Les construccions socials identitàries com a mecanisme social d’exclusió i discriminació a l’espai públic

En aquest apartat els articles consultats s’han classificat analíticament a partir de dues expressions del que hem considerat exclusió a l’espai públic per raons d’identitat cultural, una relacionada amb aspectes ètnics i, una altra, relacionada amb diferents formes d’exclusió que afecta a determinades cultures urbanes. En tot cas, cal assenyalar que en la majoria dels casos el que s’està combinant amb aquestes dues expressions és el component de classe, ja que l’exclusió a l’espai públic per raons ètnica i/o cultural coincidiria amb persones i espais que identificaríem amb classes populars i obreres.

Sobre la primera expressió, la relacionada amb la identitat cultural ètnica i etnicitzada, val la pena assenyalar que s’han trobat treballs que definirien els tres graus que socialment s’expressen respecte la desconeixença de l’altra i que tenen una relació amb

la vida als espais públics i, també, amb contextos urbans més amplis com podrien ser els barris: un primer grau basat en l’antropocentrisme, on es simplifica la realitat diferenciant entre el que ens és més conegut i familiar del que no ho és, i que implicaria una cohabitació però sense relacions d’interacció que es poden arribar a donar un cop passa el temps i creix la confiança mútua (Franq i Leloup, 2002); un grau que va més enllà que es podria identificar amb la xenofòbia, on es fa de la diferenciació de l’altra una inferiorització que implica evitar de forma conscient i volguda la no relació amb altres persones per motius culturals i ètnics (Ray et al. 1997; Mccann, 1999; Checa i Arjona, 2005); i un darrer grau que ja arribaria a les actituds racistes vers l’altra, que implicaria una discriminació directa i la pràctica de la violència física i verbal (Banton, 1999) i on el prejudici juga un paper fonamental (Gastaut i Quemada, 2007). Interpretacions que són originàries d’articles consultats proposen altres tipologies en relació a les dinàmiques convivencials a l’espai públic on es distingeix entre l’existència d’espais d’intersticis plens, llocs on s’admet la presència dels altres però a una certa distància, d’espais d’intersticis buits, on hi ha una absència d’intercomunicació entre col·lectius i de presència dels mateixos col·lectius, i d’espais d’intersticis transparents, on les relacions dels diferents grups són intenses i en un pla d’igualtat (Racine i Marengo, 1998).

En l’anterior paràgraf s’ha fet esment als conceptes d’etnicització i prejudici, dos expressions socials que guarden relació a com des d’una grup social dominant es caracteritza de forma negativa a un grup social que es troba en minoria. En aquest sentit estem fent referència a expressions que es construeixen, moltes vegades, des de la desconeixença i la manca de relació que el grup dominant té vers el grup minoritari.

En relació a aquesta disfunció en les relacions socials no són pocs els articles que, tractant l’escala de barri, critiquen els prejudicis i els estereotips que s’imposen a persones immigrades, invisibilitzant els components positius i remarcant els negatius en relació a la realitat dels barris, oferint una imatge unilineal d’espais urbans degradats i violents on cal actuar des de les administracions públiques, reclamant-se anàlisis més rigoroses i que tinguin en compte la diversitat i combinació d’aspectes positius i negatius i el paper protagonista del veïnat resident en aquests barris (Joly, 1995;

Rinaudo, 1995; Jargowski, 1996; Costa-Lascoux 2001). El paper de l’administració pública és criticat en contextos on es potencien grups ètnics dominants en detriment

de grups ètnics no dominants en matèria de polítiques urbanes i socials, com pel cas de l’Estat d’Israel, on comunitats jueves d’origen etíop o comunitats israelianes beduïnes i palestines són sistemàticament ignorades (Fenster, 1996 i 2004) i altres articles posen de manifest, amb una visió crítica, el pes de les concepcions eurocèntriques i colonials en les intervencions a l’espai públic en moltes ciutats no europees, negant la importància de les cultures locals africanes i precolombines (Bart, 2002; De Cauna, 2002; Médard, 2002; Lees, 2001). El cas barceloní, amb la intervenció de l’administració pública local al centre històric de la ciutat també és analitzada des d’una visió crítica, remarcant-se que ha afectat de forma considerablement negativa als col·lectius més febles, desplaçant-los de les àrees on s’han localitzat les intervencions de reforma urbana (Tabakman, 2001).

Passant dels barris a una escala més concreta, s’han trobat altres treballs que centren la seva anàlisi en com des dels grups socials dominants es veuen espais de culte religiós, com les mesquites, on es tornen a reproduir imatges estereotipades i basades en el prejudici, passant-se d’un inicial sentiment d’exotisme, curiositat i modernitat per part del veïnat a un posterior sentiment de rebuig per part del grup social dominant (Naylor i Ryan, 2002) o a la identificació amb una imatge negativa general vers la comunitat islàmica resident, i en concret de les mesquites, a la ciutat australiana de Sidney (Dunn, 2001). En molts d’aquests casos, els estereotips i la discriminació vers llocs i persones és resultat de la informació distorsionada que es dóna des dels mitjans de comunicació de masses, produint opinió pública basada en prejudicis racistes sobre determinats orígens ètnics (Alderman, 1997; Ouali, 1997; Wilson, 2001).

Ja hem dit que una segona expressió del que hem considerat exclusió a l’espai públic per raons d’identitat cultural està relacionada amb diferents formes d’exclusió que afecta a determinades cultures urbanes o formes de vida que s’han o hem culturitzat.

Aquests mecanismes de discriminació a l’espai públic creiem que estan clarament motivats per polítiques d’ordre social i privatització de l’espai públic en relació a fer més eficients i segurs els espais urbans des de l’òptica del valor de canvi de la ciutat, en detriment del valor d’ús, i on els poders econòmics i financers van de la mà amb els poders polítics per aplicar aquestes mesures d’exclusió. De nou, els aspectes de classe són fonamentals per entendre aquests processos que són analitzats des d’una escala

regional euromediterrània (Vallat, 2001) a una escala més local, com pel cas de la turística illa brasilera de Santa Catarina (Reis, 2000) o pel cas de grans ciutats com a la també brasilera de Natal (Ferreira i Marques, 2000), a la ciutat veneçolana de Caracas (García Sánchez, 2006) o a la ciutat egípcia d’El Caire (Guillet, 1995), fins arribar a escales més focalitzades com pel cas d’un parc a la ciutat nordamericana de San Francisco (Schenker, 1996) i a la ciutat espanyola de Madrid (Fraser, 2007). Altres treballs presenten comparacions entre la ciutat francesa de París, on es produeix una segregació social per usos en un mateix espai relacionada amb el disseny, i la ciutat brasilera de Salvador de Bahia, on es dóna una segregació social espacial construint-se els parcs fora de l’àmbit dels barris populars (Serpa, 2005). En la majoria d’aquests articles es relaciona aspectes residencials amb la vida als espais públics, produint-se una clara separació entre classes socials, on les classes benestants fan la seva particular guetització residencial i d’ús d’espais públics -un procés del qual ja hem parlat quan es feia referència a l’exclusió per raons de gènere- que té les seves expressions més exagerades en el desenvolupament d’urbanitzacions tancades (gated communities o citadels), projectes urbanístics elitistes que generen segregació territorial, social i ètnica (Somma, 1996; Marcuse, 1997; Le Goix, 2002; Valenzuela, 2002), trobant treballs que analitzen casos concrets als EUA (Low, 1997), a Argentina (Dammert, 2001) i Uruguai (García Vergara, 1999) o la Xina (Miao, 2003). Els grups dominants s’instal·len en el discurs monolític de relacionar els espais públics amb llocs amenaçants i insegurs, motivant el deteriorament social i vivencial de les ciutats i dels seus espais públics, i això suposa noves polítiques urbanes i noves formes de vida de caràcter molt restrictiu, discriminatori i segregacionista (Harbert i Brown, 2006).

Els efectes d’aquestes polítiques sobre determinats col·lectius són ben evidents, com pel cas de les persones sense-sostre o els i les activistes socials i els mateixos moviments socials, on es posa de manifest que es nega o no es permeten drets d’usos i d’apropiació dels espais públics, trencant-se l’ús igualitari, moltes vegades des d’imposicions amb base legal per part dels governs municipals (Mitchell, 1996a, 1998a i 1998b) i tancant-se espais públics comunitaris, basats en la solidaritat vers les persones més necessitades, com en el cas del tancament del parcs comunitaris a la ciutat nordamericana de Nova York per part del govern local ultraconservador (Schwelzkopf, 2002). Sobre altres col·lectius com el de les persones que practiquen l’skate, es

subratlla que s’ha construït una mala imatge sobre ell, identificant-lo com a potencialment problemàtic, obrint la porta a què sigui reprimit des d’alguns governs locals, sota la política de crear, de nou, espais segurs on es garanteixi el consum i s’evitin actituds o col·lectius que són considerats pels grups dominants com a

“desviats” (Stratford, 2002). Altres casos d’exclusió i discriminació a l’espai públic són els que guarden relació amb el consum de masses i la proliferació de grans centres comercials, com pel cas dels shopping-mall, observant-se diferències i desigualtats en l’ús segons classe social i ètnia en casos estudiats a la ciutat britànica de Londres (Holbrook i Jackson, 1996) o subratllant-se que la presència de joves de barris populars en aquests espais no significa una reapropiació sinó un ús momentani i circumstancial problemàtic pel baix poder adquisitiu que tenen aquests joves en espais que suposen consum i oci de pagament (Kokoreff i Steinauer, 2001). Altres col·lectius que són exclosos a l’espai públic, no tant per polítiques privatizadores sinó per polítiques de mobilitat que es centren en l’ús predominant del cotxe privat, són dones, joves i persones immigrades, que estan clarament discriminats respecte les persones que usen habitualment el vehicle, generant-se una clar efecte desigualitari en l’accés i ús dels espais públics (Cebollada, 2006).

2.1.3.1.3. L’edat com a mecanisme social de discriminació i exclusió a