conté les diferències d’expressió del poder polític que l’ha definit i l’ha construït, però també se l’ha apropiat en resimbolitzar-lo” (Tello, 2002:21). En el mateix sentit, Manuel Delgado reconeix que les coses estan canviant en relació als espais públics, on formes de viure i estar als espais públics que es pensaven en crisi tornen a reaparèixer i a reivindicar-se en els darrers temps, considerant que avui en dia “es viu un moment en què el carrer torna a ser reivindicat com espai per a la creativitat i l’emancipació, al temps que la dimensió política de l’espai públic és creixentment col·locada al centre de les discussions a favor d’una radicalització i una generalització de la democràcia” (Delgado, 1999:19). És per això que es reclama una defensa dels espais públics, com remarca Fernández Durán, ja que els poders econòmic i polític neoliberals encara no s’han apropiat plenament d’aquests espais, reclamant l’esforç col·lectiu de la gent per crear i ocupar “nous espais intermedis comunitaris de convivència, relació, producció i consum, autogestionats, és a dir, no heterodeterminats ni des d’allò polític ni des de la lògica de la mercaderia” (Fernández Durán, 1996:389). En aquesta línia Jordi Borja, ja contraposava als anys vuitanta els models de privatització de les àrees i vides urbanes amb els que considerava un nou urbanisme, que promogués “la reconstrucció de teixits socials de base, la solidaritat i l’intercanvi, l’apropiació comunitària de l’espai urbà, la recuperació de la ciutat, la defensa i promoció de les identitats locals (barris i ciutats i no grans àrees metropolitanes anònimes i tecnocràtiques)” del qual són part resistencial, activa i transformadora moviments socials urbans que tenen com a base de la seva lluita, entre d’altres, la demanda de places i espais públics, la revalorització de festes de barri o el reclam i ús intensiu d’equipaments col·lectius (Borja, 1988:138-139).

Comprovem com les definicions quotidianes dels espais públics són resultat de construccions socials de la pròpia gent, de la pròpia col·lectivitat, essent a llocs com el carrer i les places els espais “on es produeix en tot moment –malgrat les excepcions que procuren de tant en tant la policia i els fanàtics- la integració de les incompatibilitats, on es poden desenvolupar els més eficaços exercicis de reflexió sobre la pròpia identitat, on cobra sentit el compromís polític com consciència de les possibilitats de l’acció i on la mobilització social permet conèixer la potència dels corrents de simpatia i solidaritat entre estranys” (Delgado, 1999:208). Així, l’espai públic és producte de continues construccions socials. En aquest sentit, el present estudi cal entendre’l com una contribució més als plantejaments lefebvrians de producció social de l’espai i del dret a la ciutat, reconeixent a l’espai públic com a lloc físic concret producte de processos socials que tenen el seu origen en la influència mútua entre persona i societat i processos locals i globals (Lefebvre, 1969, 1972 i 1976;

Bassand, 2001). Aquest és el nostre punt primari de partida, que l’espai públic és una producció social, individual i col·lectiva, una producció social que té les seves representacions concretes per, exemple, a una plaça, però aquestes representacions no es regulen, única i exclusivament, per fenòmens donats i observables a la plaça mateixa, sinó que responen a diferents lògiques que tenen el seu origen en diferents escales i dimensions analítiques. Reconeixent la producció social de l’espai públic estem fent una passa decidida per evitar que els processos de privatització i mercantilització s’imposin. En aquest sentit, s’emfatitzaria la vessant social de l’espai públic, com a fet social, per sobre de la vessant material (Carr et al. 1995; Borja i Muixí, 2003; Frick, 2007), on els espais públics construïts i dissenyats no serien res si no actués sobre ells la societat (Jacobs, 1967), i sobre els quals cal tenir una mirada multidisciplinar que tingui en compte aproximacions a l’espai públic des de l’àmbit de la política, l’economia, l’arquitectura i la interdependència d’allò material, allò relacional i allò simbòlic (Tello, 2002). Es podria dir que la concepció social quedaria clara quan parlem dels espais públics, però i el dret als espais públics?

2.1.2. Utopia, tensió i conflicte en un ordre social, polític i econòmic basat en la desigualtat i la discriminació. La funció social de l’espai públic.

Ja hem vist com en la fase del capitalisme que ens trobem en l’actualitat els espais públics són privatitzats, reinventats, regulats o restringits des de l’òptica del valor de canvi i del capital, com passa amb altres conquestes socials de les classes populars i de caràcter públic, com la sanitat i l’educació. En tot cas, els espais públics, continuen essent un àmbit de la sociabilitat humana on les persones es continuen relacionant, badant, jugant, lluitant, amagant-se, divertint-se, mostrant-se, manifestant-se, etc., en definitiva, les persones continuant donant vida a aquests espais, i vivint-los. Un fet social i també un dret, però un dret sobre el qual es regula i es normativitza però també un dret no escrit que les persones miren d’exercir sense coaccions ni restriccions fent possible la sociabilitat a través de la quotidianitat i l’espontaneïtat. I és en aquest punt on es creu necessari introduir el debat entre dues concepcions que en les ciències socials s’ha tingut sobre la idea d’espai públic, una que consideraríem com utòpica, que remarca la potencialitat dels espais públics, i l’altra la conflictiva, que es centra més en analitzar la realitat que al final s’acaba donant en ells sense perdre de vista la contribució i la lluita en favor de la justícia social, en aquest cas, en l’àmbit dels espais públics.

Un bé públic, com podria ser l’espai públic, sempre ens ha de remetre a una conquesta social, que vol donar servei i resposta a necessitats col·lectives, i és des d’aquest punt de partida que podríem començar a comentar aquestes dues concepcions que, creiem, cal tenir presents a l’hora de tractar temàtiques relacionades amb els espais públics.

Les contribucions teòriques que podríem situar en un posicionament utòpic tenen el seu punt de partida en la definició que Jürgen Habermas va fer de l’esfera pública, lligada a una concepció burgesa de l’Estat i la societat, que tindria la seva plasmació en el model d’Estat del benestar. Aquí l’espai públic és la materialització de la mediació entre societat civil i Estat, centre de la vida democràtica de les societats on la controvèrsia pot donar-se des de l’expressió i representació lliure de les persones (Habermas, 1986). Hannah Arendt entén per públic tot allò que apareix en públic, tot allò que pot veure-ho i sentir-ho tothom i que compta amb la més àmplia publicitat possible, el lloc que és comú a tothom i que està diferenciat de llocs d’identificació

comunitaris i familiars (Arendt, 1993). Ambdues concepcions van en la línia d’identificar la idea d’espai públic amb lloc de representació, d’expressió col·lectiva i de posada en comú de les opinions i les experiències en un context de normalització de les relacions humanes que no posen en dubte l’ordre establert. Al revés, es deixa la porta a què des de l’Estat s’actuï per assegurar aquesta normalització a través de normes i regulacions que suposen, sense que estigui previst en les plantejaments d’un i altra, nous

comunitaris i familiars (Arendt, 1993). Ambdues concepcions van en la línia d’identificar la idea d’espai públic amb lloc de representació, d’expressió col·lectiva i de posada en comú de les opinions i les experiències en un context de normalització de les relacions humanes que no posen en dubte l’ordre establert. Al revés, es deixa la porta a què des de l’Estat s’actuï per assegurar aquesta normalització a través de normes i regulacions que suposen, sense que estigui previst en les plantejaments d’un i altra, nous